Jean Marc Rouillan, activista i guerriller sobrevivent del MIL, dels GARI i d’Action Directe, farà un seguit de xerrades a Catalunya entre els dies 13 i 19 de febrer de 2013:
Calendari de les xerrades de Jean Marc Rouillan per Catalunya.
– Berga, el dissabte 16 de febrer a les 19 h a l’Ateneu Columna Terra i Llibertat (C. Balç, 4 baixos).
1. Congrés dels diputats, 12 de febrer, 18 hores. 500 persones es concentren a les seves portes. En l’interior, representants de la PAH esperen les votacions que permetran (o no) la tramitació de la iniciativa legislativa de Dació en Pagament retroactiva, Stop Desnonaments i Lloguer social.
A primera hora del matí el Partit Popular ha anunciat que votarà contra la tramitació de la llei. A última hora el govern canvia d’opinió i tramita la llei. En els carrers i en les xarxes creix l’alegria: “Sí es pot”. El govern zombie mostra a les clares la seva enorme debilitat, el seu acorralament. El govern zombie necessita aire.
El govern zombie està espantat. En tot just 5 dies els diputats del PP han rebut més de 7.000 mails exigint la tramitació de la llei. Aquell mateix matí han fet el ridícul amb una compareixença de Draghi a porta tancada. Ana Mato està en el punt de mira, Rajoy es tanca en una televisió per a donar rodes de premsa… I cada dia hi ha més suïcidis directament vinculats amb la política immobiliària. Així que decideixen canviar d’opinió. Així que decideixen guanyar temps. Així que, acorralats, tramiten la llei.
2.- La tramitació de la ILP té tres objectius principals:
a) Retornar a donar una cara amable en un context de desgast màxim del govern de Rajoy.
b) Impedir que el PSOE quedi com el defensor de la ciutadania enfront del govern.
c) Intentar que la llei hipotecària que el propi Partit Popular està desenvolupant es coli sota la ILP de la PAH i, sota pretext d’escoltar a la ciutadania, desactivar la demanda principal, que és la major preocupació dels bancs i el terror dels mercats financers: la dació en pagament retroactiva.
La idea del govern seria continuar l’execució hipotecària una vegada el banc es queda amb la casa, però limitant el cobrament de nous interessos de demora a l’interès legal dels diners i, potser, establint un límit a la quantitat de diners reclamable. Mai cancel·lar el deute. Per què? Perquè el principal títol que exporten els nostres bancs als mercats internacionals és el deute hipotecari titolitzat.
És a dir, la dació en pagament és absolutament clau perquè trenca amb l’actiu fonamental de la nostra banca en el mercat financer. Així d’important és. És més que previsible que des dels mercats financers internacionals es respongui amb la màxima duresa quan vegin apuntar algun dubte del govern en relació a aquesta qüestió. Mariano serveix, i serveix bé, mentre sigui capaç de garantir que se segueixin imposant mesures d’ajustament que no perjudiquin la posició de les elits financeres representades per Merkel.
No obstant això, tot indica que un govern zombie no és el millor aliat possible en aquests moments. Encara que Merkel ha donat suport públicament a la posició de Mariano la veritat és que en el si de la UE es preveu que la situació actual de deterioració del govern acabarà per incapacitar de facto per a seguir aplicant el memoràndum de la troica. De fet el més probable és que assistim en els pròxims dies/setmanes a un augment significatiu de l’atac, per part dels mercats, sobre el deute sobirà espanyol provocant un repunt de la prima de risc.
3.- Per aquest motiu hem de ser conscients de dos aspectes fonamentals. El primer és l’espectacular, magnífica i aclaparant victòria que la ciutadania ha aconseguit a través de la PAH. No solament en termes de legitimitat, no solament en termes concrets parant desnonaments, sinó obrint una bretxa en un context de bloqueig institucional i atacant directament i en termes afirmatius al cor de la crisi.
El segon és que això no només no ha acabat, sinó que acaba de començar. Que la pressió, lluny de remetre, ha d’intensificar-se, que més i més gent ha de prendre els carrers per a defensar el dret a l’habitatge, que es tracta de reconstruir la sobirania i el dret a decidir. És a dir, la democràcia en si mateixa. Que hem d’estar preparades per a aconseguir bloquejar qualsevol intent de descafeïnar la llei, sobretot en el que a la dació en pagament es refereix.
El dissabte 16 de Febrer la PAH ens convoca a mobilitzar-nos; avisem als nostres veïns, amics i famílies. És el primer moment per a demostrar que obrir una esquerda en el mur de la indiferència zombie no només no ens deté, sinó que ens anima a avançar més i més. Fins a conquistar una democràcia amb drets per al 99%.
Sí es pot. Seguim!
14/02/2013
Madrilonia
http://madrilonia.org/2013/02/16f-la-democracia-es-impahrable-solo-si-la-defendemos/
A l’inici del documental Bowling for Columbine, de Michael Moore, es descriu el que Moore caracteritza com “un dia típic als Estats Units d’Amèrica”: “El granger fa les seves feines. El lleter fa el repartiment. El President bombardeja un altre país de nom impronunciable…”
És una bona manera d’explicar la quotidianitat d’un país que, des de fa dècades, sempre està en guerra. Però no solament ell, també ho estan, en primera línia o a la rereguarda, els seus aliats de la UE que li donen suport enviant soldats o permeten-li que utilitzi les bases militars ubicades al seu territori. És el cas de l’Estat espanyol i, si ens hem de prendre seriosament les propostes d’Artur Mas, també ho serà de l’Estat català somiat pel bloc social i econòmic que se sent representat per ell en aquest punt. Segons l’actual President de la Generalitat, el futur Estat català hauria de fer el mateix que l’Estat espanyol, esa dir, formar part de la UE i l’OTAN.
MANU SIMARRO | 13/02/2013 – Setmanari Directa
Treballadores de 37 centres sanitaris diferents van decidir constituir la Coordinadora Laboral de Centres Sanitaris, el 16 de gener, per fer front a la nova tongada de retallades que té previst aprovar el govern de la Generalitat de Catalunya presidit per Artur Mas als pressupostos de 2013. L’aposta per la coordinació, que han presentat avui davant la premsa amb una compareixença a l’Hospital de Sant Pau, té lloc després de gairebé un mes de tancades als hospitals, que es van arribara estendre fins a deu centres, però que van tenir com a epicentre el Sant Pau de Barcelona i el Parc Taulí de Sabadell.
La coordinadora rebutja de ple, en el manifest presentat, unes retallades que, asseguren, “posen en perill la continuïtat d’una assistència sanitària considerada com a molt eficient fins ara” i altres mesures preses en l’àmbit sanitari com el copagament o l’exclusió de les persones sense papers de l’atenció primària.
En aquesta línia, el sector sanitari convoca una manifestació el proper 17 de febrer que, a Barcelona, sortirà a les 12h de la Plaça Catalunya i ha anunciat que, el 23 de febrer i juntament amb el sector educatiu, tornarà a sortir al carrer. Seran jornades de lluita que aprofitaran per fer visibles les moltes alternatives que existeixen a la retallada de la despesa i per defensar una nova posició en el marc de les negociacions entre les representants de les plantilles i el departament, on s’abandoni la disponibilitat a pactar retallades i s’advoqui per no negociar-ne cap. Així s’expressen al conjunt d’interlocutores socials: “Els demanem que no signin cap retallada que lesioni la qualitat del servei públic i els drets dels treballadors que representen”.
REDACCIÓ DIRECTA | 12/02/2013
El projecte autogestionat de Can Piella (http://www.canpiella.cat/) torna a estar amenaçat de desallotjament. El jutjat d’instrucció 3 de Cerdanyola del Vallès va rebre la setmana passada des de l’Audiència de Barcelona la revocació del recurs presentat per l’assemblea del centre social. Aquest dimarts al matí una dotació dels mossos d’esquadra va notificar els cinc dies de termini per abandonar la finca. En tractar-se de dies hàbils la data límit seria el proper 20 de febrer, malgrat que en un principi s’havia assenyalat el 15 de febrer com a dia de l’ultimàtum judicial.
El 8 de març de 1857 un grup d’obreres tèxtils recorria els barris més rics de Nova York. Protestaven per les seves condicions laborals. El 8 de març de 1908, 146 obreres morien en un incendi provocat en la fàbrica Cotton de Nova York. Des de llavors, el 8 de març es commemora el Dia Internacional de la Dona Treballadora. A mitjan segle XIX i durant les primeres dècades del XX, les treballadores d’EEUU i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, el dret a una formació professional i a formar part d’un sindicat. El segle XIX deixava encunyat el terme capitalisme manchesterià. El prototip d’un capitalisme en estat pur, d’explotació salvatge, que havia caracteritzat l’activitat fabril de la ciutat anglesa. El 2013 Manchester està a Bangla Desh.
Mentre les firmes internacionals de moda i les grans cadenes de distribució sedueixen a la seva clientela amb l’actualització constant dels seus dissenys i els baixos preus dels seus productes, obreres de Xina, Marroc, Bangla Desh, Hondures o Romania viuen envoltades de peces de roba que confeccionen durant més de 12 hores diàries, a canvi de salaris que tot just cobrixen les seves necessitats més bàsiques.
La deslocalització de la producció de roba a països econòmicament empobrits es va accelerar en els anys 90, moment en el qual es va consolidar un model de negoci caracteritzat per la subcontractació de proveïdors. Les grans marques, que en el passat produïen la seva pròpia roba, passen a ser empreses que dissenyen, distribueixen i comercialitzen peces fabricades en tot el món, en tallers i fàbriques que són propietat de tercers. Per a competir en aquest sistema, que externalitza els costos laborals en països amb mà d’obra barata, les petites firmes de moda també s’associen i adopten el mateix model de negoci. El gran èxit de firmes internacionals com H&M o Zara (del grup Inditex) no s’entendria sense l’abaratiment del cost dels seus productes a partir de la deslocalització de bona part del procés de manufactura.
Dècades Deslocalitzat
La primera gran onada de deslocalitzacions del sector de la confecció es va produir en els 70 i va tenir com països receptors Corea del Sud, Taiwán, Singapur, Hong Kong i Tunis. L’entrada de roba barata en els mercats occidentals va motivar que en 1974 se signés l’Acord Multifibres (AMF), que establia un sistema de quotes i límits. Lluny de suposar una limitació a la globalització de la moda, la AMF va provocar que les signatures internacionals busquessin proveïdors en altres països que no estiguessin inclosos en el sistema de quotes.
En els anys 80, una segona onada deslocalitzadora abandona els “tigres asiàtics” i es desplaça a països com Sri Lanka, Filipines, Bangla Desh, Tailàndia i Indonèsia. Mentre Amèrica Central i Mèxic passen a ser àrees clau per a proveir de roba les botigues nord-americanes, Turquia, Tunísia i Marroc es converteixen en els tallers de costura del mercat europeu. A la fi dels 90 entren en escena altres països productors, com Bostwana, Kenya, Tanzània, Uganda, Cambotja, Laos o Birmània.
Els últims països triats en la perifèria els últims anys es caracteritzen a més per un patró comú: estan fortament endeutats amb la banca privada i amb el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), que els han imposat plans d’ajustament orientats a l’exportació i la millora de la competitivitat. És a dir, d’una major explotació. La indústria de la moda, a més, impedeix el desenvolupament: se’ls encarrega a aquests països la part amb menor valor afegit del mercat legal, se’ls imposa un sistema d’acords internacionals on sempre són els febles i el moviment obrer ha d’enfrontar-se constantment a l’amenaça de la deslocalització [1].
Esclavitud en la indústria tèxtil
Des de mitjans dels 90 nombroses plataformes i organitzacions socials vénen denunciant l’explotació laboral i plantant cara al silenci mediàtic que envolta el negoci de la confecció tèxtil sota la globalització. A pesar de més de 25 anys de treball de xarxes consolidades com la Campanya Roba Neta internacional i de “compromisos” públics de les grans firmes internacionals (en reacció a les denúncies realitzades), avui ens seguim trobant les mateixes situacions que en els 90.
L’amenaça constant de tancament i de deslocalitzacions i la debilitat dels moviments obrers en els països productors segueix contribuint que la realitat amagada després del glamour que ens venen esportistes d’elit, models i dissenyadors es quedi al Marroc, a Xina o Bangla Desh. El sector global de la confecció continua nodrint-se del treball de milions de persones que viuen en la pobresa a pesar de fer llargues jornades laborals. Les pràctiques de compra de les marques, derivades del model de producció, consum i comerç internacional, es troben en l’arrel de les condicions de treball i de vida de les treballadores.
Per a les persones que treballen en la indústria de la confecció global, cobrar un salari que permeti cobrir les seves necessitats amb un mínim de dignitat s’ha convertit en la seva major preocupació. És un sector que tradicionalment es caracteritza per condicions pèssimes i una de les retribucions salarials més baixes del món, amb conseqüències directes que es deriven d’això: llargues jornades de treball, desestructuració familiar, assumpció de deutes impagables, malnutrició de nens i adults i, en definitiva, uns costos inquantificables en forma de sofriment humà. Tot això, vulnerant drets fonamentals, com l’article 23 de la Declaració Universal de Drets Humans relatiu a una remuneració equitativa i satisfactòria, o les disposicions de l’Organització Internacional del Treball (OIT), que afirma que “el salari mínim legal hauria de constituir un element clau en les polítiques per a eliminar la pobresa i assegurar les necessitats de les persones treballadores i de les seves famílies”.
Gairebé tots els països tenen establerts salaris mínims legals però, amb la finalitat d’atreure la inversió estrangera, els governs fixen els mínims molt per sota dels nivells de subsistència. En conseqüència, en alguns països, els salaris mínims no arriben als llindars de pobresa absoluta internacionalment acceptats. A Bangla Desh no arriba a un dòlar diari, i a l’Índia, Sri Lanka, Vietnam, Pakistan i Cambotja, se situa entre els dos i els quatre dòlars diaris. Salaris impossibles per a garantir necessitats bàsiques com són l’alimentació, l’habitatge, la roba i serveis imprescindibles com l’educació, la salut o el transport.
La carestia de la vida s’ha agreujat, a més, sota un context de pujada de preus dels productes bàsics que ha minvat el poder adquisitiu, més encara quan bona part dels salaris està destinada a l’alimentació. Una dona d’Indonèsia que treballava per a un proveïdor de Nike, Reebok i Walmart comentava en una entrevista realitzada el 2009: “Hi ha augments del salari mínim, però el cost de la vida augmenta més ràpid. Per a empitjorar la situació, des de fa poc, l’empresa ja no ens subvenciona el transport ni el menjar”. A Bangalore, Índia, hi ha un sistema trianual de revisió salarial, però el salari real ha disminuït un deu per cent en els últims 15 anys. A Tailàndia, els salaris van augmentar únicament 18 bath (38 cèntims d’euro) entre 1997 i 2005. A Vietnam i Xina els sous van estar congelats durant més d’una dècada [2].
La pitjor situació, en aquest sentit, és la de Bangla Desh. El Producte Interior Brut (PIB) de Bangla Desh creix a un ritme del cinc per cent des de 1990, segons el Banc Mundial, i s’ha convertit en el tercer exportador internacional de roba. En el país hi ha més de 4.000 fàbriques de roba i confecció on treballen més de tres milions de persones, la gran majoria dones. L’element clau d’aquest creixement ha estat la gran disponibilitat de mà d’obra extremadament barata a causa de la pobresa i l’escassa regulació dels drets laborals.
Els salaris més baixos del món conviuen amb una alta inflació que genera un ràpid empobriment dels obrers i les obreres. El salari mínim legal va estar congelat des de 1994 fins a 2006 mentre la inflació va registrar taxes del quatre i el cinc per cent anuals. L’increment del salari mínim de 930 taka a 1.662,5 taka mensuals (uns 18 euros), el 2006, va ser el resultat de manifestacions multitudinàries i d’una ona de revoltes urbanes que van rebre una forta repressió policial. La triplicació del preu de l’arròs registrada el 2008 va inutilitzar, no obstant això, l’increment de 2006 i va generar una nova ona de mobilitzacions fortament represaliada. El 2010 el govern va fixar un salari mínim de 3.000 taka (uns 32 euros) mensuals [3]. Les mobilitzacions d’obrers i obreres no han parat, però la repressió tampoc. Doble impacte té aquesta sobre les dones treballadores, que són les que sofreixen les pitjors conseqüències segons la OIT: “salaris baixos, més hores de treball, freqüentment temporal i en negre, perllongant encara més les seves llargues jornades laborals”.
Esgotament interminable
Les jornades de la indústria de la confecció s’allarguen fins a les 12 o 14 hores diàries. Alguns fabricants fins i tot encadenen diversos torns en moments de molt treball o per a plantar cara a terminis de lliurament molt curts. Les treballadores no poden negar-se perquè el seu salari base no és suficient per a cobrir les necessitats més bàsiques i per a mantenir una família. Extorquint la pobresa, les treballadores accepten la sobreexplotació, veuen danyada la seva salut i perden la possibilitat de formar-se, d’educar als fills, d’arribar a una vida digna.
Després d’anys treballant en habitacions petites, mal il·luminades, sense ventilació, respirant pols i partícules en suspensió i en posicions corporals inadequades mantingudes durant moltes hores, sofreixen fatiga visual i lesions i desenvolupen nombroses malalties. Sense assegurança mèdica ni cobertura o subsidi per baixa.
La investigació realitzada per la Campanya Roba Neta a Tànger el 2011 mostrava com al Marroc, on la major part de les firmes espanyoles tenen fàbriques proveïdores, el comú és que les obreres realitzin jornades de més de 55 hores setmanals, excedint de forma sistemàtica el límit legal del país [4]. Altra investigació realitzada a Bangla Desh, Índia, Tailàndia i Cambotja el 2008 [5], centrada en fàbriques proveïdores de grans cadenes de distribució com Lidl, Aldi, Tesco, Walmart i Carrefour, apuntava que les jornades laborals rarament eren inferiors a les 10 hores diàries en setmanes de treball de sis dies.
Concentració contra la violència i la impunitat policial, 3 mesos després de l’agressió que va patir Ester Quintana, que va perdre un ull per l’impacte d’una bala de goma durant la jornada de vaga general del 14N a Barcelona.
Ojo con tu Ojo convoca el proper dijous 14 de febrer a les 19h30 a Plaça Sant Jaume, Barcelona.
14 F CONCENTRACIÓ – ESTER QUINTANA, L’ÚLTIMA VÍCTIMA!
Als tres mesos de l’agressió
la solidaritat continua sent la nostra eina
i la creativitat la nostra força.
Centenars de persones es concentren el 12 de febrer davant les seus populars a Barcelona, Lleida, València o Madrid, on també hi ha una manifestació davant el Congrés dels Diputats, en el moment en que ha d’entrar a tràmit la ILP contra els desnonaments. Expulsen els membres de la PAH de l’hemicicle per protestar contra la hipocresia del PP.
“Els moviments socials ens trobem instal·lats en la queixa i la demanda. Ha arribat el temps de passar a l’autogestió de tots els àmbits de les nostres vides”.
“No podem reclamar als de dalt que renunciïn als seus privilegis si nosaltres mateixes som incapacesde fer-ho”.
Arrenca el judici a Enric Duran, que s’enfronta a una petició de vuit anys de presó
L’activista va obtenir gairebé 500.000 euros mitjançant crèdits d’entitats financeres i ha destinat els diners, que no ha retornat, a diverses iniciatives socials. El seu argument és que els ha “recuperat” per a l’úsciutadà.
Marc Rude – Setmanari Directa
Cada cop són més les iniciatives que aposten per la insubmissió tarifària com a forma de desobediència ciutadana contra els augments continuats del preu dels serveis públics bàsics, incompatibles amb la pèrdua general de poder adquisitiu. A una Catalunya on el 24% de la població és a l’atur i un 30% viu en situació de pobresa, necessitats quotidianes com agafar el metro o l’autobús esdevenen un luxe. Així com els darrers dos anys el Salari Mínim Interprofessional tan sols s’ha incrementat un 0,6%, el cost de la T-10 ha crescut un 18%, fins a situar-se als 9,80 euros des de principisdel 2013.
Més d’un milió de persones -segons dades del ministeri de l’Interior- va acompanyar el 8 de febrer a Chukri Belaid fins al cementiri de Al-Yalaz, en el que és sens dubte no només l’enterrament sinó la manifestació més gran de la història de Tunísia. Com diu el sociòleg Jabib Ayeb, va haver-hi un 6 de gener (la data en la qual va començar en 2008 la revolta minera), va haver-hi un 14 de gener (dia del derrocament de Ben Ali) i hi ha ara un 8 de febrer, tercer jaló d’un procés que l’assassinat del líder de Front Popular pot reconduir i accelerar.
Aquesta enorme mobilització, en un país paralitzat per la vaga general, ha tingut sens dubte una dimensió catàrtica: el re-alliberament d’aquesta por nova que amenaçava amb tenallar els cors i paralitzar, com en temps de la dictadura, el pols popular. L’enterrament de Chukri Belaid, té raó Gilbert Naccache, és un signe de salut revolucionària, de vitalitat intravenosa, la prova que l’alè que va enderrocar al dictador no s’ha apagat. Un alè alliberador que ha tingut ja la seva traducció en una conquesta en aparença diminuta, però d’un abast subversiu: per primera vegada en la història de Tunísia i potser de tot el món àrab, contra el que és la tradició, les dones han entrat juntament amb els homes en el cementiri i participat amb ells en el funeral.
Però la multitudinària mobilització d’ahir té també una evident dimensió simbòlica. Hi ha com un déjà vu que retrotrau la memòria col·lectiva al 14 de gener i que, per un artifici mecànic, però comprensible en el marc de la confrontació actual, contribueix a identificar de manera enganyosa el partit islamista en el govern Nahda amb Ben Alí, fins al punt que durant algunes hores es va difondre en la xarxa -i en alguns mitjans digitals- la falsa notícia que el líder islamista Rachid Ghanouchi havia abandonat el país per a refugiar-se a Londres. Aquest artifici es veu reforçat per les pròpies xifres de participació, que alimenten la consciència d’una espècie d’unanimitat nacional.
Ara bé no s’hauria de cedir a la il·lusió que, enfront de Nahda, el poble està unit com ho va estar fugaçment enfront de Ben Ali. En primer lloc perquè no cal oblidar que Nahda, malgrat el seu desgast, compta amb un suport que no tenia el dictador i que la seva criminalització només pot nodrir els sectors més radicals i reaccionaris d’aquesta formació i atiar les formes més violentes de confrontació. En segon lloc perquè aquesta aparent unitat oculta en realitat interessos polítics molt diferents encarnats en forces molt dispars vinculades ahir en l’espai, però que no ho estan ni en els programes ni en els mètodes ni en els objectius. Basta pensar en les declaracions de “la vella “guineu” Caid Essebsi, màxim dirigent de Nidé Tunis, demanant la dissolució de l’Assemblea Constituent o en algunes crides al colpisme que circulen per la xarxa (a les quals la presència de l’exèrcit protegint el sepeli ha donat també ales “revolucionàries”).
La gegantesca, emocionant mobilització del divendres posa en mans del Front Popular un capital que és seu només de reüll i que podrien utilitzar altres actors en direcció contrària a la que Chukri Belaid desitjava. És com si a tota velocitat la mateixa revolució que va enderrocar a Ben Ali estigués ara a punt d’enderrocar, o de deixar a un costat, a la força política que aquesta mateixa revolució va dur al poder i que ahir va aparèixer encongida, arraconada, amb el seu grapat de seguidors, afònicos, demanant respecte a la legalitat davant del Parlament.
Però descartar a Nahda, per a anar a on? Perquè governi qui? És aquí on cal introduir l’altra dimensió, la pròpiament política, que és la que en definitiva va definirà, si hi ha, el reemplaçament a mitjà termini de Nahda. L’assassinat de Chukri Belaid i la demostració col·lectiva d’ahir no permeten mantenir ni un minut més l’impasse institucional. La formació d’un nou govern provisional acceptat per la major part de les forces polítiques és l’única garantia que no es produeixi un perillosíssim buit de poder.
La insistència ahir del primer ministre Jebali, després del funeral de Belaid, a proposar un gabinet “tècnic” i apartidista planteja una mica més que dubtes legals de procediment. Com sabem, no només el Front Popular i les altres forces d’oposició, no només el president Marzouki, soci de govern; també els seus propis companys de partit han manifestat el seu rebuig a aquesta solució. El que el dimecres a la nit, hores després de l’assassinat del líder marxista, semblava una iniciativa valenta i esperançadora es revela ara una iniciativa gairebé suïcida. Fins i tot si arribés a formar govern sense negociacions prèvies amb els partits i al marge de l’Assemblea Constituent, una moció de censura podria deixar sense efecte els seus nomenaments.
D’altra banda, la idea d’un govern d’unitat nacional, proposada per la coalició d’esquerres, ha quedat avui confirmada per la mobilització popular. Aquesta mobilització ha de servir, en efecte, per a relegitimar l’Assemblea Constituent, única emanació concreta de la voluntat popular, accelerar l’aprovació de la carta magna i celebrar noves eleccions com més aviat millor. La prolongació de la incertesa obre grans escletxes a les maniobres de totes les mans negres i alimenta el risc que un nou atemptat converteixi aquesta multitud poderosíssima d’ahir, potencialment d’esquerres, en la justificació mateixa d’una tràgica involució a l’algeriana.
Tunis, 9/2/2013.
* Santiago Alba Rico (Madrid, 1960) és un escriptor, assagista i filòsof madrileny. Article publicat a Viento Sur.
El documental “La Salut, el negoci de la vida“, dirigit per Frederic Pahisa i produït per l’associació “SICOM, comunicació solidària, ens mostra, en les més dues hores de durada, un procés que, tot disfressat de retallades i culpant la crisi, busca en realitat la privatització de la salut en general i la sanitat en particular. Tot plegat en detriment de la ciutadania i en favor del poder econòmic causant de “les crisis” que està convertint el dret universal a la salut en un negoci.
Fa uns mesos vaig tenir la sort de poder creuar Bòsnia Hercegovina de nord a sud. Un petit viatge que em va servir per copsar, de forma molt sintètica i parcial, una realitat i unes vivències que em transporten al que es remou a les nostres terres. No patiu, no es tracta en aquestes línies de treure del pou de la por la balcanització de Catalunya, pronosticada pel gurus del ranci nacionalisme espanyolista. Vull reflexionar, negre sobre blanc, sobre discursos actuals que em retrotrauen al que es va viure en aquelles terres i del que només ens han explicat una petita i interessada part. És la meva opinió, faltava més, per tant igual de falsa o manipulada que la de tants analistes que, sense posar mai un peu en aquella (i aquesta) terra, escupen i escriuen.
Per començar modestament, solucionem “el problema del catalán”. Qui té problemes amb el català són aquelles persones que no han viscut ni visitat mai Catalunya, més enllà de trobar-se alguna vegada a algú que no tenia cap interès en comunicar-se, cosa bastant infreqüent, per altra banda. Que els expliquin als meus pares la imposició del català: porten quasi 40 anys a Catalunya, i lluny de parlar cap paraula en català, els costa d’entendre’l. I no són molt diferents de molts immigrants que són com ells, amb fills i nets que parlem en català a la feina, amb alguns amics o al nou nucli familiar de forma natural, com una riquesa més.
La Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, aquest dilluns 11 de febrer organitza una tertúlia amb la Vicky Moreno, membre de dones x dones, un grup de dones feministes i antimilitaristes que concep la solidaritat entre dones com un enriquiment i una font de coneixement i d’educació permanent entre dones de diverses procedències i diverses situacions.
La Federació Comarcal del Baix Llobregat de la CGT us convida a l’exposició “La lengua como liberación: el esperanto” que es pot visitar des del dia 11 al 22 de febrer a la Biblioteca Jordi Rubió de Sant Boi de Llobregat, carrer Baldiri Aleu, 6-8.
En el mateix lloc es portarà a terme la conferència-presentació de Ferran Aisa “Utopia: del somni igualitarista al pensament únic”, el dia 13 de febrer a les 18:00.
Cartell en document adjunt.
Nou Barris repeteix un any més com el més pobre dels districtes en la cartografia de la pobresa que dibuixen les xifres de distribució territorial de la renda familiar a la ciutat. Les xifres del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de 2011 mostren més com la bretxa s’engrandeix: cada any hi ha més barris per sota de la mitjana. Dels 73 barris de la ciutat, el 2010 hi havia 53 per sota, el 2011 són 55. És a dir, el 75% dels barris estan per sota de la mitjana.
“Davant la comissió del Congrés vaig ser massa prudent”
“De fet, vaig quedar curta perquè hauria pogut parlar directament d’organització criminal i mafiosa. Potser matisaria que el qualificatiu de criminal anava dirigit als responsables d’aquesta situació”.
Ada Colau és la cara i la veu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i, des d’ahir, una de les persones més sol·licitades per la premsa. Ningú fins ara, en els cinc anys de crisi, s’havia atrevit –potser perquè tampoc hi ha hagut gaires oportunitats– a dir, cara a cara, “criminal” al secretari general de l’Associació Espanyola de la Banca (AEB), Javier Rodríguez Pellitero, a qui fa responsable que moltes persones hagin perdut l’habitatge i inclús s’hagin tret la vida per això.
Sense dimissió, revolució!”, corejaven els manifestants contra la corrupció política als carrers del país. Paraula forta, evocadora de destrucció i violència. I tanmateix, tècnicament parlant, una revolució política és el procés de canvi estructural de les formes de govern per camins no previstos institucionalment. Freqüentment amb accions pacífiques, fins i tot amb episodis de violència aïllada. Les revolucions sorgeixen de la combinació entre una situació insuportable i el bloqueig institucional a l’expressió majoritària de la voluntat popular de canvi polític. Aquesta sembla ser la situació a Espanya en aquest moment. D’aquí ve el “que se’n vagin tots” o “el poble unit funciona sense partit”. En un recent article, el prestigiós periodista Manuel Campo Vidal assenyalava la coincidència d’una greu crisi econòmica i social; la convicció generalitzada que la corrupció política és sistèmica i afecta tots els partits; una crisi de legitimitat de la monarquia embolicada en escàndols d’índole diversa; i un avanç notable del sobiranisme català i, en menor mesura, basc.
Segons una enquesta de Metroscopia realitzada abans de la insubstancial compareixença de Rajoy, l’expectativa de vot del Partit Popular ha caigut al 23,9%, 22 punts menys que en les legislatives. I el PSOE, en lloc de ser alternativa, se situa per sota, amb un 23,5%. Però aquest percentatge és sobre vots vàlids amb una participació, segons l’enquesta, del 53%. No només el primer partit és l’abstenció, sinó que ens governa una arrogant entelèquia que té el suport de tot just un 13% dels ciutadans.
I així les coses, s’enroca el president, es blinda el PP i s’invoca la Constitució que de tant esmentar-la per justificar greuges acabarà a les escombraries de la història. El 76% no es creu les explicacions del PP. I davant tot això, l’únic que demana Rubalcaba, després de titubejar, és que dimiteixi Rajoy i en posin un altre de la mateixa trama, ja que el que semblen revelar els papers de Bárcenas és una trama estesa al conjunt del lideratge del Partit Popular i organitzada en el seu origen per Aznar. Si Rajoy està empastifat, ho estan tots. I si Rubalcaba no demana eleccions és perquè sap que la rebolcada li hi arribaria i es podria trobar en una situació d’enfonsament dels grans partits. Si el rebuig contra el Partit Popular i els partits és generalitzat, de mitjana un 80% segons els temes, i els partits es neguen a convocar eleccions, al mig d’una crisi total, no és esbojarrat parlar de la necessitat d’una revolució política pacífica. Però quina?
Fa poc dies vaig llegir a internet un article l’autor del qual, enmig d’una llarga i no gaire ben redactada explicació sobre les raons del fracàs d’Espanya com a estat —i just després d’afirmar salvadorsostrejant que una de les seves grans aportacions a la cultura universal és el robatori—, deixava anar que «España sigue siendo uno de los países más vergonzosamente antisemitasdel mundo, en dura pugna con Venezuela e Irán».
A partir de la iniciativa d’una marea creixent de persones, i sota la premissa que la unió fa la força, pren cos una proposta de confluència entre les diferents marees, moviments, col·lectius i organitzacions que rebutgen el statu quo i les solucions injustes que s’estan adoptant amb el pretext de la crisi. Aquesta Marea Ciutadana està promovent una gran mobilització a tot l’Estat espanyol per al 23 de febrer.
Si fa més de 30 anys la ciutadania va sortir al carrer contra el cop d’estat militar, ara sortirem contra el cop d’estat dels mercats. Una gran quantitat de col·lectius, marees, moviments, organitzacions i tot tipus d’entitats s’estan coordinant per a exigir una veritable Democràcia i plantar cara a les retallades cada vegada més dràstiques de les llibertats i els drets socials, en el que s’ha denominat la Marea Ciutadana.
Totes aquestes organitzacions estan preparant com primera acció pública, una gran mobilització ciutadana en tot l’Estat espanyol. El dia triat per a això és el dissabte 23 de febrer.
El 1981 la ciutadania va sortir al carrer a expressar el seu rebuig rotund al cop d’estat militar. Avui, 32 anys després, sortirem al carrer a defensar els nostres drets i a rebutjar les retallades i les brutals polítiques d’ajustament amb les quals es canalitzen fons per a satisfer l’avarícia dels mercats financers i polítics corruptes.
La llibertat possiblement sigui uns dels conceptes més a bastament utilitzats en els discursos polítics des de fa segles. I, no obstant, possiblement sigui també un dels més laxes i mancats de significat. “El treball ens farà lliures” estava inscrit a la porta de nombrosos camps de concentració nazis, i la llibertat també era l’objectiu polític dels anarquistes de Bakunin i el dels seus grans rivals a la Internacional, el “autoritaris” de Marx. Franco deia haver alliberat els espanyols de la conspiració comunista, i l’estat francès utilitza “llibertat” com a emblema polític recurrent des de finals del segle XVIII, independentment de qui governi i com. Per molts ciutadans francesos, no obstant, els deu fer gràcia i potser fins i tot calfreds que un estat que els prohibeix l’ús administratiu de la seva llengua digui actuar en nom de la llibertat.
“Necessitem una societat organitzada que a banda de protestar plantegi alternatives”
La destrucció d’ocupació en el sector serveis, que va ser d’11.853 el gener passat, va provocar que l’atur augmentés a Catalunya en 14.861 persones, dada que suposa un increment del 2,3% respecte al desembre passat i situa el total d’aturats en 661.817, una xifra rècord a la qual mai s’havia arribat des que es recopilen les dades estadístiques. En comparació del gener de l’any passat, el país ha incrementat el nombre d’aturats en 28.607 persones, un 4,52% més.
L’aportació teòrica més important de Karl Marx, juntament amb la teoria del valor –o teoria de l’explotació– és la teoria del fetitxisme. El caràcter fetitxista fa referència a la dinàmica de les pròpies relacions socials d’encobrir o velar la seva dimensió social i històrica en el procés central de producció i intercanvi de mercaderies. Això fa referència al mode de producció sota un règim de propietat que separa les persones que posseeixen només la força de treball d’aquelles que posseeixen també mitjans de producció on les primeres entreguen, en la producció, més treball del que reben a canvi del salari.
Aquest treball alienat es cosifica en les mercaderies fins al punt que no veiem relacions socials sinó coses, que se’ns apareixen mistificades en el mercat on sembla que es manifestin els atributs socials de l’intercanvi entre coses produïdes per negocis lliures de persones lliures en condicions justes. Els determinants socials s’oculten darrere de falses lleis econòmiques que se’ns apareixen com naturals. La teoria del fetitxisme ens ensenya aquesta capacitat d’emmascarar, també gràcies a la ideologia, que darrere les aparences es troben unes relacions socials de submissió i explotació.
