El pacte social provoca un canvi d’escenari de la incipient resistència social generada al voltant de la Vaga General del passat 29 de setembre. La pèrdua de drets pactada per la burocràcia sindical és la pitjor notícia per als treballadors i la ciutadania.
Tunísia travessa actualment un període excepcional de la seva història que indueix a grans transformacions principals, fins i tot radicals en el conjunt de la seva estructuració administrativa, política i jurídica. Aquest país, el poble del qual ha dut admirablement una revolució sota les consignes de llibertat i dignitat, ha demostrat una mobilització popular per aquests valors i és imprescindible concretar aquestes aspiracions i aquesta maduresa a través de les reformes polítiques i socials que consolidin els drets de tots els tunisians, i sobretot els drets de les dones.
Nosaltres, dones tunisianes, expressem alhora un orgull d’aquesta revolució que pertany a tots els tunisians i una determinació per a no ser desposseïts d’ella. Estem animades per una viva convicció que aquestes reformes institucionals i polítiques han de ser garants d’una total igualtat en els drets i els deures.
La dona tunisiana és una dona moderna que participa activament a dissenyar l’esfera política social i cultural del país. És doncs imprescindible que aquestes reformes consagrin la separació de la religió i la política i garanteixin la igualtat i els drets de tots els tunisians i tunisianes a una vida política i social emancipada i digna.
L’escena política actual és inestable, i negociacions estan en curs per al reconeixement de tots els partits polítics que presentin la demanda. Expressem per tant la nostra reserva quant a la integració en l’esfera política de moviments religiosos o d’ideologies totalitàries i sectàries en absència d’una reforma constitucional que garanteixi la separació de la política i de la religió.
Exigim que la Constitució del nostre país sigui garant dels nostres drets. Per això, ha d’incorporar dos articles que són per a nosaltres innegociables:
– La separació del camp religiós i del polític.
– La igualtat entre dones i homes en tots els àmbits, el que no passa actualment on les desigualtats persisteixen, pel que fa als drets successoris en particular.
És indispensable que les reformes garanteixin el caràcter constitucional i irrevocable dels drets dels quals gaudeixen les dones tunisianes i els tunisians generalment i garanteixin el seu respecte efectiu. Aquestes garanties són indispensables perquè aquesta fase de transició sigui duta a terme en bones condicions i amb la finalitat de restaurar la confiança en els diferents protagonistes polítics existents i emergents i reforçar finalment la convicció de les tunisianes i dels tunisians que ja mai més seran desposseïts i desposseïdes de la seva revolució.
* Aquest manifest va ser fet públic a finals de gener i entre les primeres dones signants hi ha dones del mon sindical, de l’ensenyament (professores i estudiants) i d’altres àmbits.
Els moviments de vaga i protesta, portats a terme en diverses ciutats d’Egipte, es multipliquen actualment per desenes de milers treballadors i treballadores egipcies que prossegueixen la seva lluita per a la democràcia, la justícia social i les llibertats sindicals.
A Suez, al Caire, a Luxor, a Mahalla, a Menya, a Quesna… els treballadors i treballadores protesten per a donar suport la lluita per a la democràcia i per a demanar el respecte dels seus drets socials i sindicals. Nombrosos sectors estan afectats per la vaga, en particular, la indústria tèxtil (Mahalla Spinning Company, Misr Spinning and Weaving Company), el ciment (Helwan Cement Company), el carbó (Helwan Coke Company), el turisme, les telecomunicacions, i fins i tot la indústria farmacèutica (Sigma à Quesna). Diverses empreses vinculades a la Companyia del Canal de Suez també estan implicades, sense que el tràfic marítim hagi estat afectat. Sectors públics, com l’educació i correus, també participen en aquest ampli moviment.
Aquest moviment es produeix al mateix temps que la creació del comitè constituent de la Federació Independent de Sindicats d’Egipte i de la presentació d’una demanda per part de CTUWS (Centre d’assessorament del moviment sindical autònom) contra Hussein Megawer, president del sindicat del poder, ETUF, per a investigar l’origen de la seva fortuna. La Central General de Treballadors Egipcis (EDUF) no és més que un aparell estatal de repressió i control dels treballadors en les empreses per part del partit-estat (PND) de Moubarak. Aquesta central ja va ser desplaçada per les vagues de Mahalla en el 2007 i 2008 quan els treballadors es van organitzar al marge del sindicat oficial i van crear les bases per a un sindicalisme autònom que avui està donant els seus fruits. En solidaritat amb aquesta vaga es va crear el «Moviment de Joves del 6 d’abril», grup informal de bloggers, que ha tingut la iniciativa de la convocatòria del 25 de gener de 2011.
L’actual situació està permetent la creació d’una nova confederació sindical des de la base, la qual cosa pot ser una experiència de gran importància per a la classe obrera egípcia i mundial.
Reproduïm extractes del manifest del comitè constituent de la Federació Independent de Sindicatsd’Egipte, fet públic el 30 de gener de 2011.
El 7 de novembre passat la secció sindical d’autobusos de TMB de la Confederació General del Treball (CGT) havia convocat a Barcelona una vaga d’autobusos en protesta per l’elevat cost econòmic –a càrrec de les arques municipals– de la finalment fracassada visita de Benet XVI que, finalment, i després de la petició d’il·legalització per l’empresa, la secció sindical es va veure obligada a desconvocar. Parlem amb Saturnino Mercader i Josep Garganté, dos dels més coneguts sindicalistes de CGT i protagonistes d’una de les majors lluites laborals que ha viscut la ciutat de Barcelona en aquests últims anys. Per a Mercader i Garganté el sindicalisme ha d’anar més enllà dels límits imposats –i autoimposats– i avançar cap al futur.
Publiquem a continuació una entrevista al company Nidal Tahrir, editada el 4 de febrer per anarkismo.net i traduïda al castellà per Jose Antonio Gutiérrez.
Recentment ens han sorprès els esdeveniments de Tunísia que han desembocat en la fugida del tirà Ben Alí, tan demòcrata per a Occident fins a abans-d’ahir i alumne exemplar del FMI. No obstant això, una altra “revolució” que té lloc des de fa dos anys ha estat convenientment silenciada pels mitjans de comunicació al servei de les plutocràcies europees.
Ha passat en la mateixa Europa (en el sentit geopolític), en un país amb la democràcia probablement més antiga del món, els orígens del qual es remunten a l’any 930, i que va ocupar el primer lloc en l’informe de l’ONU de l’Índex de Desenvolupament Humà de 2007/2008.
Endevineu de quin país es tracta? Estic segur que la majoria no té ni idea, com no la tenia jo fins que m’he assabentat per casualitat (a pesar d’haver estat allí en el 2009 i el 2010). Es tracta d’Islàndia, on es va fer dimitir a un govern al complet, es van nacionalitzar els principals bancs, es va decidir no pagar el deute que aquests han creat amb Gran Bretanya i Holanda a causa de la seva execrable política financera i s’acaba de crear una assemblea popular per a reescriure la seva constitució. I tot això de forma pacífica: a cop de cassola, crits i precís llançament d’ous. Aquesta ha estat una revolució contra el poder polític-financer neoliberal que ens ha conduït fins a la crisi actual. Heus aquí per què no s’han donat a conèixer tot just aquests fets durant dos anys o s’ha informat frivolament i de reüll: Què passaria si la resta de ciutadans europeus prenguessin exemple? I de passada confirmem, una vegada més per si encara no estava clar, al servei de qui estan els mitjans de comunicació i com ens restringeixen el dret a la informació en la plutocracia globalitzada de Planeta SA.
Aquesta és, breument, la història dels fets:
* A la fi de 2008, els efectes de la crisi en l’economia islandesa són devastadors. A l’octubre es nacionaliza Landsbanki, principal banc del país. El govern britànic congela tots els actius de la seva subsidiària IceSave, amb 300.000 clients britànics i 910 milions d’euros invertits per administracions locals i entitats públiques del Regne Unit. A Landsbanki li seguiran els altres dos bancs principals, el Kaupthing el Glitnir. Els seus principals clients estan en aquest país i a Holanda, clients als quals els seus estats han de reemborsar els seus estalvis amb 3.700 milions d’euros de diners públics. En aquells dies, el conjunt dels deutes bancaris d’Islàndia equival a diverses vegades el seu PIB. D’altra banda, la moneda es desploma i la borsa suspèn la seva activitat després d’un enfonsament del 76%. El país està en fallida.
Aquest article tracta la crisi actual, no com una crisi merament financera, si no com una tendència inherent dels cicles d’expansió i depressió del sistema productiu capitalista. Interessant article d’Economia Política.
“La crisi econòmica general que es va deslligar internacionalment en 2008 és una Gran Depressió. Va Ser iniciada per una crisi financera a EE UU, però no va ser la causa. La crisi és una fase absolutament normal d’una tendència recurrent a llarg termini de l’acumulació capitalista, en la qual se succeïxen ones llargues expansives i depressives. Quan té lloc la transició, la salut de l’economia canvia de bona a mala. En una ona llarga depressiva un xoc pot desencadenar una crisi, exactament com va ocórrer amb el col·lapse del mercat de les hipoteques subprime en 2007, i com xocs anteriors van desencadenar les crisis dels 1820, 1870, 1930 i 1970.
En la seva justament reconeguda obra “La Gran Crisi de 1929”, John Kenneth Galbraith va assenyalar que si la Gran Depressió dels anys 1930 va ser precedida per una creixent especulació financera, va ser no obstant això el feble i fràgil estat de l’economia en 1929 el que va permetre que l’ensulsiada dels mercats borsaris desencadenés el col·lapse econòmic. El mateix succeeix avui. Aquells que prefereixen considerar cadascun d’aquests episodis com esdeveniments excepcionals, com la casual aparició d’un “cigne negre” en una bandada fins a llavors blanca com la neu, han oblidat la dinàmica històrica que intenten explicar. I en el procés obliden també, convenientment, que és la mateixa lògica del benefici la qual ens condemna a repetir aquesta història una vegada i una altra.
L’acumulació del capital és un procésdinàmic turbulent […]”
DEPARTAMENT DE TREBALL
ORDRE TRE/309/2010, d’11 de maig, per la qual s’estableix el calendari oicial de festes laborals per a l’any 2011.
Atès el que disposen l’article 170.1.l) de l’Estatut d’autonomia de Catalunya; l’article 37 del Reial decret legislatiu 1/1995, de 24 de març, pel qual s’aprova el Text refós de l’Estatut dels treballadors, i el Decret 177/1980, de 3 d’octubre, modificat pel Decret 17/1982, de 28 de gener, pel Decret 152/1997, de 25 de juny, i pel Decret 146/1998, de 23 de juny;
Salari mínim interprofessional, 2011
Salari mínim interprofessional per a l’any 2011, corresponent a qualsevol activitat (agrícola, industrial o de serveis), sense distinció de sexe ni edat dels treballadors:
21’38 euros/dia
641’40 euros/mes
Mínim 8.979’60 euros/any.
Els beneficis de Santander, BBVA, La Caixa, Caja Madrid i Popular només cauen un 5%
El banc pilotat per Botín acumula 35.000 milions en 4 anys convulsos
Les cinc entitats apleguen 129.300 milions en riscos immobiliaris
“La crisi és com la febre dels nens, que comença molt forta però després baixa”. La metàfora és del 2008 i l’autor és Emilio Botín, que temps després en alguna conversa informal amb periodistes admetia sense embuts el desencert de menystenir la crisi amb el seu auguri comparatiu. Durant el 2010 encara fuetejat per la crisi, els resultats dels cinc grans de la banca només han tingut una lleu febrada. Santander, BBVA, La Caixa, Caja Madrid i Banc Popular sumen uns guanys de 14.940 milions, només un 5% menysque el 2009.
Qualsevol CGTista a pesar de no sorprendre’s per res del que els poderosos ens imposen, amb el beneplàcit de totes les formacions polítiques i fins i tot les mal anomenades centrals sindicals majoritàries, encara no ens volem creure el que ens han fet amb el sistema de públic de pensions.
Sempre havíem defensat i defensem que la reforma era necessària, però per a millorar el nostre nivell de vida i elevar el llistó del suposat Estat del Benestar. Mai haguéssim hagut de poder pensar que qui diuen defensar els interessos dels treballadors i treballadores d’aquest país, aplaudissin el que han subscrit. Els nostres pitjors malsons s’han convertit en realitat.
La reforma de les pensions que han acordat i que seguirà una discussió parlamentària amb la seva aprovació definitiva, va empitjorarà el nostre nivell de vida i significa també una rebaixa substancial, tant en el futur com en el present. Recordem i no podem oblidar, que les pensions també són part del nostre salari, ja que les cotitzacions, les paguem nosaltres directament en primer lloc, i indirectament amb les anomenades cotitzacions empresarials. No deixa de ser una part del nostre salari que avui en lloc de pagar-nos, tenen l’obligació de derivar-lo al pagament de la Seguretat Social, que afrontarà l’abonament de les futures pensions quan ens jubilem.
En aquesta ocasió s’han atrevit directament a ficar la mà en la nostra butxaca. Recordem que, les pensions es paguen directament amb les contribucions al sistema que fem directament des de les nostres nòmines. No ho oblidem mai.
És escandalós que s’allargui per mitjà d’aquest acord, l’edat en que puguem jubilar-nos. Per això s’escurça el període de gaudir de la vida i, a més, es provoca un greuge contra la joventut que ara no té treball i, seguirà sense ell, perquè ens hauríem de mantenir mes temps en el nostre lloc de treball, absorbint necessitat productiva que no podran realitzar els mes joves. Alhora aquesta circumstància els impedirà acumular el temps necessari per a arribar a un nivell de jubilació adequat.
Obliguen a perllongar encara mes els anys d’esforç productiu i també, per a complementar el futur, derivar estalvi directament a plans de pensions amb els inconvenients que tenen. Sobretot a l’estar gestionats pels mateixos poderosos que els fan a la seva mesura. La dada mes remarcable i criticada és la de la prolongació de la vida laboral, però té un efecte igual o mes pervers, passar de tenir en compte els últims 15 anys cotitzats als 25 anys, tal com preveu l’acord que han subscrit.
La pensió pública tenia i té com objectiu mantenir un nivell de vida, arran de substituir un salari per una pensió de semblant import. Doncs bé, si ja no s’hi arribava tenint en compte per al seu càlcul els últims 15 anys cotitzats, menys encara s’arribarà quan es comptabilitzin els últims 25 anys cotitzats. Queda clar que ens han retallat directament el nostre salari. En dos nivells; el de prolongació de la vida laboral i el de retallada de la pensió a cobrar.
La CGT pot fer anàlisis i crides a la mobilització i repulsa del que acorden altres, però no és suficient que ho fem solament des de les nostres sigles, és hora que els treballadors i treballadores reprenguem el camí de la reclamació pública i sense limitacions perquè no es deteriorin encara mes, les nostres condicions laborals. Solament amb la mobilització de tots i totes en i des de la implicació personal, podrem parar aquests atropellaments.
Hem de tenir clar, i per això aposto, que no ha d’haver-hi treball en negre, que ha de cotitzar-se per tot, que no pot haver-hi un treball sense un contracte i el corresponent pagament de cotitzacions. Si diem i proposem que l’únic camí és el del repartiment del treball i de la riquesa el que hem de començar a fer és: desemmascarar les prolongacions de jornada i les hores extres. No val ja, el camini jo calent i que es rigui la gent.
És hora, al meu entendre, que des de la CGT apostem perquè cadascun ens impliquem, rebutgem directament el que ens imposen i reprenguem com propi el discurs i la reivindicació de jornades de 35 hores a la setmana, jubilació als 60 anys. És l’única cosa que comporta el repartiment de treball i de riquesa.
Entenc que des de la CGT podem convocar tantes vagues com se’ns demandi fer o decidim en la nostra organització, però perquè siguin efectives han de ser assumides pels treballadors i treballadores, convèncer que la protesta és necessària i convenient serà la nostra tasca.
Sempre he tingut clar que la CGT mai ha tingut entre els seus objectius anar convocant vagues, el nostre objectiu és i sempre ha estat, obtenir i plantejar viure en un món millor i amb les millors condicions de vida i benestar. Aconseguir-lo és el nostre afany
7 de febrer del 2011.
Joaquim Garreta Rana, afiliat del Sindicat de Banca de CGT Barcelona
Resum que a partir d’ara es farà periòdicament dels indicadors econòmics i socials de l’estat espanyol, segons les fonts estadístiques oficials.
– ACTIVITAT, OCUPACIÓ I ATUR
En l’últim trimestre de 2010 l’atur afecta a 4.696.600 persones (és la major xifra de desocupats registrada a l’Estat espanyol en tota la història). El 20,33% de la població activa està en atur. Al llarg de 2010, el nombre de desocupats va augmentar en 370.100 persones. Després de dos trimestres amb una lleugera creació d’ocupació, en el quart trimestre de 2010 l’ocupació ha disminuït en 138.600 persones, i el nombre d’aturats ha augmentat en 121.900 persones. El fet que l’augment de l’atur sigui menor que la caiguda de l’ocupació es deu al descens de la població activa, les causes de la qual s’expliquen per l’anomenat “efecte descoratjament”: davant les dificultats de trobar una ocupació, algunes persones opten per deixar de buscar-lo.
2010 és el quart any consecutiu en el qual augmenta l’atur: el 2007 va augmentar en 117.000 persones, el 2008 en 1.280.300, el 2009 en 1.118.600 i el 2010 en 370.100. D’aquesta forma, durant aquests quatre anys l’atur ha augmentat en 2.886.000 persones.
– ATUR DE LLARGA DURADA, ATUR JUVENIL I LLARS AMB TOTS ELS SEUS MEMBRES EN ATUR
2.049.900 desocupats porten més d’un any en aquesta situació. 940.000 persones porten més de dos anys en atur. L’atur juvenil afecta al 42% dels menors de 25 anys. En el quart trimestre de 2010, el nombre de llars amb tots els seus actius en atur ha augmentat en 35.600, situant-se en 1.328.000. Aquesta situació afecta al 7,69% de les llars espanyoles.
– TEMPORALITAT
Atès que la major part de l’ocupació destruïda era de caràcter temporal, la taxa de temporalitat (el percentatge d’ocupacions temporals sobre el total d’ocupacions) ha descendit lleugerament, situant-se en el 24,8%. Aquesta taxa també va augmentar quan durant el segon i tercer trimestre de 2010 es va crear ocupació, el que confirma l’important pes de la temporalitat en la contractació a Espanya.
– SECTORS ECONÒMICS
S’ha produït una certa creació d’ocupació en Agricultura (amb 50.500 ocupats més que en el trimestre anterior, a causa del inici d’algunes campanyes intensives en mà d’obra) i en Indústria (amb 22.200 ocupats més). La destrucció d’ocupacions s’ha concentrat en el sector Serveis (amb 115.800 ocupats menys) i en la Construcció (95.600 ocupats menys, el doble dels quals es van perdre en el mateix període de l’any anterior, el que reflecteix l’impacte del descens de l’obra pública).
– HOMES/DONES
La taxa d’atur masculina és del 19,95%, i la femenina del 20,79%, mantenint-se la composició de l’atur observada des de l’any 2008, amb relativament poca distància entre les taxes d’atur masculina i femenina, i amb un major nombre d’homes en atur que de dones. En el quart trimestre de 2010, l’ocupació ha augmentat entre les dones (27.900 ocupades més que en el tercer trimestre de 2010), i descendit entre els homes (166.500 ocupats menys). La taxa d’activitat femenina ha augmentat un 0,38% respecte al tercer trimestre, situant-se en el seu màxim històric (52,6%). Al llarg de tot 2010 l’atur va augmentar més entre les dones que entre els homes: l’atur femení va créixer un 11,24% (217.400 desocupades més) i el masculí un 6,38% (152.700 desocupats més).
– POBLACIÓ ESTRANGERA
En el quart trimestre de 2010, l’ocupació entre els estrangers ha descendit en 88.000 persones, mentre que entre els espanyols, el nombre d’ocupats ha disminuït en 50.700. La taxa d’atur de la població estrangera augmenta un 1,05%, situant-se en el 30,4%, gairebé un 12% més que la taxa d’atur de la població de nacionalitat espanyola.
– COMUNITATS AUTÒNOMES
En el conjunt de 2010, totes les Comunitats presenten pujades de l’atur, excepte País Basc (en el qual l’atur ha descendit) i Pais Valencià (el nombre de desocupats del qual pràcticament no varia). Les taxes d’atur més altes es donen a Canàries i Andalusia (taxes superiors al 28%). En l’extrem oposat, País Basc, Comunitat Foral de Navarra i Cantàbria tenen taxes d’atur inferiors al 15%.
Tota la informació detallada en el pdf adjunt.
Plens de somnis i maletes, caminem cap als indrets més allunyats de la nostra geografia per endinsar-nos pacientment en coves i paranys parats. Somrients ens diuen que serem nosaltres qui serà protagonista de la nostra pròpia vida i sabem que són mentides però sona tan bé, dringa tan harmoniosament la seva veu a les nostres orelles que no ens volem creure que tot són mentiders i els escoltem i somiem amb elles i ells.
JORNADES DE FORMACIÓ
INTRODUCCIÓ A L’ANÀLISI ECONÒMICA
DE LA SOCIETAT ACTUAL
Divendres 25 de febrer: de 18:00 a 20:30 hores
Dissabte 26 de febrer: de 10:00 a 14:00 hores i de 15:00 a 19:00 hores
Lloc: aulesdel CESL (Via Laietana 18, 10a. Planta, Barcelona).
El lado oscuro de Google
Historia y futuro de la industria de los metadatos
Ippolita
Virus editorial. 2010
Entre les bondats que Google difon de si mateixa no estan les 133 webs censurades a Europa, la submissió a les pressions censores del Govern xinès o la cancel·lació de la publicitat del grup ecologista Oceana 36 per a evitar problemes amb un dels seus inversors: la Royal Caribbean Cruise Lines. Solament tres exemples de com Google Corporation viola els principis de neutralitat i llibertat d’accés i expressió en la Xarxa per a salvaguardar els seus propis interessos.
El Estado y la conflictividad político-social en el siglo XX
Claves para entender la crisis del siglo XXI
Ramón Fernández Durán
Virus editorial. 2010
En el segle XX, la institució de l’Estat s’àmplia al món sencer, sobretot amb la irrupció d’un gran nombre de nous Estats després de la fi del domini colonial europeu, i ho fa en la seva forma d’Estat-nació de tall capitalista que arriba a el seu apogeu amb l’ensulsiada de la Unió Soviètica. Es passa d’un Estat fortament liberal a inicis del segle XX, a un Estat social a la meitat del mateix —sobretot en els territoris centrals occidentals—, per a acabar altra vegada amb un tipus d’Estat de tall «neoliberal» a la fi del segle. Això significarà el desmantellament de moltes de les conquestes polítiques i socials aconseguides, i provocarà una creixent crisi de legitimitat institucional sobretot en la Perifèria, on la seva presència i arrelament era molt menor.
Poetes en temps de revolta. Barcelona, 1936-1939
Ferran Aisa
Lleonard Muntaner Editor. Palma, 2010
“Poetes en temps de revolta” de l’historiador i poeta Ferran Aisa Pàmpols (Barcelona, 1948), és un passeig per la Barcelona revolucionària que viu apassionadament el temps de guerra contra el feixisme. És una mostra de la vitalitat del poble vers les dificultats del moment que són superades a base de fe en l’ésser humà, i ho fa a través de la cultura i de la poesia. És el compromís solidari d’artistes, intel·lectuals i poetes amb el poble que està defensant la llibertat al front o a la rereguarda.
L’acord que els sindicats majoritaris i el Govern acaben d’aconseguir estava cantat. Només els més cecs, o els més il·lusos, conservaven l’esperança que aquests sindicats, amb la seva trista trajectòria de decennis, mantinguessin encesa la flama de la independència i de la contestació.
A Tunísia segueix el pols entre el poble i el govern
Tunísia es troba en la cruïlla entre seguir el camí de la revolució i de la transformació social o consolidar a l’actual govern d’unitat nacional i detenir l’avanç de canvis profunds i reals. El nou govern inicia el seu mandat amb la repressió. El nou govern de Ghanouchi, format la nit del 27 de gener, després de la visita a Tunísia de Jeffrey Feltman (Sotssecretari d’Estat americà per a assumptes d’Orient Pròxim) va començar el seu treball amb l’àmplia i brutal repressió de la caravana de la revolució.
El divendres 28 de gener, les forces antidisturbis van llançar un assalt contra milers de persones que, vingudes de diverses regions del país en el marc de la caravana de la Revolució, ocupaven des del diumenge 23 de gener la Plaça del Govern a la Kasba. Els ocupants, organitzats en un Comitè de coordinació, havien decidit, democràticament, perllongar l’ocupació de la plaça el divendres 28 de gener.
La resposta del nou Govern Ghanouchi no es va fer esperar: a cop de gasos lacrimògens i porres, la policia va desallotjar violentament la plaça provocant diversos ferits hospitalitzats i nombroses detencions. Desallotjats de la plaça del Govern, van fer una manifestació per l’avinguda Burguiba, on es van incorporar nombrosos visnsnts fins que la policia va tornar a intervenir, usant de nou gasos lacrimògens contra manifestants pacífics.
El poble segueix la seva lluita. És important constatar com la caravana de la revolució estava formada per multitud de joves vinguts de les zones més marginals de Tunísia, els veritables protagonistes del canvi, i els que han sofert una repressió mes violenta. Joves de Regueb, Kasserine, Sidi Bouzid, Tela, Jendouba, Kef, Tozeur. “No ens robaran la nostra revolució”, diu una pintada en la plaça Ibn Khaldun. Criden: Dignitat, dignitat, dignitat (karama, karama, karama), que és com dir treball, hospitals, cultura, decisió, paraula pública, respecte a les seves pròpies creacions. Va caure el dictador, però roman la dictadura.
La cruïlla de la revolució tunisiana. El nou govern d’unitat nacional en el qual es manté Ghanouchi com primer ministre, més dos ministres del RCD en carteres no claus, suposa l’opció més clarament defensada per EEUU i la UE com garantia de fre del procés revolucionari. Ja ha aconseguit neutralitzar l’oposició de la UGTT, que dóna una de freda i una de calenta, pren algunes mesures per a acontentar a la gent, apartant de la policia a un nombre d’inspectors vinculats a la repressió, però el seu objectiu fonamental és frenar el procés de canvi i permetre la continuïtat del sistema. La UGTT segueix amb les vacil·lacions de la seva Direcció que, no oblidem, va donar suport a la candidatura de Ben Ali en les ultimes presidencials.
D’altra banda cal assenyalar que la CGTT, sindicat prohibit pel règim de Ben Ali, que va intentar la seva legalització en el 2008, va anunciar el començament de la seva activitat en una roda de premsa el dimarts dia 1 de febrer.
Enfront del govern, se segueixen mobilitzant els joves autoroganitzats des de la base, els sectors radicals de la UGTT, malgrat l’acord de la Direcció del sindicat, i tots els partits exclosos del govern, entre ells el Front 14 de gener, impulsat pel PCOT. I especialment totes les experiències d’autogestió i participació popular que s’estan desenvolupant en molts llocs de Tunísia.
La participació de la dona. També ha estat important la manifestació de dones per la ciutadania i la igualtat del 29 de gener impulsada per l’Associació Tunisiana de Dones Demòcrates (ATFD), una de les poques associacions autènticament d’oposició sota la dictadura de Ben Ali, juntament amb la Lliga Tunisiana de Defensa dels Drets Humans (LTDDH), la comissió de dones de la qual i la de la UGTT i l’Associació de dones tunisianes per la investigació i el desenvolupament (AFTURD) han participat en la convocatòria de la marxa.
En format power point, odp i pdf, el Gabinet d’Estudis Confederal de la CGT ha actualitzat aquesta presentació en 30 diapositives, en les quals es resumeix el model públic de pensions, els atacs rebuts per governs i capital, i les conseqüències de la nova Reforma de les Pensions, pactada amb CCOO-UGT i patronal a esquenes de la societat i dels treballadors. Es tracta de l’actualització del material elaborat uns dies abans de la signatura del nou pacte social i la retallada de les pensions.
Dins la XIV Marxa-Homenatge als Maquis
9 i 10 d’abril de 2011
Vilanova de Meià (La Noguera)
Casa Colònies de Cal Petit www.calpetit.net
– Dissabte 9 d’abril
De 8 h a 8:30 h: rebuda dels participants.
El programa “Els Matins” de TV3, del 2 de febrer de 2011, ha entrevistat a les 10 h. del matí a Bruno Valtueña, Secretari General de CGT Catalunya, i Saturnino Mercader, de la Secció Sindical de CGT d’Autobusos de TMB.
El vídeo, de quasi 10 minuts, recull les seves intervencions, responent a les preguntes plantejades per Josep Cuní.
En document adjunt, teniu l’acord o nou pacte social signat avui mateix pel govern, la patronal i els sindicats venuts al sistema.
L’acord es titula:
ACUERDO SOCIAL Y ECONÓMICO
Para el crecimiento, el empleo y la garantía de las pensiones
A falta d’un estudi i anàlisi detallat del seu contingut, aquí el teniu per tal que pugueu saber què és el que han acordat, quines són les noves retallades que ens esperen, les noves mesures que ensafectaran negativament.
El dissabte 5 de febrer a Mollet i el diumenge dia 6 a Barcelona, Sodepau organitza la Jornada: “Barris, perifèries urbanes i accions de co-desenvolupament amb població marroquina a Catalunya: entre els drets humans i la inclusió social”.
– Dia 5 a Mollet: Institut IES Gallecs, Pg. De Cesc Basc 5/Av. Riboli (al costat de la pista de atletisme) de Mollet
– Dia 6 a Barcelona: RAI, c/ Carders,12 pral. Barcelona, Metro Jaume I. Línea groga.
Com s’ha fet l’entrevista
Aquesta entrevista a l’Hortènsia Inés consta de tres parts diferenciades. Una, en què li preguntem sobre els seus orígens, que malauradament hem de retallar, malgrat que la seva família es mereix tot un llibre. La part central, a la qual hem dedicat més espai, tracta de la revolta del passat octubre a França. En aquesta part hi ha participat també el company Antonio Horta. I, finalment, una tercera part, que anirà separada com article a banda per raons d’espai, sobre l’educació la Catalunya Nord, que podeu llegir a la pàgina 30 d’aquest Catalunya. Aquesta està feta, bàsicament, amb preguntes enviadesper Xavier Díez.
