CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ámbit: Ambits

La plaga de la mediterrània: afectades per pudricions a l’estip moltes palmeres tractades amb endoteràpia

Afectades per pudricions a l’estip moltes palmeres tractades amb endoteràpia

S’han detectat alteracions als estips de moltes palmeres tractades amb endoteràpia per combatre el morrut de les palmeres (picudo rojo), consistents en pudricions en els orificis realitzats per introduir el producte fitosanitari; aquestes pudricions van guanyant terreny arribant, a hores d’ara, a originar un forat de la mida d’una taronja petita i podrien suposar un risc de trencament i la mort de la palmera.

Llegir més »

Mobilitzacions a l’Hospital de Santa Tecla de Tarragona contra les retallades i la falta de personal, i per un conveni digne

Degut a tots els moviments per part de la direcció de la XHUP en contra dels treballadors i treballadores de l’Hospital Santa Tecla de Tarragona, convoquem una concentració+gaspatxada que tindrà lloc el proper divendres 12 de juliol a les 11h a l’Hospital Santa Tecla.

Els motius principals són la desaparició del conveni XHUP fet que comporta una important pèrdua de poder adquisitiu i drets laborals assolits durant molts anys:

-pèrdua paga d’objectius,

Llegir més »

El jutjat de lo social nº20 de Barcelona sentencia que la Direcció de TMB ha sancionat a un treballador amb temeritat i mala fe

El 8 de juliol de 2012 el mecànic de la cotxera d’autobusos Pablo Díez, Javier Medina, afiliat a la CGT, estava fent una maniobra amb un autobús articulat quan va topar accidentalment amb la barrera d’accés de la cotxera. Aquesta maniobra que era ordenada per la Direcció es realitzava de manera irregular ja que invadia el voral de la calçada de la Gran Via en sentit contrari. De resultes d’aquest xoc la Direcció de TB va sancionar al mecànic amb 2 dies de sanció de feina i sou.

El passat 27 de juny es va produir el judici per denuncia del mecànic contra aquesta sanció. Finalment, el Jutge del jutjat de lo social nº20 de Barcelona ha sentenciat que la Direcció ha actuat amb temeritat i mala fe a l’imposar aquesta sanció, l’anul·la i fa pagar a Transports de Barcelona (TB) les costes de l’advocada del mecànic (400€) i una sanció pecuniària (400€). Apart de la minuta que li cobri el bufet Garrigues a TB pels serveis prestats.

Llegir més »

No ens poseu a tots al mateix sac

Resulta alarmant la lectura i anàlisi minuciosa dels diversos baròmetres i estudis d’opinió que, periòdicament, arriben al nostre coneixement, tant dóna que ho elabori el CIS com Metroscopia o qualsevol altra empresa que realitzi enquestes, sondejos, estudis d’opinió, investigació de mercats,… el resultat s’assembla massa: “els sindicats” són una de les institucions pitjor valorada, participant d’aquest trist privilegi amb partits polítics i govern. Per contra, el moviment 15M segueix comptant amb amplis suports de la ciutadania a 2 anys de la seva aparició i continuen irradiant simpatia i confiança a 6 de cada 10 espanyols o com el 78% opina que tenen raó en el que diuen i pel que protesten, mostrant el seu ascendent significativament entre el 69% dels joves i el 53% de la gent gran.

Alguna cosa no estarem fent bé perquè l’entorn tingui aquesta percepció o, potser sigui que, els entrevistats no fan distinció i col·loquen en el mateix sac a totes les organitzacions. A tot el món li agrada sortir maco en la foto i ens importunem al conèixer la veritat i la rebutgem. Resultat, ens contraria aquesta imatge que els altres poden tenir de nosaltres, potser fruit de la nostra incapacitat de convicció o de la desconfiança que suscitem.

No obstant això, sense fer massa soroll, gairebé a la callada, les nostres representacions en nombroses empreses, petites, mitjanes, grans, multinacionals,… que més dóna la grandària i la procedència, aguanten estoicament les agressions dels empresaris, com no podia ser d’altra manera, molt menys en l’actual crisi que no hem creat, però, en massa ocasions, també es veuen violentats per l’assetjament dels “sindicats”, aquest bisindicalisme institucionalitzat causant per una banda important de la deterioració sociolaboral que els assalariats venim sofrint, essencialment des que van oblidar que la seva obligació i raó d’ésser és la defensa dels drets dels treballadors.

El desencantament amb l’activitat dels sindicats entre la classe treballadora és evident i irrefutable, massa decepcions, actuacions injustificades, acceptació sense oposició de les propostes empresarials, lluites que s’acaben abans d’arribar als objectius, exclusiva protecció afavorint als seus afiliats, corrupció sindical,…

Per aquest motiu, no és just ni de rebut que se’ns fiqui en el mateix sac als uns i els altres, o que, només siguem notícia quan es desencadenen altercats. Però alguna cosa està fallant, en alguna cosa ens estarem equivocant, alguna cosa hauríem de fer referent a això per a invertir aquesta imatge desfigurada de la nostra existència.

Llegir més »

Informe del Centre Delàs per la Pau sobre les empreses catalanes que estan lligades a la indústria d’armes

El darrer informe del Centre Delàs per la Pau, de l’entitat Justícia i Pau, titulat “La indústria militar, un desig insatisfet“, fa un repàs exhaustiu de les empreses catalanes que estan lligades a la indústria d’armes. La producció militar exclusivament catalana està en mans de 3 empreses, ocupa a 478 persones i factura 124 milions d’euros, aproximadament.

Llegir més »

UE: protegir a l’especulador i marginar a qui ens alimenten

La reforma de la Política Agrària Comuna (PAC) aprovada el 26 de juny per la Unió Europea i defensada pel govern espanyol, està feta a mesura dels grans terratinents i multinacionals.

En el sí del Parlament Europeu i de la Comissió Europea, així com en el Consell Europeu, que porten des de l’any 2011 negociant la “nova” PAC, han pesat més les propostes legislatives de l’agroindustria, del sector financer, de les empreses agroquímiques i biotecnològiques i la gran distribució. En canvi no han recollit les propostes d’organitzacions de petits agricultors, ecologistes i consumidors.

La PAC, que s’emporta el 40% del total del pressupost comunitari, aposta i agreuja una política que ha provocat que en els últims 10 anys desaparegués prop del 30% de l’ocupació agrària europea. No dóna suport una agricultura que generi aliments segurs i de qualitat, ni fixa població en el mitjà rural, ni garanteix rendes dignes per a agricultors, ni preus justs per a consumidors. A més, agreuja la crisi ambiental (canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, desertificació, deforestació, etc.) que provoca l’agricultura industrial. També perllonga aquelles polítiques internacionals que estan causant fam i desnutrició en molts països del món.

Ecologistes en Acció qüestiona que la nova PAC sigui “més sostenible”, com argumenten el ministre d’agricultura, alimentació i medi ambient, Miguel Àries Cañete, i les institucions europees. No s’adverteix voluntat política per a posar remei als greus problemes d’erosió, sobreexplotació i contaminació de l’aigua i pèrdua de biodiversitat que posen en perill la capacitat de produir aliments.

Llegir més »

El judici per les tortures a una noia de Terrassa es reprendrà el 22 de juliol

TERRASSA RESPON / @TERRASSARESPON | 07/07/2013

El judici contra dos agents de la policia local de Terrassa pel cas repressiu contra l’activista de Terrassa, Mònica Bruixa, es va celebrar el dijous 4 de juliol a les 10h del matí, en una de les sales del Palau de Justícia de Barcelona. Els policies estan acusats d’un delicte de tortures i subsidiàriament d’un delicte contra la integritat moral i d’una falta de lesions, pel qual se’ls demanen 2 anys de presó, 12 anys d’inhabilitació i 4500 € de responsabilitat civil.

Llegir més »

Els models llatinoamericans: una reflexió llibertària

La discussió està en carrer: estaria aportant l’Amèrica Llatina dels governs d’esquerra un model estimulant que donaria resposta a molts dels atzucacs en els quals ens trobem en el Nord opulent o, per contra , i malgrat els focs d’artifici, hem de mantenir totes les cauteles en el que fa al que signifiquen aquests governs?

No oblidem que molts de qui se situen en la primera d’aquestes posicions consideren que experiments com el veneçolà, l’equatorià o el bolivià demostrarien la possibilitat de respectar les regles de la democràcia liberal -en ells hi ha eleccions raonablement pluralistes- al mateix temps que es despleguen polítiques socials que estarien canviant l’escenari en franc i afortunat profit dels desfavorits.

Abans d’entrar en matèria diré que, des del meu punt de vista, no es tracta de negar que els governs en qüestió han perfilat polítiques preferibles a les assumides pels seus antecessors. Tampoc seria bo que, dogmàtica i apriorísticament, rebutgéssim tot el que signifiquen, molt més com que el raonable és reconèixer que l’assetjament que pateixen pels poders de sempre de segur que té el seu relleu.

I no semblaria saludable, en fi, que tanquéssim els ulls davant determinades derives eventualment estimulants com les quals fan referència a determinades opcions de caire autogestionari o a molts dels projectes vinculats, abans que amb governs, amb les comunitats indígenes i les seves singulars formes d’organització i conducta.

Però, anotat l’anterior, i vaig a per el principal, crec que estem en l’obligació de preguntar-nos si experiències com la veneçolana, l’equatoriana o la boliviana configuren un model suggeridor i convincent per a qui bevem d’una cosmovisió llibertària. I la resposta, que em sembla òbvia, és negativa. Ho és, si així es vol, per cinc raons.

La primera d’aquestes raons subratlla el caràcter visiblement personalista dels models que ens ocupen, construïts en bona mesura de dalt a baix, i en algun cas, per afegiment, amb seient fonamental en les forces armades. En un món com el nostre, el llibertari, en el qual hi ha un orgullós i exprés rebuig de lideratges i personalismes, és difícil que encaixin projectes que es mouen amb tota evidència pel camí contrari.

Però, i en segon lloc, he de subratllar que no es tracta només d’una discussió vinculada amb lideratges i jerarquies: l’altra cara de la qüestió és la debilitat de les fórmules que, en els models que m’ocupen, haguessin de permetre, més enllà del control des de la base, el desplegament total de projectes autogestionaris. A això se sumen moltes de les il·lusions que es deriven de la no ocultada acceptació de les regles del joc que es vinculen amb la democràcia liberal, i en singular una d’elles: la vinculada amb aquella que entén que no hi ha cap problema a delegar tota la nostra capacitat de decisió en uns altres.

Anotaré, en tercer lloc, que en aquests models l’Estat ho és gairebé tot. Es pretén que una institució heretada dels vells poders operi al servei de projectes la condició dels quals emancipatòria molt em temo que, llavors, es veu sensiblement llastrada. A l’empara d’aquesta nova il·lusió òptica amb prou feines pot sorprendre que pervisquin, de resultes, els vicis característics de la burocratització i, arribat el cas, de la corrupció.

Obligat estic a assenyalar, en quart terme, que existeix una manifesta confusió pel que fa a la condició de fons de la majoria dels projectes abraçats pels governs de l’esquerra llatinoamericana. Aquests projectes han apuntat gairebé sempre a una ampliació de les funcions assistencials de la institució Estat. Res seria més lamentable que confondre això amb el socialisme (a menys, clar, que treiem a aquesta paraula bona part de la riquesa que li dóna sentit). Si, d’una banda , no s’ha registrat cap sort de socialització de la propietat -o, en el millor dels casos, aquesta última ha fet acte de presència de manera marginal-, per l’altre han perviscut inequívocament, per molt que s’hagin vist sotmeses a limitacions, les regles del joc del mercat i del capitalisme.

Em permeto agregar una cinquena, i última, observació: fins i tot en els casos en els quals la vinculació de les comunitats indígenes amb determinats projectes institucionals ha pogut llimar una mica la qüestió, el seu sembla concloure que les experiències objecte de la meva atenció han sucumbit amb lamentable freqüència a l’encís de projectes productivistes i desarrollistes que representen reproduccions mimètiques de moltes de les misèries que el Nord opulent ha exportat, les més de les vegades -sigui dit de passada- amb raonable èxit.

Torno a l’argument principal: si no hi ha dubte major pel que fa al fet que els governs d’esquerra a Amèrica Llatina han contribuït -uns més, altres menys- a millorar la situació de les classes populars, des d’una perspectiva llibertària sembla obligat mantenir referent a això totes les cauteles. I entre elles una principal: la que neix de la certesa que, amb els vímets desplegats per aquests governs, és extremadament difícil que s’assentin en el futur societats marcades per la igualtat, l’autogestió, la desmercantilització i el respecte dels drets dels integrants de les generacions esdevenidores. Referent a això res m’agradaria més que equivocar-me.

* Carlos Taibo és escriptor, editor, activista social i professor titular de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Autònoma de Madrid. Article publicat al núm. 269 del Rojo y Negro

Llegir més »

Qui promou la baixada de salaris?

Existeix un devessall ideològic, procedent dels majors centres de reflexió pròxims a la banca privada i a la gran patronal (tals com Fedea, finançada per grans bancs i grans empreses) que estan pressionant perquè baixin els salaris com mesura per a incrementar la competitivitat de l’economia espanyola, afavorint les exportacions el creixement de les quals traurà a Espanya de la recessió. Aquest és també el missatge que estan promovent el Fons Monetari Internacional, la Comissió Europea i, com no, el Banc Central Europeu i el Banc d’Espanya.

Aquest missatge és reproduït pels majors mitjans d’informació del país, tant públics com privats, tant orals com escrits. I també, com era d’esperar, es reprodueix en cercles econòmics pròxims a la socialdemocràcia, tot i que la seva presentació i narrativa tendeix a variar. En aquests cercles el missatge que es transmet és que cal ser valent i atrevir-se a fer les reformes que el canceller socialdemòcrata Schröder va fer a Alemanya, que van permetre a l’economia alemanya sortir de la seva crisi a partir de l’augment de les seves exportacions.

L’economista en aquesta òrbita socialdemòcrata que més ha emfatitzat aquest missatge és el professor Josep Oliver, encara que no ha estat l’únic. En realitat, són molts en aquesta òrbita que ho pensen però molts no s’atreveixen a dir-lo.

Les conseqüències d’aquesta política

He escrit críticament i extensament sobre les reformes que Schröder va realitzar en contra del parer del seu Ministre d’Economia i Finances, el Sr. Oskar Lafontaine, qui (en contra de la postura adoptada pel primer, que volia basar la recuperació de l’economia alemanya en el creixement de les exportacions) volia basar aquesta recuperació en l’augment de la demanda domèstica. Va perdre Lafontaine i va guanyar Schröder, el qual va fer unes reformes encaminades a reduir els salaris, diluir la protecció social i afeblir als sindicats.

Les conseqüències en el benestar de les classes populars van ser devastadores. Una xifra recull aquesta situació: al voltant de la meitat de llars alemanyes no paguen impostos sobre la renda per ser massa pobres per a fer-lo. El mercat de treball alemany està clarament deteriorat. I això és el que s’està proposant per a Espanya, amb l’agreujant (d’una enorme importància) que els sindicats a Espanya són més febles que els sindicats alemanys, i com a conseqüència no hi ha a Espanya un sistema de cogestió en les empreses com el que ha jugat un paper determinant en el baix atur en aquell país, resultat de la distribució i reducció del temps del treball, en lloc de l’acomiadament.

Els supòsits que donen suport aquesta postura

Fedea i els que sostenen la necessitat de baixar els salaris per a augmentar la competitivitat de l’economia espanyola i augmentar les exportacions assumeixen que perquè el consumidor alemany compri, per exemple, més vi o oli espanyol, cal baixar el preu d’aquests productes a força de reduir els salaris dels treballadors que els produïxen. Vegem l’evidència que dóna suport aquesta tesi.

En primer lloc, el fet que hagi hagut una baixada de consum de vi i oli espanyol a Alemanya podria deure’s

Llegir més »

El negoci de la guerra i les seves conseqüències per al treball i el deute europeu

No hi ha austeritat per a les despeses militars europees. Despeses militars totals en alguns països europeus seleccionats entre 2002 i 2012:

Regne Unit: 489.000 milions d ‘€
França: 483.000 milions d ‘€
Alemanya: 357.000 milions d ‘€
Itàlia: 296.000 milions d ‘€
Espanya: 114.000 milions d ‘€
Holanda: 87’8 milions d ‘€
Grècia: 63’4 milions d ‘€
Portugal: 35’2 milions d ‘€
Finlàndia: 25’7 milions d ‘€
Irlanda: 10’4 milions d ‘€
Xipre: 3’4 milions d ‘€

El TNI (Transnational Institute) conclou que gairebé tots els estats tenen nivells de despeses militars comparables o majors que els de fa deu anys.

Llegir més »

La Patronal aprofita la possible caiguda de milers de Convenis per reduir drets laborals

L’ ’“extremadament agressiva” Reforma Laboral (segons paraules de De Guindos) desplega els seus efectes, a més de l’augment exponencial de les cues de l’atur. Al juliol d’enguany 1.500 Convenis d’arreu l’Estat espanyol haurien de renovar-se, però els empresaris estan estenent el missatge de la por per negociar-los el més a la baixa possible. I ho poden fer perquè el govern espanyol els ha donat una nova “arma letal”: els Convenis Col·lectius que no es renovin perdran tota vigència, amb unes conseqüències imprevisibles per uns 3 milions de treballadors. Els salaris i drets minven en una negociació desigual que no es recorda en 30 anys de monarquia postfranquista.

Llegir més »
Portada reedició El Senzill
Memòria històrica

Reeditades les memòries de guerrilla i presó del maqui Joan Busquets

L’any 2008 el llibre del Joan Busquets: El Senzill, guerrilla i presó d’un maqui va publicar-se per primera vegada en català en una edició a cura del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de Berga (CEJEB). Abans, el relat del Senzill s’havia fet públic en anglès i més tard en castellà, el 1998. El llibre del Joan és un tros de memòria, de la nostra memòria més crua. Un dels pocs testimonis vius d’unes lluites que avui ens semblen, malauradament, de ciència ficció.

Llegir més »

Pràctiques de suport mutu proletari en la II República

Chris ­Ealham. Madrid / Diagonal

Les accions del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT) en els supermercats del passat mes d’agost i altres iniciatives de solidaritat de base que s’han reprès últimament formen part d’una llarga tradició dintre del que E. P. Thompson va definir com l’economia “moral” de les classes populars: una sèrie d’idees sobre el que és just, que va modelar una cultura de resistència al mercat lliure i als estralls que genera entre les seves víctimes.

Llegir més »

El Banc d’Espanya admet que la reforma laboral busca “reduir el grau de protecció” dels treballadors fixos

Els responsables polítics necessiten creuar la frontera per dir la veritat sense eufemismes. És la conclusió que deixen els documents que el Govern, el Tresor i el Banc d’Espanya han distribuït entre els inversors estrangers en la sèrie de road-shows que han portat a terme en els últims mesos. La sinceritat més cridanera és la del Banc d’Espanya que admet que l’objectiu de la reforma laboral no era crear ocupació sinó “reduir el grau de protecció dels treballadors fixos” i retallar salaris permetent “més flexibilitat per fixar nòmines”.

Llegir més »

El Govern de l’Estat dóna via lliure a la sobreexplotació del riu Ebre

La demarcació de l’Ebre reserva només 106 m3/s d’aigua a Tortosa, la meitat del cabal ecològic que demanava la Generalitat | “No es respecta la directiva marc i s’agreujarà el risc de regressió i salinització del riu”

La demarcació hidrogràfica de l’Ebre, en mans del Govern espanyol, ja ha fixat la proposta de cabal mínim que s’haurà de reservar per al riu Ebre a la desembocadura, a Tortosa. I d’acord amb les dades proporcionades, amb prou feines s’ha mogut respecte als plantejaments efectuats al seu dia per l’Executiu anterior en mans del PSOE. El Consell de l’Aigua de la Demarcació de l’Ebre, que es va constituir ahir a Saragossa, ha determinat que a la desembocadura del riu Ebre s’han de reservar de manera permanent 106 metres cúbics per segon. Això és, la meitat del que havia demanat la Generalitat per a un any mitjà per poder garantir les funcions ecològiques de riu i aconseguir l’estabilitat del Delta.

Llegir més »

La Xarxa d’Economia Social impulsa una campanya per desenganxar-se de l’euro i impulsar una moneda pròpia

ALBA GÓMEZ / @ALBA_GIG | Setmanari Directa

Avui es dóna la cruel paradoxa que cadascú de nosaltres (persones i col·lectius) seguim tenint la capacitat d’oferir productes o serveis útils als altres, però com que ens han tret l’instrument que ens permetia intercanviar-los, l’euro, ens convertim en persones sense recursos i aturades. Conscient que, davant d’aquesta situació, la ciutadania ens hem de reapropiar de la moneda, la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya, que aplega un centenar d’empreses i entitats de l’economia solidària (cooperatives, associacions i fundacions del camp social, etc.), ha decidit impulsar una campanya de microfinançament per consolidar la moneda social ecosol.

Llegir més »

Centres d’internament per a estrangers: la presó de qui no té papers

El passat mes de maig dues delegacions -una de jutges i fiscals; i una altra d’eurodiputats, membres d’organitzacions i periodistes- havien de visitar els centres d’internament per estrangers (CIE) de Barranco Seco (Gran Canaria) i Aluche (Madrid), respectivament. En el cas dels 24 jutges i 5 fiscals, va ser el Ministeri d’Interior qui va denegar l’entrada al centre. Pel que fa al grup d’eurodiputats, ONG i mitjans de comunicació, la negativa va afectar les organitzacions i periodistes i va limitar l’entrada exclusivament a tres europarlamentaris i a un diputat de l’Assemblea de Madrid.

L’opacitat i arbitrarietat que envolten la gestió dels centres, així com les reiterades denúncies per violació dels drets dels interns posen en dubte que es tracti d’instruments orientats a l’execució d’una sanció administrativa: l’expulsió; i més aviat s’entenen com presons administratives. La falta de transparència s’agreuja per la manca de normativa aplicable pels propis CIE ja que no es regulen de forma específica i cada centre aplica el seu propi reglament.

Un cop entren al CIE, els nouvinguts queden sota la cura i custòdia de la policia, que s’ocupa tant de la vigilància interna com externa de centre. A part del metge o metgessa, la infermera i el personal de neteja i manteniment, la resta de treballadors del centre són agents policials “que no tenen ni la formació ni les ganes de custodiar aquestes persones”, afirma la investigadora de l’Observatori del Sistema Penal i de Drets Humans de la Universitat de Barcelona i membre de la Plataforma Tanquem els CIES, Cristina Fernández. A diferència dels centres penitenciaris, als CIE no existeix un cos funcionarial propi, fins i tot el director del centre és un policia que, tal i com recull la Llei Orgànica d’Estrangeria 14/2003, “té competència per adoptar les mesures necessàries per assegurar l’ordre i la correcta convivència entre els estrangers i assegurar el compliment dels seus drets, així com la imposició de mesures als interns que no respectin les normesde correcta convivència o el règim intern”.

Llegir més »

Diccionari militant: Seguí, Salvador (1887-1923)

Conegut amb l´apel.latiu del “Noi del Sucre”, pel seu hàbit de menjar-se els terrosos de sucre del servei de café, va néixer en una família de clase obrera, molt pobre. Va arribar a Barcelona als dos anys. Va començar a treballar amb una edat de jove, com aprenent de pintor. Fou un autodidacta , que es va decantar per l´anarcosindicalisme. Molt aviat va sobresortir en el moviment obrer com un excel.lent orador i organitzador.

L´any 1907 es va enfrontar als lerrouxistes (populistes republicans) al míting que havien convocat al Teatre Condal. Quan Emiliano Iglesias va acusar als dirigents anarquistes de col·locar bombes als carrers barcelonins, Seguí va sortir a l´escenari per rebatre aquestes difamacions, produint-se un aldarull de bufetades, cops de puny, cadires trencades, fins que va sonar un tret que va ferir mortalment el lerrouxista Soteras quan colpejava a Seguí. Malgrat l’evidència que estava desarmat i que era el destinatari del tret, Seguí va ser empresonat durant nou mesos fins que es va decretar la seva innocència.

Llegir més »

El Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública de Tarragona es felicita per l’assoliment d’una de les seves reivindicacions

El recent anunci de la unificació de la gerència de GiPSS (Gestió i Prestació de Serveis de Salut) i l’ICS (Institut Català de la Salut) a la demarcació de Tarragona suposa una primera victòria per al Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública (integrat per la CUP, els sindicats CATAC-CTS, CGT, COBAS i persones a títol individual). Aquesta va ser una de les tres reivindicacions clau que aquest grup va traslladar al delegat territorial del CatSalut Josep Mercadé el passat 17 de juny.

Llegir més »

Purificación Eisman: «Perdó per trigar a morir»

«Perdó per trigar a morir»

Segurament ens sona la gastada frase sobre la inviabilitat de les pensions. Si en bonança econòmica, tractaven de convèncer interessadament, d’aquesta impossibilitat, en crisi la justificació ni se l’han de currar. Amb una posada en escena, donant-li solemnitat mediàtica a un comitè format majoritàriament per financeres i asseguradores (alguna cosa neutral que no convida gens a la sospita) suficient. I com si fos un acudit, ens vénen a dir que com triguem a morir, no queden diners per repartir, gairebé hem de demanar disculpes per ser culpables d’alguna cosa.

Llegir més »
576_1372510547nopassaranvendrell.jpg
Premsa

Prop d’un miler de persones es van manifestar al Vendrell el 29 de juny contra el feixisme i el racisme

Més de 800 persones es van manifestar al Vendrell el dissabte 29 de juny contra el feixisme i el racisme, en una ciutat on la xenòfoba i racista PxC té 5 regidors. La manifestació (veure info a http://29jcontraelfeixisme.blogspot.com.es/) estava convocada per diversos col·lectius i organitzacions del Baix Penedès i la resta de Catalunya (entre elles Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, CGT, Arran, diversos ateneus populars i col·lectius antifeixistes, SOS Racisme, col·lectius magribins, partits polítics d’esquerra,…).

Llegir més »

Sindicalisme i repartiment del treball

Portem sis anys de “crisis”, sis anys de polítiques econòmiques, primer expansives i després recessives, sis anys d’acatar els dictats dels poders i sabers econòmics, sis anys de promeses de futur i cada vegada la nostra situació és pitjor: els serveis i garanties bàsiques en progressiva deterioració; dintre d’un paulatí empobriment la pobresa severa creix, a l’una que les desigualtats s’incrementen. Som, doncs, no solament una societat més pobra, també més injusta.

L’atur és una de les conseqüències més greus d’aquesta crisi, significa manca de recursos i també d’horitzó. Ve sent un dels principals factors d’increment de les desigualtats, una espècie de barrera entre l’estar dins o el quedar fora. Normalment, en les nostres societats, l’atur generat en èpoques de recessió era reabsorbit en èpoques de recuperació econòmica. Però la situació actual és distinta. D’una banda, hi ha bon nombre de països que s’estan incorporant al desenvolupament productiu. Per una altra, el desenvolupament tecnològic permet increments de producció amb menor treball humà. Finalment, l’actual crisi té un fort component ecològic que fa inviable (i no desitjable) el creixement sense fi del duet producció/consum

Si ajornar la solució de l’atur a la sortida de la crisi és de per si mateix terriblement injust i insolidari, en l’actual situació significa ajornar-la per a sempre. Ja mai l’atur serà reabsorbit per cap fase d’expansió econòmica. La seva única solució és el repartiment de l’ocupació i, alhora, és l’única via possible a l’exigència d’altres repartiments també necessaris. I no obstant això les solucions que ens proposen van en la direcció contrària: hores extres, increments de jornada, endarreriment de la jubilació…, la qual cosa està dintre de la lògica del capitalisme més agressiu: el seu objectiu és l’increment incessant del benefici sense cap preocupació social, i per a això l’atur ajuda més que molesta.

Resulten més incomprensibles les raons per les quals el sindicalisme no advoca pel repartiment de l’ocupació o ho fa amb tan escassa convicció. Basta repassar les raons esgrimides per a convocar les últimes vagues generals per a veure que el problema de desocupats i desocupades queda perdut entre moltes altres demandes, totes dignes, però cap tan apressant. Tot sembla indicar que el sindicalisme està excessivament atrapat pel muntatge que del sindicalisme ha fet el sistema, en uns casos per la seva dependència de subvencions i, en tots, per una espècie de clientelisme cap a qui estan treballant, que són els que atorguen representativitat institucional i poder sindical a través de les eleccions sindicals.

Potser canviarien les coses si les persones en situació d’atur poguessin tenir el nombre de representants sindicals que proporcionalment els correspondrien. Mentrestant el sindicalisme roman atrapat en l’interior de les empreses i per les dinàmiques que en elles planteja la patronal. Però aquesta no opció per acabar amb l’atur -des de ja, sense fiar-lo a futur- i pel repartiment del treball com única forma d’aconseguir-lo no és solament un acte d’insolidaritat sinó també un acte de ceguesa que va sumint al sindicalisme en una creixent incapacitació.

Amb unes xifres d’atur en permanent increment, fer sindicalisme a l’interior de les empreses resulta poc menys que impossible. Tota la negociació col·lectiva actual és una negociació a la baixa, en la qual les organitzacions sindicals no assoleixen, per més que algunes ho intentin, defensar les condicions laborals i salarials dels treballadors en actiu. Difícilment podrà ser d’una altra manera mentre la patronal tingui en la seva mà l’amenaça de l’atur, el permanent xantatge dels milions de persones aturades en cada vegada pitjor situació, obligades a acceptar qualsevol ocupació en qualsevol condició.

Sense abordar el problema de l’atur, també la defensa de les situacions laborals i salarials dels treballadors en actiu es fa més difícil. Per al capital l’enorme taxa d’atur i les desigualtats internes a la majoria social que genera, és la condició idònia per a incrementar la seva capacitat de dominació, i aquesta situació pot manipular-la al seu benefici. La no aposta sindical contra l’atur, el que qui treballem no siguem capaços d’afrontar-lo deixa un enorme marge de maniobra a la patronal. Com ja ho propugna el seu president, la seva solució seran els minitreballs, treballs ultraprecaris, parcials i en condicions absolutament retrocedides.

Si fins ara el tenir o no tenir treball venia sent la barrera de separació entre l’estar dins, el tenir accés a la cobertura de les necessitats bàsiques, i el quedar fora, sense capacitat per a poder cobrir-les, amb els minitreballs que ens planegen i que ja estan experimentats en altres països, el tenir ocupació no garantirà unes condicions de vida mínimes, mantindrà les desigualtats internes en les quals pugui seguir exercint-se el xantatge del capital, traslladant a l’interior del treball la barrera de separació que fins ara exercia l’atur, tot això a favor dels increments del benefici del capital.

O repartim nosaltres el treball, com camí cap a una recuperació del repartiment de la riquesa, o ho repartiran ells incrementant els seus beneficis. El nostre repartiment del treball no pot quedar-se en un repartiment internalitzat que deixi al marge el repartiment de la riquesa i l’increment del percentatge sobre el PIB dels salaris directes i indirectes.

La disminució dràstica de jornada com forma de generació de l’ocupació equivalent no ha de repercutir en una disminució salarial similar, sinó que alguna cosa haurien d’aportar els beneficis empresarials; el quant d’aquesta aportació dependrà de la capacitat de pressió que siguem capaces de recuperar en aquest impuls de repartiment. Tampoc les possibles disminucions de salaris individuals derivades d’aquest repartiment haurien de distribuir-se d’igual manera per a tots els salaris, sinó que haurien de suposar una retallada important dels ventalls salarials, de manera que no disminueixin els salaris més baixos.

La proposta del repartiment del treball no pot convertir-se en una espècie d’esbandida excessivament complaent o poc enfrontada a l’actual sistema. Tot el contrari, l’atur ve sent un greu fre a la capacitat de pressió obrera, capacitat que ha de recuperar-se des de les propostes de repartiment. Però no solament ha de recuperar capacitat de pressió també haurà de canviar les formes d’exercir-la.

El sindicalisme centrat en la reivindicació a través de la negociació col·lectiva d’empresa està molt lligat a un capitalisme en expansió, a qui va enfortir adherint a ell als treballadors per mitjà de la seva inclusió en el model de desenvolupament. Avui no sembla possible una oposició al sistema que no sigui, alhora, oposició al model de desenvolupament, a l’increment incessant de la producció i el consum i de la competitivitat, viscuda d’esquena i encara en contra de qualsevol tipus de solidaritat internacional.

El model de desenvolupament i el sistema capitalista que ho genera són una i la mateixa cosa i no sembla possible oposar-se al segon sense oposició al primer. Però l’oposició al model de desenvolupament no pot reduir-se a la reivindicació d’interessos, ha d’ancorar-se també en altres preses de postura més implicatives, en les quals “els interessos” a defensar canviïn d’orientació, de major aposta, de preses de postura pròpies de les quals emanin un altre tipus de reivindicacions i altres formes de confrontació per a impulsar-les.

És segur que la fórmula del repartiment del treball no serà la solució a tots els mals socials, i que haurà de ser complementada per altres mesures com el dret a una renda bàsica individual i suficient, però, existeix una altra solució per a acabar amb l’atur? La veritat és que amb una taxa d’atur alta com l’actual, amb la fractura que ella introdueix a l’interior de la societat i dels treballadors, amb el plus de capacitat de dominació i de possibilitats de manipulació que li atorga a la patronal, tot el sindicalisme, tant el de pacte com el de confrontació, tenen el seu espai francament reduït.

* Chema Berro ésmilitant de la CGT de Pamplona. Article publicat al núm. 268 del Rojo y Negro.

Llegir més »