El punt de partida del treball de CGT en el Magrib va ser ara fa 10 anys les Marxes contra l’atur i la precarietat que es van organitzar al juny de 1997 fins a Amsterdam. Diferents columnes van sortir des dels 4 punts cardinals d’Europa. Un dels punts de partida va ser Tànger. Això ens va obligar a creuar l’estret i a contactar amb l’Associació Nacional de Diplomats/des en Atur del Marroc (ANDCM) que va suposar un descobriment per a nosaltres: una associació amb seccions en més de 100 localitats de tot el Marroc, amb un funcionament autònom, canvis continus en els llocs de responsabilitat, unint la lluita concreta per aconseguir treball amb plantejaments globals de transformació social.

Tres anys després, la CGT signava un acord d’agermanament amb la ANDCM que ens ha dut a una solidaritat continuada: edició d’un llibre en castellà amb la història de l’ANDCM, gires per l’estat espanyol de representants de l’associació, organització conjunta de la Trobada Internacional contra l’atur i la precarietat en el 2006, presència de CGT en els congressos i en algunes assemblees nacionals, suport econòmic per a treure la seva revista, concentració conjunta al juliol de 2006 a Tànger, participació en la manifestació del 16 de maig d’aquest any en record de Mustafa El Hanzaoui, militant de l’ANDCM, assassinat en la comissaria de Khenifra en 1993.…

Fins al 2003, la CGT va participar activament en la Red Dos Orillas, el que ens ha permès connectar amb el teixit associatiu del Nord del Marroc a nivell de tot tipus d’associacions: dones, barris, ecologistes, culturals, amazigs (berebers). Aquesta connexió va produir una experiència d’ajuda humanitària directa durant el terratrèmol d’Alhoceima, cosa que no van fer ni els governs ni les grans ONG´s espanyoles i internacionals que veien la seva ajuda paralitzada en l’aeroport o en les magatzems de la Fundació Mohamed V, mentre en els pobles faltava de tot. Tres furgonetes de medicines, aliments i roba de la CGT i altres col·lectius de la Red Dos Orillas van ser lliurades directament en els llogarets (douar) a través de Fòrum de Dones de Alhoceima.

A partir de l’any 2000, comença tota l’operació (ja preparada anteriorment per Hassan II) de la “transició democràtica marroquina”, acompanyada de la creixent penetració neocolonial, especialment de la UE, que va convertint al Marroc en el pati del darrere de la UE i a la qual s’exporta el model de desenvolupament andalús (turisme, construcció, especulació del territori, agricultura intensiva, indústries contaminants…) i de transició democràtica a l’espanyola. Tot això es concreta en una pluja de subvencions amb el títol de “cooperació al desenvolupament” que va condicionant les relacions entre associacions de l’una i l’altra riba, que comencen a buscar les fonts de finançament i els partenaires, entorn d’un model de relació basat en la dependència, els interessos econòmics i en la conquesta de parcel·les de poder. Aquesta realitat va influir en la Red Dos Orillas en la qual associacions d’ambdues ribes van perdent interès en un plantejament global de cooperació, basat en el suport mutu, l’intercanvi d’experiències en plànol d’igualtat, l’autogestió i l’autonomia, i busquen fonamentalment un espai subvencionat i lligat a l’institucional, amb un model jerarquitzat i professionalitzat de funcionament.

Però CGT ha continuat el seu treball de relació amb el moviment sindical marroquí, a pesar del control dels grans sindicats per la burocràcia sindical, els partits i, en definitiva pel poder. Però hi ha sindicats i federacions amb gran influència de l’esquerra sindical amb la qual comencem a col·laborar: solidaritat amb els obrers agrícoles, amb la UMT de Rabat, amb els sindicats de les col·lectivitats locals, concretant les nostres relacions amb el comitè sindical de l’organització Via Democràtica amb el qual anem estrenyent llaços i coneixements des de realitats concretes i no des de plantejaments ideològics.

Al mateix temps, es dóna el fenomen de lluites obreres, que prenen diferents sigles sindicals però que responen a lluites autònomes de fàbrica, que utilitzen el nom d’algun sindicat legal per a poder actuar i amb les quals CGT també ha connectat. El cas concret més clar és el de Delphi Tànger, on 500 treballadors van mantenir una lluita radical d’un mes pels carrers de Tànger i concentrats enfront de l’empresa, estant en el sindicat dels islamistes del PJD, la UNMT, que naturalment els va trair i els va deixar sols enfront de la repressió policial i als acomiadaments massius de l’empresa.

Per a comprendre el Marroc, cal saber que el Marroc actual és el resultat del colonialisme i de la seva aliança amb el sultà, amb el Makhzen, el poder feudal tradicional, basat en la ideologia àrab-islamista. A principis del segle XX, ens trobem amb dos Marrocs clarament diferenciats: el "bled el makhzen", el territori sotmès a l’autoritat absoluta del sultà, com príncep dels creients, pertanyent al món àrab i musulmà. I el "bled és siba", dissident, rebel, on no hi ha autoritat central, on solament regeixen les lleis de la pròpia tribu, els territoris dels imazighen (amazigs). Però és el colonialisme, especialment el francès, qui va a crear un estat fort, centralitzat, sotmetent a les tribus rebels per la força o per la corrupció, nomenant caid i representants de l’administració central entre les tribus, trencant l’igualitarisme dominant, creant dintre d’aquestes èlits sotmeses al poder central, creant les condicions perquè el futur rei del Marroc, Mohamed V pugués imposar una monarquia absoluta, basada en la ideologia àrab-islàmica, que imposa una llengua no parlada (l’àrab clàssic) en el sistema d’ensenyament i en l’administració (juntament amb el francès) i una manipulació de l’islam al servei de Palau, del règim de la monarquia alauita.

La situació actual és terriblement difícil. Tot fa pensar en una ofensiva de Palau contra tot moviment de resistència, amb el suport incondicional de la UE i EEUU. A pesar del boicot massiu a les eleccions realitzades aquest mes de setembre (oficialment un 63 % d’abstenció, al que cal afegir un 18 % de vots nuls i prop de 1 milió d’electors que ni tan sols s’han registrat), que pobles sencers han boicotejat les eleccions com Sidi Ifni, el Makhzen ha venut la imatge d’unes eleccions transparents i democràtiques, on han participat tots els partits legals, fins a 33 partits, fins i tot l’extrema esquerra (excepte Via Democràtica). Però el poble marroquí ha sigut conscient que en les eleccions res es juga: tot el poder està en el rei, a palau, on es decideix absolutament tot el que passa en el país. El Parlament (amb representació de fins a 20 partits) i el govern són mers transmissors de les decisions reals. De nou torna el partit Istiqal, màxim representant d’aquesta ideologia nacionalista àrab-islàmica, guanyador de les eleccions, amb el corrupte Abbas El Fassi al capdavant (responsable de l’estafa a 80.000 aturats que va suposar el cas Annajat, falsa empresa que oferia 30.000 llocs de treball i cobrava 100 euros per un examen mèdic obligatori en una clínica de Casablanca, tot això avalat pel ministre de treball d’aquell govern, Abbas el Fassi).

Enfront del Makhzen i la col·laboració de la gran majoria dels partits de tots els colors, l’abstenció ha estat defensada per diversos sectors: pel moviment amazigh (bereber), moviment de gran base popular, però amb orientacions molt diverses que van des de postures racistes a postures de lluita conseqüent per la terra i les tradicions llibertàries i col·lectives de les tribus i les seves confederacions); pels islamistes radicals del xeic Yasin que va avançant a poc a poc en la seva penetració popular i que ha restat importants vots als islamistes moderats del PJD; i els marxistes-leninistes de Via Democràtica, cada vegada més aïllats i reprimits en una posició difícil pel que fa a l’esquerra dominant socialdemòcrata.

El Makhzen reprimeix, està colpejant tota oposició real, sota la façana democràtica atorgada per la UE. La repressió està caient brutalment i violant tots els drets humans sobre els islamistes radicals, empresonats per milers, sobre la resistència amazigh en defensa de la terra i de l’aigua (deu de Ben Smim, estudiants del MCA de Meknes i Errachidia), sobre les lluites populars contra la pujada de preus, la falta d’equipaments sanitaris i educatius (repressió a Sefrou, Bouafra, Tan-Tan, Taroudant…) i sobre l’ANDCM, la AMDH (Associació Marroquina de Drets Humans) i Via Democràtica (19 presos del 1r de maig).

En aquest terreny, la CGT manté estrets llaços amb l’AMDH, especialment en el Nord) i amb el moviment amazigh lligat a les lluites obreres i socials en les seves zones (mines de Jbel Awam, camperols pobres de Taroudant). La democràcia marroquina és continuïtat del colonialisme, i està basada en un rei amb poders absoluts, en una unitat imposada amb la ideologia àrab-islàmic, en un país majoritàriament amazigh, i en la manipulació de la religió islàmica al servei del príncep dels creients, el rei. Enfront d’això, un poble que resisteix, a pesar de les traïcions, i que ha donat l’esquena a la farsa electoral. En aquest costat està la CGT, donant tot el suport que pot i enfortint les relacions existents.

Agustín Gómez (Secretari de Relacions amb el Magreb de CGT)

Webs de referència per saber més:

CGT d’Andalusia:
http://www.novedadescgt.info/

Association Nationale des Diplomès Chomeurs du Maroc (ANDCM)
http://www.andcm.net/

Association Marocaine des Droits Humains (AMDH)
http://www.amdh.org.ma/

Indymedia Estrecho (inclou Radio Madiaq i Estrecho TV)
http://estrecho.indymedia.org/

Red Asociativa Dos Orillas
http://www.redasociativa.org/dosorillas/index.php

Congrés Mundial Amazigh
http://es.wikipedia.org/wiki/Congreso_Mundial_Amazigh

Crida per les llibertats sindicals i públiques a Algèria
http://appelalgerie.africa-web.org/

La Voie Democratique du Maroc
http://www.annahjaddimocrati.org/fr/