Vídeo elaborat per la Secció Sindical de CGT a Ambulàncies Condal de cara a les eleccions sindicals que tindran lloc properament a l’empresa.
Dues entitats de gestió de drets de la propietat intel·lectual han presentat una demanda civil contra l’impulsor de ràdio Pica, Salvador Picarol, per intentar cobrar els drets d’autor a aquesta emissora lliure i no comercial. Les entitats demandants són AGEDI (Associació de Gestió de Drets Intel·lectuals) i AIE (Artistes, Intèrprets o Executants, Societat de Gestió d’Espanya). La denúncia ha estat tramitada pel jutjat mercantil número 10 de Barcelona, que ha citat a declarar Picarol a la Ciutat de la Justícia el proper 15 de desembre.
En primer lloc sóc conscient,que el senyor Quim Gibert, autor d’una oda en prosa sobre la figura de Miquel Badia, busca afanosament el reconeixement institucional per al feixisme català. Es basa fonamentalment en els testimoniatges de l’historiador Josep Benet i dels apologistes de Miquel Badia, Josep Planxart i Jaume Ros i Serra. Situarem ideològicament a aquests testimoniatges.
Catalunya arriba als 742.000 desocupats al tercer trimestre de 2011 i gairebé una de cada cinc persones que vol feina no en troba. L’Estat espanyol frega els 5 milions d’aturats. L’alça es deu al final dels contractes d’estiu,
“El burca és una excusa per regular l’espai públic”
Antropòloga especialista en el món musulmà i en les dones marroquines, va fer el seu primer treball de camp a Argentona i Mataró. Ha escrit el llibre ‘La trampa del velo’ (Ed. Catarata).
– A què respon el títol ‘La trampa del velo’?
L’escanyapobres és una novel·la escrita per Narcís Oller a finals del segle xix. L’avarícia i els diners prenen forma humana. Aquest retrat no és tant allunyat de la nostra realitat. Tot i que allà sigui una societat on el capitalisme i la industrialització comenci a estendre’s i ara estiguem en plena crisi del capitalisme de consum, el retrat humà dels diners, segueix sent vàlid. Us ho asseguro.
A l’assessoria que fem des de la CGT de Berga hi passen força persones acomiadades per tal que repassem els papers a veure si els han fet bé o no. Habitualment no els han fet bé. Està mal comptat, o estaven contractats per una categoria més baixa de la feina que exercien i per unes hores que no es corresponen amb la seva jornada real. Sovint en realitat no són molts diners. En alguns casos reclamem i paguen per evitar problemes i en altres es tanquen en banda i la persona decideix si afronta un conflicte o no, amb el nostre suport és clar. Per pocs quartos, de vegades el motiu per obrir o no conflicte és més moral que econòmic. La gent se sent utilitzada i maltractada. Vull dir la gent que s’atreveix a venir a l’assessoria d’un anarcosindicat que porta una gent sobradament marcada com a folloneros a Berga, on totes ens coneixem. Dic això, perquè la majoria de treballadors, obedients i submisos accepten l’explotació, els acomiadaments mal pagats, etc., sense ni badar boca.
Entenc la gent, i comparteixo que actuïn per motius morals —sense menystenir els diners, és clar—, no es res nou en l’anarcosindicalisme de la península. La lluita de classes s’ha entès en clau moral al llarg del segle xx i penso que en gran mesura segueix sent així. I és que és immoral que la gent visqui del treball de l’altre.
La desprotecció de les treballadores davant d’aquests petits però continuats abusos és total. I avui, després de quedar-me parat de com d’avars i orgullosos són aquests petits empresaris —alguns per desgràcia molt i molt coneguts i del rotllo— he volgut reflexionar sobre aquests petits escanyapobres. Aquests escanyapobres que són gran part d’aquesta petita i mitjana empresa que amb tant d’orgull reivindica la classe benestant i benpensant d’aquesta merda de país (representats políticament per tots o per qualsevol partit polític català). Fàstic, sí senyora, feu fàstic.
Però de moment no tirem la tovallola. Escanyapobres, prepareu-vos.
Salut i anarquia!
Josep Lluís Facerías va néixer a Barcelona, el 16 de gener de 1920, al número 13 del carrer de Magalhaes (Poble-sec). Després dels estudis primaris es va posar a treballar en una serraria i als setze anys s’afilià al Sindicat de la Fusta de la CNT i va començar a militar a les Joventuts Llibertàries del Poble-sec. L’agost de 1936, es va enrolar a la Columna Ascaso per lluitar al Font d’Aragó, i, més endavant, quan les forces de milicians foren militaritzades, va passar a ésser soldat de la 28 Divisió de l’Exèrcit Popular Republicà. Facerías va formar part de les unitats militars que cobrien la retirada dels milers i milers de personesque el gener de 1939 fugien cap a la frontera.
Durant el tercer trimestre del 2011 el nombre d’aturats ha assolit un nou rècord històric: 4.978.300 persones. Tot i que els mesos d’estiu solen ser bons per a l’ocupació, entre juliol i setembre el nombre d’aturats va augmentar en 144.700 persones.
De fet, eliminant l’efecte de l’estacionalitat (és a dir, les oscil·lacions que pateixen les contractacions i els acomiadaments en funció del calendari, els festius, les vacances i altres factors que provoquen forts pics limitats en el temps), el nombre d’aturats a Espanya s’eleva a 5.095.200, tal com assenyala la Direcció General d’Anàlisi Macroeconòmica i Economia Internacional del Ministeri d’Economia i Hisenda.
El proper 2 de Novembre defensarem de nou L’Hospital de Bellvitge a l’hora que anem construint nous espais on pensar col·lectivament com podem continuar aquesta lluita per salvar la Sanitat Pública. Per això passarem 24h. acampades a la gespa de l’Hospital on tindrem temps de compartir, xerrar, debatre i unir forces per anar mes enllà, per anar fins a on haguem d’anar per recuperar la nostra Sanitat Pública de qualitat i universal.
Les Nacions Unides estableixen que l’explotació que fan el Marroc i les empreses estrangeres dels recursos del Sàhara és il·legal, perquè es tracta d’un “territori no autònom” amb estatus pendent de resolució.
FMC Foret, amb seu a Sant Cugat del Vallès, és la principal extractora de fosfats del Sàhara Occidental. L’empresa, filial d’una multinacional nordamericana, n’exporta 500.000 tones cada any segons lesONG.
Ja s’ha consumat a Líbia l’arribada al poder d’un Consell Nacional de Transició Libi que ha rebut, en un temps record, el beneplàcit de la comunitat internacional. On abans hi havia el sàtrapa del Gadafi posem uns altres que, tot i algunes veus que diuen que són propers a Al-Qaeda, encara no es sap molt bé d’on venen. Qüestió de temps.
El que ha passat a Líbia aquests mesos no és res allunyat del que els antimilitaristes ens ensumàvem: matances indiscriminades, suport armamentístic i logístic d’alguns països que ja tenien interessos a Líbia (amb França al capdavant)… lluny del bucòlic avenç amb furgonetes armades amb metralladores conduïdes per un exèrcit de “rebels”, els serveis secrets dels “països democràtics” han fet i desfet, han marcat objectius que les seves forces aèries, han bombardejat, tot amb el silenci còmplice de les agències d’informació que volien una transició el màxim d’ incruenta de cara al món i feta “pels de casa”. La cosa ha colat, una vegada més, de cara a l’opinió pública.
Històricament s’ha identificat l’abstenció activa amb el no exercici al dret de vot, conseqüència de discrepàncies més o menys justificades amb la conducta dels representants polítics, fins i tot hi ha mal pensats per a qui aquest procés indica un desinterès per qüestions quotidianes, és a dir, el que alguns identifiquen com passotisme. Ara bé, hi ha qui no tenen en compte que l’abstenció també pot ser conseqüència d’errors en el cens, impossibilitat de desplaçar-se a les urnes per diverses circumstàncies imprevistes, tant climàtiques, com malaltia, accident, imprevistos varis,… conseqüentment, l’índex d’abstencionisme no sempre serà seqüela d’un acte realitzat en consciència. Per aquests motius no resulta fàcil identificar els motius que impulsen a la no participació electoral.
No obstant això, hi ha altres enfocaments, que alguns pretenen no considerar-los apropiats, per a mostrar el rebuig a processos socio-polítics amb els quals està en total desacord. En aquesta línia el vot en blanc, tan menyspreat, és una més de les respostes possibles i tan legítima com qualsevol altra, repudiar aquesta mesura, per entendre que amb ella es coopera amb el sistema electoral, no deixa de ser el resultat d’una anàlisi simplista i reduccionista de la diversitat de respostes que com individuspodem exercir.
Qui la fa la paga, diu la dita. Però la comptabilitat de la crisi no respon a aquesta màxima: hi ha consens general que tothom s’ha d’estrènyer el cinturó en els moments de depressió, que cal retallar l’estat del benestar i que “res no tornarà a ser com abans”. Tothom? L’aritmètica més bàsica desmenteix alguns números vermells d’una crisi que no afecta tots els ciutadansper igual.
Homenatge en memòria del company anarquista Emili Pardiñas Viladrich, conegut com “Pedrals” quan militava al MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament), mort als 68 anys diumenge passat 23 d’octubre a Vilanova i la Geltrú.
Qui era Emili Pardiñas
Nascut a Lleida, sociòleg i advocat. Ha mort als 68 anys a Vilanova i la Geltrú. Va passar la seva Infància i adolescència al Marroc. Va participar al Maig francès i fou militant del MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament) amb el nom de “Pedrals”. Fou el primer dels militants del MIL en fer una valoració i testimoniatge sobre el seu pas pel MIL El llibre té per titol un comentari de Salvador Puig Antic: “Si este año no tocamos la revolución me aventuro con los caballos salvajes”. El dedica a la seva companya Hortensia i a la seva filla Ixia i a Jean Marc Rouillan, que estava a la presó.
La CNT de Nimes (França) ha realitzat un vídeo de 19 minuts (en francès) sobre el Moviment del 20 de Febrer al Marroc (Mouvement du 20 février) i les mobilitzacions que està portant a terme des del passat 20 de febrer, que han suposat una dinàmica nova de crítica contra les institucions de govern, de mobilització social sense precedents al país veí contra la crisi econòmica i de lluita contra les conseqüències sobre els sectors més castigats per la crisi.
En document adjunt, anàlisi de les dades de l’atur del passat mes de setembre a l’Estat espanyol, a partir de les dades del Servei públic d’ocupació i de la Seguretat Social.
Les noves 95.817 persones que ingressen a les llistes de l’atur, suposen l’increment d’aturades més alt dels últims 15 anys en un mes de setembre.
Us informem que en el dia d’ahir l’empresa Caprabo va procedir a acomiadar a una altra companya delegada de la CGT, argumentant els mateixos motius que als altres delegats de l’agrupació de Barcelona, per tant, la Secció Sindical de la CGT segueix endavant amb la lluita:
– dijous 27 al centre de Sabadell de l’avinguda de Barberà 238, en horari de 10:30 a 12:30 hores.
– divendres 28 al centre de Sant Andreu de la Barca, també de 10:30 a 12:30 hores, MODIFICADA LA CONCENTRACIÓ ALS MAGATZEMS.
Per la democràcia directa i l’autogestió
NO VOTIS
Exerceix la teva sobrania, no la cedeixis.
Dissabte 5 de noviembre a L’Hospitalet de Llobregat
•12 horas, Rambla Just Oliveres
Manifestació per la democràcia directa
•18 horas, Centre Cultural Barradas, Rambla Just Oliveres, 56
Debat sobre las eleccionsamb Javier Zapata, Enrique Fernández i Tu.
A les ciutats de Valladolid, Bilbao, Segòvia, Palma, València, Madrid i Barcelona la CGT va respondre de manera coordinada a la convocatòria que l’11 d’octubre van realitzar els familiars dels presos en Plantón, el Grup de Treball “No estem tots i totes” i la Xarxa contra la Repressió i per la Solidaritat de Chiapas per solidaritzar-se amb la demanda principal de la vaga de fam: la llibertat immediata i incondicional de tots els presos polítics en lluita. Per a la propera setmana es preparen més accions per així sostenir la mobilització a gairebé un mesde l’inici de la radical reivindicació.
Avui dimecres 26 d’octubre, a les 18 hores, les agrupacions de “indignats” i ciutadans de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent i Viladecans, a més de treballadors del centre, pretenen dur a terme el TERCER TANCAMENT setmanal al Hospital de Viladecans, precedit per una Manifestació pels carrersdel poble.
XAVI MIQUEL / XAVI MARTÍ | 25/10/2011
Prop de 200 persones es van manifestar aquest dilluns 24 d’octubre pels carrers de Sant Feliu de Llobregat sota una intensa pluja. La ciutat ja no disposa de servei d’urgències nocturnes al CAP El Pla des del 24 d’octubre. Per protestar per aquesta situació, ahir a la tarda es va organitzar una marxa que va començar a l’estació de Renfe i que va acabar al centre d’atenció primària. Després d’una assemblea al CAP, veïns i veïnes de Sant Feliu van decidir ocupar de forma indefinida el centre. Fonts del col·lectiu Indigna’t, Sant Feliu! han declarat que “quinze persones han passat la nit al CAP El Pla, dormint a la planta baixa del centre i al primer pis”. També han manifestat que l’ocupació del centre serà “indefinida”, ja que la població de la ciutat vol que “es restableixi el servei d’urgències nocturnesque va quedar cancel·lat el 24 d’octubre”.
A partir de l’experiència d’anys anteriors, per al període 2011-2012 des de la Secretaria de Formació s’han programat els següents Cursos de Formació Sindical, incorporant nous cursos als quals en etapes precedents ja es van realitzar.
Les Federacions Territorials, Sectorials, Sindicats i Seccions Sindicals podran sol·licitar-los, en funció d’un mínim de participants i de la disponibilitat dels formadors, efectuant-se en els àmbits i territoris propis o més propers.
Treballadores i usuaris del hospital Vall d’Hebron hem aconseguit la paralització dels 3 dies de tancament que el gerent ens havia imposat.
Centenars de treballadores i veïns van demanar el passat dia 21 la presència del gerent, sr. Raventós, per exigir que el hospital no es tanqui. A més van tallar la Ronda per fer visible que la defensa de la Sanitat Pública ésde tothom.
El cap de setmana del 15 i 16 d’octubre, mentre la majoria de les ciutats del món bullia d’indignació popular davant la presa de pèl global que suposen les mesures preses davant la crisi, assistíem a l’enèsima reunió de ministres de finances, ara en preparació de la també enèsima cimera del G-20 que s’ha de celebrar a Canes els dies 2 i 3 de novembre. Lluny del glamur dels i les artistes del setè art que anualment desfilen per la catifa vermella, tot sembla indicar que en aquesta població francesa assistirem a una posada en escena d’un nou capítol de la tràgica i horrorosa sèrie del “salvament del capitalisme”.
A partir de les conclusions de la reunió ministerial prèvia del 15 i 16 d’octubre, el que es discutirà de forma central en la reunió del G-20 és la formula per alleugerir la llosa que representa el deute per un país com Grècia, així com les noves condicions globals de solvència que ha de complir la banca europea. Resulta bastant clar que endurir les condicions de solvència de la banca, des del 5% exigit en els stres test de juliol fins al 7 o 9% que es planteja ara, significa que la UE està preparant al sector financer europeu per resistir les pèrdues que representarà la “quitança“ del deute grec i les més que possibles reduccions del deute espanyol, irlandès, portuguès i, possiblement, italià que l’acompanyaran en un futur no massa llunyà.
La conseqüència inevitable que, segons la lògica dominant, comportaria un escenari com l’anterior seria la necessitat d’una eventual nova recapitalització de la banca que ara sembla que hauria d’oscil·lar entre els 100.000 milions i els 3 bilions d’euros. En principi, els recursos per a aquesta operació de recapitalització haurien de sortir de fonts privades, ara bé, tenint en compte la situació dels mercats de crèdit, sembla que això no és res més que una cortina de fum que amaga la crua realitat que, en definitiva, caldrà que la societat novament és faci càrrec dels recursos necessaris per tal que la solvència bancària no es vegi afectada per la nova situació econòmica que es derivi dels acords.
La repressió sindical, els salaris baixos o les jornades interminables a través de subcontractacions, rere el glamour i l’èxit de grans marques com H&M o Inditex.
