Portem sis anys de “crisis”, sis anys de polítiques econòmiques, primer expansives i després recessives, sis anys d’acatar els dictats dels poders i sabers econòmics, sis anys de promeses de futur i cada vegada la nostra situació és pitjor: els serveis i garanties bàsiques en progressiva deterioració; dintre d’un paulatí empobriment la pobresa severa creix, a l’una que les desigualtats s’incrementen. Som, doncs, no solament una societat més pobra, també més injusta.

L’atur és una de les conseqüències més greus d’aquesta crisi, significa manca de recursos i també d’horitzó. Ve sent un dels principals factors d’increment de les desigualtats, una espècie de barrera entre l’estar dins o el quedar fora. Normalment, en les nostres societats, l’atur generat en èpoques de recessió era reabsorbit en èpoques de recuperació econòmica. Però la situació actual és distinta. D’una banda, hi ha bon nombre de països que s’estan incorporant al desenvolupament productiu. Per una altra, el desenvolupament tecnològic permet increments de producció amb menor treball humà. Finalment, l’actual crisi té un fort component ecològic que fa inviable (i no desitjable) el creixement sense fi del duet producció/consum

Si ajornar la solució de l’atur a la sortida de la crisi és de per si mateix terriblement injust i insolidari, en l’actual situació significa ajornar-la per a sempre. Ja mai l’atur serà reabsorbit per cap fase d’expansió econòmica. La seva única solució és el repartiment de l’ocupació i, alhora, és l’única via possible a l’exigència d’altres repartiments també necessaris. I no obstant això les solucions que ens proposen van en la direcció contrària: hores extres, increments de jornada, endarreriment de la jubilació…, la qual cosa està dintre de la lògica del capitalisme més agressiu: el seu objectiu és l’increment incessant del benefici sense cap preocupació social, i per a això l’atur ajuda més que molesta.

Resulten més incomprensibles les raons per les quals el sindicalisme no advoca pel repartiment de l’ocupació o ho fa amb tan escassa convicció. Basta repassar les raons esgrimides per a convocar les últimes vagues generals per a veure que el problema de desocupats i desocupades queda perdut entre moltes altres demandes, totes dignes, però cap tan apressant. Tot sembla indicar que el sindicalisme està excessivament atrapat pel muntatge que del sindicalisme ha fet el sistema, en uns casos per la seva dependència de subvencions i, en tots, per una espècie de clientelisme cap a qui estan treballant, que són els que atorguen representativitat institucional i poder sindical a través de les eleccions sindicals.

Potser canviarien les coses si les persones en situació d’atur poguessin tenir el nombre de representants sindicals que proporcionalment els correspondrien. Mentrestant el sindicalisme roman atrapat en l’interior de les empreses i per les dinàmiques que en elles planteja la patronal. Però aquesta no opció per acabar amb l’atur -des de ja, sense fiar-lo a futur- i pel repartiment del treball com única forma d’aconseguir-lo no és solament un acte d’insolidaritat sinó també un acte de ceguesa que va sumint al sindicalisme en una creixent incapacitació.

Amb unes xifres d’atur en permanent increment, fer sindicalisme a l’interior de les empreses resulta poc menys que impossible. Tota la negociació col·lectiva actual és una negociació a la baixa, en la qual les organitzacions sindicals no assoleixen, per més que algunes ho intentin, defensar les condicions laborals i salarials dels treballadors en actiu. Difícilment podrà ser d’una altra manera mentre la patronal tingui en la seva mà l’amenaça de l’atur, el permanent xantatge dels milions de persones aturades en cada vegada pitjor situació, obligades a acceptar qualsevol ocupació en qualsevol condició.

Sense abordar el problema de l’atur, també la defensa de les situacions laborals i salarials dels treballadors en actiu es fa més difícil. Per al capital l’enorme taxa d’atur i les desigualtats internes a la majoria social que genera, és la condició idònia per a incrementar la seva capacitat de dominació, i aquesta situació pot manipular-la al seu benefici. La no aposta sindical contra l’atur, el que qui treballem no siguem capaços d’afrontar-lo deixa un enorme marge de maniobra a la patronal. Com ja ho propugna el seu president, la seva solució seran els minitreballs, treballs ultraprecaris, parcials i en condicions absolutament retrocedides.

Si fins ara el tenir o no tenir treball venia sent la barrera de separació entre l’estar dins, el tenir accés a la cobertura de les necessitats bàsiques, i el quedar fora, sense capacitat per a poder cobrir-les, amb els minitreballs que ens planegen i que ja estan experimentats en altres països, el tenir ocupació no garantirà unes condicions de vida mínimes, mantindrà les desigualtats internes en les quals pugui seguir exercint-se el xantatge del capital, traslladant a l’interior del treball la barrera de separació que fins ara exercia l’atur, tot això a favor dels increments del benefici del capital.

O repartim nosaltres el treball, com camí cap a una recuperació del repartiment de la riquesa, o ho repartiran ells incrementant els seus beneficis. El nostre repartiment del treball no pot quedar-se en un repartiment internalitzat que deixi al marge el repartiment de la riquesa i l’increment del percentatge sobre el PIB dels salaris directes i indirectes.

La disminució dràstica de jornada com forma de generació de l’ocupació equivalent no ha de repercutir en una disminució salarial similar, sinó que alguna cosa haurien d’aportar els beneficis empresarials; el quant d’aquesta aportació dependrà de la capacitat de pressió que siguem capaces de recuperar en aquest impuls de repartiment. Tampoc les possibles disminucions de salaris individuals derivades d’aquest repartiment haurien de distribuir-se d’igual manera per a tots els salaris, sinó que haurien de suposar una retallada important dels ventalls salarials, de manera que no disminueixin els salaris més baixos.

La proposta del repartiment del treball no pot convertir-se en una espècie d’esbandida excessivament complaent o poc enfrontada a l’actual sistema. Tot el contrari, l’atur ve sent un greu fre a la capacitat de pressió obrera, capacitat que ha de recuperar-se des de les propostes de repartiment. Però no solament ha de recuperar capacitat de pressió també haurà de canviar les formes d’exercir-la.

El sindicalisme centrat en la reivindicació a través de la negociació col·lectiva d’empresa està molt lligat a un capitalisme en expansió, a qui va enfortir adherint a ell als treballadors per mitjà de la seva inclusió en el model de desenvolupament. Avui no sembla possible una oposició al sistema que no sigui, alhora, oposició al model de desenvolupament, a l’increment incessant de la producció i el consum i de la competitivitat, viscuda d’esquena i encara en contra de qualsevol tipus de solidaritat internacional.

El model de desenvolupament i el sistema capitalista que ho genera són una i la mateixa cosa i no sembla possible oposar-se al segon sense oposició al primer. Però l’oposició al model de desenvolupament no pot reduir-se a la reivindicació d’interessos, ha d’ancorar-se també en altres preses de postura més implicatives, en les quals “els interessos” a defensar canviïn d’orientació, de major aposta, de preses de postura pròpies de les quals emanin un altre tipus de reivindicacions i altres formes de confrontació per a impulsar-les.

És segur que la fórmula del repartiment del treball no serà la solució a tots els mals socials, i que haurà de ser complementada per altres mesures com el dret a una renda bàsica individual i suficient, però, existeix una altra solució per a acabar amb l’atur? La veritat és que amb una taxa d’atur alta com l’actual, amb la fractura que ella introdueix a l’interior de la societat i dels treballadors, amb el plus de capacitat de dominació i de possibilitats de manipulació que li atorga a la patronal, tot el sindicalisme, tant el de pacte com el de confrontació, tenen el seu espai francament reduït.

* Chema Berro ésmilitant de la CGT de Pamplona. Article publicat al núm. 268 del Rojo y Negro.