Des de la secció sindical de l’AGE (Administració General de l’Estat) de la CGT de Lleida volem tornar a denunciar l’estat dels treballadors/es de l’administració pública quan ja portem 60 dies des de les primeres mesures per fer front a l’actual pandèmia. Pel que fa als denominats servidors públics, continuem en una mena de limbe: molts no sabem ni on som, ni en quines condicions. La pressa de decisions a nivell territorial (perifèric) –si no nul•la, gairebé– no ha sabut traduir convenientment les urgents resolucions de març i abril del centre directiu (Madrid) de l’AGE, que estan redactats com si formessin part d’un protocol estàndard. Situació que genera desconcert, inseguretat i indefensió davant les instruccions disperses que ens donen. A hores d’ara, tampoc no hi ha EPIs (ni molt menys), només alguna mena de proposta per a fer el test del virus a determinat personal en situació de vulnerabilitat.

Sembla com si una part importantíssima de l’estructura administrativa no formés part del que s’anomenen serveis essencials; i una part de la seva gestió té molta importància per les seves repercussions al conjunt dels ciutadans/es. La pandèmia ha aturat de cop l’activitat productiva de gairebé tots els sectors i la resposta del “pare” Estat (així autoproclamat amb l’estat d’alerta) ha estat la de posar en marxa i fomentar la figura dels ERTO, aplaudits de forma general.

Però sense entrar en el fons de cadascun d’aquests expedients i la seva honesta o no motivació, la seva gestió passa invariablement per un tràmit administratiu. L’exemple paradigmàtic és el SEPE (de retruc també aquí el SOC), que ha passat d’una situació límit mantinguda en el temps a un desbordament absolut. Aquest col•lapse afecta desenes de milers de persones que de sobte no tenen feina i els minsos ingressos promesos no arriben per “falta de recursos administratius”. També podem dir cosa semblant d’estructures bàsiques com l’INSS o la TGSS, tot serveis bàsics per a totes les persones.