Després de la celebració de les Eleccions Generals del 20 de novembre de 2011, que van donar la majoria absoluta al PP, les mesures antilaborals no es van fer esperar. Poc més de dos mesos van necessitar per a enredar totalment les disposicions que tant ens van costar conquistar. Transcorria la primera quinzena de febrer i aprovaven, utilitzant l’eina que ja no abandonaran del reial decret llei, una cadena de disposicions urgents per a la reforma del mercat laboral desquiciant matèries significatives sobre contractació, flexibilitat interna i flexibilitat externa.

Explicaven que pretenien potenciar la flexibilitat externa de les empreses utilitzant, essencialment els mecanismes de sortida de l’ocupació (o sigui l’acomiadament); ampliar la flexibilitat interna, accedint a una major adaptació de les condicions de treball, com la jornada laboral, als canvis en la situació econòmica de les empreses; enfortir la flexibilitat salarial, en funció dels canvis que s’ocasionin en el conjunt de l’economia; restringir la “magnificència” del sistema de prestacions per atur, restringint les condicions d’accés i manteniment; afavorir els ajustaments quantitatius i qualitatius entre l’oferta i la demanda de treball a través d’una major participació dels serveis privats d’ocupació i de l’increment de la mobilitat geogràfica i funcional dels treballadors.

Tan sols ha transcorregut poc més d’un any d’aquesta penúltima reforma laboral, totes les crítiques que va aixecar s’han demostrat justificades. Les prediccions sobre la seva incidència en la degradació de les relacions laborals són, inqüestionablement, una veritat irrefutable.

El resultat, el previsible, és més fàcil acomiadar i a més és més barat. La contractació s’ha precaritzat a limitis insostenibles. La flexibilitat és una eina que monopolitzen exclusivament les empreses. La negociació col·lectiva s’ha afeblit substancialment. I, com no podia ser d’altra manera, els desocupats es troben constantment en entredit És a dir, que si a l’octubre de 2011 hi havien 4.360.926 aturats registrats en les oficines de l’INEM, al gener de 2013 hi havia inscrits 4.980.778, gairebé 620.000 desocupats més, encara que si féssim cas a la EPA les seves dades són més aterridores, ressenyant que el 4t trimestre de 2012 es van arribar gairebé als sis milions de desocupats (5.965.400 -26,02%-).

Amb l’evaporització de l’autorització administrativa per als acomiadaments col·lectius i la disminució del cost per acomiadament improcedent, les empreses han fet el que era predictible, aprofiten l’ocasió per a acomiadar treballadors amb més antiguitat, pagant indemnitzacions ridícules. O, en el millor dels casos, aquests treballadors i treballadores s’han vist davant la disjuntiva de reduir el seu salari, disminuir la jornada laboral o suspendre temporalment el contracte de treball, tot això enfront d’una possible pèrdua del lloc de treball, el qual tampoc es troba garantit, un xantatge en tota regla.

En conclusió, al costat del limitat èxit aconseguit i davant les restrictivíssimes perspectives de que millori en el futur la situació socioeconòmica, la conseqüència actual de la reforma laboral de 2012 ha estat el desmantellament d’un bon nombre de drets sociolaborals, conquistats per la constant i incansable lluita obrera.

No obstant això, no hem de cedir en l’obstinació i insistir fins a recuperar els espais perduts, altres lluites ens estan demostrant que si es pot, només de nosaltres dependrà.

* Pepe Berlanga és Secretari de Formació de la CGT de Catalunya. Article publicat al núm. 148 de la revista Catalunya