La crisi de les ocupacions actuals, no és conseqüència de regulacions normatives rígides, inflexibles amb la llibertat d’actuació unilateral del capital, així es ven en l’argumentació ideològica justificativa de la Llei 3/2012 de Reforma del Mercat de Treball […“l’estabilitat (en l’ocupació, es refereixen), pot tenir també un costat negatiu quan, al ser el risc d’acomiadament molt reduït, es desincentiva l’esforç i es genera una excessiva resistència a l’adaptació a les noves necessitats. Aquest tipus d’estabilitat té bastant que veure amb el cost i marge de decisió empresarial en l’acomiadament, que a Espanya és relativament més car i limitat que en països del nostre entorn”…].
La crisi de les ocupacions, solament obeeix a que el capital i els sistemes polítics globals (FMI, UE i BCE) i els estats nacionals, amb independència del color del govern de torn, que els representen, els sustenten i imposen amb comandament autoritari, han estat capaços de transmutar les consciències i, en conseqüència les voluntats, de milions i milions de persones assalariades la immensa majoria, per a convèncer-nos que no existeix sortida a aquesta “crisi”, sinó és amb una recuperació i increment de la taxa de guany del capital.
La flexibilitat imposada durant la permanència en la relació laboral, no seria possible, de no existir la “quasi absoluta llibertat” de prescindir de milions i milions d’assalariats/des, a costos avui molt rebaixats, encara que l’element polític determinant, és el primer factor: la voluntat del treballador/a ha estat primer canviada (no hi ha ocupació si l’empresa no va bé), per a que amb posterioritat -és el que consagra la llei 3/2012 de RL-, “imposar-li” que prescindir d’ell, o rebaixar el preu del seu treball, és l’única sortida d’aquesta situació desagradable i dolorosa que ningú vol.
És en aquest esquema ideològic on s’encaixa la llibertat absoluta per a l’Acomiadament per part Empresarial. L’art.51.1 ET diu ara: “S’entén que concorren causes econòmiques quan dels resultats de l’empresa es desprengui una situació econòmica negativa, en casos tals com l’existència de pèrdues actuals o previstes, o la disminució persistent del seu nivell d’ingressos o vendes. En tot cas, s’entendrà que la disminució és persistent si es produeix durant tres trimestres consecutius”.
Fins a ara, es necessitava la demostració o motivació de la causa: que fos real, permanent en el temps, és a dir, no conjuntural i, que fora necessària per a la viabilitat o continuïtat de l’activitat.
La nova situació, li dóna la volta i, es constitueix la subjectivitat empresarial com font normativa: La subjectivitat empresarial objectiva és el supòsit sobre el qual opera la causa econòmica. S’elimina qualsevol referència a la rellevància que té aquesta situació, és a dir el fet d’un acomiadament col·lectiu, en relació amb el manteniment de l’ocupació (dret i bé essencial) i, d’aquesta manera s’exclou el control judicial, és a dir la tutela necessària davant aquesta acció, doncs al jutge no li és donat revisar la idoneïtat de tal mesura (el fet d’acomiadar), doncs la simple i pura subjectivitat empresarial, objectiva la causa.
Conseqüències pràctiques:
* S’amplia el supòsit en que les empreses poden utilitzar l’acomiadament com mera mesura preventiva (ja legislat en la Llei 35/2010), eludint la utilització d’altres mecanismes de gestió de l’empresa.
* S’eludeix la connexió que hi ha entre “aquestes pèrdues o reducció d’ingressos” i, el nombre i la individualització dels llocs de treball que són objecte d’amortització, el que significa inseguretat jurídica al no fixar-se en mòduls entre el volum de les pèrdues i els contractes afectats per l’extinció.
* S’elimina qualsevol referència a la connexió entre la causa i la necessitat de dur a terme les extincions, deixant-lo solament a l’arbitri de l’empresari, invalidant inclusivament, una màxima o principi dels contractes, que el nostre Codi Civil estableix: “Article 1.256 del Codi Civil: “La validesa i el compliment dels contractes no poden deixar-se a l’arbitri d’un dels contractants”.
Què exigeix la Llei, davant l’extinció del Contracte de Treball de manera unilateral?:
* Una causa-motiu de la voluntat empresarial.
* Una forma determinada de conducta a l’acomiadament.
* Un control judicial per a la seva revisió.
La RL 3/2012, es duu per davant normes o convenis internacionals que, són aplicables en l’Estat Espanyol:
Art. 4: “No es posarà final a la relació de treball d’un treballador tret que existeixi per a això una causa justificada relacionada amb la seva capacitat o la seva conducta o basada en les necessitats de funcionament de l’empresa, establiment o servei”.
Art. 8: “El treballador que consideri injustificada la finalització de la seva relació de treball tindrà dret a recórrer contra la mateixa davant un organisme neutral, com un tribunal, un tribunal de treball, una junta d’arbitratge o un àrbitre”.
Art. 9.1: “Els organismes esmentats en l’article 8… estaran facultats per a examinar les causes invocades per a justificar la finalització de la relació de treball i totes les altres circumstàncies relacionades amb el cas, i per a pronunciar-se sobre si la finalització estava justificada.
Art. 9.2: 2. A fi que el treballador no estigui obligat a assumir pel seu sol compte la càrrega de la prova que la seva terminació va ser injustificada, els mètodes d’aplicació esmentats en l’article 1 del present Conveni haurien de preveure una o altra de les següents possibilitats, o ambdues:
a) incumbirà a l’empleador la càrrega de la prova de l’existència d’una causa justificada per a la finalització, tal com ha estat definida en l’article 4 del present Conveni;
b) els organismes esmentats en l’article 8 del present Conveni estaran facultats per a decidir sobre les causes invocades per a justificar la finalització tenint en compte de les proves aportades per les parts i de conformitat amb els procediments establerts per la legislació i la pràctica nacionals”.
Art. 9.3: “En els casos en que s’invoquin per a la finalització de la relació de treball raons basades en necessitats de funcionament de l’empresa, establiment o servei, els organismes esmentats en l’article 8 del present Conveni estaran facultats per a verificar si la terminació es va deure realment a tals raons, però la mesura per a que aquests organismes estaran facultats també per a decidir si aquestes raons són suficients per a justificar la terminació haurà de determinar-se pels mètodes d’aplicació esmentats en l’article 1 d’aquest Conveni”.
