Les paraules de Jorge Fernández Díaz inventant-se una suposada fractura social a Catalunya entre partidaris i contraris de la independència són un intent del PP de provar de convertir els seus desitjos en realitats. Després d’aquestes paraules vindran suposats testimonis que explicaran haver viscut aquesta fractura. Tots pagats o manipulats des del mateix Partit Popular. De casos així, i documentats, uns quants.
Joana García Grenzner és una lluitadora feminista amb bons arguments i “xispa”. Des de petita ha lluitat contra les injustícies socials i de gènere en particular. N’ha fet la seva professió.
És experta en Gènere i Comunicació, postgraduada en Gènere i Polítiques d’Igualtat i llicenciada en Periodisme. Actualment és responsable de comunicació de Calala – Fons de Dones i membre de la Xarxa d’Expertes i Experts en Gènere i Comunicació del PNUD d’Amèrica Llatina i Carib. Ha coordinat formacions com el projecte Dones migrants, dones amb drets: la comunicació amb visió de gènere, una eina que obre mons (distingit com a bona pràctica en gestió de la migració femenina per la UE) per a la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, de la que és membre. També forma part de l’equip de Pikara Magazine, revista on line de periodisme amb visió de gènere, i del Periódico Diagonal, i impulsà La Independent, Agència catalana de Notícies amb Visió de Gènere.
Està molt ocupada i hem trobat una estona per l’entrevista. Filla d’una mare i un pare okupes i de la generació de la contracultura, artesans i revoltats, i amicsde la companyia de teatre de carrer i d’avantguarda, la Perula.
Les 300 persones més riques del món van afegir durant 2013 un total de 524.000 milions de dòlars als seus fortunes , que ara totalitzen 3,7 bilions de dòlars , segons dades compilades per Bloomberg .
L’índex , que s’actualitza cada dia , ha publicat les dades per al conjunt de l’any 2013 amb els augments o descensos de les fortunes de cadascun dels seus integrants.
Diversos interns denuncien agressions d’unitats d’antiavalots de la Policia Nacional al CIE de la Zona Franca
Els darrers esdeveniments al CIE de la Zona Franca confirmen, una vegada més, les reiterades denúncies de les organitzacions de drets humans. Només un mes després que un ciutadà armeni se suïcidés sense motiu aparent a la cel·la de càstig del centre, nous i greus successos se sumen als anteriors.
El zapatisme, aliè a focus, modes i consensos, no només gaudeix d’una excel·lent salut a 30 anys del seu naixement, sinó que constitueix una potentísima eina decolonial.
Al novembre de 1983, un diminut grup d’homes que es comptaven amb els dits d’una mà va aterrar en la frondosa Selva Lacandona, en el mexicà estat de Chiapas. Havien decidit nomenar-se com Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN). La majoria urbícoles sense remei, portaven en la motxilla un propòsit que ressonava en les seves converses com sentit delirant: fer la revolució. No obstant això, donades les condicions d’extrema pobresa i d’urgència social a Chiapas, tal deliri resultava certament assenyat. A més, les muntanyes i les selves chiapaneques no només albergaven a pobles en resistència des de feia gairebé 500 anys, sinó que des que a la fi del segle XIX alguns dels bandejats protagonistes de la Comuna de París donessin amb els seus ossos a Chiapas, en aquestes terres no havien deixat de florir antagonismes i disensos subterranis.
Armat amb quadriculats llenguatges i gastats artefactes ideològics, aquest petit grup inicial no va trigar a xocar amb el sentit comú dels pobles indígenes originaris i habitants d’aquests territoris. Llavors va ser quan el Subcomandant Marcos, el més conegut participant en aquesta primigènia i delirant mònada zapatista, va decidir que les forces ja no li donaven de si i que millor es baixava d’aquest vaixell a la deriva i incert. “On està la sortida?”, va preguntar. “No hi ha sortida”, li van contestar els pobles indígenes. “I llavors, què fem?”, va respondre un atordit Marcos. “Quedar-vos i apreneu”, van sentenciar els pobles maies.
I això és el que van fer. Van escoltar i van aprendre dels pobles indígenes fins al punt d’esdevenir indígenes ells mateixos. Una sort de possessió amb traços de realisme màgic que no solament va desarmar l’arrogància i els clixés tradicionals de l’esquerra, sinó que va activar un meravellós híbrid revolucionari fet de sabers i cosmovisió indígena, capaç de parir una artesania del canvi social revolucionari repleta de paradoxes i de ponts cap a fora.
Així, armats de preguntes, els zapatistes van néixer com un oxímoron: el més assenyat dels deliris. Avui aquest meravellós deliri no solament està habitat per milers i milers de dones, homes, nens, nenes, ancians i ancianes a Chiapas. A més ha estat capaç de construir la materialitat tocable i respirable d’una altra vida. Amb infinites dificultats, errors i camins torts. En aquest món, però amb altres mapes i en altres coordenades.
Trenta anys després del seu naixement, el EZLN protagonitza una de les experiències més riques i radicals de llibertat i d’emancipació humana que els últims segles d’història hagin conegut. Des que s’aixequessin en armes al gener de 1994, els zapatistes habiten en una quotidiana restitució del sentit veritable de la paraula democràcia i en un treballat alliberament de la vida de les arpes de la supervivència. Milers i milers de persones vivint d’una altra manera. Aquí, ara i ja.
En el seu trenta natalici, la disutopia zapatista va decidir obrir les seves portes i les seves finestres per a compartir les formes de vida que han generat tres dècades de deliri assenyat. Per a això han creat una escola a la qual han anomenat “La llibertat segons les zapatistes”. Es tracta, sobretot, d’una escuelita, així en diminutiu, que serveix per a desaprendre. No ofereix pistes per a un model i tampoc regala cap manual d’instruccions. Com en el Blade Runner de Ridley Scott, els zapatistes saben que els replicants ni estimen ni tenen emocions. Per això no els interessen les còpies ni les receptes. Simplement tracten, amb perseverança i infinita paciència, de compartir tan sols un mapa del tresor d’un món altre. En aquest mapa destaca una coordenada per sobre de les altres: una imperiosa necessitat de decolontizar l’existència.
El zapatisme, aliè a focus, modes i consensos, no només gaudeix d’una excel·lent salut a 30 anys del seu naixement, sinó que constitueix una potentísima eina decolonial. En els territoris chiapanecos on els zapatistes són govern, la humanitat ha obert un forat irreparable en la modernitat, en la matriu abissal del pensament occidental i en la racionalitat de la dominació. Una decolonització del viure més enllà de la terrible imposició generalitzada de la forma mercaderia, en la construcció col·lectiva i igualitària d’un món d’usos i no de consums. Una decolonitzacin del poder, més enllà de la dominació del privat i del públic, en el teixit democràtic d’un comú en el qual totes les persones són cridades a ésser i a fer govern. Una decolonització de les passions, més enllà de les vileses i els egoismes amb els quals la imposició neoliberal ens subjecta a les passions tristes que la constitueixen. Sense demanar permís. Milers i milers de dones, homes, nens, nenes, ancians i ancianes. Un present i no un futur. Aquí, ara i ja. I un missatge, tal vegada desesperat, als quals estem de l’altre costat del mirall: “ORGANITZIN-SE”. Perquè no n’hi ha prou amb desitjar-lo.
A la seva manera, els zapatistes li han anomenat a tot això autonomia. Una experiència d’autogovern participat per milers i milers de persones i en la qual el gir decolonial es tradueix en el territori zapatista en institucions, escoles, hospitals, lleis, administracions locals, relacions socials, sistemes productius, economies, sexualitats i profunds canvis culturals plens de punts suspensius. Concret i tangible. Per i per a les persones. No va ser en el desig d’una mica d’això en el que ens vam reconèixer en les places en un maig de fa més de dos anys?
* Article d’Ángel Luis Lara publicat al web desInformémonos
http://desinformemonos.org/2013/12/ezln-treinta-anos-del-mas-sensato-de-los-delirios/
Comunicado del EZLN
CUANDO LOS MUERTOS CALLAN EN VOZ ALTA.
Vaig néixer políticament la nit entre el darrer dia del 1993 i l’1 de gener del 1994, quan milers d’homes i dones amb la cara tapada per no singularitzar-se van ocupar diverses ciutats de l’Estat mexicà de Chiapas i em van omplir el cap, el cos i el cor amb un discurs i unes idees que ja voltaven per dins del meu cap, amunt i avall, però no tenien concreció clara. Això no vol dir que abans fos mort, és clar, ni tan sols que l’aixecament zapatista aclarís res… ni molt menys, sinó tot el contrari. Van haver de passar uns quants mesos i unes quantes coses perquè captéssim que aquella no era una revolta més.
Dos anys després, a la Trobada Intergalàctica que elles i ells mateixos va convocar al mig de la selva Lacandona, milers de persones de bona part del planeta vam retrobar-nos per mirar-nos a la cara i, com diuen ells –que som nosaltres- sentir-nosla veu.
Fa ja cinc anys des que el sistema, els polítics i les institucions que ho gestionen, la patronal, la banca, el poder financer, els mercats, la UE, els rics en definitiva, ens van dir que començava una crisi econòmica molt profunda, fins i tot comentaven que trontolla el capitalisme, que calia tornar a redefinir-lo, arribant a organitzar nombroses reunions internacionals per a fer-nos creure que la crisi del sistema capitalista havia sorgit per sorpresa i que era responsabilitat de totes i tots el solucionar-la.
Al poble, a la majoria social, a la classe treballadora, ens van explicar, mitjançant una gran manipulació mediàtica, que la nova fase del capitalisme, ara anomenat capitalisme financer, havia provocat una enorme crisi no controlada de conseqüències incalculables i irreversibles.
Tots els grans mitjans de comunicació ens han bombardejat durant anys, explicant-nos la crisi, orígens, efectes, solucions… per a condicionar la nostra pròpia anàlisi, fent-nos creure l’inevitable de la situació, que només hi ha un camí per a sortir de la crisi (austeritat, reducció de la despesa social), que la crisi abasta a tot el sistema, que tots i totes som igualment responsables a l’haver viscut per sobre de les nostres possibilitats i en conseqüència, nosaltres, el poble hem de pagar la crisi a la qual enshan conduït…
Des de l’any 2000, l’OCDE ha fet i publicat (cada 3 anys) una sèrie d’informes sobre els sistemes educatius dels estats que en formen part i d’altres. Aquests informes són coneguts amb el nom que conformem les seves sigles en anglès: PISA (Program for International Student Assessment)
S’avaluen els coneixements en comprensió lectora, matemàtiques i ciències de milers d’alumnes de 15 anys. L’informe no analitza els diferents programes escolars sinó els coneixements, les aptituds i les competències. Per què aquests àmbits i no altres? Perquè els promotors, els organitzadors i els poders fàctics de l’OCDE consideren que són bàsics pel “benestar personal, social i econòmic” (sic) És a dir res de matèries “maries”, ni humanístiques, ni artístiques. Allò que sigui profitóspel mercat laboral.
El projecte de Llei aprovat al Parlament d’Espanya amb el títol “Los derechos del no concebido y las mujeres embarazadas” és una ofensiva total contra els drets de les dones. El mes de febrer, Gallardón presentarà l´avantprojecte en un parlament en que el PP té majoria absoluta, cedint a les pressions de bases ultracatòliques, feixistes, integristes de l’Opus Dei, Kikos Pro-Vida, E-Cristians i altres sectes profundament misògines, patriarcals i classistes.
És important recordar que al llarg de la història l´avortament ha estat una pràctica comuna, sobretot en les dones de les capes populars, aquelles a les que l´església i els poders dominants han impedit el dret a la formació sexual i reproductiva.
“Durruti personificava l’oposició i resistència revolucionàries a la dissolució dels comitès, la direcció de la guerra per la burgesia i el control estatal de les empreses expropiades al juliol”.
“La sagrada unitat antifeixista entre buròcrates obrers, estalinistes i polítics burgesos no podia tolerar incontrolats de la talla de Durruti: heus aquí per què la seva mort era urgent i necessària”.
La redistribució desigual de la riquesa, expressada en rendes salarials i beneficis empresarials, ha experimentat a l’Estat espanyol canvis importants i així, podem veure com en cicles recessius o de crisi econòmica capitalista, la participació de les rendes del treball es redueixen sensiblement, igual que ho fan quan la intervenció sindical en els procesos de negociació col·lectiva ve delimitada bé per lleis (1) , bé per pèrdua de força sindical.
A partir de mitjans de la dècada dels 70 (la crisi de la energia), la participació dels salaris en la renda va experimentar una caiguda important. El diferent d’aquesta caiguda (crisi econòmica) de les rendes del treball a favor dels beneficis empresarials es troba en que quan el cicle econòmic entra en recuperació, no recuperen el perdut, al contrari que en altres situacions històriques (2).
Per primera vegada en la història econòmica moderna on es donen taxes de creixement econòmic saludable en l’entorn del 3% o superiors (3), els salaris no deixen de caure en la seva participació de la renda.
El 1977, la remuneració de les persones assalariades representava el 67,3% del PIB. En el 2013, aquest percentatge s’ha reduït al 50% del PIB, és a dir hem retrocedit en 17 punts i aquesta riquesa ha estat apropiada pels empresaris.
El gran objectiu de la reforma laboral és la devaluació generalitzada de les rendes salarials, expressades aquestes en salaris, en costos per hora treballada, en pensions, en prestacions. Segons les dades, ho estan aconseguint.
Ara és el moment de plantejar-nos si volem continuar fent de comparsa d’aquest “procés d’independència”, un procés que només ens reserva el paper d’acompanyant del mite de la declaració d’un estat català o volem construir els espais d’autogovern i no-dependència, construir les eines que ens atorgaran la independència material i real que necessitem.
El Partit Popular va evitar fa uns dies que s’aprovés una norma sobre la pobresa energètica que evités que a les famílies en situació d’extrema necessitat se’ls tallés la llum i el gas a l’hivern quan no poguessin pagar-la. Darrere de la tremenda inhumanitat evident que desprèn aquesta votació s’amaga una motivació ideològica amb molt de fons: el capitalisme ha inculcat en la societat que pots tenir el que pots pagar-te, també l’aliment, l’habitatge o l’energia necessàries per a subsistir. Les normes del mercat són incontestables, els sense res passaran fred; si volen calor que ho paguin.
Aquest és el missatge prioritari que sustenta l’ideari del Partit Popular amb la seva negativa a pal·liar la pobresa energètica, l’individualisme capitalista que procura substanciosos beneficis a les grans empreses elèctriques i que és celebrat per molts ciutadans que assenteixen mentre sofreixen la lògica del mercat. Perquè el capitalisme ens ha ensenyat a pagar per la nostra necessitat, com explicava Manuel Vicent:
“Els ciutadans, amb el complex de naturalesa caiguda, agraeixen cada dia el fet de seguir vivint encara que sigui pagant. Ja se’ls ha inoculat la convicció que tot és qüestió de diners. Per a això el capitalisme té una saviesa diabòlica: ha actuat com en els sermons dels frares medievals. Primer et descriuen les penes de l’infern amb gran luxe de serps i calderes d’oli bullint, amb els dimonis punxant-te el cul amb un trident roent i quan la parròquia sota el púlpit plora les culpes desconsolada perquè no troba sortida, llavors el predicador es treu de la màniga la promesa del cel ple de massapà, de violins i de la vida a la fresca, tot si s’abandona el pecat. Per al capitalisme el gran pecat mortal consisteix en no pagar. Si la gent paga el capitalisme t’omple el dipòsit de gasolina fins a ofegar el delco, t’omple d’objectes, t’omple de plusvàlues, et construeix pisos amb saló-estar-menjador, t’omple la taula de lluç i llagostins i fins i tot d’anyell de llet. I et regala energia sobrant per a tot el mes. Però cal pagar rudement sense fer fàstics. És un detall”.
Per això si no pagues perquè no pots, perquè el capitalisme no brinda a la classe obrera la possibilitat de tenir un treball -únic patrimoni veritable de l’obrer-, passes fred i necessitat, perquè en la ideologia dominant qui passa fred és perquè no s’ha esforçat prou, és la seva culpa. Si no pot pagar el preu del benestar i la calor de la seva existència es deu únicament a la teva responsabilitat.
“El que de debò faria que em sentís identificat, és un moviment en pro de l’esforç i del treball personal; un moviment que cregui que amb sacrifici, amb esforç i amb voluntat totes les coses són possibles. Un moviment que no reivindiqui únicament drets…Crec sincerament que cadascun tenim la nostra responsabilitat en aquesta crisi; els polítics, els empresaris, els treballadors i els seus representants, els que ens hem endeutat, els que han prestat sense mesurar els riscos… Però ja va passar el temps de buscar culpables”.
Aquesta sentència forma part d’un article que Borja Prado, president d’Endesa, va escriure l’any 2011 al diari El País amb motiu de les eleccions que atorgarien al Partit Popular la majoria absoluta. Borja Prado és el màxim responsable d’una de les empreses que en plena situació d’emergència de moltes famílies van pujar la llum un 11% en l’última subhasta, anul·lada per la comissió de competència. Prado presideix una empresa privatitzada per Jose María Aznar que es lucra amb el fred dels sense res. L’any 2012 les elèctriques van tallar la llum de 1.400.000 llars a Espanya mentre aconseguien uns beneficis del 6,78%. Potser per això van aconseguir els beneficis, que van ser el doble que els de les seves homòlogues europees.
Totes aquestes mesures no serien possibles sense la connivència i la col·laboració d’aquests consellers que han format part dels successius governs i s’han plegat a les exigències del lobby del que ara formen part. Polítics i empresaris que durant anys han afavorit la lògica del mercat que permet deixar sense llum ni calor a tots aquells que no poden pagar perquè ells cada vegada obtinguin uns beneficis més grans. Lògica de mercat.
El lobby elèctric: política, mitjans de comunicació i empresa
Són coneguts els polítics dels grans partits que després de legislar durant anys a favor de les grans empreses elèctriques o fins i tot privatitzar-les han acabat en els seus consells d’administració: Felipe González, Jose María Aznar, Elena Salgado, Ángel Acebes, Pedro Solbes i un sens fi de funcionaris públics que han permès la preeminència del compte de resultats de les empreses enfront de l’interès general. Alguns casos i relacions a part dels ja coneguts són especialment indicatius del funcionament del lobby elèctric com un dels principals baluards del pensament hegemònic i la relació de poder entre política i economia amb un fort component ideològic. El fet que Felipe Gonzalez, expresident del govern del PSOE i Juan Rossell, president de la CEOE, comparteixin taula en el consell de Gas Natural permet fer-se una idea del pensament dominant que transcendeix les urnes.
Un dels casos d’aquest fil conductor ideològic és el de Miquel Roca i Junyent, Conseller d’ENDESA i advocat de la Infanta Cristina en el cas Noos. Va ser diputat per Convergència Democràtica de Catalunya, un dels anomenats pares de la Constitució. Va ser portaveu en el Congrés del Convergència des de l’any 1977 fins a l’any 1995 d’on va passar a ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona fins a l’any 1999. L’any 1984 va crear un partit, el Partit Reformista Democràtic (amb el seu propi himne) en el qual va ser triat secretari general Florentino Pérez, president del Reial Madrid i de la constructora ACS, de la qual Miquel Roca també és conseller en l’actualitat. La creació d’aquest nou partit de Miquel Roca i Florentino Pérez estava provocada per la por que els grans empresaris i el capital tenien a aquells socialistes dels anys 80, por completament infundada com es va demostrar després.
Jose Ignacio Sánchez Galán, president d’Iberdrola, va ser gravat rient de la pujada de la llum al ser preguntat per una periodista sobre la preocupació de la societat sobre aquest punt, l’àudio publicat en la Cadena Ser va desaparèixer en les hores següents sense que existís cap tipus d’explicació referent a això per part de la cadena, simplement va desaparèixer. Els riures de Sánchez Galán per la preocupació de les famílies espanyoles que pugi un 11% una factura de 80 euros de mitjana és comprensible si ens atenim al sou que el senyor Galán va aconseguir el 2012, quan entre primes, accions i sou directe es va embutxacar 9,5 milions d’euros, sent el cinquè empresari millor pagat d’Espanya.
Els consellers de les elèctriques no solament tenen el poder de la publicitat en els mitjans, en ocasions són els mitjans. Borja Prado, president d’Endesa és a més conseller de Mediaset, la corporació mediàtica propietària de Telecinco i Cuatro, entre altres. Alejandro Echevarría Busquet, conseller d’Endesa, és també editor del periòdic El Correo pertanyent al Grup Vocento, anteriorment va ser president de Mediaset i de UTECA, associació que engloba a totes les televisions comercials.
Integrar en un mateix nucli de persones al poder polític, l’econòmic i el mediàtic permet crear un relat dominant que xopa la societat amb l’axioma capitalista de tenir tan sols allò que pagues. La resta de paràmetres de la ideologia dominant són accessoris o almenys secundaris. El prioritari és inculcar que no és possible establir l’energia elèctrica com un bé de primera necessitat que permeti subsistir als treballadors que, per circumstàncies alienes a ells, no poden permetre-se’l conjunturalment. Tindràs llum si la pagues perquè algú ha de pagar-la. Enfrontar-se a aquest relat és una necessitat de l’oposició política. Existeixen béns de primera necessitat que han d’estar fora d’aquest axioma capitalista que uns pocs traslladen amb el seu poder a una majoria. No tindràs únicament el que puguis pagar, tindràs el que precisis per a subsistir, puguis pagar-lo o no. Aquest és el relat a conquistar.
“Tota la riquesa del país en les seves diferents formes i sigui quina sigui la seva titularitat està subordinada a l’interès general…Es reconeix la iniciativa pública en l’activitat econòmica. Mitjançant llei es podrà reservar al sector públic recursos o serveis essencials, especialment en cas de monopoli, i així mateix acordar la intervenció d’empreses quan així ho exigís l’interèsgeneral”.
Les venes obertes de Sud-àfrica
Un article de Sergi Picazo
Mandela va haver de pactar amb el règim de l’apartheid un programa econòmic d’austeritat, va pagar el deute heretat i va abandonar la promesa de recuperar les mines.
Un 30% dels sud-africans viuen per sota el llindar de la pobresa. Sud-àfrica és el quart país més desigual del món. L’atur s’enfila fins al 25%. L’esperança de vida és de 55 anys. Ocupa el lloc 121 de 187 en l’Índex de Desenvolupament Humà, per sota de Botswana, Bolívia o Hondures. Tot i això, és el major exportador mundial d’or, platí i diamants, i té la indústria i la producció agrària més desenvolupades d’Àfrica. És una de les economies emergents, amb el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina. “La nostra riquesa ha generat la nostra pobresa per alimentar la prosperitat d’altres: els imperis i els seus caporals nadius.” Tal com lamentava Eduardo Galeano a Les venes obertes d’Amèrica Llatina, “en l’alquímia colonial i neocolonial, l’or es transfigura en ferralla”. Avui Sud-àfrica continua amb les venes obertes quasi vint anys després de la fi de l’apartheid. La causa principal del drama humà del país més ric d’Àfrica són, evidentment, els segles de colonialisme i d’apartheid racial. Però, què va fer o poder fer el desaparegut Nelson Mandela?
Els treballadors més pobres s’empobriran encara més.
El Govern ha decidit congelar el Salari Mínim Interprofessional (SMI) el 2014 amb el que el salari base a Espanya perdrà un 1,3% de poder adquisitiu l’any que si es compleixen les previsions de l’Executiu . El salari mínim seguirà en 645,3 euros al mes en 14 pagues, el que significa que en cinc anys de crisi els treballadors pitjor pagats seran un 7,1% més pobres.
Deu setmanes de vaga a Panrico, una mobilització amb pocs precedents.
L’aturada indefinida a Santa Perpètua de Mogoda va camí de ser la més llarga des del restabliment de la democràcia a Catalunya, amb precedents com la de Roca Radiadores (1977) o Mercadona (2006)
L’empresa ha comunicat recentment a través d’un burofax 20 acomiadaments a membres de la plantilla de la planta Santa Perpètua de Mogoda
Els treballadors criden al boicot dels productes del grup per evitat que així es financiï la reducció de plantilla
El conflicte de Panrico no coneix de festes de Nadal. Els treballadors de la planta de Santa Perpètua de la Mogoda, a la província de Barcelona, mantenen la mobilització tot i la duresa de la situació. La vaga indefinida ja fa deu setmanes que dura -prop de 70 dies- i va camí de convertir-se en una de les vagues de més durada de la Catalunya postfranquista, apropant-se dia a dia a la a conflictes com el de Roca Radiadoresde 1977.
Joaquim Aragonès. De Rubí a Mauthausen
Una experiència vital per conèixer el nostre passat i reflexionar i entendre el present.
ELS PROTAGONISTES ANÒNIMS DE LA HISTÒRIA
La Història sovint ha de tractar els seus episodis de forma genèrica i s’ha de basar en aquelles dates, fets i personalitats que l’han protagonitzat amb lletres majúscules. Difícilment hi queden recollides les vivències dels seus protagonistes més anònims, als que han afectat directament els esdeveniments i les decisions polítiques més transcendents. El seu testimoni queda reclòs en el si de les seves famílies o cercles més íntims, però la memòria és curta, el temps esborra les vivències i els records dels nostres antecessors, el que ha estat important per a una generació es va diluint en la memòria de les següents i passa a ser un fet anecdòtic o bé és oblidat. I és en aquest sentit que a cada generació li toca de preservar i guardar en la memòria els esdeveniments que van marcar la vida de les anteriors.
Aquest projecte editorial és el resultat de la voluntat de recuperar i preservar aquesta memòria. I el que té d’extraordinari és que, a part del testimoni oral, s’ha pogut explicar a partir de documents originals de cada una de les etapes (cartes, fotografies, targes personals…) que ens permeten entendre els fets a partir dels sentiments i les impressions dels seus protagonistes.
Les experiències viscudes per en Joaquim Aragonès ultrapassen l’àmbit familiar per a convertir-se en un referent per a la història local rubinenca, catalana i també europea.
Davant l’ofensiva de desmantellar els drets socials i desmantellar els drets sobre l’avortament, a continuació teniu un Informe de l’avantprojecte de llei de criminalització de l’avortament i denigració de la dona aprovat pel govern espanyol.
Informe del magistrat del TSJC i Professor associat a la URV Tarragona, Carlos Hugo Preciado, col.laborador assidu de CGT Catalunya:
Informe avantprojecte de llei de l´avortament del magistrat TSJC Carlos Hugo Preciado from CGT Catalunya
Més informació:
Les successives pujades de la llum registrades a Espanya han permès ingressar 21.600 milions addicionals a les companyies elèctriques des que va començar la crisi econòmica. L’encariment del rebut entre 2008 i 2013 ha estat superior al 60%, en passar de 50,20 euros a 80,47 de mitjana mensual, segons dades proporcionades per l’organització estatal de consumidorsFacua.
“La cocinera de Buenaventura Durruti” ha estat publicat pel grup editor “Los amigos de Ascaso (http://losamigosdeascaso.blogspot.com.es/).
El llibre està basat en una sèrie de manuscrits trobats el 1970 en una llibreria de material anarquista de Zuric, que portava ja 20 anys tancada: la llibreria Pinkus, que va ser un centre de referència en el seu moment. Editat a Itàlia ordenant el material localitzat, ara s’edita a l’estat espanyol amb la seva traducció al castellà.
Flexibilitza el contracte a temps parcial, perquè l’empresari tingui gairebé total disponibilitat sobre l’horari del treballador.
Les ETT podran formalitzar contractes de pràctiques.
Es reforça el control de les empreses en la gestió de les baixes mèdiques.
La ministra d’Ocupació, Fátima Báñez, no s’ha cansat d’assegurar que la reforma laboral ja estava feta. No obstant això, el que el Govern ha aprovat aquest divendres 20 de desembre s’assembla molt a una volta de rosca a la legislació laboral. L’Executiu flexibilitza per complet el contracte a temps parcial, permet que les ETT formalitzin contractes de pràctiques, prorroga la possibilitat que els contractes formatius no estiguin lligats a cap formació reglada, i enforteix la posició de les empreses en la gestió de les baixes per incapacitat temporal.
Flexibilització del contracte a temps parcial per facilitar que l’empresari tingui gairebé total disponibilitat sobre l’horari del treballador
Amb la nova regulació del contracte a temps parcial, les empreses podran disposar dels treballadors amb plena llibertat. No podran fer hores extraordinàries -almenys no sota aquesta accepció- excepte en els supòsits contemplats a l’article 35.3 de l’Estatut dels Treballadors, però aquestes se substitueixen per les anomenades hores complementàries, que podran fer els treballadors que estiguin contractats per a realitzar almenys deu hores setmanals de terme mitjà anual, de forma temporal o indefinida. Les hores complementàries sempre han existit en els contractes a temps parcial, però el Govern va flexibilitzar el seu ús, primer en la reforma laboral, i ara mitjançant nous canvis.
Hi haurà dos tipus d’hores complementàries. D’una banda, les pactades, és a dir, les consensuades entre empresa i empleats. En aquest cas, podran suposar un màxim del 30% de la jornada pactada amb el treballador, un percentatge que podrà ampliar-se fins al 60% si així ho contemplen els convenis. Els empresaris haurien de donar un preavís als treballadors perquè realitzin aquestes hores, no obstant això, aquest termini previ es redueix de 7 a 3 dies. Ocupació assegura que és una forma de “agilitar” l’organització de les empreses.
Però hi haurà també hores complementàries “voluntàries”, sense preavís mínim, el que vol dir que un empresari pot requerir a un treballador el mateix dia perquè es quedi en el seu lloc de treball durant més hores. El Ministeri assenyala que el treballador sempre podrà negar-se a fer-les i que l’empresa no podrà penalitzar-lo per això, amb el que no està clar l’efecte final d’aquesta mesura. Aquest tipus d’hores voluntàries solament podran realitzar-se si es tracta de contractes indefinits a temps parcial. No podran superar el 15% de la jornada laboral, ampliable fins al 30% en els convenis col·lectius.
Amb aquestes modificacions, un treballador a temps parcial podria fer una jornada de fins al 90% d’una jornada laboral ordinària a temps complet en algunes ocasions (malgrat estar contractat oficialment per a un nombre d’hores parcials). Fons del Ministeri assenyalen que es reforçarà la inspecció de treball per a evitar el frau, de manera que les empreses hàgin de deixar constància diàriament i per escrit de la jornada que porta a terme cada treballador.
Una altra empenta per a aquest tipus de contractació: el contracte d’emprenedors que va introduir la reforma laboral (amb un any de prova i acomiadament lliure) i fortament bonificat podrà registrar-se ara també a temps parcial (fins a ara eren solament a temps complet). En definitiva, un nou contracte a temps parcial de caràcter suposadament indefinit tindrà un acomiadament lliure d’un any i obre la porta a la disponibilitat total del treballador per a l’empresa.
Les mútues controlaran les altes de treballadors malalts
L’Executiu ha respost a més a una demanda clàssica de la patronal que és la de controlar l’anomenat absentisme, és a dir, de les baixes per incapacitat temporal. L’Executiu introdueix canvis que enforteixen el poder de les mútues, les organitzacions creades amb les contribucions dels empresaris i que de fet formen part de la patronal. Com fins ara, les mútues podran proposar l’alta del treballador al sistema públic de salut. Però, amb el model actual el metge tenia quinze dies per a respondre i, si no ho feia, s’entenia que la proposta d’alta es rebutjava. Això canvia: haurà de contestar en cinc dies i, en cas de silenci, se li donarà l’alta al treballador.
La brevetat d’aquest procés és més que òbvia. D’una banda, forcen a l’especialista que en el termini de cinc dies decideixi si la incapacitat que afligeix al pacient ja li capacita o no per a tornar el treball (una grip no cursa igual que una hepatitis o que un pronòstic de càncer). Per un altre, la probabilitat que el propi metge no pugui contestar, pel fet d’estar absent del treball, en un termini tan curt de temps és alta.
Tant el metge com el treballador podran recórrer l’alta davant l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS), que tindrà altres cinc dies per a decidir. Si constata que l’alta era injustificada, el treballador serà donat de baixa altra vegada però no serà rescabalat pel temps que ha hagut de tornar al seu lloc de treball, al que haurà hagut d’acudir malalt. També la mútua podrà recórrer la decisió del metge si no està d’acord, i el INSS tindrà l’última paraula en funció de les proves presentades pels uns i els altres.
Més poder per a les ETT
D’altra banda, les empreses de treball temporal estaran autoritzades a formalitzar contractes de pràctiques per a posar-los a la disposició d’altres empreses, una cosa que fins ara tenien prohibit. El Govern ja va aixecar un altre veto amb anterioritat: el que impedia a les ETT registrar contractes formatius. Les empreses podran ara formalitzar els uns i els altres. Ocupació justifica la mesura en la necessitat d’augmentar les possibilitats que els joves trobin la seva primera oportunitat laboral.
Precisament, els contracte formatius podran seguir realitzant-se en matèries en les quals no existeixi un títol reglat o en les quals no hi hagi centres disponibles per a impartir-la. L’Executiu ja va introduir aquesta possibilitat, però ara la prorroga durant tot 2014. És a dir, el contracte de formació no està lligat a una formació reglada.
Es redueixen a quatre els tipus de contractes
A més, el Govern ha reduït els tràmits administratius dels contractes fins a quedar solament quatre opcions: indefinit, temporal, de pràctiques i de formació. No es tracta que la resta de contractes desapareguin, sinó d’una simplificació a efectes administratius i de burocràcia per a intentar que formalitzar un contracte resulti més senzill. D’aquesta forma, qui vulgui contractar partirà de quatre models bàsics als quals s’aniran afegint la resta de possibilitats.
* Notícia publicada a eldiario.es
En document adjunt Real Decreto-ley 16/2013, de 20 de diciembre, de medidas para favorecer la contratación estable y mejorar la empleabilidad de los trabajadores
Attached documents
DAVID BOU / Setmanari Directa
L’anunci fet pel ministre de l’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, de les sancions i les penes que s’inclouen a l’avantprojecte de la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana ha activat les alarmes de bona part de la societat. L’executiu del Partit Popular busca noves fórmules per aplicar les mesures d’austeritat i mantenir sotmesa una població ofegada per la crisi econòmica i social que colpeja especialment els pobles del sud d’Europa.
COMUNICAT DE CGT CONTRA LA REFORMA DE LA LLEI DE L’AVORTAMENT
EN DEFENSA DEL DRET A DECIDIR DE LA DONA
SOBRE EL SEU COS I LA SEVA MATERNITAT
PER LA DESPENALITZACIÓ DE L’AVORTAMENT
La reforma de la llei de l’avortament del ministre de justícia Gallardón elimina el dret assolit per les dones a avortar a la sanitat pública a les primeres 14 setmanes i farà, a nivells pràctics, impossible avortar a l’Estat espanyol.
Informe d’urgència elaborat pel Pofessor associat de la URV i Magistrat del TSJC Carlos Hugo Preciado Domènech:
Més informació:
Des dels orígens de l’estat de dret, les classes dirigents han utilitzat les lleis com eines de legitimació de la repressió. Així mateix, en funció de l’estratègia político-criminal pròpia de cada govern i context polític, hem pogut veure dos nivells d’intensitat de la repressió: la d’alta intensitat, que es materialitza en detencions i acusacions penals, i la de baixa intensitat o “burorrepresió”, que consisteix en sancions administratives indiscriminades i amb poca fonamentació jurídica o democràtica. Existeix un nivell de repressió superior (el derivat de la mal anomenada legislació antiterrorista) que excedeix el contingut d’aquest article i no entra en la reflexió que segueix a aquestes línies.
A l’estat espanyol, fins a ara, el mateix sistema legal que venia legitimant qualsevol d’aquests dos models de repressió venia també -paradoxalment- actuant al seu torn com contrapès i protegint, en certa mesura, el disens i la protesta, permetent l’exercici efectiu de la llibertat d’expressió, associació i manifestació. A títol d’exemple, durant els últims anys i prenent com base una legislació no precisament garantista, la majoria de detencions i acusacions penals contra activistes s’arxiva o es transforma en mers judicis de faltes i la majoria d’aquests judicis de faltes es resolen amb sentències absolutòries. També els tribunals estan revocant les sancions administratives imposades per la participació en manifestacions i concentracions, que es compten per milers, perquè vulneren drets fonamentals dels manifestants sancionats.
