La trampa alemanya
Set milions de persones depenen d’un tipus de contracte que no dóna dret a pensió de jubilació.
La major part dels empleats amb minifeines no cobren més de 300 euros al mes.
Set milions de persones depenen d’un tipus de contracte que no dóna dret a pensió de jubilació.
La major part dels empleats amb minifeines no cobren més de 300 euros al mes.
Manifestació a nivell de Catalunya el 21 de gener a les 12h a la plaça Catalunya de Barcelona
Durant aquestes dues setmanes els afectats organitzen trobades i activitats en diferents ciutats: Hospitalet, Cornella, Mataró, Rubí, Vilafranca, Reus…
11 de gener del 2012. Josep Prat Domènech deixa el seu càrrec de director general d’Innova, un holding d’empreses de l’Ajuntament de Reus des d’on ha construït un imperi que només ell coneix prou bé per explicar-lo ja que, malgrat tenir un origen públic, els seus comptes són tan opacs com el seu propi sou. Hi ha qui parla de fins a 300.000 euros anuals, però res no podem afirmar perquè és secret. El mateix dia, deixa de ser vicepresident del consell d’administració del grup empresarial de la sanitat privada USP Hospitals. Com que alhora és president de l’ICS i d’aquest escàndol se’n comença a parlar, el conseller Boi Ruiz salta a la palestra afirmant que la feina de Prat al capdavant de l’ICS era plenament compatible amb la que desenvolupava a la sanitat privada.
Poc després de caminar el segle XXI, les pistes són esclaridores. Ja ningú es duu a engany. La crisi ha estat una bona excusa per a desarticular el pobre Estat de benestar que va acompanyar l’anomenat miracle espanyol, que –tot cal dir-lo–, era més paternalista que afincat en polítiques keynesianes de redistribució de la renda i plena ocupació. El seu origen ho trobem en els governs tecnòcrates, coneguts popularment com governs del Opus Dei. Va ser el moment de la modernització del franquisme. No serà la vella guàrdia franquista qui segui en els consells de ministres a partir de finals dels anys cinquanta del segle XX. La nova ventrada del franquisme muta fins a fer imperceptible la ideologia feixista que la precedia. Molts dels seus cadells no compartien els seus aspectes més repulsius, la tortura i repressió. Amb un discurs ambigu, a la mort del dictador, 1975, són qui donen vida a reforma política. Ja res se’ls resistia. Franquistes de cor, van crear una realitat fictícia per a impedir la ruptura democràtica. La seva estratègia va ser assenyalar l’existència d’un búnker polític on s’amagava el franquisme i el poder del qual radicava en el control sobre les forces armades creades per la dictadura feixista. Identificat l’enemic, la resta eren aliats i companys de viatge en la transició. L’intel·ligent, per a evitar un cop d’estat, era aïllar a l’oligarquia política i donar suport a la burgesia reformista. Qualsevol altra opció estava fora de lloc.
El capital financer i industrial va brindar el seu suport i va finançar l’aventura política, en aquesta època agrupats en la Trilateral. Així sorgeix el periòdic El País, dirigit per Juan Luis Cebrián, franquista pragmàtic d’última generació. Els governs d’Adolfo Suárez van comptar amb seves benediccions. Quan va guanyar el PSOE, a l’octubre de 1982 –recordi’s
Cada presó és igual, i cada presó és diferent. Cada presó té la seva pròpia mitologia (pensin en Alcatráz, Sing Sing, Ática), el seu propi ritme dur, suau, ferm, relaxat, sever o super max. I cada presó s’administra per un sistema de classe, és a dir, per la manera que les corts o administradors han classificat un delicte, segons els interessos amenaçats per ell.
Per exemple, als EEUU en l’àrea d’aïllament (el buit) de cada presó de l’estat, trobes el corredor de la mort, on els homes i dones amb les pitjors sentències viuen les vides menys contencioses. Si tenen els diners (o en realitat, si les seves famílies els tenen), tal vegada poden tenir un televisor, una ràdio, o altres coses, però només si poden pagar. Alguns presos treballen en la presó pel magnífic sou de $35 o $50 dòlars al mes. Si. Al mes. En aquests llocs és difícil pensar en qualsevol cosa que no sigui la màxima condemna, la mort, i en vista d’aquesta immensitat, qualsevol comoditat sembla insignificant.
No obstant això, el corredor de la mort és una classe en un sistema de classificació, i més enllà d’aquesta existeix un abisme de categories que són tan embogidores com rutinàries. Es coneixen, per les seves sigles en anglès, com AC (Detenció Administrativa), DC (Custòdia Disciplinària), o PC (Presó Preventiva), entre unes altres. Totes es refereixen a un estat d’empressonament especial, totes tenen diferents regles pel que fa al que es permet o no es permet, i totes tenen diversos nivells de repressió.
Els llibres més reconeguts sobre la història d’Estats Units parlen d’un país sense classes. Diuen que les rígides distincions de classe són més aviat una cosa anglesa o europea. Llavors com és possible que una nació que presumeix de ser una societat sense classes hagi fundat institucions tan plagades amb diferenciacions de classe? Francament, Estats Units mai ha estat una societat sense classes. I a més de tenir classes molt rígides des del principi, va tenir (i té) un sistema de casta més rígid que la pedra. Milions de negres viuen en una casta, com Michelle Alexander ha assenyalat en la seva excel·lent obra, “El Nou Jim Crow”.
L’adinerada classe dominant va construir presons i corts per a protegir-se i protegir la seva riquesa davant els reclams de les masses. També va construir la il·lusió ideològica d’un país sense classes, la qual es difon fins a la data en els seus mitjans de comunicació. Clamaren sobre la llibertat, mentre van construir un complex carcerari industrial, el complex carcerari més massiu mai vist en el planeta. Van construir una nació carcerària.
Defensem el sistema sanitari públic
CONCENTRACIÓ
Dimecres 18 de gener a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona a les 12h.
Prou retallades. Els nostres drets no estoquen!
ACN | 13-01-2012
Un centenar de persones s’han concentrat aquest matí davant l’Ajuntament de Girona per reivindicar la readmissió d’Anna Pozo, treballadora acomiadada de l’empresa Eulen SA, que fa els serveis de neteja dels equipaments municipals de Girona- i les sancions que l’empresa ha fet a cinc treballadores que són delegades sindicals. Segons els treballadors, l’acomiadament és “una repressió sindical i una tàctica de camuflatge” perquè Anna Pozo, responsable del sindicat de l’empresa, es va enfrontar a les 200 hores de reducció laboral en els serveis dels equipaments municipals de l’Ajuntament de Girona. Els treballadors acusen el consistori de ser “còmplice” amb l’empresa de neteja.
Per una banda Bagó gestiona durant 30 anys diners de la sanitat pública i per l’altra s’encarrega de que desenes de milions d’euros d’aquests diners vagin a parar directament a les seves empreses privades.
Antonio Fernández. El Confidencial. Barcelona 13/01/2012.
La cúpula directiva de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), formada ni més ni menys que per 300 càrrecs, cobra gairebé 27 milions d’euros a l’any, el que suposa el 15% del total de despesa salarial dels 4.000 treballadors de l’empresa. Ara, volen estalviar 56 milions, pugen les tarifes dels transports, acomiaden personal, però els sindicats denuncien que, a l’estar fora de conveni, els directius i càrrecs de confiança no veuran minvats els seus gairebé 88.000 euros de mitjana que cobren cadascun. Dietes a part.
En altres paraules: només el 7,5% dels empleats cobra el 15% dels diners destinats a salaris. “L’empresa no ens ha volgut facilitar mai dades de salaris dels càrrecs de confiança, encara que hem pogut aconseguir-ne alguns”, assenyala a aquest diari Josep Garganté, portaveu de la plataforma sindical que reuneix a la Confederació General del Treball (CGT), la Plataforma Sindical d’Autobusos (PSA) i l’Associació de Conductors de Transports Urbans de Barcelona (Actub).
Els treballadors, doncs, sospiten que les retallades s’aplicaran sobre conveni, del que queden exclosos els alts càrrecs. I TMB vol que dels 56 milions d’estalvi, 14 milions siguin en salaris. La situació de retallada es produeix, a més, en un moment d’increment dels bitllets, el que repercuteix també en les butxaques de tots els usuaris: el viatge senzill va passar el 1 de gener de 1,4 a 2 euros i la targeta amb deu viatges, la més comprada, va passar de 8,25 a 9,25 euros. No obstant això, el bo del Bus Turístic, que no repercuteix en les butxaques dels ciutadans, va créixer només un euro: va passar de 23 a 24 euros.
Però això no és tot: “És escandalós també que mentre la plantilla de conductors només va créixer un 1,15% en el 2010, la plantilla de les àrees funcionals hagi pujat, en el mateix període, un 3%, la d’enginyeria un 27% i la de serveis de suport, un 9,84%”, subratlla Garganté. Per si no fos poc, les despeses totals de personal es van reduir en el 2010 (últim exercici del que existeixen dades definitives) un 2,6% gràcies a la reducció de l’absentisme, però els emoluments als membres del consell d’administració van créixer un 4,6%.
Els sindicats tiren en cara a la Direcció de transports que en una època de crisi “gasten 293.000 euros en el projecte Retrofit, 388.000 euros en el canal Mou TV, 2.634.000 euros a convertir autobusos dièsel en híbrids i 4.031.000 euros en nous sistemes de veu i dades”, diu Garganté. I Saturnino Mercader, delegat de la CGT, afegeix una altra dada: “L’empresa acaba d’indemnitzar amb 6,5 milions d’euros a una companyia química que ocupava una fàbrica en la Zona Franca de Barcelona i a la qual li quedaven 15 anys de lloguer. La fàbrica és de TMB i la companyia va dir que necessitava l’espai per als seus autobusos, però en realitat aquesta mateixa setmana entra en vigor la reducció de línies anunciada”, subratlla Mercader.
Assemblea conjunta de Metro i autobusos
Els treballadors del Metro, pel seu costat, van realitzar ahir 12 de gener dues assemblees i van acordar la unitat d’acció amb els empleats d’autobusos. La qual cosa vol dir que, en cas de mobilitzacions o de vagues, la repercussió seria enorme, ja que pot paralitzar no només la capital catalana sinó tota l’àrea metropolitana i afectar a uns 4 milions d’usuaris.
En el Metro, la companyia vol reduir també la massa salarial en 14 milions d’euros d’aquest any o amenaça amb un ERO. Els comitès d’empresa d’autobusos i de Metro han acordat ja una reunió conjunta per a dimarts que ve, que serà prèvia a una assemblea general d’ambdós col·lectius: la primera gran assemblea de tot el transport en quinze anys de la qual sortirà una sèrie de mobilitzacions per a protestar contra les retallades.
A diferència dels empleats d’autobusos, la negociació amb els treballadors del subterrani és que en aquesta companyia s’està negociant també el conveni col·lectiu, ja que l’anterior va finalitzar el 31 de desembre del 2011. Del que estan segurs els treballadors tant d’un com d’altre col·lectiu és que no s’asseuran en una taula de negociació amb l’empresa si no es compleixen dues condicions: la readmissió dels 36 conductors acomiadats dilluns passat (que duien dos anys amb contracte temporal i que ara havien de passar a fixos) i que es parli de retallada de despeses però no de retallada de salaris ni de ERO.
Miguel Ángel Arias, president del comitè d’empresa d’autobusos, va destacar al Confidencial que el primer objectiu dels representants dels treballadors, la unitat d’acció, s’ha aconseguit ja. A més, el comitè va lliurar ahir una carta a la Direcció de la companyia en la qual demana la readmissió dels acomiadats i mostra el seu rebuig a les retallades. La mateixa missiva serà lliurada el pròxim dia 18 a l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, durant una concentració que els empleats de transports realitzaran al matí en la plaça de Sant Jaume. A la tarda, se sumaran a la gran manifestació que han convocat UGT, CCOO i AIC contra les retallades del Govern. “I buscarem suports d’altres col·lectius perquè la força sindical sigui la major possible”, adverteix el president del comitè. El conflicte, doncs, amenaça amb estendre’s
Antonio Fernández. El Confidencial. Barcelona
Els transports públics de Barcelona es preparen per a un hivern i una primavera d’allò més calenta. Autobusos i Metro, que empren a uns 8.000 treballadors i donen servei a uns 4 milions d’usuaris de l’àrea metropolitana, poden cremar pels plans de retallades que pesen sobre les plantilles i els seus salaris.
De moment, els set sindicats amb representació en el comitè d’empresa han refusat, unànimement, reunir-se amb la Direcció de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) i han demanat la dimissió en bloc dels polítics al seu front per “la seva mala gestió”.
El conflicte no ha fet més que començar. Les vagues dels transports -i, especialment, les d’autobusos- han estat, des de fa dècades, les més dures que han tingut lloc en la capital catalana, no només per la incidència en els desplaçaments dels ciutadans (que no poden utilitzar-los per a acudir als seus llocs de treball), sinó per la seva pròpia condició: enfrontaments de piquets amb la Policia, crema de vehicles, barricades en els carrers… els anys80 poden reviure’s
Valls vol un Pius de qualitat
Aquest 12 de gener els carrers de Valls han viscut per uns instants la mobilització que cada dijous els sindicats protagonitzen a l’entrada del Pius Hospital. Es tractava de la primera manifestació aquest any contra les retallades en sanitat a la capital de l’Alt Camp en forma d’acomiadaments, reducció de servei i precarització de les condicions de treball. En total, al voltant d’unes 350 persones han caminat des del mateix centre hospitalari fins a l’Ajuntament, passant per alguns dels carrers més cèntricsde la ciutat.
Presentació a Girona de la traducció al català del llibre d’Antonio Téllez Solà ‘Sabaté. Quinze anys de guerrilla urbana antifranquista (1945-1960)” recentment editat per Virus editorial.
La presentació es fará el dissabte 14 de gener a l’Espai Marfá (C. de Baix, 2 17006 – GIRONA), al darrera del Centre Cívic Can Ninetes del barri de Santa Eugènia, començará a les 11:30h. i anirà a càrrec d’en Patric de San Pedro de Virus editorial i d’Enric Melich, anarquista ex-guerriller.
Organitza: Marxa-homenatge als maquis (Nord-est), dins les Jornades a Girona en memòria i d’homenatge a Quico Sabaté, Paco Conesa, Martín Ruiz, Antoni Miracle i Rogelio Madrigal
“Els amos del món ho tenen tot, però no herois com Durruti. Per això el seu odi vers ell i vers el moviment revolucionari en general. És l’odi sempre renovat de l’inferior al superior, de la pusil·lanimitat a la grandesa, del vil al noble, del mediocre a l’excepcional. Les forces que avui administren el planeta, sigui en nom de la dreta clàssica o de la pseudoesquerra venuda al sistema, es veuen mancades d’autèntics herois, i els que fan passar per herois no són més que tristes productes de posar i treure fabricats pels professionals de la imatge i de les public relations al servei de l’statu quo. I ells són els primers a saber-ho, fet que explica la seva neuròtica obsessió per eradicar de la consciència col·lectiva figures històriquescom ara la de Durruti”.
El poble libi continua la seva lluita per la llibertat.
Des de mitjans de desembre, manifestacions contra el Consell nacional de transició (CNT) s’organitzen per tot arreu a Líbia, en particular, a Benghazi, la primera ciutat que es va rebel·lar contra l’antic règim.
La pobresa ve de lluny: l’esclau era un pobre lligat als capricis i aberracions d’un amo, el servent era un pobre lligat a un territori que acatava les ordres d’un senyor feudal, el treballador és un pobre que depèn de si un capitalista vol emprar-lo (1). Les societats classistes utilitzen la pobresa com un mecanisme per exercir un poder repressor sobre les poblacions que controlen. Marx afirmava que, en el capitalisme, quant més gran sigui el creixement de les fortunes empresarials, major serà la depauperació de les poblacions (2). Ha de quedar clar que “el fonament del poder resideix en l’explotació. En la necessitat per part d’un grup social d’obtenir, mantenir i legitimar la seva expropiació del producte excedent creat per altres grups socials [i que] la teoria de l’explotació capitalista, així com els seus efectes socials [la pobresa], i la teoria de la lluita de classes formen dues parts intrínsecament relacionades d’un tot” (3). La pobresa s’ha de mantenir entre les poblacions per desenvolupar-se submises i poder exercir aquesta capacitat d’explotació, aquest domini de classe.
No cal que doni massa dades per entendre el que diré. La realitat del nostre dia a dia més proper ens farceix la retina amb imatges feridores, explicacions i experiències viscudes que no semblen d’ara, pròpies d’aquest segle XXI que fa quatre dies que hem encetat. Sembla que tot es tracti d’un procés conseqüència d’una catàstrofe natural però no ho és, està perfectament planificat per persones sense escrúpols.
Un perillós mite s’estén per Europa: el mite del Boig Solitari. Segons els seus defensors, els militants feixistes autors de les matances d’Oslo i de Florència serien pertorbats mentals que actuen en solitari. Casos aïllats, sol dir-se. Denominar-los pertorbats mentals tranquil·litza a molts que despatxen com malalt a tot aquell que comet un acte menyspreable.
És molt fàcil per descomptat atribuir a problemes psiquiàtrics qualsevol tipus d’excés; això evita analitzar les responsabilitats pel succeït. El cas és que tant Gianluca Casseri com Anders Breivik eren individus amb unes capacitats intel·lectuals per sobre de la mitjana, capaços d’elaborar idees pròpies i plasmar-les en uns llibres que, per molt que s’obstinin alguns, no denoten més bogeria que la de les idees falses i perilloses. Per descomptat, aquests assassins viuen immersos en un món d’odi irracional, però és un món que ells mateixos no han inventat per molt que contribueixin a la seva consolidació. El discurs de la “malaltia mental” no fa més que ocultar un problema permès i tolerat, a l’una que insulta a tantes persones amb malalties mentals incapaces de fer cap mal a ningú.
El fet és que organitzacions feixistes, neonazis i racistes de tota índole estan presents en totes i cadascuna de les ciutats europees preparant-se per a trobar el seu moment històric i alçar-se de nou amb el poder. Els individus que cometen accions d’aquesta índole, en realitat són considerats herois i màrtirs pels integrants d’aquests grups que en moltes ocasions s’amaguen darrere de sigles legals.
A Espanya, Democràcia Nacional o España 2000 són el niu del que pot sorgir un Anders Breivik o un Gianluca Casseri. A aquests partits, en lloc d’aplicar-se’ls judicialment la Llei de Partits com es va fer amb aquells vinculats al terrorisme, se’ls intenta apagar amb trampes legals (com el requisit dels avals) que no fan sinó ajornar la seva extinció. Aquestes organitzacions esperen que una cadena d’esdeveniments en els quals ellspuguin vendre’s
Crònica d’una xerrada de Jordi Martí Font feta a Lleida en el marc de les jornades sobre “Qüestió nacional i anarquisme” que organitzà la CGT de Ponent l’any 2002.
Josep Llunas i Pujals (1852-1905) representa una forma de fer dins l’obrerisme, el catalanisme i l’anarquisme perfectament actual. Reusenc de naixença, emigra a Barcelona on aviat entra en els cercles progressistes de l’època, marcats per la diversitat de tendències i matisos ideològics, entre ells el catalanisme, i funda la revista d’expressió i crítica política “La Tramuntana”.
#interferencies és una pel·lícula de ficció, una reflexió sobre qui mou els fils, genera els deutes i imposa retallades … Un projecte en Creative Commons per compartir l’acció. Alhora, és un web per prendre consciència de les causes de la crisi global i de les desigualtatsal Nord i al Sud.
La CGT afirma que abans de les retallades el Servei d’Hemodinàmica Cardíaca atenia les urgències amb normalitat
El Sindicat CGT ha emès el següent comunicat al voltant de la polèmica sorgida sobre el Servei d’Hemodinàmica Cardíaca de l’Hospital Joan XXIII:
“Degut a la notícia apareguda als mitjans de comunicació per la no atenció al Sr. Felipe Rivas, amb un infart agut de miocardi, que requeria la atenció immediata per part del Servei d´Hemodinàmica Cardíaca, situat a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, i davant les declaracions que ha fet la Direcció-Gerència respecte a la seva derivació a l’Hospital de Bellvitge, explicant que aquest servei sempre ha tingut el mateix horari d’atenció de 8 a 17h., volem aclarir que fins que van començar les retallades en l’àmbit sanitari, aquest servei, a partir de les 16,30h. atenia les urgències amb normalitat, doncs els professionals que hi treballen es quedaven fins acabar la feina i el pacient quedava ingressat. Evidentment se’ls pagava les hores extres que feien fora del seu horari habitual. Ara a les 16,30h. ja no es pot atendre a ningú fora que sigui un pacient programat, i totes les urgències es deriven a l’Hospital de Bellvitge de Barcelona, amb el perill que suposa el trasllat en un cas tant greu i el perjudici que causa això, tant al pacient com als familiars.
Dimecres 11 de gener xerrada informativa a les 19 hores sobre el “plan mesoamerica” i els presos i preses polítiques de “l’altra campanya” a Chiapas (Mexico), a càrrec de dos membres de la Red contra la Represión y por la Solidaridad en Chiapas del Grupo de Trabajo “No estamos Todxs”. Després, sopador a Can Vies, a les 21 hores.
Les xarxes socials: el nou repte sindical. CGT Catalunya
– Presentació PDF del curs sobre xarxes socials en l’àmbit sindical realitzat per la CGT de Catalunya el passat 13 de desembre a Barcelona.
Per veure la presentació utilitzada per al curs, aneu a:
http://www.s
Indomables és l’última producció de ZerikusiA. Amb aquest treball volem portar a primer pla una altra part de la nostra història, la que explica la experiència de Mujeres Libres.
Mujeres Libres / Dones Lliures va ser una organització autònoma, aliena a les estructures de qualsevol òrgan del moviment llibertari. Sense renunciar a les seves arrels anarquistes van practicar un feminisme obrer. Es van marcar com objectiu preparar a les dones per a poder participar en primera persona en la revolució llibertària. És a dir, volien formar a les dones, que sofrien unes taxes d’analfabetisme elevades i atreure-les al moviment llibertari.
Van haver de lluitar contra una cultura de forta arrel catòlica i, el més dolorós, contra la indiferència quan no menyspreu dels seus companys i companyes llibertàries. A pesar d’arribar a comptar amb més 20.000 afiliades només en la zona republicana, mai van ser admeses com part integrant del Consell General del Moviment Llibertari.
Amb aquest documental hem intentat esbrinar què pensaven, quin era el seu plantejament polític i com van desenvolupar la seva tasca. Per a aconseguir-lo ens hem entrevistat amb dos protagonistes directes d’aquesta història, Conchita Liaño i Sara Berenguer. Ambdues van prendre part activa i en primera línia en els gloriosos dies de Juliol del 36. Ambdues amb un bagatge polític i humà considerable.
Per altra banda ens hem entrevistat amb escriptores i historiadores com Laura Vicente que ens han posat en antecedents. També ens hem entrevistat amb Martha Ackersberg professora del Smith College de Massachusetts i autora del llibre Mujeres Libres de España, que ens acosta a la situació política dels primers anys 30 i al cabal humà de Mujeres Libres. Així mateix, hem estat amb un dels grups que mantenen el llegat d’aquelles dones: Dones Lliures d’Alacant, un grup de dones de CGT que es reivindica anarkofeminista. Comptem també amb la presència poètica i compromesa amb el feminisme actual de l’escriptora Llum Quiñonero.
Per a fer més compresible el missatge de les nostres protagonistes hem recreat escenes amb actrius arribant a reproduir un míting en un teatre. A més ens hem portat des d’allà on estigui a l’esperit de Lucia Sánchez Saornil, que ens ajuda a explicar la història.
ZerikusiA, Producció Audiovisual, Antsoain (Euskal Herria)
Durant el 2011, 322.286 persones s’han quedat a l’atur en el conjunt d’Espanya, amb la la qual cosa el nombre total de persones sense feina inscrites a les oficines dels serveis públics d’ocupació ja supera els 4,42 milions, segons dades publicades el 3 de gener pel Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social. És la xifra més alta d’aturats de la història. En el cas de Catalunya, la pujada ha estat de 51.571 persones, amb la qual cosa el nombre total de desocupats se situa ja en 614.244. Cal destacar, però, que al desembre l’atur ha baixat en 1.425 persones, mentre que en el conjunt d’Espanya ha pujat en 1.897.
L’associació de tècnics d’Hisenda considera injusta la pujada d’impostos del Govern de Rajoy. Remarquen que pujar els impostos un 5% a les grans empreses permetria recaptar gairebé tant com tots els primers ajustamentsde Rajoy.