Deien els clàssics que res hi ha tan improbable i il·lusori com una revolució abans que esdevingui, ni res és més evident i necessari després que esclati. Sigui o no una revolució el que estem vivint, ja gairebé ni ens recordem de com era el món abans que existís el 15M. Res era més improbable llavors, ni res ens fa dubtar ara que el moviment continuarà. És, com diu David Harvey, un llamp d’esperança i de llum en l’horitzó del depredador i salvatge capitalisme global.
Dos èxits marquen el present del moviment: la constitució emergent d’un nou actor polític i el seu efecte en la descomposició de la casta política dominant. Aquests dos elements ens permeten parlar pròpiament del final d’un cicle polític, aquell que es va obrir en aquest país amb la Transició i que a Europa ve marcat pel final dels moviments de 1968 en els últims anys 70. També de l’inici de la fi del període següent: l’hegemonia indiscutida d’un neoliberalisme que ens ha dut al desastre actual.
Les mobilitzacions populars d’aquests últims mesos, començant pel succeït en els països del nord d’Àfrica i seguint per l’àrea mediterrània, Grècia, Portugal i Espanya marquen l’emergència d’un actor polític multitudinari que ha trobat en les assemblees populars un dels ressorts de la seva acció. Els altres són una pràctica nova en la comunicació, especialment en les xarxes socials, i una forma de fer política basada en el rebuig de la representació/delegació i l’assumpció de la capacitat de cadascú per a incidir, participar, reflexionar, aportar, matisar i decidir. Aquesta pràctica produeix empoderament i augmenta la passió pel polític, a mil llegües del cansament i l’agitació artificial dels mítings oficialistes.
S’equivoquen qui pensen que expressa solament un desig de major transparència política; equival a un autèntic canvi en les formes de fer política que posa en qüestió tota l’estructura de la política entesa com gestió del poder. El que expressa és una clara voluntat d’intervenció i d’autodefensa, evidenciada en la força de la desobediència civil amb la qual s’ocupen places i carrers en les assemblees, manifestacions, concentracions i acampades.
Estem en un moviment que no li tem a la repressió policial tot i que opta, clara i resoltament, per formes pacífiques de confrontació social i política. En aquest sentit suposa una autèntica mutació.
Correlatiu al creixement de l’agència social, com si fossin vasos comunicants, s’enfonsa l’artifici de la casta política sorgida de la Transició. PP i PSOE s’aglutinen com els gestors del capitalisme global a l’Estat espanyol, esforçant-se a reduir les institucions estatals a palanques de domini ‘sobre’ la població. L’espectacle del Congrés en la votació accelerada de la reforma constitucional ho mostra de manera inequívoca: els grups minoritaris s’esforcen per separar-se dels dos grans, temerosos que els arrosseguin en les seves desafortunades mesures, mentre que aquests, amb tot tipus de transaccions i componendes, intenten oferir garanties impossibles a uns ‘mercats’ als quals es resisteixen a posar nom.
Diuen que aquestes mesures els tranquil·litzaran, però en aquest cas –cosa més que dubtosa– no serà només per haver fixat un límit a l’endeutament públic sinó per la preeminència atorgada al pagament del deute sobre qualsevol altra despesa, explícit en el punt 3 del reformat article 135 en el qual es diu que “el pagament –dels crèdits per a satisfer els interessos i el capital del deute públic de les Administracions– gaudirà de prioritat absoluta”. “Prioritat absoluta?”. Sens dubte aquesta clàusula posa en qüestió la sobirania nacional per a escometre aquelles despeses que consideri necessaris fins i tot, arribat el cas, l’impagament o la renegociació del deute com han fet ja alguns països llatinoamericans.
Però això no és tot. A la callada els governants estan canviant la concepció de l’Estat, soscavant la sobirania i fent-lo funcionar com un conjunt de procediments, regles i instàncies institucionals encaminades a garantir que puguin continuar els negocis privats rendibles des del punt de vista dels capitals particulars i del capital en general, especialment el negoci financer, sense importar si aquesta imposició repercuteix en el descens de la despesa pública, inclosos les despeses socials, i empitjora el nivell de vida de la població.
Davant el dilema que alguns països europeus com Grècia, Irlanda, Portugal o fins i tot Espanya o Itàlia deixin de pagar el deute, el que podria provocar una hipotètica crisi de l’euro, o que es redueixin les despeses, opten sense vacil·lar pel segon, donant-li fins i tot la forma de mandat legal emparat en la Constitució. Les institucions estatals es converteixen així en palanques decisives per a assegurar els pagaments als creditors –grans institucions bancàries i fons d’inversió– en detriment de les seves obligacions socials i assistencials enfront del conjunt de la població, bloquejant legalment qualsevol intent de reforma en benefici d’aquesta i garantint constitucionalment els interessos d’aquells.
L’impagament
Sens dubte que l’impagament del deute és un problema per al sistema bancari en el seu conjunt, especialment per als propis bancs europeus, compradors de deute públic. Això explica que la partida no es juga només en els territoris nacionals-estatals sinó a Europa. Els famosos “dictats dels mercats” i les “imposicions del tàndem Merkel/Sarkozy” marquen les exigències de les elits capitalistes europees, especialment els bancs, en la defensa dels negocis globals i del poder de l’euro.
La seva cara visible és el Banc Central Europeu la legislació del qual li permet estar exempt de mandat polític però les decisions del qual s’imposen als governs per la via econòmica. D’aquí la importància de la dimensió europea del moviment i l’obertura d’aquest nou territori de conflicte. El passat mes d’agost van emprendre la marxa els grups de caminants que participaven en la marxa cap a Brussel·les, on van arribar per participar en la manifestació del 15-O. Aquestes marxes han visibilitzat la dimensió europea i permès confluir a totes les persones dels diferents països focalitzant el centre de govern de la Unió Europea a Brussel·les.
No es tracta només de coordinar-se amb la resta de moviments a escala europea. Es tracta de construir una xarxa política alternativa que sigui capaç de defensar una Europa social. No podem oblidar que tampoc ells els representen, que per boca de Sarkozy o de Merkel no parlen les poblacions de França o d’Alemanya sinó el poder de les seves elits capitalistes globals. Només ‘indignant’ a tota Europa podrem enfrontar-nos a elles.
* Montserrat Galceràn és militant social, assagista i professora de filosofia. Article publicat al núm. 157 de la revista Diagonal
