Un dogma que s’ha estès en els establishments financers, econòmics, mediàtics, acadèmics i polítics d’Espanya és que per a sortir de la crisi cal baixar els salaris.

Tal creença ha estat reforçada per l’últim informe sobre Espanya del Banc Central Europeu donat a conèixer el passat 9 d’agost, el qual subratlla la necessitat que es baixin els salaris i el salari mínim (així com altres mesures encaminades a afeblir al món del treball, com la descentralització i afebliment del procés de negociació col·lectiva) a fi d’augmentar la competitivitat de l’economia espanyola i amb això facilitar la recuperació econòmica d’Espanya.

L’argument que s’utilitza per a justificar tals mesures és que, al no poder devaluar la moneda (possibilitat denegada als països de la Eurozona al tenir tots ells la mateixa moneda) a fi d’abaratir els productes i fer al país més competitiu, l’única solució que els queda a tals països que estan en recessió és abaratir els productes a força de disminuir els salaris. D’aquesta manera seran més i més competitius i vendran més productes, exportant més i més, convertint tals exportacions en el motor de l’economia, permetent així que surtin de la recessió.

Aquest argument ha passat a ser part de la teologia de tals establishments i es reprodueix no solament pels equips econòmics dels partits governants, la majoria conservadors i liberals (en realitat neoliberals), sinó també entre economistes que gaudeixen de gran visibilitat mediàtica i que han tingut responsabilitat governamental tant a nivell central com autonòmica (govern Zapatero i tripartit), ara en l’oposició. Podria citar moltes declaracions recents d’economistes pròxims al PSOE i al PSC que, afegint un “to de realisme” (que sempre s’utilitza per a defensar tesis neoliberals), conclouen que si, que cal rebaixar els salaris com part del que Paul Krugman i molts altres han cridat la “devaluació domèstica”.

Per cert, fins i tot la Monarquia està promovent aquesta creença (que ha arribat a nivells dogmàtics) en les seves proclames. Així, l’hereu del tron d’Espanya, el Príncep Felipe, en la seva inauguració d’un dels campus del centre de reflexió i promoció neoliberal, el IESE, va fer referència que “els nostres preus i salaris estan marcant el ritme de la tornada a la drecera de la competitivitat”, la qual cosa, decodificada la narrativa diplomàtica, vol dir que les baixades de salaris estan preparant la sortida de la crisi, mitjançant el suposat augment de la competitivitat (discurs probablement preparat per Javier Ayuso, periodista econòmic de persuasió neoliberal, exdirector de comunicacions del BBVA, que avui treballa en temes de comunicació en la Casa Real).

Els supòsits de tal dogma

Tal dogma, com tots els dogmes, es basa en fe en lloc d’evidència científica. En primer lloc, fins i tot si acceptéssim per un moment la necessitat de devaluació domèstica, tal baixada dels costos de producció pot fer-se a força de reduir els beneficis empresarials, en lloc dels salaris, possibilitat que gairebé mai s’esmenta. I quan, rarament es fa, és per a descartar tal possibilitat doncs –segons ells- això desincentivaria la inversió.

Miri’s

Les retallades anunciades per Rajoy agreujaran la recessió fins a 2013”: així titulava El País el paquet de mesures amb el qual s’inicia el protectorat econòmic imperial de la UE i els mercats. El titular podria haver estat un altre no menys consistent i corejat: “No és una crisi! És una estafa!”. Al cap i a la fi, estem assistint a la pitjor operació d’extorsió que hàgim conegut.