Els Serveis Públics i el futur incert.

Des de la crisi dels 70 a nivells europeus i des de la dècada dels 80 a nivells de l’estat espanyol, hem estat massa anys contemplant com els serveis essencials per a la comunitat i les empreses públiques, per mitjà de les quals es prestaven part d’aquests serveis, patrimoni de tota la societat-, eren convertits en negoci i expropiats a la majoria.

Unes vegades, directament empreses multinacionals i, unes altres, els diferents governs transfereixen el públic a la voracitat del mercat en nom de “l’eficàcia” i el “bé comú”, espoliant drets de les persones, essencials per a la vida: la salut, l’ensenyament públic, l’educació superior, l’energia, els transports, la comunicació i en part els sistemes públics de Seguretat Social en capítols tan essencials com les Pensions.

Per què el transport, la sanitat, l’educació, les cures dels altres i altres, la cultura, l’aigua, el gas, l’electricitat, l’espai, el sòl, són Públics?

Perquè les persones tenim necessitats des que naixem: de ser cuidades en la infància, quan sofrim dependència; d’educar-nos i adquirir coneixements per a pensar i actuar com persones amb autonomia, que la nostra salut sigui bona i adequada, de poder disposar i utilitzar els mitjans essencials per a la vida: aliments, energia, aigua, habitatges, de tenir transports per a relacionar-nos amb les i els altres, traslladar-nos als treballs, de tenir pensions adequades i suficients quan acaba el nostre cicle de treball obligatori, de tenir prestacions socials suficients en els casos d’atur, invalidesa…

Aquesta és la LÒGICA DEL QUÈ ÉS PÚBLIC: El seu objectiu és la satisfacció de necessitats socials i aquestes són universals, ens afecten a totes i a tots al llarg de la nostra vida. No són econòmiques.

– Es busca la protecció social en situacions de necessitat: i es redistribueix la riquesa que entre totes les persones creem, perquè totes les persones tinguin accés a drets essencials per a una vida digna, de manera igualitària.

– No existeix un interès privat, particular, sinó col·lectiu perquè totes les persones tenim les mateixes necessitats i, ningú ha de lucrar-se o apropiar-se de manera egoista del que és de tota la ciutadania.

– Les prestacions públiques són cobertes amb els recursos que produïm entre totes les persones a través dels nostres contractes de treball, dels impostos, de les rendes. Totes hem de contribuir, qui més guanya més aporta. La societat exercita la solidaritat.

– La gestió d’aquests serveis públics no es regeix pel principi de rendibilitat econòmica, sinó per principis de repartiment necessari i suficient, per a cobrir necessitats socials.

Per què la classe política volen privatitzar les nostres necessitats socials i buscar el lucre i el benefici privat d’unes i uns quants (empresariat, financeres, asseguradores), quan la seva obligació política és defensar l’interès general?

La LÒGICA DEL PRIVAT només busca un interès econòmic particular sense importar-los les necessitats de la majoria de la societat.

– Es busca la rendibilitat, el negoci per als i les accionistes i les i els gestors amb les regles de la competitivitat i la productivitat, sense importar les conseqüències sobre les necessitats socials.

– Els elements que es valoren són exclusivament econòmics i les decisions es deslliguen de les persones.

Les persones hem de rebre aquests serveis, com drets de la ciutadania. Ara pretenen convertir-los en mercaderies que caldria comprar i on les persones de baixos recursos (la majoria) no tindrem accés a ells.

L’apropiació general dels espais públics, del territori i del medi.

La privatització s’exerceix en els carrers i en els últims espais verds de la ciutat: els centres comercials s’apropien de zones d’espai públic i es constitueixen en àrees privades, perquè la ciutadania exerceixi la seva única llibertat, la de comprar i consumir.

Les megaestructures urbanes (autovies, túnels, aparcaments), els megaprojectes residencials, les torres comercials, la recuperació de la zones cèntriques pel capital privat per a l’especulació urbanística, han contribuït a la fragmentació social, a l’exclusió del patrimoni col·lectiu, a la imposició d’una nova cultura. La ciutat s’estructura des de la competitivitat.

El creixement de l’automòbil en detriment del transport per ferrocarril, com factor decisori en el disseny de la vialitat amb la negligència del transport públic i social, de l’ús per als vianants de l’espai urbà. Fragmenten la ciutat, aïllen l’entorn urbà, fent més difícil la vida quotidiana de les i els habitants, en particular de les i els quals viuen del sector informal de l’economia, ajudant així a l’ampliació de la bretxa entre persones riques i pobres, en la ciutat i en el camp.

Les ciutats es fragmenten, entre les i els usuaris i no, les i els consumidors i no, persones integrades i excloses. Els barris s’han dissolt, no hi ha més identitat barrial, s’han distanciat els uns dels altres, no hi ha solidaritat i l’ús de l’espai urbà es fa més impersonal, individual, com si la ciutat no fora de totes i tots.

L’habitatge només per a qui pugui pagar-lo i separat de la vida diària de les persones, cada vegada més allunyats dels seus treballs, de les seves activitats socials.

La filosofia de posar recursos públics en mans privades, la trobem en el mercat de l’Aigua i de l’Energia, basat en transaccions entre particulars. Es desatenen aquells aspectes de la gestió del domini públic hidràulic sense rendibilitat econòmica, com el control dels abocaments, la millora ambiental de marges i riberes, etc., aspectes essencials de contingut ambiental.

Es tendeix cap a un escenari en el qual tindrà aigua qui pugui pagar-la, educació qui pugui pagar-la, bona salut, pensió suficient, habitatge, etc… qui pugui pagar-les.

Les actuals polítiques neguen els nostres drets socials, convertint-los en retòrica. L’eradicació de l’exclusió social, la pobresa… han estat traslladades al “mercat lliure”, transformant la seva naturalesa: de necessitats socials les quals cal cobrir universal i suficientment, hem passat a serveis, i qui els usa ha de tenir capacitat econòmica per a sufragar-los.

La vida entesa de forma col·lectiva és una qüestió de solidaritat entre grups socials, territoris i generacions. Qui no entén la solidaritat sota aquests paràmetres, confon intencionadament, el benestar social de totes i tots, amb el benestar privat que cadascú pugui pagar-se.

CGT per la defensa dels Serveis Públics com drets socials suficients per a Totes i Tots.

Secretariat Permanent Comitè Confederal CGT

Materials de la campanya al web http://www.cgt.org.es/lucha-contra-la-destruccion-de-lo-publico