Ovidi Montllor (Alcoi, 1942 – Barcelona, 1995), és un dels personatges dels temps de la Nova Cançó més admirats i més estimats per les noves generacions rebels. Un poeta crític i autocrític que enguany ha fet vint anys que ens va deixar. De l’Ovidi recordo els seus recitals a diversos teatres de la ciutat, sempre amb el seu posat seriós i vestit de negre, sempre acompanyat a la guitarra per l’entranyable Toti Soler.
Tal vegada el concert més popular de l’Ovidi fou el que va fer al Poliorama de la Rambla de Barcelona, l’abril de 1976, per presentar el seu àlbum “Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924”. Guardo com un tresor el programa d’aquell vespre amb la coberta dissenyada per Josep Guinovart i a la seva primera pàgina una dedicatòria: “A Ferran Aisa, molt cordialment i amb agraïment. Salut! Ovidi.”
El vaig anar seguint en les seves actuacions com la que va realitzar al Teatre Grec de Montjuïc conjuntament amb Pi de la Serra, l’estiu de 1978. La seva participació, ja tocat per una dura malaltia, el 1993 al Palau Sant Jordi en els “30 anys d’Al Vent” amb Raimon. I, a més, vaig tenir la sort de conèixer la seva bonhomia i humanitat personalment durant el centenari de Joan Salvat-Papasseit. Ovidi Montllor va participar en un acte emotiu organitzat per l’Ateneu Enciclopèdic Popular, quan jo n’era el president, el juny de 1994, al Centre Cívic Blai (actual Biblioteca) del Poble-sec.
