La financiarització de la vida i la virtualització de les relacions generen noves formes de malestar social. Com pot polititzar-se aquest sofriment? Entrevista d’Amador Fernández-Savater a Franco Berardi (Bifo), filòsof i activista italià.

És una experiència quotidiana: el treball en un context capitalista és principalment el mitjà per a una finalitat (el guany). Un treball indiferent per tant al seu contingut, buidat de significat, determinat primordialment pels diners. Mantega o míssils: el mateix dóna, l’important és que el producte-mercaderia vengui en el mercat. Marx ho va anomenar “treball abstracte” i a partir d’ell va definir la manera de producció capitalista i el seu caràcter destructiu.

Segons Franco Berardi (Bifo) -filòsof italià, teòric dels mitjans de comunicació i les transformacions del treball, implicat en moviments polítics des dels anys setanta-, dos nivells més d’abstracció s’afegeixen en els nostres dies a l’abstracció del treball: el govern de les finances (un poder sense cap arrelament local) i les xarxes virtuals de comunicació (un intercanvi simbòlic sense cossos). La financiarització de la vida i la virtualització del contacte generen segons Bifo noves formes de malestar social, noves patologies, nous tipus de sofriment.

Pot polititzar-se aquest malestar? Quines formes d’acció col·lectiva poden reconvertir el sofriment en força transformadora? La sublevación (edició espanyolaa Artefakt, edició argentina a Hehkt) reuneix una sèrie de textos escrits per Bifo a la calor dels moviments de les places (primavera àrab, 15M, Occupy…). La revolta, tal com apareix pensada en el llibre, és en primer lloc l’aixecament dels cossos explotats, estresados, deprimits. El primer pas per a la reconstrucció d’un cos social capaç de desafiar el domini de la híper-abstracció digital i financera.

***

Abstracció financera

1. En què consisteix l’abstracció financera?

Bifo. Nomeno així al conjunt dels automatismes financers que subyuga la vida real i la producció, buidant-les d’energia i de poder polític.

2. En quin sentit l’abstracció financera buida el poder polític?

Bifo. És alguna cosa molt òbvia que tots hem entès en els últims anys: les institucions de la democràcia política no poden fer res enfront de la prioritat de l’abstracció financera. La liquidació del primer ministre grec, Yorgos Papandreu, el dia mateix que va proposar un referèndum sobre el “pla d’ajuda” del BCE a l’Estat grec el 2011 va ser la declaració final de l’anul·lació de la democràcia en el continent europeu. Les tradicions humanistes i il·lustrades quedaven igualment escombrades d’un cop de ploma aquell mateix dia.

3. Explica’t.

Bifo. L’humanisme és essencialment el moviment pel qual la voluntat humana s’emancipa de la tutela divina. Pel seu costat, la Il·lustració proclama la superioritat de la Raó i de la Llei sobre la força dels “animal spirits” de l’egoisme econòmic. Doncs bé, God is back, la potència superior del diví sobre la voluntat humana retorna, però ara amb la forma del capital financer. Les lleis no tenen avui cap força enfront de la circulació global dels algorismes financers, ni davant la potència desterritorialitzada de les empreses globals.

4. Però no ha estat sempre així en la història del capitalisme? Per què seria això una novetat?

Bifo. Crec que la classe financera és distinta a la classe que en els segles de la modernitat vam conèixer com burgesia. La burgesia s’enriquia gràcies a l’explotació de la classe obrera, però també gràcies a la producció de béns útils per a la vida social. És una classe que acumula plusvàlua a través d’un procés de producció de béns útils. No obstant això, la classe financera -o, millor dit: el conjunt dels automatismes financers- s’enriqueix a través de la destrucció del valor produït, a través de la privatització dels béns comuns. La plusvàlua de les finances és una minus-vàlua des del punt de vista social. D’altra banda, la burgesia tenia una forta territorialització ciutadana i nacional, mentre que la classe financera és una classe totalment desterritorializada, incapaç d’identificar-se amb cap lloc específic.

Malestar social

5. Quins efectes té l’abstracció financera sobre el cos viu de la societat?

Bifo. Ja no hi ha continuïtat en l’experiència del treball: no s’arriba cada dia al mateix lloc, no es compleixen les mateixes rutines, no es troba a les mateixes persones. El treballador mateix ja no existeix com persona, és el productor intercambiable de fragments de temps/treball connectats en una xarxa global. El temps viscut pels treballadors precaris es fragmenta -o, millor dit, es fractalitza- a l’haver d’adaptar-se constantment als requeriments de la producció. Però tinguem en compte que el cos viu té les seves pulsions, la seva sensibilitat, el seu temps i els seus desitjos. L’abstracció financera superposa un temps espasmòdic, en constant acceleració, a la sensibilitat del cos individual i col·lectiu.

6. Produint per tant efectes a nivell individual i col·lectiu, no? Quins són?

Bifo. Les patologies causades per l’acceleració i la competició agressiva es manifesten a nivell individual com una veritable epidèmia de sofriment mental, psíquic, emocional. Les crisis de pànic, els problemes d’atenció, la solitud competitiva, la depressió… A nivell col·lectiu, la conseqüència és la crisi de la solidaritat social. Cada individu percep als altres essencialment com competidors i no com cossos afectius.

Abstracció digital

7. A l’abstracció financera se li afegeix una abstracció digital, en què consisteix, com opera?

Bifo. L’abstracció digital és l’efecte de l’aplicació de les tecnologies de virtualització a la comunicació entre els éssers humans i la seva operativitat es manifesta com intercanvi lingüístic sense cos, com escisió entre paraula, cos i afectivitat.

8. En el llibre analitzes els efectes “ètics” de la virtualización del contacte, quins són?

Bifo. Per a mi, ètica i estètica estan íntimament relacionades: la paràlisi ètica, la incapacitat de governar èticament la vida individual i col·lectiva, prové d’una pertorbació de l’estesia, és a dir, de la percepció de la continuïtat sensible del propi cos en el cos de l’altre. D’una comprensió eròtica de l’altre. La virtualització del contacte produeix un efecte de de-sensibilització emotiva, de solitud relacional, de fragilitat psicològica.

9. Potser és una cosa que podem entendre millor a partir de la diferència que fas en el llibre entre “lògica de conjunció” i “lògica de connexió”.

Bifo. La conjunció és un intercanvi en el qual els cossos es posen en relació recíproca de manera tal que cada comunicació es manifesta com singular, irrepetible. La simpatia, és a dir, el sentir compartit (sym-pathos), és la dimensió general de l’intercanvi conjuntiu. Però mentre que la lògica conjuntiva implica la interpretació de la dimensió gestual, corporal i de les implicacions emocionals (amb les seves ambigüitats i matisos), la lògica conectiva redueix la relació amb l’altre a pura descodificació d’una sintaxi, a un contacte funcional dintre d’estàndards predeterminats. És el cas de Facebook. El procés de mutació que es desenvolupa en la nostra època està centrat en el canvi de la conjunció a la connexió com paradigma de l’intercanvi entre els organismes conscients.

La revolta

10. Entre 2010 i 2013 es van activar mobilitzacions massives a Anglaterra, Tunísia, Egipte, Espanya, Grècia, EEUU, més tard a Brasil i Turquia, ara a Xina… Les característiques i els objectius d’aquestes mobilitzacions han estat molt diferents, com diferents són les condicions polítiques i culturals dels diferents contextos. Però tu consideres que aquesta sèrie d’aixecaments formen part de la mateixa ona, per què?

Bifo. Crec que si, perquè totes aquestes mobilitzacions, incloent les que es van donar en les ciutats àrabs, tenien des del començament una mateixa voluntat de reactivar la solidaritat i la dimensió física de la comunicació social. Els treballadors i els estudiants rebels van intentar en primer lloc crear condicions de conjunció directa, física i territorial per a sortir de l’alienació virtual. Per què ocupar una plaça, un carrer o un territori quan sabem molt bé que allí no resideix cap poder polític i que el sistema financer no es localitza en una dimensió territorial? Perquè la primera cosa que necessiten els treballadors precaritzats és la reactivació d’una dimensió afectiva i territorial que permeti reconstruir les condicions emocionals de la solidaritat. Em sembla que aquest és el sentit de la presa de les places, de les acampades. Una revolta col·lectiva és en primer de tot un fenomen físic, afectiu, eròtic. L’experiència d’una complicitat afectuosa entre els cossos.

11. Com s’organitza “” una política així, mitjançant quines formes, institucions, etc.?

Bifo. M’agrada posar la imatge del mantra: el mantra és una respiració col·lectiva harmònica, una metàfora del que en la dimensió política anomenem solidaritat. L’organització que imagino no passa a través de la democràcia representativa, ni d’una organització centralitzada com va ser el partit leninista del segle XX. Té més que veure amb el ritme d’un mantra.

12. Quin balanç fas de l’ona de moviments que es va activar el 2011? Quines potències i límits ha trobat?

Bifo. El balanç és ambivalent. D’una banda, podem dir que els moviments de les places no van assolir frenar gens l’explotació financera, la imposició del deute, la destrucció i privatització dels béns comuns. En aquest sentit podem parlar de fracàs. Però crec que hem de valorar-los des d’un punt de vista evolutiu més llarg. Aquests moviments han revelat la dimensió afectiva social. És la condició necessària per a emprendre un moviment de recomposició dels sabers comuns -científics, tècnics, afectius, organitzatius- per fora de l’explotació capitalista.

13. Com penses una possible aliança entre el digital i la dimensió “física” de la rebel·lió?

Bifo. Les noves tecnologies han estat i segueixen sent eines per a l’ampliació de la comunitat, encara que només virtual, i per a la coordinació d’iniciatives i accions a nivell global. Però només la presència física i territorial pot activar l’empatia i la solidaritat. Al mateix temps, en termes d’eficàcia, les accions més reeixides en termes de sabotatge del domini imperial han estat accions com les de Assange i Snowden que es desenvolupen en la dimensió digital. L’acció subversiva és molt eficaç quan es desenvolupa en l’esfera digital, quan s’infiltra en l’interior de la dimensió algorítmica del capitalisme.

14. A Espanya, diversos dispositius més o menys “partidaris” sorgits a partir del 15M apunten a “prendre el poder polític” en les seves diferents escales (nacional, regional, municipal), aprofitant un buit creat per la deslegitimació radical del sistema de partits instal·lat en la Transició espanyola, quin paper creus o imagines que poden tenir les institucions estatals en la promoció del canvi social que projectes en el llibre?

Bifo. Les noves organitzacions polítiques, com Syriza i Podemos, poden ser molt útils per a la resistència dels treballadors, per a la supervivència en condicions d’empobriment i disgregació social. Però no crec que puguin fer molt contra el poder financer, ni per a afavorir l’alliberament de les energies intel·lectuals del treball per fora de la dominació capitalista. La frase “yes, we can” d’Obama va ser més un exorcisme contra la impotència de la política i de la voluntat que un programa. El fet que la màxima autoritat mundial digui “podem” és el signe de que alguna cosa no funciona, un sentiment d’impotència que la política no pot admetre però que és evident. Sis anys després de la seva primera victòria, Obama ha de reconèixer que no pot sortir de la “guerra infinita” bushista, que no pot parar la devastació del medi ambient, que no pot modificar la tendència cap a la concentració de la riquesa. No podem, aquesta és la veritat.

El temps de la voluntat i de la política s’acaba. Hem de desplaçar l’energia social cap a una dimensió que no és ni la democràcia representativa ni la subversió política, sinó la imaginació de noves formes d’organització del coneixement i de la producció, la creació d’una plataforma tècnica i política per a l’auto-organització de la intel·ligència col·lectiva (força productiva principal del temps present).

15. Crec que per a tu la política consisteix en una “mutació antropològica” (com deia Pasolini, encara que ell la temia). Com es pot pensar aquesta “mutació antropològica” per fora de l’esquema revolucionari tradicional de “l’Home nou” que ha causat tants estralls en el segle XX?

Bifo. Pasolini temia justament la mutació antropològica produïda pel capitalisme tecnològic i global, i la seva por tenia bones raons. Ens trobem en la situació d’uniformització i de violència psíquica interindividual que ell presagiaba fa quaranta anys. Hem d’imaginar una sortida antropològica de la mutació antropològica uniformitzadora que imposa el capitalisme global, però una sortida diferent a la del segle XX. Les utopies de la modernitat es van fundar sobre l’exaltació testosterónica de la joventut. Van ser utopies violentes i esperançades (això és, en última instància desilusionants, consagrades al penediment). La nostra força ja no pot basar-se en l’ímpetu juvenil, l’agressivitat masculina, la batalla, la victòria o l’apropiació violenta, sinó en el goig de la cooperació i el compartir. Reestructurar el camp del desig, canviar l’ordre de les nostres expectatives, redefinir la riquesa, és tal vegada la més important de totes les transformacions socials.

* Entrevista realitzada per Amador Fernández-Savater publicada a eldiario.es
http://www.eldiario.es/interferencias/bifo-sublevacion-afectos_6_319578060.html