A la caiguda del mur de Berlín el pensament lliberal va aprofitar per manifestar que les ideologies s’havien acabat, naturalment totes menys la dominant que es va convertir en el pensament únic. El capitalisme, sense cap oposició, va fomentar el pensament conservador per desenvolupar la seva política neoliberal i per donar poder il·limitat als anomenats mercats. Polítics, banquers i financers van agafar el timó del món per construir la seva aldea global revestida amb el seu pensament únic.

El resultat immediat d’aquest sistema fou l’auge del lliure mercat que havia d’estendre arreu del món la societat del benestar. Els filòsofs del pensament únic, a sou del capitalisme, van declarar que la història s’havia acabat i que la utopia havia deixat d’existir. A partir d’aquests moments manifestaven que l’única realitat era la que assenyalava el sistema capitalista: mercat lliure, oferta i comanda, així com els seus mals colaterals: deslocalització, acomiadament, atur, precarietat, etc.

El foment capitalista del desig va crear la necessitat del consum pel consum, però l’espiral del fals boom econòmic va esclatar la tardor de 2008 amb una crisi de grans conseqüències globals provocada pels sectors financers que va fer trontollar la societat de benestar. Aquesta crisi provocada per banquers, financers i polítics corruptes ha recaigut molt durament sobre els ciutadans més febles. Vázquez Montalbán ja havia manifestat, poc abans de morir, que la globalització: “…és com Robin Hood al revés. Ha aprés a robar els més pobres per donar-ho als més rics”.