Des de la meva experiència entenc que el sindicalisme és autodefensa dels drets de la classe treballadora, defensa en primera persona al costat dels altres, de drets socials i recerca de transformació social amb l’objecte d’assolir un món més just. Dic autodefensa perquè la millor forma d’avançar és implicar-se directament en tots els processos: de lluita, de decisió, de negociació…

Delegar l’imprescindible, més aviat gens. Per això la participació en l’Assemblea és un element essencial per a CGT. Som responsables del que fem o deixem de fer i les decisions arribaran més o menys lluny depenent del que estiguem disposats a assumir i lluitar o ens deixin. L’autoorganització és un eix principal entorn del com ha de girar la lluita obrera, la lluita de la classe treballadora.

Vist així sembla una mica utòpic però és que els somnis i les expectatives són necessàries per al nostre projecte com éssers socials, persones per a les que el col·lectiu té tanta importància com l’individual. Si no arribem més lluny serem responsables del nostre fracàs. Per descomptat hi ha moments més o menys propicis en els quals els avanços i millores poden arribar més lluny o períodes d’autèntics canvis revolucionaris.

Podem concebre el sindicalisme o el sindicat com un mitjà per a aconseguir solucionar problemes individuals i no mirar més enllà. El sindicat “gestoria” que resol el meu tema sense importar-me el que tinc al costat. El sindicat gestoria o fins i tot el sindicat empresa que té al seu servei gestors i que es comporta com una autèntica empresa en el mercat capitalista que ens embolica. Que ven el producte: assegurances de vida, assegurances per si et poses malalt, viatges, vacances, quotes super-rebaixades…que també acomiada als seus treballadors com una altra empresa qualsevol.

Aquest no és el “sindicalisme” al que jo aspiro i pel qual em moc. No és el meu model ideal de lluita.

A qui ens devem com sindicat els que participem en la vida sindical i estem en peu de lluita dia sí i un altre també? Aquí hi ha un element fonamental: el finançament. Qui finança els sindicats?

A la CGT som bastant estrictes en aquest punt. En els nostres congressos hem adoptat la decisió que hem d’autofinançar-nos. Hem renunciat expressament a finançar-nos a través de cursos de Formació amb diners públics. Ens repugnen els tristament abundants casos de Corrupció d’aquestes organitzacions sindicals que s’ha finançat fraudulentament amb diners públics amb l’excusa de la formació etc. La CGT ens hem personat com acusació particular en diversos processos judicials: dels ERO d’Andalusia (que ha esquitxat als sindicats CCOO i UGT), cas Bankia i cas Gurtel, entre altres.

La independència d’un sindicat és imprescindible per a lluitar en el terreny polític, sindical, social. No volem ser corretja de transmissió de cap grup ni polític ni de poder d’altra categoria. Considero que aquesta independència és la premissa necessària per a navegar en aquest agitat mar de la societat actual i de lluita de classes. Ens devem a la classe treballadora perquè som nosaltres mateixos aquesta classe.

No som ni volem ser intermediaris que a canvi de cedir en les negociacions s’emporten una bona remesa de diners per a callar-nos la boca. Les bases, les treballadores i treballadors són la prioritat i comptar amb elles és condició sine qua non per a arribar a acords amb la patronal.

És necessari el sindicalisme? El treball i la producció són les bases de les societats humanes, que han oscil·lat des de sistemes solidaris i de suport mutu a sistemes d’explotació (esclavisme, feudalisme, capitalisme, comunisme d’estat,…)

El sindicalisme neix amb els moviments de lluita i organització dels treballadors que se senten explotats i que veuen com tots els recursos naturals i socials s’organitzen per a l’enriquiment i el benefici d’uns pocs.

En la societat capitalista actual el problema és tan greu que arriba a tot el planeta i fins i tot s’està començant a posar en perill l’existència mateixa de la diversitat biològica. Destrucció massiva de boscos, escalfament global, morts per fam en uns llocs i per obesitat en uns altres, desigual consum dels recursos energètics, contaminació d’aigua, sòl i aire, proliferació de l’armament i de la indústria militar, perill de guerra o catàstrofe nuclear,…són assumptes tan importants i que ens afecten a tots/es i que fan necessari que tots els treballadors/es que vivim en la Terra ens sentim implicats en “què produïm, com ho fem i per a què”.

Clar que si són necessaris els sindicats per a canviar la realitat i mentre hi hagi desigualtats i injustícies socials. És més, veiem com aquestes s’han aguditzat i cada vegada els rics són més rics i els pobres més pobres. Com botó de mostra tenim al nostre país, en el qual els índexs de pobresa han augmentat de manera alarmant.

El més dur, el lloc en el qual el sistema capitalista neoliberal deixa a la gent gran, amb pensions molt baixes o sense cures, i sobretot a la nostra joventut, que els llança a l’atur, a l’emigració i a la desesperança. Això sense parlar de les condicions laborals de bona part de la població que dia a dia s’han anat deteriorant i assemblant-se a la llei de la selva del capitalisme cada vegada més salvatge.

Per tot això si que és necessària la presa de consciència, obrir els ulls al que està passant i prendre les regnes de la nostra lluita. Tots som necessaris en aquest envit i encara que pertanyem a organitzacions diferents cal la unitat en la lluita. Perquè l’enemic és molt fort. No obstant això la força i la capacitat de transformació que tenim els humans és molt gran. Es tracta de ser protagonistes de la nostra pròpia història, de la nostra pròpia lluita.

Els principis o senyals de CGT són: Independència de les nostres decisions. Autonomia econòmica. Honestedat i transparència. Llibertat individual i igualtat. Organització de baix cap amunt i federalisme i per descomptat desig i esperança de canviar les coses. Hi ha moltes altres qüestions que en aquesta intervenció no he al·ludit però que no deixen de ser importants. M’he cenyit al que considerava essencial. Però no vull deixar de costat l’autocrítica, la participació dels i les treballadores, que no deixa de ser baixa, i l’individualisme que ens enfronta en ocasions entre nosaltres mateixos i que és un arma de la qual es val el capitalisme per a dividir-nos i aïllar-nos.

* Article de Ángela Sánchez García, Secretaria general CGT Costa Granada, publicat a Espacio Público.