El Banc Central Europeu és la peça central del procés neoliberal de construcció europea. Recordem que aquest procés ha consistit fonamentalment en la creació d’una esfera transnacional europea des de la qual s’han imposat una sèrie d’imperatius polítics d’aspecte econòmic, suposadament tècnics, sense cap possibilitat de contestació democràtica.

Com acompanyament fonamental, tant el conflicte social que provocaven aquestes mesures com la seva legitimació electoral, que no democràtica, es produïa en la sorra dels estats-nació que la componen, sempre sense arribar a esgarrapar encara que sigui superficialment els mandats econòmics que s’han vingut imposant com “un there is no alternative” des de l’àmbit europeu.

En realitat, aquesta configuració és el resultat d’una fortísima batalla política entorn de la política continental lliurada a principis dels anys vuitanta en la qual una aliança de neoliberals thatcherians atlàntics i ordoliberals alemanys es van imposar a la concepció federalista encapçalada per Delors que pretenia aprofundir els principis democratacristians, socialdemòcrates i corporativistes que havien donat forma a la CEE fins als anys vuitanta.

El Banc Central Europeu és la culminació d’aquest procés que, al seu torn, s’ha desenvolupat gairebé íntegrament en l’interior de la construcció del Sistema Monetari Europeu, és a dir, de l’Euro. Concebut des d’uns estrictes dogmes monetaristes, l’escola econòmica de Milton Friedman, el Banc Central Europeu té un mandat d’únic de control de la inflació i, sobretot, de total “independència” front els països membres, sent aquest un eufemisme per a referir-se als seus electorats. És a dir, la institució perfecta per a manejar una sorra econòmica transnacional europea allunyada de qualsevol escrutini democràtic.

El centre del projecte de constitució del BCE estava a evitar que es convertís en el que es diu un prestador en última instància, és a dir, una figura econòmica vinculada a les crisis financeres que s’encarrega mitjançant la disposició de grans sumes, de creació de diners en realitat, de detenir les caigudes dels preus dels actius financers. Això plantejava dos problemes.

D’una banda, com ha sostingut l’economista poskeynesià Hyman Mynsky contra els dogmes neoliberals de l’autorregulació de mercat, en una economia financiaritzada com la nostra, el banc central no pot deixar de funcionar com un prestador en última instància, encara que ideològicament els seus estatuts diguin altra cosa, si és que vol evitar depressions ràpides i extremadament profundes de les seves economies.

Per un altre, que per a exercir aquest paper el Banc Central, en la mesura que absorbeix el deute dels agents financers mitjançant la creació de diners, ha de tenir el suport d’un Estat, en última instància d’un cos social productiu amb un estatut polític definit, que respongui pel deute emès. Precisament, aquest últim punt és el que Alemanya ha intentat evitar per tots els mitjans al llarg del procés de construcció europea, que en absència d’un Estat formalment constituït amb poders redistributius, la figura del Banc Central Europeu introduís la redistribució entre països pobres i rics de la UE per la porta de darrere al deixar implícitament les garanties de les seves intervencions en cas de crisi financera en mans d’Alemanya.

Els tractats de Maastricht i el Pla d’Estabilitat són les conseqüències polítiques d’aquest plantejament que, cal recordar, encara que dirigit per Alemanya, França i Anglaterra, ha permès la integració de les elits de tot el continent en un projecte polític únic. Però la realitat és molt tossuda i, al final, resulta que el vell Hyman Mynsky tenia raó. Des del principi de la crisi el BCE ha actuat gairebé exclusivament com prestador en última instància però sense acceptar aquest estatut més que de manera interina i revocable. I en concret com part d’aquestes operacions, iniciava el 2010 un programa de compra de deute sobirà en els mercats secundaris que s’ha estès irregularment fins a principis de 2012.

Aquest programa ha estat relativament eficaç en la contenció de les primes de risc, i si se li empeny un poc més, podria mantenir els tipus d’interès sobre el deute sobirà en els nivells que volgués el BCE, o millor, dit, que li imposessin les poblacions dels països de la UE. De fet, l’escalada agonística dels interessos del deute que hem viscut en els últims mesos coincideix amb una suspensió en les compres de deute per part del BCE per motius disciplinaris, és a dir perquè la força de la pressió dels agents financers obliguava a Espanya i a Itàlia a acceptar les contrapartides polítiques d’un rescat que necessàriament s’haurà d’escalonar al llarg dels pròxims anys.

Alemanya, seguint la seva línia política, ha vingut oposant-se, no tant a aquestes operacions en si, sinó a consolidar-les com una eina política previsible. La justificació per a no fer-lo ha estat, com fins a ara, d’ordre disciplinari, si Alemanya garanteix la neutralització de la formació de deute mitjançant l’emissió de moneda del BCE, la pressió dels mercats deixaria de sentir-se en els països díscols i les normes polítiques, privatitzacions i retallades, que es prescriuen des de la “neutral” esfera europea deixarien d’aplicar-se. Això és tant com dir que es vindria a baix parcialment aquest gran triomf neoliberal que és la constitució un àmbit transnacional europeu on mana la “necessitat econòmica” d’uns estats-nació que assumeixen aquests mandats i contenen el conflicte social que generen dintre dels límits de les seves fronteres.

Recordem que, a més de que aquest règim sigui el suport de la governabilitat neoliberal d’Europa, Alemanya obté avantatges econòmics directes a l’assolir finançar-se a un cost infinitament menor que els països assenyalats pels agents financers i, per tant, evitar mitjançant la despesa pública la seva pròpia crisi social.

Aquest és el quadre en el qual s’emmarca la represa avui de les compres de deute per part del BCE. La pregunta llavors, com sempre, és: A nosaltres que ens va en això? La conclusió és que el BCE és el germen d’un futur estat europeu. Això, per descomptat, no vol dir que necessàriament aquesta potencialitat es desenvolupi sinó que simplement la té des del moment que és una entitat emissora d’una moneda que, en termes de l’economia política clàssica, és la representació de les forces productives europees articulades en una divisió social i territorial del treball que funciona per sobre de les fronteres nacionals.

Els agents financers amb els seus aliats polítics, els caps d’estat de la UE, han vist aquesta potencialitat com un perill tant per a la governabilitat neoliberal com per a l’actual model d’extracció de benefici financer a partir dels interessos del deute sobirà. Els estats contemporanis són poc més que cristal·litzacions de la lluita de classes – al que li molesti aquest terme ho pot canviar per conflicte social- i també ho són els apunts d’Estat en potència com el BCE.

Si els dirigents europeus, en representació de les elits nacionals, s’arrisquen a iniciar un procés que pot acabar, o almenys qüestionar seriosament, l’arranjament que els ha atorgat un poder gairebé absolut sobre els seus territoris i poblacions és perquè saben que l’espectre d’una agudització irreversible del conflicte és ja una realitat i que les conseqüències d’aquesta agudització, des de l’impagament del deute fins a una crisi oberta de la representació política, poden suposar l’esfondrament a molt curt termini dels suports sobre els quals han articulat el seu poder a escala continental.

El moviment estratègic “a la desesperada” de les elits, des de diferents posicions, consisteix, llavors, a sacrificar parts del que han estat els seus principis constitutius a nivell europeu per a evitar una explosió en les escales nacionals. En última instància se suposa que aquest tipus de moviments romanen en l’esfera tècnica i que les poblacions no sabran llegir políticament el que signifiquen, almenys durant un temps.

Als poders financers se’ls intenta mantenir contents apel·lant a la interinitat d’aquestes mesures i a la seva subordinació a l’obertura de nínxols de benefici en les economies nacionals mitjançant les privatitzacions i les retallades però també intentant conjurar el fantasma de l’impagament. Per descomptat, aquí el nostre paper és aprofundir en el conflicte, seguir pressionant per a aconseguir un impagament democràtic i qüestionant els actuals mecanismes de representació política, fins que aquests pegats estratègics es converteixin en drets i garanties democràtiques que obliguin a Europa a assumir les seves responsabilitats redistributives.

* Article d’Isidro López publicat a Madrilonia.org http://madrilonia.org/2012/09/que-hay-detras-de-las-compras-de-deuda-del-bce/