Una de les mentides més generalitzades és la que sosté que el Banc d’Espanya ha ocupat amb brillantor i eficàcia la seva labor de control i supervisió bancaris. O fins i tot que el seu sistema financer ha suportat en millor mesura els impactes de la crisi gràcies al zel especial que ha tingut a l’hora de vigilar als bancs. No se’ns ocorre res més fal·laç.

Clar que aquesta creença, promoguda pels mitjans afins a la gran banca i la patronal que financen catecismes neoliberals, com FEDEA (Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada), causa estupor quan no riure fora de les nostres fronteres.

El 26 de maig de 2006 a les 13:03 hores, al final del mandat de Jaime Caruana com governador, l’associació d’inspectors del Banc d’Espanya va enviar una “nota informativa” al Ministre d’Economia alertant de la passivitat dels òrgans rectors del banc central davant el “insostenible creixement del crèdit bancari a Espanya durant els anys de mandat del senyor Caruana”, relacionant la mateixa amb l’esclat de la bombolla del maó que esclataria alguns mesos després.

La major causa de la crisi financera i econòmica es deu precisament al comportament especulatiu de la banca. El suposat “miracle de creixement econòmic” espanyol va ser l’enorme inversió bancària en el sector immobiliari, creant-se el complex banca-sector immobiliari-indústria de la construcció, que va ser el motor de tal suposat miracle. Com a conseqüència d’això, el sector construcció va arribar a representar el 12% del PIB, més del doble del que tal sector representava a Gran Bretanya o França.

El miracle es va basar en mà d’obra –la majoria immigrant- d’escassa qualificació i baixos salaris. Els preus de l’habitatge, no obstant això , van arribar a nivells exuberants, que no guardaven cap relació ni amb els costos reals de producció ni amb la capacitat adquisitiva de la majoria de la població.

El ràtio preu de l’habitatge sobre el salari mig d’Espanya era gairebé el triple del terme mitjà existent en la UE-15. D’aquí l’enorme endeutament de la població. Aquest desfasament entre el preu real de l’habitatge (cost de producció més beneficis raonables) i el preu actual (que va donar motiu a uns exuberants beneficis bancaris sense precedents), era resultat d’una especulació sense frens que podria haver estat detectada fàcilment pel banc d’Espanya, si aquest hagués tingut la voluntat política que no va tenir. És a dir, si hagués supervisat al sistema financer espanyol tal com era la seva responsabilitat. No ho va fer, i haurien d’exigir-se-li responsabilitats per això, nomenant una Comissió en les Corts Espanyoles (tal com ha fet el Parlament islandès) que esbrinés la causa d’aquesta enorme fallada.

Arribem a la gestió de l’actual governador, Miguel Ángel Fernández Ordóñez. Va prosseguir amb la labor còmplice que havia perpetrat el seu antecessor, desertant de les seves funcions de control mentre la banca es folrava, la bombolla immobiliària creixia i la població espanyola s’endeutava. I així avui ens trobem amb que només el 13% del deute existent a Espanya és públic (amb el 35% d’ingressos sobre PIB) i el 87% és privat (65% d’ingressos sobre PIB). El problema del deute a Espanya és el deute privat, no el públic (malgrat els atacs dels especuladors).

Quan Espanya entra en recessió, el filàntrop Fernández Ordóñez, el mateix que havia incomplit la seva funció supervisora, s’auto-atorga la tasca de dictar la política econòmica al Govern. Labor que en absolut li correspon. I quin és aquesta política? Doncs la que li dicten la Banca i la gran patronal. A saber: els sindicats i la “rigidesa” del mercat laboral són els culpables de l’atur. Els salaris han de sofrir ajustaments (el seu no, total són 240.000 modestos euros/any). Cal reduir “l’excessiva” despesa pública: benvingudes retallades en sanitat, educació… Els problemes del sistema financer estan causats per les Caixes d’Estalvis: les privatitza amb fons públics i males arts, deixant el botí a la mercè del Sr. Botín. Ah!, i exculpa als bancs de tota responsabilitat. I dues perles més: “hem de concentrar-nos a alleujar les preocupacions dels mercats”.

Quina dolçor! Clar, no es concentrarà el govern i el Parlament a alleujar les preocupacions dels treballadors i treballadores en atur, dels joves que no tindran ocupació, dels pensionistes o dels milers de petits i mitjans empresaris o d’autònoms que s’arruïnen perquè el Banc d’Espanya és incapaç d’aconseguir el que és la seva obligació, que es restauri el flux de finançament que necessiten i que els bancs deixin d’estafar als seus clients i d’especular destruint riquesa productiva.

Hem d’alleujar als mercats, o sigui, als banquers i inversors que guanyen milers de milions d’euros especulant contra nosaltres i emportant-se els seus beneficis a paradisos fiscals. I a més ens assenyala sense embuts, no anem a equivocar-nos, a qui tirar la culpa i a qui no: “Culpar d’això a la maldat o avarícia dels mercats seria una pèrdua de temps”, ens diu el bo del governador. No ens aclareix per què va deixar que els bancs cometessin milers de fraus i enganys ”col·locant” als seus clients swaps, clips i altres productes molt arriscats com si fossin segurs.

Cal determinar per què els seus directius van desoir els advertiments dels seus tècnics i van deixar que es deteriorés tant la situació creditícia, per què van ajudar que la banca fes el gran negoci sabent que s’estava creant el desequilibri que ara diu el governador que és el nostre principal problema econòmic.

Cal descobrir per què uns alts funcionaris que se suposa que estan al servei dels interessos públics són retribuïts tan generosament pel capital privat quan acaben el seu mandat públic.

Cal exigir que el Parlament investigui tot això i concretament el que ha ocorregut amb el deute actual, quin ha estat el paper dels bancs espanyols en la seva generació i encariment i per què el Banc d’Espanya en lloc de prendre mesures perquè l’economia nacional quedés a salvo dels mercats, és a dir, dels bancs especuladors, ens diu que el que cal fer és alleujar les seves preocupacions, això és, procurar que tinguin millors condicions encara per a seguir arruïnant la nostra economia.

Per què encara no ha exigit als bancs que revelin els seus riscos immobiliaris. Per què els permet comptabilitats “creatives” que emmascaren la seva veritable situació patrimonial. Per què permet als bancs que segueixin fent negoci amb els pisos embargats, impossibilitant així que el preu de l’habitatge descendeixi al nivell que ho ha fet als EE.UU. (40%), perjudicant la reactivació del sector construcció…

I, sobretot, cal lluitar perquè totes aquestes conductes es declarin com més aviat crims econòmics i siguin perseguides penalment amb la màxima duresa.

* Un article de la Secció Sindical de CGT a Ibercaja, publicat al núm. 252 del Rojo y Negro.