CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ámbit: Ambits

23F Barcelona
Acció Sindical

Milers de persones es manifesten el 23F a Barcelona, Lleida, Tarragona, Reus i Girona, contra el cop d’estat dels mercats, la corrupció i les retallades

Seguint la convocatòria de les Marees Ciutadanes, milers de persones s’han manifestat el dissabte 23 de febrer a Barcelona, Lleida, Tarragona, Reus i Girona, de la mateixa forma que a més de cinquanta ciutats de la resta de l’Estat espanyol, contra el cop d’estat dels mercats i en demanda de més justícia social. Les retallades, la corrupció, el deute il·legítim, la repressió i la falta de democràcia han estat els principals objectius de crítica de les protestes.

Llegir més »
Acció Sindical

Comunicat CGT Sector Ferroviari: La seguretat al ferrocarril, una prioritat

LA SEGURETAT AL FERROCARRIL: UNA PRIORITAT

Portem molts anys lluitant per la defensa d’un “FERROCARRIL PÚBLIC I
SOCIAL “, el que comporta l’exigència del compromís per part de l’estat d’inversions públiques que garanteixin aquesta possibilitat i redundin, precisament, en aquest model de ferrocarril. Aquestes necessitats arriben també a l’àrea de la Seguretat ja que no seria possible arribar a les quantificacions necessàries en aquest camp sense una dotació pressupostària d’acord amb les necessitats per a la seva garantia.

Llegir més »
jornadesdonesllibertaris8marccgt.jpg
Dones llibertàries

Jornada sobre alternatives feministes, el 2 de març a Barcelona

Jornada pel Dia Internacional de la Dona Treballadora
CONTRA EL PATRIARCAT I EL CAPITAL, CONSTRUÏM ALTERNATIVES FEMINISTES

Els moviments feministes, els grups de dones afiliades a CGT i el nostre sindicat defensem la igualtat de drets entre dones i homes. Malgrat aquest gran esforç col.lectiu, es continuen vulnerant els nostres drets com treballadores i com persones.

Els salaris de les dones són inferiors als dels homes, la taxa d’atur femenina és major que la masculina, les tasques de cura i de la llar no son considerades com treball pel sistema capitalista, la taxa de violència contra les dones augmenta amb la crisi capitalista.

Llegir més »
Premsa

La cultura de pagament

L’expansió financera durant les darreres dècades ha estat possible gràcies a la desregulació dels mercats financers. Ha calgut desmuntar els sistemes de control públic, però poques vegades s’assenyala que, a més a més, ha estat imprescindible que el capital financer compti amb un suport dels poders polítics per salvaguardar els seus interessos. Els governs i institucions supervisores, alhora que aprofundien en la liberalització financera, han hagut de facilitar i proporcionar mecanismes de socialització de les pèrdues financeres.

Llegir més »
Premsa

Ha sortit el número 147 de la revista “Catalunya” (Febrer 2013)

El número 147 del “Catalunya” – “Papers”, publicació mensual de les CGT de Catalunya i les Illes Balears, que ha renovat el disseny interior, inclou:

– Editorial:

Lliures i llibertàries

– Reportatge:

Les Universitats, el negoci de
les retallades

– Treball-economia:

CGT crida a la mobilització contra
l’atur i la corrupció

Marea ciutadana el 23F contra les retallades i el cop
d’estat dels mercats, i per una veritable democràcia

Contra la màquina

En defensa dels drets dels
usuaris i treballadors de
la sanitat catalana

Si ens roben la sanitat, ens roben la vida

Conveni de banca: dos anys sense pujada i el que ens
espera

Mariano Rajoy al capdavant del
govern zombi

Els Pressupostos Generals
de l’Estat 2013 consoliden la
fractura social

Dues visions, un sol concepte: Crisi, L’Aprofitat i El
Sofert

Que s’amaga darrera l’ERO de
FICOSA?

Llegir més »
Premsa

Jornades sobre el Món Àrab i el Pròxim Orient a 9 Barris entre el 20 de febrer i el 15 de març

Jornades sobre el Món Àrab i el Pròxim Orient

Des de la Comissió Debats i Formació de la Trobada Alternativa de Nou Barris, amb la col·laboració de Sodepau, ens plau convidar-vos a les properes Jornades sobre el Món Àrab i el Pròxim Orient. Les jornades tindran lloc al Casal Popular 3 Voltes Rebel (Passeig Urrutia 125, Nou Barris, Barcelona) entre els dies 20 de febrer i 15 de març. Amb aquesta activitat, la Comissió Debats i Formació construeix una mirada crítica de la realitat complexa que ens envolta, defugint d’estereotips i tòpics, en un ambient participatiu on tothom pugui aprendre i ensenyar.

Llegir més »
Premsa

És l’euro el problema? Una resposta precipitada

Entre els molts comentaris sobre els problemes de les economies de la perifèria europea, entre les quals la de l’Estat espanyol, amb freqüència s’esmenta que una de les sortides a la valenta situació que estem patint fora que les economies amb problemes sortissin de l’euro i tornessin a les monedes de cada estat.

Llegir més »
Acció Sindical

El 13,7% dels treballadors catalans, en risc de pobresa

Tenir una feina ja no és cap garantia per no caure en la pobresa. És la conclusió més destacada a què arriba l’estudi. La precarització del mercat de treball, amb salaris més baixos i contractes temporals o a jornada partida en són les principals causes. Treballar en determinats sectors, com l’agricultura o la construcció, n’eleva els riscos.

XAVIER RIUDER director de l’informe
“Hi ha una generalització del risc de pobresa. Poques persones poden considerar que no es trobaran en una situació com aquesta.”

L’informe del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya també denuncia que el sistema de protecció social s’orienta a les persones sense feina, però no cobreix els nous perfils de pobresa. I les retallades no hi ajuden. Per això reclamen a l’Administració que prioritzi les polítiques actives d’inserció laboral.

XAVIER RIUDER director de l’informe :
“L’Estat del Benestar té un seguit de dèficits, un de cobertura sobretot per les famílies quan tenen una baixa intensitat en l’àmbit laboral i després també d’intensitat, tot i això ho estem veient amb les llars amb fills, amb persones dependents, que reben prestacions però no són suficients.”

Entre les recomanacions que fa l’estudi hi ha la creació d’una nova ajuda per a aquelles persones que han quedat fora de la renda mínima d’inserció.

FONT: BTV.CAT

El risc de pobresa i el mercat de treball: 13% de treballadors catalans són pobres from CGT Catalunya

Més informació:

CTESC

Llegir més »
Memòria històrica

Entrevista a Miquel Izard: “Ens han amagat l’estiu del 36”

El professor emèrit d’història de la UB Miquel Izard publica l’estudi més profund fins ara sobre «l’inversemblant estiu del 36», el llibre “Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros. El inverosímil verano del 36 en Cataluña”, amb anècdotes, curiositats i dades dels canvis en la vida quotidiana a Catalunya durant l’única revolució anarquista de la història Miquel Izard s’ha passat anys i panys estudiant tot el que va passar aquell «inversemblant estiu del 36» a la Catalunya anarquista i republicana. El seu treball d’investigació és un exhaustiu estat de la qüestió sobre el procés revolucionari iniciat el juliol de 1936, però centrat en la vida quotidiana, les col·lectivitzacions de fàbriques, les noves formes d’educar i els canvisen la moral d’una època que mai no tornarà.

Llegir més »
574585_610998548917170_973277164_n.jpg
Premsa

Multitudinària manifestació de la PAH a Barcelona pel dret a l’habitatge

Les marxes de la PAH fan sortir al carrer milers de noves activistes per l’habitatge digne

JESÚS RODRÍGUEZ | 17/02/2013 – Setmanari Directa

Més de 50.000 manifestants als carrers de Barcelona la tarda del dissabte 16 de febrer han reclamat la dació en pagament, una moratòria dels desnonaments i el lloguer social amb un cost inferior al 30% dels ingressos de les famílies. Les mobilitzacions s’han estés a més de 45 ciutats de l’Estat espanyol i tenen lloc cinc dies després que la PAH aconseguís tombar per primer cop la piconadora de la majoria absoluta del PP al Congrés dels Diputats.

Llegir més »
Acció Sindical

Derbi formalitza l’ERO per a acomiadar als 98 treballadors de la planta de Martorelles

Derbi ha registrat aquest divendres 15 de febrer al matí en el Departament d’Empresa i Ocupació un expedient de regulació d’ocupació (ERO) per a acomiadar als 98 treballadors de la planta de motocicletes de Martorelles (Barcelona).

Aquests 98 empleats corresponen a la part productiva de Derbi, mentre que Piaggio -matriu de Derbi des de 2009- encara no ha pres una decisió sobre la trentena de treballadors de la part administrativa, segons ha explicat el president del comitè d’empresa, Diego Moriña.

A partir de la presentació del ERO, la Direcció i els sindicats tindran 30 dies per a negociar les condicions dels acomiadaments, i els treballadors calculen que el tancament definitiu es produirà a la fi de març, després de la resolució de l’administració.

La Direcció de la companyia va anunciar aquest dijous al comitè d’empresa el tancament definitiu de la factoria de Martorelles, que el 2012 va celebrar els seus 90 anys d’història. Piaggio ha decidit tancar després que el grup inversor Giba Holding hagi fet marxa enrere en la seva intenció d’invertir en la planta, on pretenia fabricar un biplaça descapotable, que finalment s’ensamblarà en una factoria més gran i més moderna a Santa Oliva (Tarragona).

Piaggio va anunciar a principis de 2011 la seva decisió de tancar la planta catalana i traslladar la producció a Itàlia, però ha posposat el tancament a l’espera de trobar un inversor. Al juny de l’any passat, la plantilla va acceptar un ERO de suspensió temporal amb l’objectiu d’allargar la producció fins a trobar una alternativa industrial.

Font: El País

Llegir més »
Cartell 23F Deltebre
Premsa

Jornada de Lluites Socials 15M a Deltebre el 23F

Jornada cultural amb presentacions i xerrades de diferents moviments socials al territori, que tindrà lloc el dissabte 23 de febrer al CSA Lo Maset, C/Estació 45, Deltebre (Baix Ebre):

– 11:30 Presentació de la PAH Terres de l’Ebre.
Xerrada d’ADA COLAU (portaveu de la PAH): Presentació del llibre “Vidas Hipotecadas”.

Llegir més »
Premsa

La democràcia és imPAHrable només si la defensem

1. Congrés dels diputats, 12 de febrer, 18 hores. 500 persones es concentren a les seves portes. En l’interior, representants de la PAH esperen les votacions que permetran (o no) la tramitació de la iniciativa legislativa de Dació en Pagament retroactiva, Stop Desnonaments i Lloguer social.

A primera hora del matí el Partit Popular ha anunciat que votarà contra la tramitació de la llei. A última hora el govern canvia d’opinió i tramita la llei. En els carrers i en les xarxes creix l’alegria: “Sí es pot”. El govern zombie mostra a les clares la seva enorme debilitat, el seu acorralament. El govern zombie necessita aire.

El govern zombie està espantat. En tot just 5 dies els diputats del PP han rebut més de 7.000 mails exigint la tramitació de la llei. Aquell mateix matí han fet el ridícul amb una compareixença de Draghi a porta tancada. Ana Mato està en el punt de mira, Rajoy es tanca en una televisió per a donar rodes de premsa… I cada dia hi ha més suïcidis directament vinculats amb la política immobiliària. Així que decideixen canviar d’opinió. Així que decideixen guanyar temps. Així que, acorralats, tramiten la llei.

2.- La tramitació de la ILP té tres objectius principals:

a) Retornar a donar una cara amable en un context de desgast màxim del govern de Rajoy.

b) Impedir que el PSOE quedi com el defensor de la ciutadania enfront del govern.

c) Intentar que la llei hipotecària que el propi Partit Popular està desenvolupant es coli sota la ILP de la PAH i, sota pretext d’escoltar a la ciutadania, desactivar la demanda principal, que és la major preocupació dels bancs i el terror dels mercats financers: la dació en pagament retroactiva.

La idea del govern seria continuar l’execució hipotecària una vegada el banc es queda amb la casa, però limitant el cobrament de nous interessos de demora a l’interès legal dels diners i, potser, establint un límit a la quantitat de diners reclamable. Mai cancel·lar el deute. Per què? Perquè el principal títol que exporten els nostres bancs als mercats internacionals és el deute hipotecari titolitzat.

És a dir, la dació en pagament és absolutament clau perquè trenca amb l’actiu fonamental de la nostra banca en el mercat financer. Així d’important és. És més que previsible que des dels mercats financers internacionals es respongui amb la màxima duresa quan vegin apuntar algun dubte del govern en relació a aquesta qüestió. Mariano serveix, i serveix bé, mentre sigui capaç de garantir que se segueixin imposant mesures d’ajustament que no perjudiquin la posició de les elits financeres representades per Merkel.

No obstant això, tot indica que un govern zombie no és el millor aliat possible en aquests moments. Encara que Merkel ha donat suport públicament a la posició de Mariano la veritat és que en el si de la UE es preveu que la situació actual de deterioració del govern acabarà per incapacitar de facto per a seguir aplicant el memoràndum de la troica. De fet el més probable és que assistim en els pròxims dies/setmanes a un augment significatiu de l’atac, per part dels mercats, sobre el deute sobirà espanyol provocant un repunt de la prima de risc.

3.- Per aquest motiu hem de ser conscients de dos aspectes fonamentals. El primer és l’espectacular, magnífica i aclaparant victòria que la ciutadania ha aconseguit a través de la PAH. No solament en termes de legitimitat, no solament en termes concrets parant desnonaments, sinó obrint una bretxa en un context de bloqueig institucional i atacant directament i en termes afirmatius al cor de la crisi.

El segon és que això no només no ha acabat, sinó que acaba de començar. Que la pressió, lluny de remetre, ha d’intensificar-se, que més i més gent ha de prendre els carrers per a defensar el dret a l’habitatge, que es tracta de reconstruir la sobirania i el dret a decidir. És a dir, la democràcia en si mateixa. Que hem d’estar preparades per a aconseguir bloquejar qualsevol intent de descafeïnar la llei, sobretot en el que a la dació en pagament es refereix.

El dissabte 16 de Febrer la PAH ens convoca a mobilitzar-nos; avisem als nostres veïns, amics i famílies. És el primer moment per a demostrar que obrir una esquerda en el mur de la indiferència zombie no només no ens deté, sinó que ens anima a avançar més i més. Fins a conquistar una democràcia amb drets per al 99%.

Sí es pot. Seguim!

14/02/2013

Madrilonia

http://madrilonia.org/2013/02/16f-la-democracia-es-impahrable-solo-si-la-defendemos/

Llegir més »
Premsa

L’OTAN i l’Estat propi

A l’inici del documental Bowling for Columbine, de Michael Moore, es descriu el que Moore caracteritza com “un dia típic als Estats Units d’Amèrica”: “El granger fa les seves feines. El lleter fa el repartiment. El President bombardeja un altre país de nom impronunciable…”

És una bona manera d’explicar la quotidianitat d’un país que, des de fa dècades, sempre està en guerra. Però no solament ell, també ho estan, en primera línia o a la rereguarda, els seus aliats de la UE que li donen suport enviant soldats o permeten-li que utilitzi les bases militars ubicades al seu territori. És el cas de l’Estat espanyol i, si ens hem de prendre seriosament les propostes d’Artur Mas, també ho serà de l’Estat català somiat pel bloc social i econòmic que se sent representat per ell en aquest punt. Segons l’actual President de la Generalitat, el futur Estat català hauria de fer el mateix que l’Estat espanyol, esa dir, formar part de la UE i l’OTAN.

Llegir més »
Acció Sindical

Treballadores de 37 centres sanitaris es coordinen per garantir la continuïtat de la sanitat pública

MANU SIMARRO | 13/02/2013 – Setmanari Directa

Treballadores de 37 centres sanitaris diferents van decidir constituir la Coordinadora Laboral de Centres Sanitaris, el 16 de gener, per fer front a la nova tongada de retallades que té previst aprovar el govern de la Generalitat de Catalunya presidit per Artur Mas als pressupostos de 2013. L’aposta per la coordinació, que han presentat avui davant la premsa amb una compareixença a l’Hospital de Sant Pau, té lloc després de gairebé un mes de tancades als hospitals, que es van arribara estendre fins a deu centres, però que van tenir com a epicentre el Sant Pau de Barcelona i el Parc Taulí de Sabadell.

La coordinadora rebutja de ple, en el manifest presentat, unes retallades que, asseguren, “posen en perill la continuïtat d’una assistència sanitària considerada com a molt eficient fins ara” i altres mesures preses en l’àmbit sanitari com el copagament o l’exclusió de les persones sense papers de l’atenció primària.

En aquesta línia, el sector sanitari convoca una manifestació el proper 17 de febrer que, a Barcelona, sortirà a les 12h de la Plaça Catalunya i ha anunciat que, el 23 de febrer i juntament amb el sector educatiu, tornarà a sortir al carrer. Seran jornades de lluita que aprofitaran per fer visibles les moltes alternatives que existeixen a la retallada de la despesa i per defensar una nova posició en el marc de les negociacions entre les representants de les plantilles i el departament, on s’abandoni la disponibilitat a pactar retallades i s’advoqui per no negociar-ne cap. Així s’expressen al conjunt d’interlocutores socials: “Els demanem que no signin cap retallada que lesioni la qualitat del servei públic i els drets dels treballadors que representen”.

Llegir més »
Premsa

Nova amenaça de desallotjament de Can Piella a partir del 20-F

REDACCIÓ DIRECTA | 12/02/2013

El projecte autogestionat de Can Piella (http://www.canpiella.cat/) torna a estar amenaçat de desallotjament. El jutjat d’instrucció 3 de Cerdanyola del Vallès va rebre la setmana passada des de l’Audiència de Barcelona la revocació del recurs presentat per l’assemblea del centre social. Aquest dimarts al matí una dotació dels mossos d’esquadra va notificar els cinc dies de termini per abandonar la finca. En tractar-se de dies hàbils la data límit seria el proper 20 de febrer, malgrat que en un principi s’havia assenyalat el 15 de febrer com a dia de l’ultimàtum judicial.

Llegir més »
Acció Sindical

De Manchester a Bangla Desh: Els draps bruts de la moda global

El 8 de març de 1857 un grup d’obreres tèxtils recorria els barris més rics de Nova York. Protestaven per les seves condicions laborals. El 8 de març de 1908, 146 obreres morien en un incendi provocat en la fàbrica Cotton de Nova York. Des de llavors, el 8 de març es commemora el Dia Internacional de la Dona Treballadora. A mitjan segle XIX i durant les primeres dècades del XX, les treballadores d’EEUU i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, el dret a una formació professional i a formar part d’un sindicat. El segle XIX deixava encunyat el terme capitalisme manchesterià. El prototip d’un capitalisme en estat pur, d’explotació salvatge, que havia caracteritzat l’activitat fabril de la ciutat anglesa. El 2013 Manchester està a Bangla Desh.

Mentre les firmes internacionals de moda i les grans cadenes de distribució sedueixen a la seva clientela amb l’actualització constant dels seus dissenys i els baixos preus dels seus productes, obreres de Xina, Marroc, Bangla Desh, Hondures o Romania viuen envoltades de peces de roba que confeccionen durant més de 12 hores diàries, a canvi de salaris que tot just cobrixen les seves necessitats més bàsiques.

La deslocalització de la producció de roba a països econòmicament empobrits es va accelerar en els anys 90, moment en el qual es va consolidar un model de negoci caracteritzat per la subcontractació de proveïdors. Les grans marques, que en el passat produïen la seva pròpia roba, passen a ser empreses que dissenyen, distribueixen i comercialitzen peces fabricades en tot el món, en tallers i fàbriques que són propietat de tercers. Per a competir en aquest sistema, que externalitza els costos laborals en països amb mà d’obra barata, les petites firmes de moda també s’associen i adopten el mateix model de negoci. El gran èxit de firmes internacionals com H&M o Zara (del grup Inditex) no s’entendria sense l’abaratiment del cost dels seus productes a partir de la deslocalització de bona part del procés de manufactura.

Dècades Deslocalitzat

La primera gran onada de deslocalitzacions del sector de la confecció es va produir en els 70 i va tenir com països receptors Corea del Sud, Taiwán, Singapur, Hong Kong i Tunis. L’entrada de roba barata en els mercats occidentals va motivar que en 1974 se signés l’Acord Multifibres (AMF), que establia un sistema de quotes i límits. Lluny de suposar una limitació a la globalització de la moda, la AMF va provocar que les signatures internacionals busquessin proveïdors en altres països que no estiguessin inclosos en el sistema de quotes.

En els anys 80, una segona onada deslocalitzadora abandona els “tigres asiàtics” i es desplaça a països com Sri Lanka, Filipines, Bangla Desh, Tailàndia i Indonèsia. Mentre Amèrica Central i Mèxic passen a ser àrees clau per a proveir de roba les botigues nord-americanes, Turquia, Tunísia i Marroc es converteixen en els tallers de costura del mercat europeu. A la fi dels 90 entren en escena altres països productors, com Bostwana, Kenya, Tanzània, Uganda, Cambotja, Laos o Birmània.

Els últims països triats en la perifèria els últims anys es caracteritzen a més per un patró comú: estan fortament endeutats amb la banca privada i amb el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), que els han imposat plans d’ajustament orientats a l’exportació i la millora de la competitivitat. És a dir, d’una major explotació. La indústria de la moda, a més, impedeix el desenvolupament: se’ls encarrega a aquests països la part amb menor valor afegit del mercat legal, se’ls imposa un sistema d’acords internacionals on sempre són els febles i el moviment obrer ha d’enfrontar-se constantment a l’amenaça de la deslocalització [1].

Esclavitud en la indústria tèxtil

Des de mitjans dels 90 nombroses plataformes i organitzacions socials vénen denunciant l’explotació laboral i plantant cara al silenci mediàtic que envolta el negoci de la confecció tèxtil sota la globalització. A pesar de més de 25 anys de treball de xarxes consolidades com la Campanya Roba Neta internacional i de “compromisos” públics de les grans firmes internacionals (en reacció a les denúncies realitzades), avui ens seguim trobant les mateixes situacions que en els 90.

L’amenaça constant de tancament i de deslocalitzacions i la debilitat dels moviments obrers en els països productors segueix contribuint que la realitat amagada després del glamour que ens venen esportistes d’elit, models i dissenyadors es quedi al Marroc, a Xina o Bangla Desh. El sector global de la confecció continua nodrint-se del treball de milions de persones que viuen en la pobresa a pesar de fer llargues jornades laborals. Les pràctiques de compra de les marques, derivades del model de producció, consum i comerç internacional, es troben en l’arrel de les condicions de treball i de vida de les treballadores.

Per a les persones que treballen en la indústria de la confecció global, cobrar un salari que permeti cobrir les seves necessitats amb un mínim de dignitat s’ha convertit en la seva major preocupació. És un sector que tradicionalment es caracteritza per condicions pèssimes i una de les retribucions salarials més baixes del món, amb conseqüències directes que es deriven d’això: llargues jornades de treball, desestructuració familiar, assumpció de deutes impagables, malnutrició de nens i adults i, en definitiva, uns costos inquantificables en forma de sofriment humà. Tot això, vulnerant drets fonamentals, com l’article 23 de la Declaració Universal de Drets Humans relatiu a una remuneració equitativa i satisfactòria, o les disposicions de l’Organització Internacional del Treball (OIT), que afirma que “el salari mínim legal hauria de constituir un element clau en les polítiques per a eliminar la pobresa i assegurar les necessitats de les persones treballadores i de les seves famílies”.

Gairebé tots els països tenen establerts salaris mínims legals però, amb la finalitat d’atreure la inversió estrangera, els governs fixen els mínims molt per sota dels nivells de subsistència. En conseqüència, en alguns països, els salaris mínims no arriben als llindars de pobresa absoluta internacionalment acceptats. A Bangla Desh no arriba a un dòlar diari, i a l’Índia, Sri Lanka, Vietnam, Pakistan i Cambotja, se situa entre els dos i els quatre dòlars diaris. Salaris impossibles per a garantir necessitats bàsiques com són l’alimentació, l’habitatge, la roba i serveis imprescindibles com l’educació, la salut o el transport.

La carestia de la vida s’ha agreujat, a més, sota un context de pujada de preus dels productes bàsics que ha minvat el poder adquisitiu, més encara quan bona part dels salaris està destinada a l’alimentació. Una dona d’Indonèsia que treballava per a un proveïdor de Nike, Reebok i Walmart comentava en una entrevista realitzada el 2009: “Hi ha augments del salari mínim, però el cost de la vida augmenta més ràpid. Per a empitjorar la situació, des de fa poc, l’empresa ja no ens subvenciona el transport ni el menjar”. A Bangalore, Índia, hi ha un sistema trianual de revisió salarial, però el salari real ha disminuït un deu per cent en els últims 15 anys. A Tailàndia, els salaris van augmentar únicament 18 bath (38 cèntims d’euro) entre 1997 i 2005. A Vietnam i Xina els sous van estar congelats durant més d’una dècada [2].

La pitjor situació, en aquest sentit, és la de Bangla Desh. El Producte Interior Brut (PIB) de Bangla Desh creix a un ritme del cinc per cent des de 1990, segons el Banc Mundial, i s’ha convertit en el tercer exportador internacional de roba. En el país hi ha més de 4.000 fàbriques de roba i confecció on treballen més de tres milions de persones, la gran majoria dones. L’element clau d’aquest creixement ha estat la gran disponibilitat de mà d’obra extremadament barata a causa de la pobresa i l’escassa regulació dels drets laborals.

Els salaris més baixos del món conviuen amb una alta inflació que genera un ràpid empobriment dels obrers i les obreres. El salari mínim legal va estar congelat des de 1994 fins a 2006 mentre la inflació va registrar taxes del quatre i el cinc per cent anuals. L’increment del salari mínim de 930 taka a 1.662,5 taka mensuals (uns 18 euros), el 2006, va ser el resultat de manifestacions multitudinàries i d’una ona de revoltes urbanes que van rebre una forta repressió policial. La triplicació del preu de l’arròs registrada el 2008 va inutilitzar, no obstant això, l’increment de 2006 i va generar una nova ona de mobilitzacions fortament represaliada. El 2010 el govern va fixar un salari mínim de 3.000 taka (uns 32 euros) mensuals [3]. Les mobilitzacions d’obrers i obreres no han parat, però la repressió tampoc. Doble impacte té aquesta sobre les dones treballadores, que són les que sofreixen les pitjors conseqüències segons la OIT: “salaris baixos, més hores de treball, freqüentment temporal i en negre, perllongant encara més les seves llargues jornades laborals”.

Esgotament interminable

Les jornades de la indústria de la confecció s’allarguen fins a les 12 o 14 hores diàries. Alguns fabricants fins i tot encadenen diversos torns en moments de molt treball o per a plantar cara a terminis de lliurament molt curts. Les treballadores no poden negar-se perquè el seu salari base no és suficient per a cobrir les necessitats més bàsiques i per a mantenir una família. Extorquint la pobresa, les treballadores accepten la sobreexplotació, veuen danyada la seva salut i perden la possibilitat de formar-se, d’educar als fills, d’arribar a una vida digna.

Després d’anys treballant en habitacions petites, mal il·luminades, sense ventilació, respirant pols i partícules en suspensió i en posicions corporals inadequades mantingudes durant moltes hores, sofreixen fatiga visual i lesions i desenvolupen nombroses malalties. Sense assegurança mèdica ni cobertura o subsidi per baixa.

La investigació realitzada per la Campanya Roba Neta a Tànger el 2011 mostrava com al Marroc, on la major part de les firmes espanyoles tenen fàbriques proveïdores, el comú és que les obreres realitzin jornades de més de 55 hores setmanals, excedint de forma sistemàtica el límit legal del país [4]. Altra investigació realitzada a Bangla Desh, Índia, Tailàndia i Cambotja el 2008 [5], centrada en fàbriques proveïdores de grans cadenes de distribució com Lidl, Aldi, Tesco, Walmart i Carrefour, apuntava que les jornades laborals rarament eren inferiors a les 10 hores diàries en setmanes de treball de sis dies.

Llegir més »
14F Barcelona
Premsa

Concentració contra la violència i la impunitat policial el 14 de febrer a Barcelona

Concentració contra la violència i la impunitat policial, 3 mesos després de l’agressió que va patir Ester Quintana, que va perdre un ull per l’impacte d’una bala de goma durant la jornada de vaga general del 14N a Barcelona.

Ojo con tu Ojo convoca el proper dijous 14 de febrer a les 19h30 a Plaça Sant Jaume, Barcelona.

14 F CONCENTRACIÓ – ESTER QUINTANA, L’ÚLTIMA VÍCTIMA!

Als tres mesos de l’agressió
la solidaritat continua sent la nostra eina
i la creativitat la nostra força.

Llegir més »