El capitalisme de plataforma digital s’aprofita de les esquerdes legals i, en alguns casos, es disfressa d’economia col·laborativa per obtenir uns marges de benefici més grans

La transacció és fàcil, ràpida i asèptica. Acaricia la pantalla i obté allò que vol a l’instant. És menjar a domicili, un vehicle amb conductor a l’aeroport, un apartament amb vistes a Praga. La màgia la fa l’aplicació (o app), de la qual no sap gaire més que el que suggereix el logo. Es deixa endur per la senzillesa del procés i l’únic que resulta feixuc ha estat omplir el formulari amb les dades que demanava. A banda d’això, l’app no és gairebé res, un ens immaterial, una simple plataforma, discreta i d’efectes màgics. La usuària gaudeix i se sent partícip d’aquesta anomenada economia col·laborativa de la qual ha sentit parlar a tot arreu. Una categoria que suposa relacions econòmiques horitzontals, en què tant es consumeixen com s’ofereixen serveis i on l’únic paper de les app és posar en contacte les usuàries.

Diu la dita que el nom no fa la cosa. I té raó. Però també és cert que les paraules poden condicionar la realitat. D’aquí que un dels principals objectius de la propaganda sigui poder imposar i generalitzar determinades expressions, conceptes, per descriure situacions, aspectes concrets de la realitat. Aquests dies ho hem vist en la manera unànime que la premsa de l’establishment i els sectors d’orde han qualificat les protestes de diversos sectors populars en contra empreses que es lucren amb el turisme massiu. Un dels qualificatius emprats ha sigut “violència” o, en algun cas, “kale borroka”. De fet, ja fa temps que massa coses que molesten s’assimilen de manera intencionada a “violència”, com ara fer pintades o tallar un carrer. Es tracta de retallar cada vegada més les accions col·lectives al marge dels minsos espais de participació que la política oficial ens deixa. Però no vull parlar ara d’això. Avui vull escriure sobre un dels altres qualificatius que els mitjans de comunicació estan difonent de manera: la turismofòbia.