En la nostra societat tot està justificat, ningú és culpable i tot, fins al més aberrant, té explicació. Tant més aberrant es torna la realitat, tant més cínic i impúdio es torna el raonament i el missatge. La participació, en diferent grau de responsabilitat, en el cinisme i aberració queda dintre de la normalitat, perfectament compatible amb el manteniment de la cara d’ingenuïtat benèvola, l’estatus de bon o bona ciutadana, el comportament correcte i sensible dintre dels seus entorns…
Fa tres anys, amb quatre milions de persones aturades, el problema més important de la nostra societat era l’atur, i a resoldre’l es dirigirien reformes laborals i Plans E i Renove tendents a facilitar la contractació, reactivar l’economia i crear ocupació. Tot molt cínic i pervers, però l’atur estava present i constituïa el centre del debat i del discurs. Avui, amb més de cinc milions de persones parades, l’atur no existeix o ha deixat d’ocupar espai central en el debat econòmic. Encara que es mantingui com preocupació de l’opinió pública els nostres problemes, els temes que centren el debat són altres: com plantar cara als mercats, les primes de risc…
Una cosa similar al succeït amb l’atur ve ocorrent amb les condicions de treball, en altre moment assumpte de debat i avui perfectament assumit que qualsevol treball, en qualsevol condició i amb qualsevol contracte o sense ell, és millor que l’atur. Ara el que està en qüestió és l’anomenat Estat de Benestar: sanitat, educació, subsidi d’atur, pensions… i enfront de les propostes de retallades s’alça la nostra protesta, de vegades amb gran potència, però sempre impotent.
En aquestes portem molts anys. Potser el nostre problema és que solament donem respostes, i no molt convençudes, als atacs, oblidant-nos de les propostes i amb escassa atenció als problemes de més calat. Darrere de l’atur, de la degradació de les condicions de treball i del desmantellament de l’estat de benestar, està la inviabilitat del nostre model de desenvolupament, amb el capitalisme com protagonista.
No hi ha dubte que la proposta socialdemòcrata, en la qual s’inscriu aquesta defensa de drets i garanties, és una proposta equilibrada i assenyada. El problema és si avui (en l’actual situació de crisi múltiple, en la qual els límits ecològics tenen un enorme pes i el tindran molt més gran) aquesta proposta és compatible amb aquest model de desenvolupament i amb el capitalisme. Tot sembla indicar que no ho és, que en l’actualitat no existeix espai per a la socialdemocràcia ni, dintre d’ella, per al sindicalisme tal com es ve practicant. Basta veure la celeritat amb la qual el capitalisme respon a qualsevol mesura de privatització o d’ajustaments en el social i laboral (mesures, en definitiva de més capitalisme) considerant-les insuficients i renovant els seus atacs en major grau de virulència.
El capitalisme, sempre competitiu, sempre en guerra, en la situació actual pròxima al límit dels recursos naturals (de manera especial els energètics) incrementa necessàriament la seva belicositat i la trasllada contra el societat. Ho ha fet sempre. Fins ara la població damnificada ens era llunyana i això ens permetia enganyar-nos i mirar per a un altre costat, avui està al nostre al voltant i tots ens sentim amenaçats. La declaració de guerra del capitalisme, avui, ens arriba a directament.
No obstant, això no indica que la defensa de l’estat de benestar, de les condicions de treball i de l’ocupació sigui una opció equivocada. El debat entre proposta socialdemòcrata (defensa de l’estat de benestar) i anticapitalisme pot resultar no operatiu ni ser el plantejament adequat. La pregunta pel model de desenvolupament pot venir a clarificar el debat.
Model de desenvolupament i capitalisme no són coses separables, però sí diferents. El primer ens abasta més a tots, molt directament a una majoria de les nostres societats, i a través d’ell ens incorporem al capitalisme, o millor, ell ens incorpora a nosaltres. Els intents d’aixecar una proposta anticapitalista des de l’acceptació del model desarrollista han resultat banals i fins i tot els seus resultats han estat contraris. Cal buscar altres camins. La defensa de drets i garanties ha estat inclosa dintre d’aquest model de desenvolupament permanentment expansiu en producció i consum, quedant dintre d’un pacte en el que ambdós es reforçaven i que anava acompanyat d’una generalització, bé que desigual, del consum.
Avui aquest model no es manté i la defensa de drets i garanties cal plantejar-la des d’un altre punt de partida, des d’un plantejament que inclogui l’austeritat, entesa de forma radicalment distinta a com ens l’estan proposant. El descens dels nivells de consum és una mica que es veu venir. El capitalisme ens l’està plantejant en forma de majors cotes de desigualtat, de desmantellament de drets i garanties, de reculada en les condicions de treball i com estancament d’una elevada taxa d’atur, plantejament que ataca als sectors socials més febles i que equival a una declaració de guerra en la qual els està dient que sobren.
La defensa de drets i garanties des d’una opció que inclogui la imprescindible resistència a deixar-se arrossegar per la lògica consumista capitalista implica posar en primer plànol el repartiment. A una situació de plena ocupació, per exemple, no pot arribar-se a través d’una reactivació econòmica que, a més d’impossible, no és desitjable. Amb l’atur solament pot acabar-se a través del repartiment de l’ocupació existent, posant-lo per sobre del manteniment dels nivells de consum.
Cal donar-li la volta al famós eslògan popularitzat per Sarkozy segons el qual “cal treballar més per a guanyar més” i dir que “cal treballar molt menys encara que sigui guanyant menys” perquè els desocupats i els precaris tinguin treball i sous dignes. Aquesta redistribució de la massa salarial disminuiria en molts casos salaris individuals, disminució que no tindria perquè ser equivalent a la disminució de la jornada ni afectar de manera similar a tots els nivells salarials. L’enorme engrandiment dels ventalls salarials dóna suficient joc perquè els salaris més baixos, els ahir mileuristes i avui vuitcentseuristes, puguin i hagin de seguir creixent.
La proposta de repartiment de l’ocupació incloent aquesta redistribució de la massa salarial no ho és de contentament amb un repartiment intern que s’oblidi de la pugna pel repartiment entre salaris i beneficis. Lluny d’això, és l’única forma de reprendre-la, i de reprendre la confrontació, recuperant simultàniament una paulatina recomposició d’algun grau d’unitat intern als treballadors. Ambdós aspectes, el de la recomposició interna i el de la confrontació pel percentatge de la massa salarial enfront dels beneficis, han d’estar inclosos i lligats.
En l’actualitat ve succeint que ni el percentatge de la massa salarial ni les condicions laborals són defensables amb cinc milions de desocupats a la recerca desesperada d’una ocupació inexistent. Tampoc les garanties i serveis socials són compatibles amb el malbaratament en altres àrees molt més supèrflues, en les que l’encara majoria social, encara que no siguem els principals agents, no deixem de participar. Necessitem un altre punt de partida.
Encara que la majoria social hem participat en un segon graó d’aquest model productivista- consumista, aquesta participació ens fa part d’ell i no ens separa prou de la seva aberració i cinisme. Podrem seguir cridant que “la crisi la paguin els rics” o reivindicant en els programes la reducció a 35 hores de la jornada, avui clarament insuficient. Són fórmules que no han funcionat, ni funcionaran en el futur perquè no s’enfronten a la nostra participació en el model i acaben incorporades a aquesta zona de justificació-explicació, com part del discurs imperant, com promesa entre altres promeses i com incompliment entre altres incompliments.
El repartiment solament pot exigir-se des de la predisposició a repartir, solament iniciant-lo pot impulsar-se.
* Editorial del número 69 de la revista Libre Pensamiento, revista de debat i reflexió de la CGT
