La desposesió de les rendes salarials i apropiació indeguda per part dels excedents empresarials, és a dir explotació i domini social de les classes populars, des del 2008, és un fet amb diferents variables.
Benvolgut Carlos, una vegada més les teves valuoses aportacions obren camins a l’esperança. La lucidesa, coherència i rigor que es desprenen dels teus llibres i articles constitueixen des de fa molt temps una de les escasses referències intel.lectuals i ètiques que mobilitzen a la reflexió i a l’acció transformadora per aquest món millor que ambicionem, més lliure, més just, més pròsper i més compromès amb el respecte a la nostra morada vital.
En les últimes setmanes, el Govern ha tornat a pronunciar-se contra la dació en pagament en matèria hipotecària. Aquesta mesura, fa temps reclamada per diferents organitzacions socials i partits, permetria a les famílies amb hipoteques impagables saldar el seu deute una vegada que lliuren l’habitatge a les entitats financeres. L’obcecació resulta inexplicable tractant-se d’una proposta de mínims ja reconeguda en països com Alemanya, França o Estats Units. En tot cas, reflecteix bé l’enorme poder de les entitats financeres i la falta de predisposició política per a posar fre a la cultura especulativa que ha conduït a la situació actual.
La ministra Elena Salgado sosté que aquest tipus de mesures posaria en risc el sistema financer i que les famílies haurien d’haver estat més prudents a l’hora de sol·licitar crèdits. A hores d’ara, no obstant això, l’argument no és de rebut. En un Estat que havia fet molt poc per garantir habitatge de lloguer assequible, l’endeutament va ser para moltes famílies l’única forma d’accedir a una llar. Davant la feble capacitat d’estalvi dels sectors més vulnerables, les entitats financeres van facilitar crèdits que podien superar el valor dels pisos. En molts casos, la valoració d’aquests habitatges va córrer a càrrec d’agències de taxació estretament lligades a bancs i caixes. La promoció d’avals creuats, entre persones desconegudes, i l’ocultació d’informació respecte de la possible depreciació dels habitatges també van ser fets freqüents.
En un context així, atribuir tota la responsabilitat a les famílies hipotecades és inacceptable. Entre altres raons, perquè amb això s’absol no només als agents privats involucrats sinó també als seus suposats controladors públics, començant pel ministeri d’Economia i Hisenda i pel propi Banc d’Espanya.
Un Govern conscient de la quota de responsabilitat pública en l’ocorregut no hauria de dubtar a col·locar el dret a l’habitatge dels potencials desallotjats per sobre dels beneficis de la banca. En la pràctica, en canvi, ni la moratòria ICO ni la resta d’ajudes previstes pels poders públics han estat un remei al sobreendeutament. És més, mentre els desnonaments han crescut de manera exponencial, els privilegis de les entitats financeres no han fet sinó consolidar-se. Quan la subhasta d’immobles queda deserta –que és el que succeeix últimament–, les entitats bancàries poden adjudicar-se’ls pel 50% del valor de taxació. Una vegada que els adquireixen, poden dedicar-se a perseguir a les persones desallotjades per la totalitat del deute i posar el pis en venda immediatament a preus de mercat.
En un escenari així, la dació en pagament hauria de ser vista com la justa consagració del dret a començar de zero. Com una petita peça, en realitat, d’un programa més ampli orientat a protegir a les persones dels desallotjaments per raons econòmiques i a fer de l’accés segur a un habitatge un autèntic dret. Les associacions veïnals que, en diferents ciutats, se solidaritzen amb famílies desnonades i intenten bloquejar els desnonaments estan assenyalant una urgència: evitar que qui han perdut el seu treball es quedi, a més, en el carrer. Però amb la seva acció directa estan indicant també la necessitat d’altres polítiques públiques. Polítiques que promoguin moratòries eficaces, una refinanciació assequible dels deutes i fins i tot la seva condonació, sobretot quan les famílies ja hagin estat desnonades o quan la mala fe de les entitats financeres sigui provada.
De cara al futur, aquestes polítiques haurien de traçar un “mai més” respecte de les pràctiques especulatives promogudes per les entitats bancàries i pels seus supervisors públics. Això exigeix, per exemple, que els crèdits per a compra d’habitatge no comprometin en cap cas més del 25% o del 30% dels ingressos personals o familiars. O que les hipoteques no puguin pagar-se durant més de 20 anys. Però requereix, de manera molt especial, l’adopció de mesures contundents de regulació pública del mercat amb un objectiu precís: eradicar els exercicis antisocials i antiambientals de la llibertat d’empresa i del dret de propietat que han conduït a l’emergència habitacional actual.
Què impedeix, en efecte, una actuació més decidida sobre l’estoc d’habitatge construït i no venut, forçant la seva mobilització cap al lloguer social? Per què no fer valer els drets d’adquisició preferent dels poders públics en els processos d’execució d’habitatge? Per què no es planteja la fixació de preus màxims de lloguer per zones, com a Àustria o Alemanya? Per què no es penalitza de forma severa el manteniment injustificat d’habitatges buits? Per a quan una depuració i democratització del sistema financer i creditici, en lloc d’aquesta obstinació privatitzadora que aboca a la repetició més primerenca o més tardana de la catàstrofe? Són aquestes qüestions, més que la funambulesca retòrica que demana “calmar als mercats”, les que poden conduir a una reactivació sostenible de l’economia, capaç de garantir a tots el dret a un habitatge i a una qualitat de vida dignes.
* Jaume Asens i Gerardo Pisarello són juristes i membres de l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturalsde Barcelona.
El Marroc asfixia la mobilització popular
“L’acte del 20 de febrer no és una manifestació de protesta, és més, és un moviment”
“Van començar amb insults des de telèfons ocults i ja m’han amenaçat de mort”, explica Osama el Jalifa, un dels organitzadors de la protesta contra el Govern que s’ha convocat al Marroc a través de Facebook per a el 20 de febrer. No és l’únic; aquest jove aturat explica a Público que tots els seus amics “estan també amenaçats”.
Les autoritats del Marroc estan començant a mostrar nerviosisme davant les concentracions convocades a través de les xarxes socials i els vídeos a internet de joves que reclamen una constitució democràtica i criden a manifestar-se per això. S’estén la por a la possibilitat de contagi de les revoltes de Tunísia i Egipte, i aquesta sembla ser la principal causa de les amenaces i el creixent assetjament del que són objecte alguns bloguers marroquins. Les milers de visites al vídeo de YouTube en el qual El Jalifa convoca la marxa del dia 20 han sentat molt malament al Govern. “Han volgut que ens vegem cara a cara i, com m’he negat, m’han amenaçat de mort. També el wali (governador) de Rabat ha cridat al meu pare i li ha preguntat què vol perquè això pari”, explica el jove.
Agadir, Fes, Tànger i Rabat han estat escenari de les manifestacions que s’estenen pel Marroc. Sota el lema de la solidaritat amb egipcis i tunisians, els ciutadans aprofiten per a protestar per la carestia de la vida i reclamar una constitució democràtica. Alguns han anat encara més lluny: estudiants de la Universitat Mohammed Bin Abdullah de Fes han corejat consignes molt dures equiparant la situació del Marroc amb la de Tunísia abans de la revolució que va enderrocar a Ben Alí. El resultat va ser que aquesta protesta va acabar amb 30 ferits.
“És un moviment”
Els primers intents de protesta al Marroc han estat dissolts per les forces d’ordre públic, però ara s’han organitzat per internet i ja és difícil detenir la mobilització. Avui mateix està prevista una sentada convocada també a través de Facebook, en l’avinguda Mohamed V, la principal artèria de Rabat, on es troba el Parlament. “L’acte del 20 de febrer no és una manifestació de protesta, és quelcom més, és un moviment”, explica Montasser Drissi, un dels joves estudiants que treballen en la seva organització.
El sindicat Unió Marroquina del Treball, els estudiants de la Universitat de Rabat i els joves titulats en atur són els pròxims objectius del moviment. “Volem parlar amb ells, no de política, sinó de canvis socials”, expliquen des de l’organització.
Conèixer la repercussió de la convocatòria és difícil, perquè molts joves s’estan mobilitzant en diferents llocs del Marroc. Sol·liciten la reforma de la Constitució de 1996, un nou Govern per a mitigar la crisi social i treball per als llicenciats aturats. A pesar de les amenaces, els líders dels dos grups d’internet que mobilitzen als ciutadans (Moviment Llibertat i Democràcia Ara i Moviment 20 de Febrer. El Poble Vol Canviar), no tenen por. Asseguren que la situació en el seu país “no és bona i una revolució és possible”.
Els inicis de la legislació sobre la propietat intel·lectual es remunten a l’any
1710, quan el Parlament britànic va aprovar una llei que establia que tota obra publicada estaria sotmesa a drets d’autoria durant un termini de catorze anys, amb possibilitat de renovar-los una vegada si l’autor o autora encara era viva. Les patents i els drets d’autoria van néixer amb la finalitat de promoure el desenvolupament i permetre que les creadores traguessen profit de les seues obres durant un període de tempsconcret.
Conferència de delegades i delegats
Com ens afecta a les dones la crisi?
Dijous 3 de març de 2011 a les 10 hores
Sala Costa i Font (Via Laietana 18, novena planta, Barcelona)
Intervindran:
Joana Garcia, periodista especialitzada en drets de les dones i perspectiva de gènere en la informació, que ens situarà el marc teòric de la crisi i com ens afecta a les dones.
El dimecres dia 16 de febrer a les 6 de la tarda es reuneix la Comissió de Sostenibilitat de l’Ajuntament de Barcelona a la plaça Sant Miquel, en ella Imma Mayol, presidenta de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins, ha de respondre a la pregunta que realitza ERC sobre si es complirà el Conveni i es contractarà amb caràcter d’interins als companys/es que finalitzen el contracte de relleu, o s’incomplirà el conveni i se’ls acomiadarà.
Per a protestar contra l’incompliment del Conveni que representarà l’acomiadament dels contractats de relleu:
CONCENTRACIÓ – PROTESTA a Barcelona
Dimecres 18 hores, Plaça Sant Miquel (porteu-vos instruments de soroll).
PEL COMPLIMENT DEL CONVENI, CAP ACOMIADAMENT A PARCS I JARDINS
Repressió de la marxa del 12 de febrer a Alger
La repressió de la marxa va estar minuciosament preparada. En primer lloc, va començar amb una onada de detencions preventives de dirigents de les organitzacions convocants, segons s’anaven aproximant a la Plaça 1r de Maig, lloc de la convocatòria. Els furgons de la policia van resultar insuficients per a dur als centenars de manifestants cap a les comissaries de policia. Dirigents del CLA, de SATEF, de SNAPAP, de les seccions CNES (sindicats autònoms), militants de SOS Desapareguts i del Col·lectiu Algèria pacífic, de la Lliga Algeriana de defensa dels drets humans, de RCD, d’associacions de dones i de víctimes del terrorisme, periodistes, joves de col·lectius de desocupats, van ser detinguts per a tractar d’escapçar la manifestació. Després de ser retinguts diverses hores, totes van ser posades en llibertat.
Al costat de les detencions, el poder va orquestrar un veritable desplegament del terror. La ciutat d’Alger va sofrir des del divendres 11 un autèntic desplegament de les forces repressives. El Ministeri de l’Interior va requisar autobusos civils per a traslladar als seus agents perquè els seus propis vehicles no eren suficients. Uns 30.000 policies i gendarmes van ocupar militarment la ciutat: Regiments de la unitat republicana de seguretat ocupaven la plaça del 1r de maig, mentre altres unitats (amb furgons cel·lulars, camions amb mànegues, camions lleva neu, camions espolons, furgons, vehicles 4×4 i altres) pràcticament voltaven tots els eixos que conduïen a la plaça. Brigades d’intervenció van formar dobles barreres insuperables. Policies de paisà pertot arreu. Es va paralitzar la circulació d’autobusos, dels trens de rodalia, tot just circulaven taxis i nombrosos carrers van quedar tallades al tràfic per a impedir als convocats acudir al lloc de la cita.
El desplegament policial ha estat impressionant, tota una exhibició de material antidisturbis (comprat a la UE): porres, escuts, llançagranades lacrimògenes, fusells de boles de goma, armes lleugeres dissimulades, tanquetes… Helicòpters vigilaven des de l’aire els moviments dels manifestants. Tot el trajecte des de la Plaça 1r de Maig fins a la Plaça dels Màrtirs, al costat de la kasba, estava ocupat per les forces repressives, que tallaven els carrers d’accés amb filats i barreres. Un paisatge similar al de la “Batalla d’Alger”, aquesta vegada l’exèrcit i la policia algeriana contra el seu poble. Malgrat tot, unes 10.000 persones van participar en la marxa, arribant unes 3.000 a realitzar una concentració en la plaça 1r de Maig.
Repressió en altres ciutats
A Orà també la policia va impedir la concentració anunciada amb tàctiques similars: detenció d’unes 70 persones, lligades a les organitzacions convocants, a la Coordinació Nacional pel canvi i la democràcia. El mateix va passar a Anaba, Bejaia o Constantina, on s’havien convocat concentracions També en aquesta setmana centenars de desocupats en la regió de la Kabilia i Anaba, en l’extrem oriental del país, han tallat carreteres i s’han enfrontat amb les forces policials en demanda de llocs de treball.
Nova convocatòria per al 19 de febrer
Reunida el diumenge 13, la Coordinació nacional pel canvi i la democràcia, després de valorar positivament la marxa del dia 12, ha decidit organitzar una nova marxa dissabte que ve 19 a Alger, tornant a desafiar la prohibició de manifestacions a Alger, en el marc de l’estat d’urgència declarat des de 1992 i reforçat en la capital en 2001.
La CNCD, sorgida a iniciativa del sindicalisme autònom, va sorgir a la calor de les revoltes juvenils de primers de gener, que van causar diversos morts, més de 800 ferits i unes 1.200 detencions, reagrupant a sindicats, defensors de drets humans i de desapareguts, associacions de barris, de joves de dones, partits…, amb objectius senzills i clars: el canvi i la democràcia, l’aixecament de l’estat d’urgència, l’alliberament dels presos de les revoltes, una Algèria democràtica i social, obertura dels camps polític i mediàtic, i treball i justícia social.
* Equip de treball per al nord d’Àfrica de la Secretaria de Relacions Internacionals de la CGT
El número 125 del “Catalunya” – “Papers”, publicació mensual de les CGT de Catalunya i les Illes Balears, inclou:
– Editorial:
La nostra dignitat davant la seva traició
– Reportatge:
Retallada de les pensions i nou pacte social: El saqueig continua i seguim perdent drets
“Pensionazo”, o com treballar més anys per a cobrar menys
Es consuma l’atac a les pensions
La reforma de les pensions és cosa de joves
– Treball-economia:
Mobilitzacions contra la retallada de les pensions
Valoració de la CGT de Catalunya de la jornada de vaga i lluita del 27 de gener
Ara cal sumar forces i estar a l’alçada de les circumstàncies
Com pot afectar el “pensionazo” als treballadors del sector informàtic?
Spot amb la participació de diversos representants del món de la cultura, en suport a Rumb a Gaza i a la Flotilla de la Llibertat II que s’està preparant per al pròxim mes de maig de 2011.
En què consisteix la iniciativa?
Rumb a Gaza és una iniciativa nascuda des de la societat civil que té per objectiu el conèixer la realitat quotidiana que la població de Gaza (Palestina) viu en primera persona. Per a això ens marquem l’objectiu d’aconseguir 2 vaixells que puguin albergar a 200 persones i 2.000 tones d’ajuda humanitària, que serà lliurada a la UNRWA a la seva arribada a Gaza perquè gestioni la seva distribució.
Entre les persones que ja s’han compromès a acompanyar-los en aquesta travessia es troben actors, periodistes, escriptors, músics, sindicalistes i activistes socials que amb la seva presència, es comprometen a denunciar la insostenible situació a la qual està sotmesa la població de la franja de Gaza.
Com participar?
El llibret de 46 pàgines el podeu descarregar en el document adjunt, que es divideix en la introducció, la primera part, dedicada a explicar la realitat del ferrocarril a l’Estat espanyol, i la segona part, dedicada explicar quin model de ferrocarril volem.
En el SFF-CGT hem mantingut durant anys un projecte de defensa del ferrocarril que ha tractat de transcendir els aspectes purament sindicals, incloent en els nostres plantejaments el concepte d’un servei públic que ha d’estar a l’abast de tots i orientat al servei de la societat, i una manera de transport amb avantatges socials i mediambientals que comencen a ser reconegudes tant pel públic com per les pròpies administracions que han legislat i actuat en la seva contra.
La nostra voluntat ha estat des d’un començament treballar conjuntament amb col·lectius socials i arribar al públic amb un discurs clar, argumentat, obert i raonat, afavorint el debat i permetent que els àmbits més amplis de la societat tinguin coneixement del que des de les institucions es pretén fer amb un ferrocarril que és de tots.
El treball d’anàlisi ha estat recolzat en tot moment per un esforç per arribar al públic, i fonamentalment a la societat organitzada: usuaris, veïns, estudiants, associacions. El nostre missatge ha arribat en nombroses ocasions, i fonamentalment per mitjà de la mobilització, a una àmplia opinió pública a través dels mitjans de comunicació i de la nostra feina d’informació directa als usuaris del ferrocarril.
Ha estat un treball ben elaborat, un esforç dilatat en el temps, i si observem amb atenció com han canviat en l’última dècada tant l’opinió pública, que comença a ser conscient dels avantatges del ferrocarril com manera de transport i del ferrocarril públic en particular com una cosa que li pertany i sobre el que hauria de ser consultada, o els discursos polítics i institucionals que pretenen disfressar els seus propis actes i els interessos veritables als quals serveixen, veiem que el treball realitzat no ha estat estèril. Però també hem de reconèixer que queda molt per fer.
SFF-CGT
El divendres 18 de febrer, la Secretaria d’Acció Social de la Federació Local de Barcelona de la CGT organitza una jornada en defensa dels Drets Humans, en la sala d’actes del local de Via Laietana 18, 9a planta.
En primer lloc a les 19:30 es projectarà un curt de Manuel Raya titulat “El Eco de los Pasos”, adaptació de l’obra “Pedro y el Capitán”, de Mario Benedetti.
A continuació tindrà lloc una xerrada-debat en la qual intervindran els següents ponents:
* Ignacio Jovtis, que va ser Responsable a Londres d’Amnistia Internacional per als assumptes d’Espanya.
* Juanjo Álvarez, pare de Pedro Álvarez, assassinat per un policia fa 18 anys.
S’han iniciat mobilitzacions al llarg de tota aquesta setmana per exigir transparència i protegir els llocs de treball en perill del Grupo Estampaciones Sabadell.
El comitè d’empresa encara desconeix, per via formal, les últimes afirmacions de la premsa en relació a un nou ERO que pot afectar 95 treballadors. Les diverses informacions que han aparegut, aquesta última setmana, als mitjans d’informació en relació a les negociacions que la família propietària Bonet està duent a terme, per a la venta d’una part de l’accionariat d’ESSA Palau, situa en estat d’alerta als treballadors i treballadores. Tota la setmana han estat concentrant-se a les portes de l’empresa de 13h a 15h per a demostrar que no permetran més tractes abusiusper part de la Direcció.
En document adjunt us podeu descarregar una guia per a l’autodefensa davant les mútues laborals, un document breu, senzill i esquemàtic de 7 pàgines, editat per la CGT de Castella-Lleó.
Les Mútues Laborals es van crear inicialment com entitats gestores de les prestacions per accidents de treball i malalties professionals, havent de prestar una sèrie de serveis en canvi de quedar-se amb un percentatge de la quota d’accidents de treball que paguem a la Seguretat Social. Però la veritat és que amb la seva regulació legal de l’any 1995 es va avançar en la privatització de la salut pública convertint-se la majoria d’elles en censors de l’estat de salut i en un element més de pressió per a escurçar les baixes laborals, encara que la persona afectada encara no es trobi totalment recuperada.
Quines són les funcions bàsiques de les mútues? Com actuen davant un accident laboral, malaltia professional o baixa per malaltia comuna? Com hem d’actuar nosaltres? Què poden fer i què no poden fer?
En aquestes línies s’intenta adduir un grapat de raons que vindrien a justificar, en un moment com el present, la creació, entre nosaltres, d’una organització llibertària de caràcter global.
Edgar López – El Nacional
Per a afirmar que el procés polític liderat per Hugo Chávez no és una revolució sinó un espectacle, que pot alegrar o entristir a un aforament estès per la globalització, Rafael Uzcátegui contrasta les paraules amb els fets: durant els últims 11 anys no s’ha trencat amb l’esquema de país subjecte al petroli i “cada vegada que el Govern afirma que la seva política petroliera és de caràcter sobirà i antiimperialista, aprofundeix la seva relació comercial amb empreses transnacionals”. Desdel títol, “
El dimarts dia 15 de febrer comença el Curs d’Estudis Crítics des de les Ciències Socials
Aquest curs va dirigit a tothom. Convidem, no solament a alumnes universitaris, sinó també a estudiants de secundaria, de formació professional, a les associacions i els veïns del barri, així com també la gent del carrer, la gent que és a la ciutat per un període de temps més curt, a treballadors i treballadores, a aturats i aturades, a la gent. Va dirigit en definitiva a tothom vulgui participar i tingui ganes de venir a aprendre o ensenyar.
Dimecres 16 de febrer, 11 hores. Judici contra l’acomiadament d’Ambrosio Redondo (Baix Llobregat). Jutjat social 2, Ronda Sant Pere 41, Barcelona.
El company Ambrosio Redondo és un lluitador incansable contra les injustícies que ha viscut en l’empresa en la qual ha treballat més de 40 anys (Soler Almirall, Hayes Weels, Hayes Lemmerz). Una fàbrica que ha canviat de nom i d’amos però que ha tingut sempre a aquest company com exemple d’honestedat i de treball pels drets de tots/es.
En aquesta situació de crisi l’empresa ha tancat, duent la producció a altres centres, i ha aconseguit acabar amb un reducte important de militants de la CGT. Però a més ha volgut donar una lliçó i escarment al company, com exemple per a tots/es, obligant-li a signar un acord lesiu per a la plantilla o es quedava fora d’un acord de jubilació.
El nostre company no ha accedit a empassar-se amb aquesta imposició i l’empresa i els altres sindicats l’han acomiadat amb el nucli de la reforma laboral: els 20 dies per any i 12 mensualitats.
El company denuncia no només el seu acomiadament injust, si no el precedent negatiu per a tots nosaltres que ens enfrontem cada dia a les empreses i que un dia o un altre ens trobem amb xantatges d’aquest tipus.
Ambrosio és un exemple de dignitat i lluita. No s’ha empassat un acord injust i arrisca una gran quantitat de diners que els qui se l’han empassat, ja tenen en les seves butxaques. Però ell està disposat a defensar el principi de la no discriminació perquè els altres no enstrobem amb el mateix en el futur.
El pacte social provoca un canvi d’escenari de la incipient resistència social generada al voltant de la Vaga General del passat 29 de setembre. La pèrdua de drets pactada per la burocràcia sindical és la pitjor notícia per als treballadors i la ciutadania.
Tunísia travessa actualment un període excepcional de la seva història que indueix a grans transformacions principals, fins i tot radicals en el conjunt de la seva estructuració administrativa, política i jurídica. Aquest país, el poble del qual ha dut admirablement una revolució sota les consignes de llibertat i dignitat, ha demostrat una mobilització popular per aquests valors i és imprescindible concretar aquestes aspiracions i aquesta maduresa a través de les reformes polítiques i socials que consolidin els drets de tots els tunisians, i sobretot els drets de les dones.
Nosaltres, dones tunisianes, expressem alhora un orgull d’aquesta revolució que pertany a tots els tunisians i una determinació per a no ser desposseïts d’ella. Estem animades per una viva convicció que aquestes reformes institucionals i polítiques han de ser garants d’una total igualtat en els drets i els deures.
La dona tunisiana és una dona moderna que participa activament a dissenyar l’esfera política social i cultural del país. És doncs imprescindible que aquestes reformes consagrin la separació de la religió i la política i garanteixin la igualtat i els drets de tots els tunisians i tunisianes a una vida política i social emancipada i digna.
L’escena política actual és inestable, i negociacions estan en curs per al reconeixement de tots els partits polítics que presentin la demanda. Expressem per tant la nostra reserva quant a la integració en l’esfera política de moviments religiosos o d’ideologies totalitàries i sectàries en absència d’una reforma constitucional que garanteixi la separació de la política i de la religió.
Exigim que la Constitució del nostre país sigui garant dels nostres drets. Per això, ha d’incorporar dos articles que són per a nosaltres innegociables:
– La separació del camp religiós i del polític.
– La igualtat entre dones i homes en tots els àmbits, el que no passa actualment on les desigualtats persisteixen, pel que fa als drets successoris en particular.
És indispensable que les reformes garanteixin el caràcter constitucional i irrevocable dels drets dels quals gaudeixen les dones tunisianes i els tunisians generalment i garanteixin el seu respecte efectiu. Aquestes garanties són indispensables perquè aquesta fase de transició sigui duta a terme en bones condicions i amb la finalitat de restaurar la confiança en els diferents protagonistes polítics existents i emergents i reforçar finalment la convicció de les tunisianes i dels tunisians que ja mai més seran desposseïts i desposseïdes de la seva revolució.
* Aquest manifest va ser fet públic a finals de gener i entre les primeres dones signants hi ha dones del mon sindical, de l’ensenyament (professores i estudiants) i d’altres àmbits.
Els moviments de vaga i protesta, portats a terme en diverses ciutats d’Egipte, es multipliquen actualment per desenes de milers treballadors i treballadores egipcies que prossegueixen la seva lluita per a la democràcia, la justícia social i les llibertats sindicals.
A Suez, al Caire, a Luxor, a Mahalla, a Menya, a Quesna… els treballadors i treballadores protesten per a donar suport la lluita per a la democràcia i per a demanar el respecte dels seus drets socials i sindicals. Nombrosos sectors estan afectats per la vaga, en particular, la indústria tèxtil (Mahalla Spinning Company, Misr Spinning and Weaving Company), el ciment (Helwan Cement Company), el carbó (Helwan Coke Company), el turisme, les telecomunicacions, i fins i tot la indústria farmacèutica (Sigma à Quesna). Diverses empreses vinculades a la Companyia del Canal de Suez també estan implicades, sense que el tràfic marítim hagi estat afectat. Sectors públics, com l’educació i correus, també participen en aquest ampli moviment.
Aquest moviment es produeix al mateix temps que la creació del comitè constituent de la Federació Independent de Sindicats d’Egipte i de la presentació d’una demanda per part de CTUWS (Centre d’assessorament del moviment sindical autònom) contra Hussein Megawer, president del sindicat del poder, ETUF, per a investigar l’origen de la seva fortuna. La Central General de Treballadors Egipcis (EDUF) no és més que un aparell estatal de repressió i control dels treballadors en les empreses per part del partit-estat (PND) de Moubarak. Aquesta central ja va ser desplaçada per les vagues de Mahalla en el 2007 i 2008 quan els treballadors es van organitzar al marge del sindicat oficial i van crear les bases per a un sindicalisme autònom que avui està donant els seus fruits. En solidaritat amb aquesta vaga es va crear el «Moviment de Joves del 6 d’abril», grup informal de bloggers, que ha tingut la iniciativa de la convocatòria del 25 de gener de 2011.
L’actual situació està permetent la creació d’una nova confederació sindical des de la base, la qual cosa pot ser una experiència de gran importància per a la classe obrera egípcia i mundial.
Reproduïm extractes del manifest del comitè constituent de la Federació Independent de Sindicatsd’Egipte, fet públic el 30 de gener de 2011.
El 7 de novembre passat la secció sindical d’autobusos de TMB de la Confederació General del Treball (CGT) havia convocat a Barcelona una vaga d’autobusos en protesta per l’elevat cost econòmic –a càrrec de les arques municipals– de la finalment fracassada visita de Benet XVI que, finalment, i després de la petició d’il·legalització per l’empresa, la secció sindical es va veure obligada a desconvocar. Parlem amb Saturnino Mercader i Josep Garganté, dos dels més coneguts sindicalistes de CGT i protagonistes d’una de les majors lluites laborals que ha viscut la ciutat de Barcelona en aquests últims anys. Per a Mercader i Garganté el sindicalisme ha d’anar més enllà dels límits imposats –i autoimposats– i avançar cap al futur.
Publiquem a continuació una entrevista al company Nidal Tahrir, editada el 4 de febrer per anarkismo.net i traduïda al castellà per Jose Antonio Gutiérrez.
Recentment ens han sorprès els esdeveniments de Tunísia que han desembocat en la fugida del tirà Ben Alí, tan demòcrata per a Occident fins a abans-d’ahir i alumne exemplar del FMI. No obstant això, una altra “revolució” que té lloc des de fa dos anys ha estat convenientment silenciada pels mitjans de comunicació al servei de les plutocràcies europees.
Ha passat en la mateixa Europa (en el sentit geopolític), en un país amb la democràcia probablement més antiga del món, els orígens del qual es remunten a l’any 930, i que va ocupar el primer lloc en l’informe de l’ONU de l’Índex de Desenvolupament Humà de 2007/2008.
Endevineu de quin país es tracta? Estic segur que la majoria no té ni idea, com no la tenia jo fins que m’he assabentat per casualitat (a pesar d’haver estat allí en el 2009 i el 2010). Es tracta d’Islàndia, on es va fer dimitir a un govern al complet, es van nacionalitzar els principals bancs, es va decidir no pagar el deute que aquests han creat amb Gran Bretanya i Holanda a causa de la seva execrable política financera i s’acaba de crear una assemblea popular per a reescriure la seva constitució. I tot això de forma pacífica: a cop de cassola, crits i precís llançament d’ous. Aquesta ha estat una revolució contra el poder polític-financer neoliberal que ens ha conduït fins a la crisi actual. Heus aquí per què no s’han donat a conèixer tot just aquests fets durant dos anys o s’ha informat frivolament i de reüll: Què passaria si la resta de ciutadans europeus prenguessin exemple? I de passada confirmem, una vegada més per si encara no estava clar, al servei de qui estan els mitjans de comunicació i com ens restringeixen el dret a la informació en la plutocracia globalitzada de Planeta SA.
Aquesta és, breument, la història dels fets:
* A la fi de 2008, els efectes de la crisi en l’economia islandesa són devastadors. A l’octubre es nacionaliza Landsbanki, principal banc del país. El govern britànic congela tots els actius de la seva subsidiària IceSave, amb 300.000 clients britànics i 910 milions d’euros invertits per administracions locals i entitats públiques del Regne Unit. A Landsbanki li seguiran els altres dos bancs principals, el Kaupthing el Glitnir. Els seus principals clients estan en aquest país i a Holanda, clients als quals els seus estats han de reemborsar els seus estalvis amb 3.700 milions d’euros de diners públics. En aquells dies, el conjunt dels deutes bancaris d’Islàndia equival a diverses vegades el seu PIB. D’altra banda, la moneda es desploma i la borsa suspèn la seva activitat després d’un enfonsament del 76%. El país està en fallida.
Aquest article tracta la crisi actual, no com una crisi merament financera, si no com una tendència inherent dels cicles d’expansió i depressió del sistema productiu capitalista. Interessant article d’Economia Política.
“La crisi econòmica general que es va deslligar internacionalment en 2008 és una Gran Depressió. Va Ser iniciada per una crisi financera a EE UU, però no va ser la causa. La crisi és una fase absolutament normal d’una tendència recurrent a llarg termini de l’acumulació capitalista, en la qual se succeïxen ones llargues expansives i depressives. Quan té lloc la transició, la salut de l’economia canvia de bona a mala. En una ona llarga depressiva un xoc pot desencadenar una crisi, exactament com va ocórrer amb el col·lapse del mercat de les hipoteques subprime en 2007, i com xocs anteriors van desencadenar les crisis dels 1820, 1870, 1930 i 1970.
En la seva justament reconeguda obra “La Gran Crisi de 1929”, John Kenneth Galbraith va assenyalar que si la Gran Depressió dels anys 1930 va ser precedida per una creixent especulació financera, va ser no obstant això el feble i fràgil estat de l’economia en 1929 el que va permetre que l’ensulsiada dels mercats borsaris desencadenés el col·lapse econòmic. El mateix succeeix avui. Aquells que prefereixen considerar cadascun d’aquests episodis com esdeveniments excepcionals, com la casual aparició d’un “cigne negre” en una bandada fins a llavors blanca com la neu, han oblidat la dinàmica històrica que intenten explicar. I en el procés obliden també, convenientment, que és la mateixa lògica del benefici la qual ens condemna a repetir aquesta història una vegada i una altra.
L’acumulació del capital és un procésdinàmic turbulent […]”
