Tomás Muñoz / Diagonal
Les converses entre el govern del PP, la patronal i els sindicats institucionals per preparar una nova reforma laboral ja estan en marxa.
Un dels primers gestos de Mariano Rajoy després de la jornada electoral del 20N va ser mostrar la seva intenció de tornar a posar sobre la taula una reforma laboral. Per a això, es va reunir amb els màxims dirigents dels sindicats majoritaris i amb el cap de la patronal. Rajoy va instar als agents socials perquè es posessin d’acord abans del 6 de gener. En qualsevol cas, i segons ha deixat clar Cospedal, “el Govern governarà”, del que cal deduir que la reforma laboral es farà, ja sigui amb acord o per Reial decret. Als sindicats majoritaris gairebé ningú els espera per a donar la batalla i no sembla que hagin de plantejar grans problemes,
Les dades de l’atur de novembre certificaven que la reforma laboral de 2010 no ha complert el seu supòsit objectiu d’alleugerir l’atur. El total de desocupats ja ronda els quatre milions i mig, i, segons dades del Ministeri de Treball, en l’últim any l’atur s’ha incrementat en 310.168 persones, un 7,55%. El balanç només pot ser negatiu, veient com aquestes reformes van encaminades cap a un model productiu en el qual el factor treball és cada vegada més flexible, un cost variable que l’empresari pot ajustar a voluntat com si fossin subministraments per a produir. Però això no té repercussions sobre la creació d’ocupació, però sí sobre la qualitat, que es deteriora, i sobre les retribucions salarials, que disminueixen.
La crisi s’utilitza com excusa per a aprofundir en les retallades salarials i socials. Les raons per les quals es crea ocupació estan vinculades amb la demanda i el consum, i no amb l’abaratiment de l’acomiadament. Els teòrics neoliberals saben que no que no es crea ocupació, però s’excusen en la fal·làcia que facilitarà les condicions per a crear ocupació quan vingui la recuperació. Però la recuperació és impossible sense que es recuperi la demanda i per a aquesta recuperació fa falta ocupació.
Els salaris minven: El mantra de la moderació
Encara que Rajoy no ha fet pública la reforma laboral en la qual treballa el seu equip, la patronal (CEOE i Cepyme), en un document emès a l’octubre, apuntava quins són les línies mestres que cal esperar. Les seves principals exigències passen per simplificar la legislació laboral, flexibilitzar els contractes a temps parcial i de formació, eliminar la referència salarial a l’Índex de Preus de Consum (IPC), dotar a l’empresa d’instruments de flexibilitat interna, el que inclou conceptes com el percentatge anual de disponibilitat per part de l’empresa, borsa d’hores, hores extra i flexibilitat funcional; i facilitar el conveni d’empresa i el despenjament dels convenis col·lectius.
A més, el gran objectiu de la CEOE és arribar a un nou pacte de moderació salarial per al període 2012-2015. Així, el president de la patronal, Juan Rossell, va defensar davant de Mariano Rajoy la necessitat de “fer-li un tomb” a la negociació col·lectiva en matèria de salaris per a “donar un senyal de moderació en els pròxims anys”. Per la seva banda, el Banc d’Espanya ha traçat la mateixa linea: “La moderació salarial en el sector privat no segueix la pauta d’ajustament en el sector públic i és insuficient per a frenar la sagnia de destrucció de llocs de treball en les empreses”, va dir el director general del servei d’estudis del Banc d’Espanya, José Luis Malo de Molina.
En realitat demanen moderació salarial per a incrementar els beneficis empresarials, no volen ser conscients que un pacte en aquest sentit és una forma d’aprofundir l’espiral de crisi en la qual estem. Econòmicament és problemàtic, perquè contribuirà al cicle de depressió i a mantenir el nivell de demanda agregada molt baix. La lògica empresarial és que la reducció salarial fa descendir els costos unitaris, i això pot fer recuperar la competitivitat reactivant la demanda mitjançant l’exportació, però aquest argument és fal·laç, ja que es fa descansar la recuperació d’aquesta competitivitat sobre un dels components que té la formació dels preus, però mai es planteja que la competitivitat pugui descansar sobre l’altre component en la formació dels preus, els beneficis.
D’aquesta manera, mentre que en el tercer trimestre de 2011 els beneficis empresarials van créixer un 6,4%, la remuneració dels assalariats seguia caient, perdent un 0,6% en el mateix període. Segons l’Agència Tributària, el 60% dels assalariats cobra menys de mil euros. Com ha explicat el professor de polítiques públiques Vicenç Navarro, des de l’any 1980 al 2010 les rendes del treball (massa salarial) com percentatge de la renda estatal van descendir a Espanya, d’un 66,8% a un 56,6%. No obstant això, a pesar d’aquest acusat descens en el pes dels salaris en el conjunt de l’economia, la reforma de la reforma laboral apunta a un aprofundiment en aquest desequilibri.
A més, a la previsible rebaixa salarial es poden sumar modificacions a la revisió anual de retribucions. Segons el president de la patronal, Juan Rossell, “seria bo i favorable” que en els convenis del futur “els salaris no estiguin tan lligats a l’IPC sinó a altres variables com la productivitat”. La proposta de lligar els salaris a la productivitat, en lloc de la inflació prevista com passa fins a ara, és un dels objectius que es proposava el conegut com “pacte de l’euro”. Però l’incentiu de la productivitat és intangible, especialment en petites i mitjanes empreses, ja que hi entren aspectes com qui és més dòcil, qui es porta millor, qui es queda una hora més sense demanar que la hi paguin, etc. Per altra banda, el text del Pacte de l’Euro no especifica quines eines s’utilitzaran per a mesurar la productivitat.
En els últims 20 anys la productivitat real (descomptada la inflació) ha crescut molt més que els salaris reals. És evident que serien necessaris els comptes de les empreses per a medir la productivitat, haurien de posar-los a la disposició dels sindicats per a poder negociar, perquè es pugui calcular en termes monetaris, però cap empresa vol mostrar els seus números reals.
Acomiadaments barats: No torni vostè demà
L’exigència de la patronal per a aquesta nova reforma és situar la indemnització habitual per acomiadament en 20 dies per any amb un màxim de 12 mensualitats. Les intencions de la patronal estan clares en aquest punt, la idea consisteix que doni igual ser contractat indefinit o temporal, ja que el cost de l’acomiadament serà tan ridícul, que a efectes serà el mateix.
La indemnització per acomiadament està lligada al tipus de contracte que té el treballador. En la reforma laboral del 2010 ja descendia dels 45 dies per any treballat als 33 si el contracte laboral s’acull al pla de foment de la contractació indefinida. Encara que el cost real per a l’empresari és de 25 dies perquè vuit els assumeix directament el Fons de Garantia Salarial, (FOGASA).
En altres casos d’acomiadament, la indemnització és encara inferior. Les empreses que al·leguin pèrdues previstes “transitòries” quan vagin a presentar un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) poden acollir-se a l’acomiadament objectiu per causes econòmiques, que contempla una indemnització de 20 dies. S’entén que concorren causes econòmiques quan dels resultats de l’empresa es desprengui una situació econòmica negativa, la qual cosa no vol dir que la corporació estigui en números vermells.
La reforma laboral de juny de 2010 ja va flexibilitzar la justificació del cessament objectiu. Amb això, es tendeix a igualar les condicions d’assalariats indefinits i precaris, però a la baixa, retallant drets dels primers. Els empresaris han ideat una nova figura que encara no està en cap llei: l’acomiadament subjectiu. El Consell Empresarial per a la Competitivitat, format per 17 grans empreses els representants de les quals, es van reunir a l’abril amb Zapatero, suggeria que es consideri qualsevol tipus de causa per a admetre un acomiadament sense passar pels tribunals. Aquesta figura definida com “acomiadament subjectiu”, inclouria una indemnització la quantia de la qual no ha estat precisada, però que la CEOE vol rebaixar fins als 20 dies per any treballat.
La CEOE en el seu document ho diu d’una altra forma i demana impulsar la solució extrajudicial de conflictes laborals. El dret laboral judicializa les relacions, en el sentit que els tribunals emparen els abusos als treballadors, el que ara pretenen és que existeixin comissions tècniques que abans de passar per judicatura puguin pronunciar-se. És una reculada, que pot ser que els sindicats institucionals acceptin, i suposarà que part de la cobertura jurídica que tenen els treballadors es veurà erosionada.
Convenis escombraria: Negociar s’acabarà
Entre les peticions de la CEOE al president electe també es tracta la negociació col·lectiva. En concret, es demana “facilitar els convenis d’empresa i el despenjament dels col·lectius”. La reforma de juny de la negociació col·lectiva ja dóna prioritat a l’aplicació del conveni d’empresa enfront dels estatals i autonòmics en salari i complement base, retribució de les hores extres i l’establiment d’un sistema de treball per torns. A més, estableix que les empreses podran imposar un conveni propi quan estiguin travessant moments de dificultat econòmica. Amb la quantitat d’empreses petites i mitjanes en l’Estat, i l’atur que hi ha, és fàcil suposar quina força poden tenir els treballadors en una negociació.
Però el que demana la CEOE va un pas més enllà i toca el seu punt més sensible a l’hora de tractar els convenis passats de data, l’anomenada ultraactivitat. Hi haurà un termini de 20 mesos perquè empresa i sindicats renovin un conveni que hagi caducat. Si no es posen d’acord, s’engegaran processos de mediació i arbitratge, en el qual experts externs dictaminaran el nou conveni.
El comiat de Zapatero: les pràctiques no laborals per a joves
Amb una taxa d’atur juvenil que arriba a el 48,9%, el comiat de Zapatero encara tancava una sorpresa més per als menors de 25 anys: l’aprovació d’un nou contracte d’aprenent. Aquesta nova modalitat de contractació permetrà a les empreses utilitzar com treballadors a menors de 25 anys per 426 euros al mes, sense pràcticament drets laborals ni vacances. La denominació legal que ha rebut, “pràctiques no laborals”, té la seva molla, ja que passen a no estar regulades per l’Estatut del Treballador ni pel dret laboral.
S’està generant una nova zona grisa entre el dret del treball i l’exterior, implica un element de ruptura pel que fa al dret laboral. Té a veure amb com pretenen encarar el canvi de model productiu, en relació amb la llei orgànica de les qualificacions de 2002, títols de FP, d’ofici, etc. En aquest procés, en teoria, es busca generar que aquestes persones joves obtinguin formació mitjançant el treball, però en la pràctica estan fetes per a disposar de treball barat i servicial.
* Article extret del núm. 163 de la revista Diagonal
