CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ámbit: Ambits

Premsa

L’Audiència de Barcelona revoca la sentència favorable al CSA Can Vies i amenaça amb el desallotjament

JESÚS RODRÍGUEZ | Setmanari Directa

Fa més de 15 anys, durant el transcurs d’una cercavila reivindicativa, un grup de joves decidiren entrar a l’edifici que es trobava en desús al carrer Jocs Florals, 42, i rehabilitar-lo, per obrir-hi un centre social autogestionat. D’aquesta okupació va néixer Can Vies. El centre social ha afrontat i guanyat tres processos de desallotjament, ara haurà de fer front al quart, després d’una resolució judicial adversa de l’Audiència Provincial de Barcelona.

En un comunicat difós el matí del 14 de setembre, el centre social autogestionat Can Vies ha informat de les novetats judicials del procés que l’enfronta des de fa 15 anys amb l’empresa Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). La secció quarta de l’Audiència Provincial de Barcelona ha revocat la sentència del jutjat de primera instància 6 de la ciutat que va considerar que Can Vies no es podia desallotjar per la via del desnonament en precari, entenent que TMB havia fet una cessió a mitjans dels anys vuitanta a treballadors ferroviaris integrats a una secció sindical de la CNT i que havia estat aquesta organització qui havia cedit l’ús de l’espai al conjunt del moviment associatiu de Sants.

Ara, però, l’òrgan judicial provincial considera ajustats a dret els raonaments del servei jurídic de TMB i ordena un desallotjament sense fixar data, però, advertint que si no es fa de manera voluntària es procedirà a fer-ho mitjançant un manament judicial.

Una manifestació el proper 20 d’octubre

Des de Can Vies s’entén aquesta decisió com un mecanisme per acallar les veus que treballen i s’organitzen des d’aquest emblemàtic espai autogestionat del barri de Sants. Afirmen: “Són molts anys de lluita i implicació al barri i és un espai on han participat centenars de persones i desenes de col·lectius. I precisament aquestes lluites són les que han dotat a aquest espai d’una identitat pròpia i combativa que molesta a l’ajuntament”.

A tot això s’afegeix la circumstància que tot el procés judicial es va iniciar fa més d’una dècada amb un pretext urbanístic que ja no té vigència. Aleshores les autoritats municipals van argumentar que la localització de l’edifici de Can Vies topava amb els plans de construir el calaix de ciment que havia de cobrir les vies de tren que arriben fins a l’Estació de Sants. Avui dia aquest calaix ja és una realitat i s’ha pogut construir sense cap afectació a l’estructura del centre social, i sense que l’edificació generés cap traba a les obres.

A més, segons constava a una modificació del projecte que va fer públic l’Associació de Veïns i Veïnes del Centre Social de Sants, als terrenys de Can Vies es volien vendre a mitjans de la dècada passada a una promotora privada de pisos de luxe, que n’hauria pogut treure un sucós rèdit en plena bombolla immobiliària. Això, com és obvi, ja no passarà.

Per tot això, el centre social Can Vies ha convocat una manifestació pel proper 20 d’octubre, amb l’objectiu de fer recapacitar a les autoritats judicials i municipals. En aquest sentit, cal recordar que el màxim accionista de TMB ésl’Ajuntament de Barcelona.

Llegir més »
Premsa

L’Àrea Metropolitana de Barcelona pretén atorgar a dit el servei d’aigua a l’empresa Agbar-Suez

ÒSCAR ROMERO | Setmanari Directa

L’ombra de la Torre Agbar es va estenent sobre el territori. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va decidir, el passat 8 d’agost, integrar diferents serveis referents a la gestió de l’aigua –abastament en baixa, sanejament en alta, depuració i regeneració d’aigües residuals– i otorgar-los a una societat amb capital mixt entre AGBAR (80%) i l’empresa pública EMSSA (15%). Així doncs, la nova societat s’encarregarà de l’abastament de l’aigua que beuen més de tres milions de persones que viuen a la ciutat de Barcelona i a 35 municipis del seu entorn mésproper.

Llegir més »
Portada 142
Premsa

Ha sortit el número 142 de la revista “Catalunya” (Setembre 2012)

El número 142 del “Catalunya” – “Papers”, publicació mensual de les CGT de Catalunya i les Illes Balears, inclou:

– Editorial:

La CGT crida a la
mobilització

– Reportatge:

Tardor Calenta?:

CGT davant la “Cimera Social”

CGT acorda un calendari de mobilitzacions per al setembre en
camí cap una nova vaga general

Sobre la ‘Declaració de la
Cimera Social’: sindicats
majoritaris i resistències

– Treball-economia:

Cap a una Vaga de la
societat … en General

Importants mobilitzacions el 19 de juliol contra les retallades del
PP

Estiu, tardor…

Llegir més »
Acció Sindical

“Moralment hem de dir prou al desmantellament de l’escola pública”: Anna Maria Fontelles, mestra, parla de la vaga de l’ensenyament convocada per la Coordinadora d’Interzones

‘Més alumnes, menys mestres’ és la frase que defineix el curs 2012-13. La Consellera Rigau la pot pronunciar com si no passés res greu, com si la situació fos normal i es pogués digerir sense fer mal. Però no, no té res de normal i hi ha gent disposada a lluitar per capgirar-la.

Llegir més »
Acció Sindical

El Conseller de Sanitat és rebut amb crits de “Boi a la presó” a Reus

El 12 de setembre per la tarda, el Conseller de Sanitat Boi Ruiz ha inaugurat el CAP Horts Miró de Reus. Un centenar de persones han rebut amb escridassades al Conseller i tot el seu sèquit amb crits de “Boi Ruiz a la presó!” i “Amb la salut no s’hi juga”. Dos furgonetes d’antidisturbis dels Mossos d’Esquadra, diferents parelles de Mossos i de Guàrdia Urbana, han tallat els carrers adjacents al CAP i han impedit als i a les manifestants apropar-se a les portes del CAP. Boi Ruiz no ha respòs a la petició de reunió realitzada per la Taula Ciutadana en Defensa de la Salut Pública de Reus. El regidor de la CUP, David Vidal, li ha lliurat el manifest de la Taula i un exemplar del periòdic sobre la situació de corrupció existent a la sanitat catalana editat per la CUP, Cafè amb llet i CATAC-CTS.

Llegir més »
Acció Sindical

Protesta de B:SM i TMB contra les retallades

Al voltant de 200 persones s’han manifestat pels carrers del centre de Barcelona aquest dimecres 12 de setembre en contra de les retallades salarials i de drets laborals que, afirmen, s’apliquen a les seves empreses. Treballadors de Barcelona Serveis Municipals i de metro i autobusos han tallat diversos carrers al llarg de la marxa. Per la tarda, han tornat a sortir al carrer.

Llegir més »
Premsa

Que hi ha darrere de les compres de deute del BCE?

El Banc Central Europeu és la peça central del procés neoliberal de construcció europea. Recordem que aquest procés ha consistit fonamentalment en la creació d’una esfera transnacional europea des de la qual s’han imposat una sèrie d’imperatius polítics d’aspecte econòmic, suposadament tècnics, sense cap possibilitat de contestació democràtica.

Com acompanyament fonamental, tant el conflicte social que provocaven aquestes mesures com la seva legitimació electoral, que no democràtica, es produïa en la sorra dels estats-nació que la componen, sempre sense arribar a esgarrapar encara que sigui superficialment els mandats econòmics que s’han vingut imposant com “un there is no alternative” des de l’àmbit europeu.

En realitat, aquesta configuració és el resultat d’una fortísima batalla política entorn de la política continental lliurada a principis dels anys vuitanta en la qual una aliança de neoliberals thatcherians atlàntics i ordoliberals alemanys es van imposar a la concepció federalista encapçalada per Delors que pretenia aprofundir els principis democratacristians, socialdemòcrates i corporativistes que havien donat forma a la CEE fins als anys vuitanta.

El Banc Central Europeu és la culminació d’aquest procés que, al seu torn, s’ha desenvolupat gairebé íntegrament en l’interior de la construcció del Sistema Monetari Europeu, és a dir, de l’Euro. Concebut des d’uns estrictes dogmes monetaristes, l’escola econòmica de Milton Friedman, el Banc Central Europeu té un mandat d’únic de control de la inflació i, sobretot, de total “independència” front els països membres, sent aquest un eufemisme per a referir-se als seus electorats. És a dir, la institució perfecta per a manejar una sorra econòmica transnacional europea allunyada de qualsevol escrutini democràtic.

El centre del projecte de constitució del BCE estava a evitar que es convertís en el que es diu un prestador en última instància, és a dir, una figura econòmica vinculada a les crisis financeres que s’encarrega mitjançant la disposició de grans sumes, de creació de diners en realitat, de detenir les caigudes dels preus dels actius financers. Això plantejava dos problemes.

D’una banda, com ha sostingut l’economista poskeynesià Hyman Mynsky contra els dogmes neoliberals de l’autorregulació de mercat, en una economia financiaritzada com la nostra, el banc central no pot deixar de funcionar com un prestador en última instància, encara que ideològicament els seus estatuts diguin altra cosa, si és que vol evitar depressions ràpides i extremadament profundes de les seves economies.

Per un altre, que per a exercir aquest paper el Banc Central, en la mesura que absorbeix el deute dels agents financers mitjançant la creació de diners, ha de tenir el suport d’un Estat, en última instància d’un cos social productiu amb un estatut polític definit, que respongui pel deute emès. Precisament, aquest últim punt és el que Alemanya ha intentat evitar per tots els mitjans al llarg del procés de construcció europea, que en absència d’un Estat formalment constituït amb poders redistributius, la figura del Banc Central Europeu introduís la redistribució entre països pobres i rics de la UE per la porta de darrere al deixar implícitament les garanties de les seves intervencions en cas de crisi financera en mans d’Alemanya.

Els tractats de Maastricht i el Pla d’Estabilitat són les conseqüències polítiques d’aquest plantejament que, cal recordar, encara que dirigit per Alemanya, França i Anglaterra, ha permès la integració de les elits de tot el continent en un projecte polític únic. Però la realitat és molt tossuda i, al final, resulta que el vell Hyman Mynsky tenia raó. Des del principi de la crisi el BCE ha actuat gairebé exclusivament com prestador en última instància però sense acceptar aquest estatut més que de manera interina i revocable. I en concret com part d’aquestes operacions, iniciava el 2010 un programa de compra de deute sobirà en els mercats secundaris que s’ha estès irregularment fins a principis de 2012.

Aquest programa ha estat relativament eficaç en la contenció de les primes de risc, i si se li empeny un poc més, podria mantenir els tipus d’interès sobre el deute sobirà en els nivells que volgués el BCE, o millor, dit, que li imposessin les poblacions dels països de la UE. De fet, l’escalada agonística dels interessos del deute que hem viscut en els últims mesos coincideix amb una suspensió en les compres de deute per part del BCE per motius disciplinaris, és a dir perquè la força de la pressió dels agents financers obliguava a Espanya i a Itàlia a acceptar les contrapartides polítiques d’un rescat que necessàriament s’haurà d’escalonar al llarg dels pròxims anys.

Alemanya, seguint la seva línia política, ha vingut oposant-se, no tant a aquestes operacions en si, sinó a consolidar-les com una eina política previsible. La justificació per a no fer-lo ha estat, com fins a ara, d’ordre disciplinari, si Alemanya garanteix la neutralització de la formació de deute mitjançant l’emissió de moneda del BCE, la pressió dels mercats deixaria de sentir-se en els països díscols i les normes polítiques, privatitzacions i retallades, que es prescriuen des de la “neutral” esfera europea deixarien d’aplicar-se. Això és tant com dir que es vindria a baix parcialment aquest gran triomf neoliberal que és la constitució un àmbit transnacional europeu on mana la “necessitat econòmica” d’uns estats-nació que assumeixen aquests mandats i contenen el conflicte social que generen dintre dels límits de les seves fronteres.

Recordem que, a més de que aquest règim sigui el suport de la governabilitat neoliberal d’Europa, Alemanya obté avantatges econòmics directes a l’assolir finançar-se a un cost infinitament menor que els països assenyalats pels agents financers i, per tant, evitar mitjançant la despesa pública la seva pròpia crisi social.

Aquest és el quadre en el qual s’emmarca la represa avui de les compres de deute per part del BCE. La pregunta llavors, com sempre, és: A nosaltres que ens va en això? La conclusió és que el BCE és el germen d’un futur estat europeu. Això, per descomptat, no vol dir que necessàriament aquesta potencialitat es desenvolupi sinó que simplement la té des del moment que és una entitat emissora d’una moneda que, en termes de l’economia política clàssica, és la representació de les forces productives europees articulades en una divisió social i territorial del treball que funciona per sobre de les fronteres nacionals.

Els agents financers amb els seus aliats polítics, els caps d’estat de la UE, han vist aquesta potencialitat com un perill tant per a la governabilitat neoliberal com per a l’actual model d’extracció de benefici financer a partir dels interessos del deute sobirà. Els estats contemporanis són poc més que cristal·litzacions de la lluita de classes – al que li molesti aquest terme ho pot canviar per conflicte social- i també ho són els apunts d’Estat en potència com el BCE.

Si els dirigents europeus, en representació de les elits nacionals, s’arrisquen a iniciar un procés que pot acabar, o almenys qüestionar seriosament, l’arranjament que els ha atorgat un poder gairebé absolut sobre els seus territoris i poblacions és perquè saben que l’espectre d’una agudització irreversible del conflicte és ja una realitat i que les conseqüències d’aquesta agudització, des de l’impagament del deute fins a una crisi oberta de la representació política, poden suposar l’esfondrament a molt curt termini dels suports sobre els quals han articulat el seu poder a escala continental.

El moviment estratègic “a la desesperada” de les elits, des de diferents posicions, consisteix, llavors, a sacrificar parts del que han estat els seus principis constitutius a nivell europeu per a evitar una explosió en les escales nacionals. En última instància se suposa que aquest tipus de moviments romanen en l’esfera tècnica i que les poblacions no sabran llegir políticament el que signifiquen, almenys durant un temps.

Als poders financers se’ls intenta mantenir contents apel·lant a la interinitat d’aquestes mesures i a la seva subordinació a l’obertura de nínxols de benefici en les economies nacionals mitjançant les privatitzacions i les retallades però també intentant conjurar el fantasma de l’impagament. Per descomptat, aquí el nostre paper és aprofundir en el conflicte, seguir pressionant per a aconseguir un impagament democràtic i qüestionant els actuals mecanismes de representació política, fins que aquests pegats estratègics es converteixin en drets i garanties democràtiques que obliguin a Europa a assumir les seves responsabilitats redistributives.

* Article d’Isidro López publicat a Madrilonia.org http://madrilonia.org/2012/09/que-hay-detras-de-las-compras-de-deuda-del-bce/

Llegir més »
Premsa

Concentració el 15 de setembre al Vendrell en solidaritat amb l’Ateneu “La Trinxera”

Dissabte 15 de setembre, el Col·lectiu “La Trinxera” convoca una concentració al Vendrell per tal de mostrar el rebuig popular envers la moció que presentarà PxC al llarg del pròxim ple municipal, destinada a tancar l’ateneu i a incrementar
les sancions contra el col·lectiu. Entenem aquesta mesura com un nou intent de silenciar aquelles veus que es mostres crítiques envers l’actual situació política del nostre municipi.

Llegir més »
Premsa

Documental “La sanitat en crisi. L’exemple de Kilkis (Grècia)”

Un documental (subtitulat en castellà) sobre la lluita dels treballadors de l’Hospital General de Kilkis (Grècia), una lluita a favor de la sanitat pública que va culminar amb l’ocupació de l’hospital al febrer de 2012.

El documental va ser elaborat pel col·lectiu de treballadors de l’espectacle Diakoptes a l’abril de 2012 i és molt revelador dels desastrosos efectes que està tenint la reducció dels pressupostos d’inversió pública en el sector de la sanitat grega arran de la crisi i la intervenció del país per la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional.

http://www.youtube.com/watch?v=87ggQAXS_WM&feature=g-upl

Llegir més »
060912bsm_.jpg
Acció Sindical

El 6 de setembre es va portar a terme una nova protesta de treballadors/es de Barcelona Serveis Municipals

Els treballadors de Barcelona Serveis Municipals (B:SM) han convocat el 6 de setembre una nova jornada de protestes. Denuncien l’aplicació de les retallades al salari i la paga de Nadal que ha imposat el govern de Rajoy. La manifestació ha sortit aquest dijous a les 17.30h. de la plaça de la Catedral i ha baixat per la via Laietana, on ha tallat el trànsit. Segons els organitzadors, hi han participat al voltant de 150 persones.

Llegir més »
Premsa

Les i els immigrants subsaharians fan visible l’absurd del colonialisme espanyol i la seva responsabilitat en la violació dels drets humans

Dóna igual les lleis, els acords internacionals, la democràcia, els drets humans… Unes 71 persones són expulsades de territori espanyol, en grup, sense ser identificades com persones, ni ser escoltades, sense advocats, res, cap dret. Són lliurades a les autoritats marroquines que s’encarregaran de la seva deportació a Algèria. Altres 10 persones, dones i nens, són dutes al CETI de Melilla.

L’illot de Tierra i el penyal de Alhucemas

En plena Badia de Alhucemas, ens trobem amb el penyal de Alhucemas (Nikor) on es troba una guarnició militar espanyola, sense més sentit que la despesa absurda de mantenir aquesta guarnició i el ridícul record de l’ocupació espanyola del nord del Marroc. Però l’espantall se supera encara més. Enfront de la platja de Sfiha, a uns 60 metres, es troben dues roques (una d’elles l’illot de Tierra), a les quals s’arriba sense ni tan sols nedar perquè no cobreix, on s’alça una bandera espanyola en el centre i un filat, que no impedeix als banyistes utilitzar la roca com trampolí.

I ha estat en aquest absurd “territori espanyol” al que van arribar uns 80 immigrants subsaharians que efectivament havien arribat a territori espanyol que per a això està aquí la bandera, fent visible una realitat que en la nostra premsa s’oculta: l’existència d’aquestes restes del colonialisme espanyol que segueix vanant-se dels seus crims sobre el poble rifeny i sense reparar els danys causats per l’ús de gasos químics des d’avions sobre la població civil.

Acord entre estats criminals

L’acord entre els governs d’Espanya i el Marroc suposa l’aval per a la política criminal que s’està aplicant contra els immigrants subsaharians, aquest holocaust del segle XXI que provoca la frontera de la Unió Europea en el qual els estats europeus paguen al regne del Marroc per fer el treball brut.

Les redades de la policia marroquina, a partir de la matinada del dilluns en els campaments que els subsaharians tenen espargits des de Segangan fins a Marihuari han estat brutals. És habitual veure a subsaharians que han aconseguit escapar de la policia o que han estat abandonats a la seva sort, ensangonats, amb cames i braços trencats. Alguns desapareixen, ningú torna a veure’ls. Uns altres, després de ser brutalment copejats són traslladats a Oujda i deportats a Algèria.

Però no podem oblidar la responsabilitat directa del govern espanyol en aquesta violació contínua dels drets humans. És la pròpia guàrdia civil qui lliura a la policia marroquina a subsaharians que han aconseguit saltar la tanca i que es troben en territori espanyol. Ni lleis ni drets, se’ls lliura al sofriment, a la humiliació i fins i tot a la mort.

I si parlem de màfies, les més importants de la zona, són la que representen el govern autònom de Melilla (algú pot explicar-se per què Melilla té un equip de bàsquet que a punt ha estat de pujar a la ACB sinó és perquè Imbroda, famós entrenador de bàsquet, és germà del president de la comunitat autònoma?) i les autoritats marroquines de la zona. Autèntiques màfies, de les de debò.

Denúncies de la situació dels immigrants subsaharians al Marroc

Les concentracions enfront de les ambaixades de la Unió Europea a Rabat, les denúncies contra les agressions sofertes a Takadoum-Rabat, han estat ignorades pel govern espanyol que ha lliurat al Marroc als immigrants que havien arribat a l’illot Tierra, sense importar-li trepitjar el dret internacional.

Per al pròxim 12 i 14 d’octubre, es prepara una caravana de protesta enfront de la frontera de Sebta (Ceuta) per a no oblidar els successos de 2005 en els quals l’assassinat de migrants subsaharians que van intentar saltar les tanques de Ceuta i Melilla, segueixen impunes.

Mouatamid, Equip de treball per al nord d’Àfrica de la S. de RR. II. de la CGT

http://www.cgtandalucia.org/L-s-inmigrantes-subsaharian-s?id_mot=54

Sobre el tema mireu també aquest article publicat a Kaos en la Red:

Silencio de la prensa española ante la matanza de inmigrantes en las fronteras con Melilla

http://kaosenlared.net/component/k2/item/29749-silencio-de-la-prensa-espa%C3%B1ola-ante-la-matanza-de-inmigrantes-en-las-fronteras-con-melilla.html

Llegir més »
Nota premsa Comitè Metro
Acció Sindical

El comitè d’empresa del Metro de Barcelona convoca Vaga el 17 i el 24 de setembre

Els treballadors del Metro de Barcelona, reunits en assemblea general, celebrada ahir en les cotxeres de Sants, han registrat avui 7 de setembre davant el Departament de Treball la convocatòria de 2 dies de vaga, per al 17 i el 24 de Setembre.

Davant la intenció de l’Ajuntament de Barcelona d’aplicar el Reial Decret 20/2012 aprovat el passat mes de juliol pel govern del PP, que suposa robar a cada treballador de Metro la catorzena part del salari i les pagues extres fins a desembre de 2012, el Comitè d’Empresa de Metro considera aquest fet un robatori en tota regla en uns moments en que els treballadors estem pagant la crisi del sistema capitalista.

Llegir més »
Premsa

Grècia: La trobada amb un paisatge desolat al tornar a casa

L’informe ha estat escrit per l’activista anarquista Giorgos Kaffetzis després de la seva tornada a Grècia el passat juliol.

La situació va endurint-se més i més mentre els moviments socials pensen i practiquen les millors formes de resposta col·lectiva.

El present escenari és el següent; la gent està terroritzada (amb retallades en massa que semblen conduir a la penúria, vergonya i el més absolut desastre), és un moment de reculada, encara que les retallades poguessin ser absorbides i la situació es normalitzés una mica (després de tot, és freqüent tenir algun extra, els ingressos no declarats poden compensar en situacions d’emergència) segueixen buscant bocs expiatoris i punts de ruptura, creant forces d’amenaça social.

El futur roman sota la incertesa. La situació, per descomptat, obre terribles perspectives, especialment per a l’objectiu oficial dels polítics nazis: els immigrants.

La complexa barreja entre policia, racistes i criminalitat crea un gran poder des d’enrere i pot convertir-se en una força decisiva durant una emergència (social, política, econòmica).

Autor: Giorgos Kaffetzis; Traductora: María Sanchez Bilbao (ICEA)

Podeu llegir l’article complet en castellà a:

http://iceautogestion.org/index.php?option=com_content&view=article&id=496%3Ael-encuentro-con-un-paisaje-desolado-al-volver-a-casa&catid=19%3Anoticias&lang=es&utm_source=feedburner&utm_medium=email&utm_campaign=Feed%3A+Icea+%28ICEA%29

Llegir més »
Acció Sindical

La CGT culpa del deteriorament de la sanitat pública a l’Hospital Joan XXIII al conseller, a la gerència i a la directora

La secció Sindical de la CGT de l’Hospital Joan XXIII vol denunciar la situació de l’Hospital de referència de la província de Tarragona, i responsabilitzen d’aquesta situació que pateixen els usuaris i els treballadors al Conseller de Sanitat, Sr. Boi Ruiz, i als seu escolans al càrrec de la Gerència Territorial de Tarragona,al Dr. Julio Garcia Prieto i a la Directora del Centre, Dra. Dolça Cortasa, fent-los responsables del deteriorament que això està provocant en la Sanitat Pública depenent de la seva àrea d’abast, amb l’augment significatiu de la contractació de sanitat privada en un 20% a la nostra província que és l’objectiu que persegueix la Conselleria de Sanitat.

Llegir més »
fossescomunes.jpg
Memòria històrica

Almenys 88.000 víctimes del franquisme continuen sepultades en fosses comunes

Alejandro Agón era jornaler. Va ser afusellat per les tropes franquistes el 24 de setembre de 1936. Ningú sap on està. Luciano Chamorro va desaparèixer durant la guerra a la província de Badajoz. Tenia 37 anys, era pagès i mai es va tornar a saber d’ell. Lisardo Gutierrez, miner de professió, va ser detingut i ‘passejat’ per les forces franquistes el març del 38. Després d’una breu estada a la presó va ser executat. Es desconeix on descansen les seves restes mortals. Com ells, les associacions de memòria històrica estimen que hi ha prop de 88.000 cossos enterrats en qualsevol cuneta d’Espanya . Una xifra a la qual se sumen les prop de 20.000 víctimes del franquisme que estan enterrats al costat del seu botxí al Valle de los Caídos.

Llegir més »
Premsa

Manuel Castells: “El que estem vivint en el context de la crisi, a Espanya i al món, és la transició de l’Estat de benestar a l’Estat de malestar”

El que estem vivint en el context de la crisi, a Espanya i al món, és la transició de l’Estat de benestar a l’Estat de malestar.

A la convenció republicana dels Estats Units, que va tenir lloc a Tampa aquesta setmana, es va aclamar un programa calcat del pressupost que va presentar al Congrés Paul Ryan, el líder més carismàtic de la dreta.

Retalls pressupostaris al màxim a les prestacions socials, reducció massiva d’impostos als més adinerats ia les grans empreses i manteniment d’impostos als sectors mitjans i baixos.

Així se suposa que es redueix el dèficit pressupostari (sobretot per les retallades) i s’estimula la inversió (perquè s’espera que els rics inverteixin amb els diners disponibles en contra de l’evidència empírica dels últims 20 anys).

Però, tant se val? Ja es troben sempre economistes a sou per fer una gràfica que justifiqui qualsevol cosa. Es tracta de qui té el poder de fer-ho. Els republicans controlen la Cambra de Representants, gràcies a la ingenuïtat d’Obama. I si Romney i Ryan arriben a la Casa Blanca, serà el plorar i el cruixir de dents per a la castigada societat nord-americana, amb el suport de la majoria d’homes blancs que són tan racistes com antigovern per ideologia.

El més espectacular és el projecte de liquidació gradual de Medicare, el programa de salut pública dels Estats Units destinat a la gent gran. Pot imaginar-se una política més descarnadament antisocial de retirar la cobertura de sanitat als desprotegits en la seva jubilació? Era impensable fa un temps, però en temps de crisi tot és possible.

Fins i tot el que una crisi financera generada pels financers desemboqui en salvar les institucions financeres i recompensar als seus executius en salaris i impostos per, a canvi, penalitzar als més necessitats traient elements essencials de la seva protecció social.

Però això no és, com sabem, només una qüestió de política nord-americana. L’estratègia de Merkel i altres dirigents europeus, amb Rajoy aclamant perquè salvin el país, i a ell de passada, no és diferent.

Es tracta d’aprofitar la por dels ciutadans per arribar al poder, fer creure que s’ha de triar entre austeritat i caos, i liquidar, amb el suport d’un empresariat de curtes mires, el que era la clau de la societat europea: l’Estat de benestar És ara o mai.

Cal deixar de pagar als aturats perquè en el fons són joves ganduls sense respecte a l’autoritat. Als pacients perquè consumeixen excessius fàrmacs (i com si no prosperarien les empreses farmacèutiques?). Als professors que no es resignen a ser gestors d’emmagatzematge de nens en lloc d’educadors. I fins i tot a aquests funcionaris públics exaltats com a herois de la societat, bombers, policies i altres agents de seguretat, malpagats, maltractats i obligats a vegades a pegar als que amb ells es solidaritzen.

S’argumenta que en temps de crisi no dóna per a aquests luxes . Oblidant que només se surt de la crisi amb productivitat i competitivitat, la qual cosa requereix educació, investigació, serveis públics eficients.

Els comptes de la vella de Rajoy no serveixen per a una economia moderna. El problema no és gastar més del que s’ingressa sinó gastar malament en lloc d’invertir en recursos humans i d’emprenedoria que puguin augmentar l’economia real i generar més riquesa. Una estupidesa recorre Europa: la idea que l’Estat del benestar és excessivament car i més insostenible perquè l’envelliment de la població comporta menys actius i molts més dependents i, a més, més cars aquests últims perquè no tenen la decència de morir-se que toca.

En el fons es tracta del triomf d’una mentalitat en què la vida és per produir i consumir i quan ja no dóna més cal eliminar el rebuig o reduir-les prestacions d’acord amb la seva irrellevància. Doncs, ¿saben què? En termes estrictament tècnics, no és així.

L’Estat de benestar és la base de la productivitat, a més de la solidaritat social. En el llibre que vaig publicar fa uns anys amb Pekka Himanen sobre el model finlandès mostrem com la productivitat i competitivitat de Finlàndia, entre les més altes d’Europa i superiors a la teutona, estaven basades en la qualitat del capital humà, de l’educació, de les universitats, de la investigació. I també de la salut pública ((sin corpore sano no hi ha mens sana).

De manera que hi ha un cercle virtuós: l’Estat del benestar genera capital humà de qualitat que genera productivitat que permet finançar sobre bases no inflacionistes el Estat del benestar.

Si es desconnecten, s’enfonsen tots dos. Perquè el tan esbombat desfasament entre actius i passius oblida que en aquesta ràtio entre el numerador de passius i el denominador d’actius l’important no és el nombre en si sinó quanta productivitat generen els actius per pagar pel cost de sostenir als passius.

Si a més les prestacions socials es realitzen amb un Estat de benestar dinàmic i recolzat en tecnologies d’informació, s’abarateixen costos. De manera que és sostenible a condició de generar productivitat en l’economia i disminuir ineficiència (que no ocupació) a l’Estat mitjançant una modernització organitzativa i tecnològica del sector públic.

Però hi ha una cosa encara més important. L’Estat de benestar no va ser un regal de governs o empreses. Va resultar en el període 1930-1970 (segons països) de potents lluites socials que van aconseguir renegociar les condicions del repartiment de la riquesa. I com a resultat es va establir una pau social que va permetre centrar-se en produir, consumir, viure i conviure.

Avui dia s’estan qüestionant les bases d’aquesta convivència. Mal càlcul per als seus promotors. Perquè la destrucció deliberada de l’Estat de benestar conduirà a l’entronització d’un Estat de malestar de sinistres perfils. Però això no acaba així. Nous moviments s’estan gestant, unint indignats i sindicats. I d’aquí pot sorgir un nou Estat i un nou benestar.

Llegir més »