Tres fronts neguitegen la casta que té el poder efectiu de l’Estat. L’acció directa dels ciutadans, l’independentisme català creixent i el procés de memòria històrica sorgit des de la societat civil.

Podria haver-hi un nacionalisme espanyol plural, transversal, republicà. Tanmateix, la Guerra Civil i el franquisme s’ho van endur tot i avui els símbols, imposats a punta de pistola durant la transició, han resultat ser els d’uns sectors de la societat espanyola responsables i beneficiaris de la gran tragèdia del franquisme. Ara per ara, només es veuen agitar banderes espanyoles, o bé en manifestacions esportives en expressions d’allò que Michael Billig denomina “nacionalisme banal”, o associades a actes on una minoria social exigeix la restricció de drets individuals o col·lectius (contra l’avortament, els casaments gais o l’autonomia i la identitat de les nacions de matriu no castellana). En contraposició, en les creixents protestes arreu de la geografia peninsular, ja siguin antipolítiques o sectorials, la bandera republicana com altres símbols rupturistes, al costat de banderes que representen les identitats perifèriques, són les que es deixen veure damunt d’una ciutadania transversal, plural, i cada vegada mésemprenyada amb l’ordre vigent.