Vaig rebre una trucada per a demanar-me si podia escriure alguna cosa per a un monogràfic sobre la qüestió nacional que estava preparant la gent de la revista tarragonina Espineta amb cargolins. En concret, se’m va dir que podria estar bé que fes una aportació al tema des d’un punt de vista sindical. No crec que el que pugui dir jo al respecte hagi de ser gaire original ni resultar de gaire interès, però suposo que qui m’ho demanava devia pensar que allò que sortís del teclat d’algú que és, alhora, llibertari, independentista, i militant d’una organització anarcosindicalista, podria complementar altres visions que es donessin en el mateix número de la revista des d’altres perspectives. És sobrer dir que el tema és relativament complex i, en realitat, alhora, relativament senzill. Tanmateix, en ple mes d’agost, i a un mes vista d’unes eleccions en les quals les forces polítiques hegemòniques a casa nostra, i els seus intel·lectuals orgànics, defensen que es decidirà ni més ni menys que sobre la independència política del territori que l’ordenament jurídic avui vigent a l’Estat espanyol reconeix amb la denominació de “Catalunya” (és a dir, les quatre demarcacions o “províncies” sudprincipatines), no em resulta fàcil concretar les idees al respecte. Intentaré, per això, anar a pams, tot i que probablement em dispersaré.

En realitat, dins del món llibertari no hi ha, ni hi ha hagut històricament, una visió única sobre el fet o els fets nacionals, i la diversitat d’opinions és aquí tan àmplia com ho pot ser en altres corrents del pensament socialista revolucionari, especialment dins del marxisme. Dins l’anarquisme també ha estat (i és) freqüent la identificació del “nacionalisme” (en referència al micronacionalisme de les nacions dominades) com una construcció ideològica burgesa orientada a distreure o a dividir les classes explotades, tot afeblint la lluita d’aquestes contra la dominació capitalista. Òbviament, el problema no és pas que el “nacionalisme” no pugui ser això, o no pugui tenir –o no hagi tingut en moments determinats– aquesta funció. La qüestió és si només és això, si es pot admetre que la revindicació dels drets nacionals és patrimoni exclusiu d’una sola classe (l’opressora) i ha sorgit exclusivament com a arma per a garantir-se l’hegemonia respecte les altres classes (oprimides). A més, habitualment, aquesta visió ha anat acompanyada d’una acceptació acrítica del marc polític i administratiu dels Estats històricament constituïts, i de la ideologia associada als mateixos (el nacionalisme d’Estat, és a dir, el macronacionalisme de les nacions dominants, amb l’uniformisme lingüístic consubstancial al mateix, prou notori en el cas espanyol i francès), un fet que s’adiu ben poc, paradoxalment, amb un corrent de pensament i d’acció que té com a objectiu l’abolició dels Estats i de tota forma instituïda d’autoritat política. I vet aquí la concepció d’Espanya com el marc de referència “nacional” (i la pròpia concepció de sí mateixa com a organització “Nacional”) de la CNT fundada a Barcelona l’any 1910, per exemple. Val a dir, però, que aquest marc de referència ha conviscut també (sovint de forma no excloent i, per tant, necessàriament incoherent) amb un “iberisme” de caràcter federalista, entroncat amb el republicanisme federal decimonònic i amb la lectura pimargalliana del pensament proudhonià.