Conferència de delegades i delegats
Com ens afecta a les dones la crisi?
Dijous 3 de març de 2011 a les 10 hores
Sala Costa i Font (Via Laietana 18, novena planta, Barcelona)
Intervindran:
Joana Garcia, periodista especialitzada en drets de les dones i perspectiva de gènere en la informació, que ens situarà el marc teòric de la crisi i com ens afecta a les dones.
Tunísia travessa actualment un període excepcional de la seva història que indueix a grans transformacions principals, fins i tot radicals en el conjunt de la seva estructuració administrativa, política i jurídica. Aquest país, el poble del qual ha dut admirablement una revolució sota les consignes de llibertat i dignitat, ha demostrat una mobilització popular per aquests valors i és imprescindible concretar aquestes aspiracions i aquesta maduresa a través de les reformes polítiques i socials que consolidin els drets de tots els tunisians, i sobretot els drets de les dones.
Nosaltres, dones tunisianes, expressem alhora un orgull d’aquesta revolució que pertany a tots els tunisians i una determinació per a no ser desposseïts d’ella. Estem animades per una viva convicció que aquestes reformes institucionals i polítiques han de ser garants d’una total igualtat en els drets i els deures.
La dona tunisiana és una dona moderna que participa activament a dissenyar l’esfera política social i cultural del país. És doncs imprescindible que aquestes reformes consagrin la separació de la religió i la política i garanteixin la igualtat i els drets de tots els tunisians i tunisianes a una vida política i social emancipada i digna.
L’escena política actual és inestable, i negociacions estan en curs per al reconeixement de tots els partits polítics que presentin la demanda. Expressem per tant la nostra reserva quant a la integració en l’esfera política de moviments religiosos o d’ideologies totalitàries i sectàries en absència d’una reforma constitucional que garanteixi la separació de la política i de la religió.
Exigim que la Constitució del nostre país sigui garant dels nostres drets. Per això, ha d’incorporar dos articles que són per a nosaltres innegociables:
– La separació del camp religiós i del polític.
– La igualtat entre dones i homes en tots els àmbits, el que no passa actualment on les desigualtats persisteixen, pel que fa als drets successoris en particular.
És indispensable que les reformes garanteixin el caràcter constitucional i irrevocable dels drets dels quals gaudeixen les dones tunisianes i els tunisians generalment i garanteixin el seu respecte efectiu. Aquestes garanties són indispensables perquè aquesta fase de transició sigui duta a terme en bones condicions i amb la finalitat de restaurar la confiança en els diferents protagonistes polítics existents i emergents i reforçar finalment la convicció de les tunisianes i dels tunisians que ja mai més seran desposseïts i desposseïdes de la seva revolució.
* Aquest manifest va ser fet públic a finals de gener i entre les primeres dones signants hi ha dones del mon sindical, de l’ensenyament (professores i estudiants) i d’altres àmbits.
L’Escola Confederal “Eladio Villanueva” portarà a terme les Jornades “Alternatives Socials i Sindicals davant la crisi. Migracions, cures i mercat laboral”, organitzades per la CGT i Ferrocarril Clandestino, sent la Secretaria d’Acció Social la responsable de la seva coordinació.
Des de l’Escola Confederal, aquestes són les primeres d’una sèrie de Jornades de formació i debat, que intenten dotar a la CGT d’eines que possibilitin la reflexió oberta, el debat d’idees, i l’autoformació ideològica i discursiva d’afiliades i militants que ens ajudin a encarar amb coherència i arguments els ràpids canvis que s’estan produint en les formes i estructures de dominació, explotació i opressió que patim. Aquestes Jornades tindran com resultat la publicació dels seus debats i ponències. com Materials de Reflexió.
Les jornades són un intent d’aprofundir en les necessàries aliances entre diferents mirades que intenten generar alternatives de lluita per a la transformació social. Qüestions com la precarització, les realitats migratòries o les perspectives feministes sobre el món del treball han fet que les eines d’intervenció sobre un món laboral cada vegada més desregulat, explotador, alienat i escassament sindicalitzat s’hagin de sotmetre a un intens i constant debat.
Però sabem que el capitalisme és una construcció totalitària i global, no solament productiva, que impregna totes les activitats humanes: parlem de treball però també d’oci, de consum, de relacions, de vida. Per això, el treball migrant, de cures i domèstic, la multiplicació d’escales laborals precàries o les diverses maneres de “producció becària” posats en el cor del sistema productiu i l’explotació capitalista, ens obliguen a obrir nous espais des d’una perspectiva en la qual el treball sindical ha de tenir un marcat accent social, espais on compartir formes i idees d’organitzacions no estrictament sindicals, espais per a dissenyar una acció comuna.
Esperem que en aquestes jornades puguem iniciar un camí necessari per a afrontar l’entorn radicalment distint que ens espera en els pròxims anys on el mestissatge entre el social i el sindical poden ajudar a enfrontar amb solvència les condicions concretes d’explotació que ens imposa el capital.
Paloma Monleón, Secretaria d’Acció Social Comitè Confederal CGT
PROGRAMA
– Divendres 18 de febrer a les 19:00
Crisi i precarització del mercat laboral
Intervenen: Paloma Monleón (Secretaria d’Acció Social de CGT), Emmanuel Rodríguez López (Observatorio Metropolitano), Pablo Meseguer (Sindicat de Banca de CGT).
En aquesta primera taula tractarem de situar els problemes centrals del mercat laboral en el context de crisi. Partirem de la premissa que els suposats anys de “bonança” econòmica no han tingut un reflex directe en millores laborals i socials, a més de servir de context per a processos de privatització dels recursos públics i de fort financiarització de les economies familiars. Ens acostarem a la situació actual en la qual l’arribada de la crisi ha deixat al descobert que la majoria de la població viu en una realitat d’escassa o nul·la cobertura social, llocs de treball fràgils i deutes acumulats. Elements tots ells que han obert un horitzó de depauperació i empobriment que ha tingut els seus primers reflexos en la morositat i l’atur. Però quin panorama podem dibuixar des d’aquest context? Es pot fer un mínim diagnòstic de la situació? A quines realitats socials ens enfrontarem a mitjà termini?
– Dissabte 19 de febrer de 11:00 a 12:30.
Migracions, treballs feminitzats i sindicalisme social
Presenta: Valentín Cárcamo (Responsable de l’Àrea de Migracions de CGT-Confederal).
En aquesta primera sessió es presentarà la dinàmica que farem durant tot el dia. La idea és fer una breu introducció dels tres eixos de discussió que serviran de guia per a tota la jornada:
EIX 1: FRONTERES, SERVEIS I CURES: LA PRECARIETAT DES DE LES DONES.
EIX 2: VULNERACIÓ DE DRETS.
EIX 3: ANARCOSINDICALISME I SINDICALISME SOCIAL.
– De 12:30 a 14:30
Després de la primera sessió de matí ens dividirem en dos grups de treball on es treballarà amb diferents dinàmiques de discussió per a aprofundir en els temes plantejats en els eixos. Els dos primers eixos seran tractats simultàniament en aquest espai i el tercer serà presentat a la tarda.
EIX 1: FRONTERES, SERVEIS I CURES: LA PRECARIETAT DES DE LES DONES.
En aquest taller es presentaran els treballs que en matèria de lluita laboral i social duen espais vinculats al sector de neteges, servei domèstic, telemarketing… espais laborals on es barregen diversos estatuts del treball i formes de contractació.
EIX 2: VULNERACIÓ DE DRETS.
En aquest taller s’agruparan les temàtiques relacionades amb serveis públics (sanitat, educació, serveis socials, etc…) que, en el context de la seva privatització, estan marcant la frontera entre qui té i no té accés a drets bàsics.
– De 17:00 a 19:30
EIX 3: ANARCOSINDICALISME I SINDICALISME SOCIAL.
Amb la intenció d’elaborar una sèrie de propostes entorn de com es podrien dibuixar aliances i formes de col·laboració entre les diferents realitats que acudim a la trobada es farà una breu exposició de debat sobre les línies d’acció de l’anarcosindicalisme i el sindicalisme social per a després donar pas al treball per grups.
SESSIÓ PLENÀRIA.
Al finalitzar la dinàmica tindrem una reunió plenària en la qual tindrem buit per a concretar les possibles propostes sorgides en els grups, l’anàlisi de futures aliances i la posada en comuna de contactes i xarxes que puguem formar entre les experiències de lluita que assistirem a la trobada.
– Festa de final de Jornades a partir de les 22 h. en el Patio Maravillas, c/Pez 21, Metro Tribunal i Noviciado.
Per una societat on totes i tots treballem i cuidem,
no a la reforma de les pensions
El proper 28 de gener, el Congrés dels Diputats votarà l’avantprojecte de llei de reforma de les pensions, que retarda l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys i augmenta de 15 a 20 anys el període mínim de càlcul i el període de carència per a la pensió contributiva mínima. Prèviament, el passat desembre la Comissió del Pacte de Toledo va emetre un informe i 21 recomanacions al respecte, una de les quals (la número 17 ) parla per primer cop de “dona i protecció social”. En nom de la “integració laboral acord amb les aspiracions de les dones” i la configuració de drets de pensió propis i no derivats del marit, es proposen mesures que a la pràctica perpetuen el repartiment desigual del treball assalariat, domèstic i reproductiu, com per exemple els incentius fiscals i de protecció social a la no incorporació de les dones casadesal mercat de treball.
La Comissió del Pacte de Toledo ha proposat que s’estudiïn mesures perquè les mestresses arribin a cobrar pensió de jubilació. L’informe parla de reconeixement de períodes cotitzats per cura de fills i depenents, així com d’establir incentius fiscals, que no concreten, perquè cotitzin els matrimonis amb règim de ganancials. Tot molt abstracte encara però molt preocupant, perquè suposa aprofundir una via ja iniciada cap a la consolidació de la divisió sexual del treball que les dones espanyoles havíem somiat amb desafiar. Pensàvem: ja que ens hem incorporat a l’educació amb immillorables resultats, volem les nostres ocupacions i les nostres pensions per dret propi! Encara més, ara que hem demostrat la nostra vàlua per a qualsevol professió, i la vàlua dels homes per a qualsevol activitat domèstica, volem repartir al 50% totes les tasques! No és possible? Per què no? S’han plantejat si més no la pregunta els diputats i les diputades de la Comissió del Pacte de Toledo?
Diran que no és possible perquè nosaltres triem ser mestresses, però ningú es creu ja que les noies que acaben els seus estudis opten massivament per aquesta vocació. Al contrari, per a joves menors de 30 anys, la taxa d’activitat femenina és pràcticament igual a la masculina. De fet, moltes retarden la decisió del primer fill buscant estabilitat en l’ocupació; la baixíssima taxa de fecunditat espanyola és una mostra que les dones no estan disposades a optar per la maternitat sacrificant la seva professió. Però el que no es diu és que les poques que es decideixen a tenir fills es troben, a més de sense serveis públics d’educació infantil accessibles, amb marits que no comparteixen, amb empresaris que els penalitzen i amb importants incentius econòmics a les famílies perquè elles abandonin definitivament les seves ocupacions. Aquí està el desgravament per declaració conjunta dels matrimonis en l’IRPF, una ajudeta si ella es queda a casa que s’uneix als permisos de maternitat cada vegada més llargs (i molt més llargs que els de paternitat), als quals succeeixen excedències amb reconeixement de cotitzacions(encara que, noti’s
LES CRISIS DEL CAPITALISME ACCELEREN LA DESIGUALTAT I LA POBRESA DE LES DONES
Alguns factors que hi intervenen són: la Reforma Laboral que permet l’acomiadament més barat; que els empresaris rebutgen les dones embarassades; que els llocs de treball que ocupen les dones tinguin salaris molt més baixos; que les retallades salarials i contractuals a les administracions públiques, lloc de feina majoritàriament ocupat per dones, s’afegeixi la disminució de llocs de treball al sector serveis; que amb la precarietat la compatibilitat de la vida personal i laboral no sigui possible per a les dones i que la reforma de les Pensions ens farà encara més pobres, sobretot a les dones vídues.
Companys i companyes:
Des de la Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT hem decidit enviar una carta als diferents ministeris cada vegada que assassinin una dona.
Us l’adjuntem perquè, des dels diferents àmbits confederals, es
reexpedeixi al seu torn, com una campanya de protesta.
No han faltat en els dos últims anys articles de premsa ni anàlisis sociològiques afirmant que la crisi econòmica ha copejat amb especial duresa als homes i fins i tot que les dones han sortit enfortides d’ella. Un informe de la Fundació Surt publicat el 2009 advertia ja llavors, davant el discurs de la crisi en masculí, sobre el risc que aquest derivés en el miratge de la superfluitat de les polítiques de gènere. No anaven molt desencaminades les seves autores.
Si bé cal reconèixer que la mateixa naturalesa de l’economia espanyola va provocar una masculinització de la destrucció d’ocupació el 2008, la recessió va acabar arribant també al feminitzat sector serveis. D’altra banda, les dones s’han enfrontat des dels inicis de la crisi a una agudització de les seves ja desfavorables condicions laborals, dels seus malabarismes per a tocar la mal anomenada conciliació i de la violència de gènere.
En l’actualitat, les dones sumen únicament el 43% de la població activa i el 42% de l’ocupada. Gairebé un 79% dels contractes a temps parcial pertanyen a dones, aquestes accedeixen a menys del 43% dels contractes indefinits i el seu salari mig suma un mer 75% del dels homes. A més, les dones tenen una major presència en l’economia informal, amb l’absència de drets laborals i socials –incloent els de jubilació– que això comporta. Totes aquestes desigualtats i discriminacions són resultat de la pervivència de la identificació social de les dones amb les tasques domèstiques i de la cura, la qual cosa impedeix que es puguin incorporar en el mercat laboral en igualtat de condicions que els homes.
A pesar que aquestes xifres ajuden a entendre la realitat des de la qual les dones han d’enfrontar-se a la crisi, aquesta última sembla haver marcat la finalització de la marató legislativa suposadament feminista iniciada en l’any 2004 pel govern de Zapatero. Totes aquelles bones intencions s’allunyen a la mateixa velocitat que els temps de bonança i, de fet, les mesures anticrisi dels dos últims anys, fruit d’ignorar les conseqüències de gènere de l’actual situació econòmica, no han fet més que contribuir a agreujar-les.
En un inici, les polítiques centrades en el foment de l’ocupació es van dirigir exclusivament a un sector construcció que tot just ocupa a un 8% de dones i no van introduir cap requisit de contractació femenina per a la concessió de finançament. Poc més d’un any després, la crisi fiscal va desembocar en una carrera esquizofrènica per l’austeritat, que va tenir com principal resultat el famós tijeretazo. Més enllà de la supressió del xec bebé i de la retroactivitat de les ajudes a la Dependència, les retallades socials estan tenint un gran impacte en les dones a l’estar aquestes concentrades en sectors públics com la sanitat, l’educació i els serveis socials. Com a conseqüència, les dones són les principals víctimes de l’eliminació d’ocupacions i la reducció de salaris. També acusen amb més força les retallades en ajudes socials i, davant la desaparició d’aquestes, són elles les que, mitjançant el seu treball invisible i altruista de cura, els acaben substituint.
Més enllà dels seus efectes desastrosos sobre el conjunt de la classe treballadora, la reforma laboral suprimeix la bonificació a la contractació de dones i, en canvi, no elimina els incentius a la contractació parcial, la qual ha estat el principal motor de dualització per gènere del mercat laboral. A més, la reforma no inclou a les empleades de la llar en l’Estatut dels Treballadors, perpetuant així la discriminació d’una activitat laboral històricament femenina i en l’actualitat portada a terme majoritàriament per dones d’origen immigrant.
En cas d’aprovar-se, la reforma de les pensions afectarà particularment a les dones, qui, arran de la seva concentració en l’economia informal, així com de la freqüent interrupció de la seva vida laboral per a cuidar de fills i altres familiars, trobaran més dificultats a l’hora de sumar la cotització exigida.
Corren temps de crisi, però també de revelacions. La justificació de la supressió del Ministeri d’Igualtat jeu, de nou, després de l’odissea per l’austeritat. No obstant això, la seva eliminació, de manera similar a la renúncia a augmentar el permís de paternitat i a la resta de mesures anticrisi, ha de ser posada en perspectiva.
L’entrada de José Luis Rodríguez Zapatero en la Moncloa, així com la suposada fermesa amb la qual llavors va prioritzar tot un seguit de polítiques de gènere, van constituir indubtablement un canvi important. No obstant això, no es pot viure de les rendes. Els instruments de canvi, més enllà de ser dissenyats, necessiten ser dotats de contingut per a resultar efectius. El contingut, al seu torn, només pot ser resultat de la visió global d’una problemàtica, així com d’una obstinació real en solucionar-la. La desaparició del Ministeri d’Igualtat ens recorda que en realitat mai va existir una autèntica comprensió de la complexitat i profunditat de les desigualtats de gènere ni una aposta incondicional per acabar amb elles.
La veritable voluntat es demostra en contextos adversos i superant tossudament el filtre de la rendibilitat, sigui aquesta política o econòmica. En això, com en moltes altres coses, sense cap dubte, el Govern suspèn l’examen.
Sandra Ezquerra és activista feminista i investigadora de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona
Més de 600 dones han mort en l’última dècada a les mans de les seves parelles o exparelles. Més de 600 homes s’han convertit en assassins, alguns es van suïcidar després de matar a la que durant un temps havia estat la seva dona, uns altres estan a la presó. Informes i estudis contrastats d’aquest any, xifren el nombre de dones assassinades en el període 2000-2009 en 629, amb una mitjana de 63 per any. Aquestes són les dades oficials de víctimes per violència de gènere en el nostre país, però a elles s’haurien d’afegir les dones assassinades per altres homes que no eren parelles o exparelles seves, però que podrien catalogar-se fàcilment com crims masclistes (agressors sexuals, pares, germans, chulos, etc). La xifra oficial en el que va d’any és de 57 dones assassinades.
Les mesures previstes en la Llei Integral contra la violència de gènere no semblen ser molt eficaces. En els Pressupostos d’aquest any es dediquen 5.566,05 milions d’euros per a seguretat ciutadana i lluita antiterrorista. Tal vegada, si s’augmentés el pressupost per a la lluita contra la violència masclista, s’obtindrien millors resultats i sobretot, si es dediquessin més diners a l’educació en igualtat i a l’educació sexual. No obstant això per a 2011, el pressupost per al Ministeri d’Igualtat era de 69 milions d’euros (un 1’02% del pressupostat per a seguretat), un 10% menys que l’any passat. El doble de la retallada mitja dels altres ministeris.
I parlem en passat perquè una vegada més es confirma el que totes veiem dia a dia: no hi ha voluntat política de lluitar contra la violència de gènere, i el regal del govern a les dones per a aquest 25 de Novembre és la desaparició del Ministeri d’Igualtat, que amb la nova remodelació governamental passa a ser una secretaria dintre del Ministeri d’Assumptes Socials. I totes sabem que, per desgràcia, en aquest món capitalista nostre si no hi ha pressupost, no hi ha mitjans.
Al llarg de l’any ens han bombardejat durant tots els dies amb detencions i la lluita antiterrorista, aquí i a França. I què passa amb tots els programes que hi ha pendents d’executar per a lluitar contra la violència de gènere? En Educació, en Sanitat, en Justícia, en Intervenció Social… com no hi ha pressupost, no hi ha mitjans.
Que bé els ha vingut la crisi! És l’excusa perfecta per a no haver de complir les seves lleis. I cada any que passa, menys reposició d’efectius en l’Administració Pública, més càrrega de treball per als i les treballadores que queden en els serveis i que no poden assumir, per més que ho intentin, tot el pendent per fer. Per no parlar de la desaparició de serveis públics tan importants com tot el sector educatiu social, des del qual es treballava en la integració de persones, sobretot menors, en risc d’exclusió social, serveis que són realitzats per empreses privades amb ànim de lucre i que la majoria sabem com funcionen…
Amb aquesta comparança i amb la teva ajuda exigirem que es tracti a la violència de gènere com un problema d’estat de primera magnitud. No podem permetre que any rere any, segueixin assassinant a dones davant la vista impune de tota la societat i amb la indiferència d’un estat que no s’aplica per a atallar aquesta sagnia que és un problema de totes i tots.
Des de CGT també volem fer una crida a tota la societat: tots i totes som responsables, al seguir perpetuant rols i comportaments patriarcals. Per això, el més important és la deconstrucció de tot l’après: en les nostres relacions, en l’educació que rebem i donem, en les nostres comunicacions….
Una societat que eduqui solidàriament, sense sexisme, sense violència, sense autoritat imposada, llibertària, ens ajudarà a construir una societat de persones lliures, iguals, respectuoses amb les diferències i crítiques amb el món, on no existeixi dominació ni competitivitat. Una societat que eduqui sense religió, separant-la de l’escola i deixant-la en l’àmbit privat. Una societat que no permeti que els seus mitjans de comunicació siguin agressius i perjudicials per a la imatge de les dones, considerant-les objectes d’adorn en els seus anuncis, emetent programes xarons i masclistes amb totes les forces.
I sobretot, sobretot, a la CGT volem una societat que no calli, que denunciï, que qüestioni i que participi en l’eradicació d’aquesta xacra social.
Dones i Homes de la CGT, Contra la violència masclista!
Acudiu i Participeu en les manifestacions i actesdel 25 de novembre, dia contra la violència de gènere.
PER LA PAU I LA DESMILITARITZACIÓ A LA REPÚBLICA DEMOCRÀTICA DEL CONGO,
NO A LES VIOLÈNCIES SEXUALS CONTRA LES DONES
Amb la participació de
Adèle Safi Kagarabi, de la Marxa Mundial de les Dones de la RDC i presidenta de la Comissió de lluita contra les violències sexuals al Sud Kivu
Aminetou Mind Mohamed, de la Unió de Dones Saharauis i participant a l’acció feminista de Bukavu
Dijous, 11 de novembre, 18:30 hores
Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison (3a. Planta),
Gemma Garcia – Setmanari Directa 197
Remei Sipi va néixer a Rebola, un poble bubi de Guinea Equatorial. La seva infància va estar embolcallada de contes narrats pe les dones de la seva comunitat i que Sipi va rescatar de la seva memòria amb ‘Cuentos africanos’ (Edicions Carena, 2007). Des que va arribar a Catalunya, ara fa 42 anys, ha publicat diversos articles i assaigs sobre dones africanes i migrants. Actualment, presideix –a Barcelona– l’Associació de Dones E’Waiso Ipola, que en llengua bubi significa “dona: aixeca’t, lluita, dignifica’t”.
LES DONES NO T’ ESPEREM!!!
Diumenge 7 de novembre MANIFESTACIÓ a les 11h a la Pça. Universitat de Barcelona.
Nosaltres, dones feministes de Catalunya, manifestem EL NOSTRE REBUIG i LA NOSTRA INDIGNACIÓ per l’arribada del Sr. Ratzinger al nostre país i a la nostra ciutat.
La Nación: L’exnuvi de Noelia Romina Delic, un jove de 24 anys anomenat Lucas, hauria confessat a última hora d’ahir que va matar l’estudiant per gelosia
No hi ha excuses. Han matat una altra dona, avui es diu Noelia. Aquest crim no va ser per amor. No va ser per gelosia. No va ser per passió. Cap dona no és assassinada per amor, gelosia o passió. Una dona és morta per ser dona. Això és feminicidi, l’expressió més extrema de la dominació masculina.
Teresa García Espejo / Revista Diagonal
El 2006, el Govern de Rodríguez Zapatero va anunciar que s’anava a portar a terme la reforma del Règim Especial d’Empleades de la Llar en el projecte per a modificar la Llei General de la Seguretat Social, no obstant això l’última reforma del mercat de treball no modifica la situació de precarietat en la qual estan instal·lades les treballadores del sector domèstic. La reforma laboral ha modificat lleument alguns punts sense tocar l’essencial, és a dir, sense alterar la invisibilitat d’un treball que es relaciona directament amb la migració femenina, les cures i, en definitiva, la pròpia organització de la societat.
Es compleix el segon aniversari de l’esclat de la pitjor crisi econòmica en dècades i, afortunadament, no passarà desapercebut. Per fi els grans sindicats han descobert que en el diàleg social mentre uns parlen els altres acaten i, després de romandre impassibles als constants atacs contra els drets dels treballadors durant els últims anys, han optat per convocar la vaga general el 29 de setembre. Malament i tard, però benvinguda sigui.
Un article de Blanca Rivas Roigé, Secretaria de Jurídica CGT de Catalunya i membre de Dones Llibertàries, publicat al núm. 120 de la revista Catalunya.
El Real Decret Llei 10/2010, de 16 de juny, de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball, és a dir, la coneguda com a “reforma laboral” diu voler contribuir a superar les debilitats del model de les relacions laborals que regeixen a l’estat espanyol. Al seu preàmbul, reconeix sense embuts que en el mercat laboral persisteixen elements de discriminació en múltiples àmbits entre els quals hi ha les dones, els joves, les persones amb discapacitat i els aturats de més edat. I afegeix, que entre aquests tres últims col·lectius, la discriminació és més gran quan són dones.
El Tribunal Constitucional (TC) considera que les agressions en l’àmbit de la parella suposen un dany major, i per tant una condemna superior, quan l’home agressor actua dins d’un context de desigualtat.
En una sentència del ple, amb data 22 de juliol, el TC rebutja la qüestió d’inconstitucionalitat, plantejada per la titular del Jutjat número 2 d’Albacete, de l’article 148.4 del Codi Penal, perquè estima incompatible amb el principi d’igualtat i discriminatori per a l’home en imposar-se una condemna superior si ell és l’autor de les lesions produïdesen l’àmbit de la parella.
23/07/10 El Punt – Lluís Simon
Entre dos mons. Karrouch, nascuda el 1977 a Nador (Marroc), es va traslladar a Vic amb els seus pares quan tenia vuit anys per raons econòmiques. El canvi cultural que va significar aquest salt el va explicar en el llibre “De Nador a Vic” (2004). A la seva ciutat ha viscut en primera persona l’auge de la xenofòbia i de Plataforma per Catalunya, una ideologia que la crisi econòmica ha consolidat entre la gent mésignorant.
Des del mes màxim respecte a totes les opinions i sabent que la meva visió té un punt irreversible de gènere i està condicionada per la cultura rebuda. Us expresso que m’hagués agradat que com Organització, davant la prohibició del Burka, haguéssim manifestat des de CGT un punt de vista com aquest:
En vers les vestimentes anomenades: Burka, Hiyab, Niqab, Shayla, Chador creiem convenient aportar les següents reflexions:
Per a la nostra Organització el Burka, i les demés formes de vestir, son clarament unes vestimentes imposades per un tipus de cultura que utilitza la repressió de la llibertat de la dona, com element enfortidor del rol dominant del home sobre la dona. Entenem que envers a la utilització d’aquesta indumentària s’amaga una relació de domini i opressió que de cap de les manerespodem tolerar, i per tant rebutgem clarament.
RAWA (Revolutionary Association of the Women of Afghanistan – Associació de les Dones Revolucionàries d’Afganistan) és una agrupació clandestina que promou la defensa dels drets humans en un Afganistan dividit entre un govern feble i fonamentalista afavorit per les armes de les potències occidentals, i els talibans. Amb el seu compromís per un moviment popular i democràtic, constituït sobre l’educació de les dones afganeses, bàsicament analfabetes, RAWA s’ha convertit en objectiu a batre per a ambdós contendents. Buscant denunciar la perniciosa invasió i aconseguir suport i solidaritat de col·lectius socials espanyols, una activista de RAWA ha portat a terme una gira de xerrades per tot l’Estat. Es tracta de Mariam Rawi (nom fictici), una jove periodista i professora que viu a cavall entre Afganistan i els camps de refugiats de Pakistan. Al seu pas per Logronyo el mes d’abril vam poder conversar breument amb ella.
– ALB: Provens d’una zona de la qual a Occident tot just arriben notícies, excepte quan es produeixen atemptats. Pots donar-nos una breu descripció sobre quin és la situació de la dona a Afganistan?
– La situació de la dona ha empitjorat visiblement des que en 1992 els fonamentalistes van prendre el control del país davant el buit de poder provocat per la retirada de les tropes russes. Les afganeses han de sobreviure a la falta de seguretat, als atacs contra la població de les tropes nord-americanes i de l’OTAN, i també han d’enfrontar-se a la violència en la seva vida quotidiana: als abusos sexuals, violacions, segrestos, els matrimonis forçats, la violència domèstica. Ni el govern de Karzai ni la seva policia ofereixen cap tipus de protecció davant tant desemparament.
– L’organització a la qual pertanys, RAWA es troba en el punt de mira dels talibans i els fonamentalistes del govern de Karzai, i també s’ha mostrat molt crítica amb la invasió nord-americana. Davant aquest panorama, com desenvolupa les seves activitats RAWA?
– El 1977 es va fundar RAWA sota el govern republicà del príncep Mohammed Daoud Khan i des d’aquell moment van començar els problemes. Mai hem pogut treballar de forma legalitzada, pel que necessitem fer-ho clandestinament per a poder existir. Això té les seves conseqüències: no comptem amb oficines, les activistes hem de protegir la nostra identitat amb noms falsos i els projectes que realitzem no poden aparèixer sota el nom de RAWA.
– RAWA no només defensa els drets de les dones sinó també, des d’una perspectiva més àmplia, un govern de caràcter laic, secular i democràtic. De quina forma es planteja RAWA arribar a aquest objectiu?
– No es poden defensar els drets humans sense un govern democràtic, per a arribar a el qual és fonamental una educació que alimenti la consciència del poble afganès. Els nostres enemics polítics són els fonamentalistes, que utilitzen la religió i els costums segons els seus interessos.
– El teu article “Rule of the rapists” – “El govern dels violadors”- publicat a The Guardian (que pot ser consultat en castellà a www.rawa.org/rawi_sp.htm) resulta aclaridor sobre la situació de la dona després de la suposada instauració de la democràcia a Afganistan. Podem considerar que les potències invasores han traït les solemnes promeses amb les quals van justificar la guerra contra els talibans?
– Els fets assenyalen la veracitat de l’article escrit sis anys enrere. En els últims 8 anys, després de la invasió nord-americana, les coses no han millorat sinó que, per contra, han empitjorat. Encara que a Afganistan hi ha milers de soldats no s’ha aconseguit reduir el terrorisme, ni el fonamentalisme. L’interès dels governs occidentals no és la desaparició del fonamentalisme. El seu objectiu és aconseguir més adquisicions econòmiques sobre els oleoductes que travessen el país, controlar el tràfic de l’opi, saquejar els recursos naturals, etc.
– Hamid Karzai, president d’Afganistan, ha amenaçat recentment amb unir-se als talibans si les potències occidentals continuen pressionant-lo perquè combati el frau electoral. Com valora RAWA aquest gest?
– Karzai aparenta criticar als països estrangers, però en realitat el que hi ha darrere és un joc entre Estats Units i les autoritats afganeses per a mostrar a l’opinió pública internacional que Karzai és un líder democràtic. Fins i tot si es donés la possibilitat que Karzai se separés d’Estats Units, això només significaria un acostament major a Iran o Rússia, la qual cosa tampoc seria positiva per al poble afganès.
– Donada la difícil situació que travessa el país, envaït per tropes estrangeres, amb un govern titella i corrupte i un moviment talibà en ascens, quin futur voleu per a Afganistan?
– Nosaltres somiem amb un règim democràtic, però no és una meta fàcil ni propera. Un país amb vint anys de guerres, tenint pel mig dues ocupacions estrangeres i el domini talibà, no assolirà la llibertat i la independència al moment. A part del fonamentalisme, el país té aguts problemes econòmics i socials que necessiten de temps per a solucionar-se.
– Estàs realitzant una gira per l’Estat espanyol on dónes a conèixer la teva organització. Què esperes de la mateixa? Amb quines organitzacions espanyoles i europees col·labora RAWA?
– Esperem que els moviments socials, pacifistes, feministes, etc., occidentals, que són amb els que col·labora RAWA, tinguin notícies reals sobre Afganistan i usin els mitjans que estan al seu abast perquè aquesta informació circuli. El punt més interessant és crear xarxes d’ajuda i suport cap a RAWA i les dones afganeses.
En les darreres setmanes diversos ajuntaments catalans han aprovat mocions per a prohibir l’ús del burka i el niqab als serveis municipals. A nivell estatal, una esmena del PP instant al govern a prohibir-lo en els espais públics va ser aprovada el passat 23 de juny amb els votsa favor de CIU.
Les opressions que viuen les afganeses
Entrevista de TV3 a Malalai Joya, activista afganesa i autora del llibre ” Una mujer contra los señores de la guerra” (Ed. Kailas)
L’ús del burca és polèmic aquí, tot i que el seu ús és pràcticament inexistent. Hi ha col·lectius de dones musulmanes, però, que reclamen la llibertat de decisió. Una llibertat de decisió que, de fet, no tenen a l’Afganistan. És la denúncia que fa l’activista afganesa Malalai Joya, que, en aquesta entrevista realitzada per TV3, a més de rebutjar totes les opressions contra les dones, denúncia la situació existent al seu país i critica sense pèls a la llengua als talibans, als senyors de la guerra, al govern afganès, a les forces d’ocupació de l’OTAN i al govern delsEEUU.
Dissabte 26 de juny
MANIFESTACIÓ Gai Lesbiana Transexual Bisexual “Pel Dret al Propi Cos”, a les 18.30h a Plaça Universitat de Barcelona, i festa posterior.
Organitza: Comissió Unitària 28 de juny
El passat 28 de maig de 2010 la Paeria de Lleida va ser el primer ajuntament de l’Estat espanyol en prohibir l’ús del vel integral (burca, niqab) als espais municipals. Aquest fet va generar una gran expectació per part dels mitjans de comunicació i les tertúlies de cafè. Uns ho veuen com un progrés en la llibertat de les dones, d’altres com una mesura populista i amb poc fonament.
