La Coordinadora Estatal d’Associacions Solidàries amb el Sàhara, CEAS-Sàhara vol fer públiques les seves valoracions davant el rebuig per part del Parlament Europeu de l’extensió de l’acord de pesca actual entre la UE i el Marroc.

Com venim denunciant des de fa anys, cap País del món reconeix cap sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental. No obstant això, els successius acords de pesca signats entre Brussel·les i Rabat pretenien atorgar al Marroc un control legal sobre les seves aigües territorials.

A pesar que el dret internacional obliga que la població saharaui es beneficiï directament dels ingressos que generen els seus recursos naturals, diferents organitzacions internacionals vénen denunciant que això no es compleix, atorgant-se a més beneficis econòmics i financers a la potència ocupant del territori. Tot això, sense tenir en compte una sobre-explotació insostenible des del punt de vista ecològic per als recursos i reserves naturals del banc de pesca saharaui.

La situació del SÀHARA OCCIDENTAL és la d’un territori amb una doble naturalesa jurídica internacional: d’una banda, és un Territori no autònom, pendent de descolonització (raó per la qual la seva situació és periòdicament discutida en la Comissió de Descolonització de l’Assemblea General), i per un altre, és un territori ocupat militarment pel Marroc.

Davant aquesta situació, i per sobre d’altres consideracions d’oportunitat econòmica de part de la flota pesquera espanyola, ha de prevaler el principi de “sobirania permanent sobre els recursos naturals”, entès com el dret dels pobles a usar els recursos naturals en els seus territoris i disposar d’ells en interès del desenvolupament i el benestar comú, establert per l’Assemblea General en la seva Resolució 1803 (XVII), de 13 de desembre de 1962 i posteriorment confirmat en els Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics i de Drets Econòmics, Socials i Culturals, ambdós de 16 de desembre de 1966.

En el cas concret que ens ocupa, i en relació amb la protecció dels recursos naturals del Sàhara Occidental, ja el 1970 -cinc anys abans del propi Dictamen del Tribunal Internacional de Justícia de 1975- l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Resolució 2711 (XXV), per la qual es va convidar a Espanya a respectar les resolucions sobre les activitats dels interessos econòmics estrangers que operen en “el Sàhara Espanyol”, i a la resta dels Estats a abstenir-se de fer inversions en el territori a fi d’avançar la posada en pràctica del dret d’autodeterminació.

Igualment, l’Assemblea General de les Nacions Unides, en la seva Resolució 50/33, de 6 de desembre de 1995, va establir una distinció entre les activitats econòmiques que perjudicaven als pobles dels Territoris no autònoms i les activitats empreses en el seu benefici afirmant “el valor de les inversions econòmiques estrangeres portades a terme en col·laboració amb els pobles dels Territoris no autònoms i conforme als seus desitjos amb la intenció d’aportar una contribució vàlida al desenvolupament socioeconòmic dels Territoris”.

Convé recordar en aquest sentit que és tan sols el Poble sotmès a dominació colonial el que ostenta la titularitat sobre els recursos naturals del Territori, mentre que actualment la majoria dels habitants del Sàhara Occidental són colons d’origen marroquí que, pel mateix, no gaudeixen de tals drets.

Sobre la base d’aquests i altres documents, i després de l’anàlisi de la jurisprudència del Tribunal Internacional de Justícia i de la pràctica dels Estats, Hans Corell, secretari general adjunt d’assumptes jurídics, va fer públiques les seves valoracions en resposta a la petició del Consell de Seguretat sobre la legalitat de la licitació i la signatura de contractes del Marroc amb empreses estrangeres per a l’exploració de recursos minerals en el Sàhara Occidental i va concloure que “…les activitats d’exploració i explotació, de seguir portant-se a terme sense atendre als interessos i desitjos del poble del Sahara Occidental, infringirien els principis jurídics internacionalment aplicables a les activitats relacionades amb els recursos minerals en els Territoris no autònoms”.

En definitiva, el territori del Sàhara Occidental posseïx, en virtut de la Carta de les Nacions Unides, una condició jurídica distinta i separada de la potència que l’ocupa, no podent considerar-se en cap cas part integrant del territori marroquí, pel que cap Estat, Empresa ni Organisme Multilateral pot legalment concertar acords amb El Marroc que directa o indirectament suposin reconèixer, o pugui interpretar-se com el reconeixement de la sobirania marroquina sobre el territori del Sàhara Occidental.

Si és especialment greu que la UE legitimi l’explotació il·legal dels recursos naturals del Sàhara Occidental és més greu encara que tal legitimació estigui liderada per l’Estat Espanyol que té una responsabilitat fonamental en la tragèdia que viu el Poble Saharaui. Espanya continua sent responsable legal i políticament. No obstant això, els diferents governs espanyols, lluny de complir amb les seves obligacions internacionals amb la població de la seva ex-colònia culminant l’últim procés de descolonització pendent del continent africà, i guiats per un utilitarisme contrari als valors de la pau i els drets humans, han privilegiat les relacions amb la dictadura alauí, representada per Mohamed VI.

Per tot això, CEAS-Sàhara vol expressar la seva satisfacció pel respecte a la legalitat internacional que suposa la no renovació d’un acord il·legal, clarament establert en contra dels interessos del poble del Sàhara Occidental, i de forma contundent expressar la denúncia clara de l’actitud reiteradament contrària al Dret Internacional de que han fet gala els europarlamentaris populars i socialistes atenent a interessos econòmics que mai poden ser considerats legítims si violen els drets humans, ni en el Sàhara Occidental ni en qualsevol altre lloc del planeta.

En la nostra opinió, el principi de la universalitat dels drets humans implica que la defensa d’aquests ha de transcendir les sensibilitats i identitats de tipus polític de cadascú i per descomptat situa als mateixos per sobre d’interessos econòmics i/o estratègics. Ningú amb un mínim de sensibilitat i sentit comú pot acceptar que mentre el govern marroquí rep milions d’euros a l’any per l’acord de pesca avui suspès, bona part de la població saharaui sobreviu en campaments de població refugiada o sota l’ocupació militar marroquina.

Aquests milions avui poden servir per a donar suport als pescadors espanyols avui perjudicats fins que la UE arribi a un acord respectuós amb el poble saharaui i la legalitat internacional. A la UE i al Govern espanyol els correspon estudiar ajudes per als vaixells afectats, fins que la Comissió Europea negociï un nou acord que resolgui els errors del que s’ha revocat i no contempli les aigües jurisdiccionals del Sàhara Occidental al sud del paral·lel 20º40′.

La pau, l’estabilitat i les perspectives d’integració i desenvolupament econòmics en el Magrib depenen en bona mesura de la prompta i justa solució del conflicte del Sàhara Occidental sobre la base de les resolucions internacionals. Espanya i la Unió Europea haurien d’afavorir tal desenvolupament, sempre en l’estricte respecte de la legalitat internacional i els drets humans. La Unió Europea, i el Govern espanyol sortit de les urnes el 20 de novembre ha de donar suport més activament una solució justa, duradora i que respecti el dret a l’autodeterminació del poble saharaui, a través d’un referèndum lliure perquè les i els saharauis decideixin lliurement el seu futur.

CEAS-Sáhara

19 desembre 2011

www.s