Trenta anys després del “cas Scala”, i amb el moviment llibertari una altra vegada en esforçat ascens, torna el tèrmit del “calumnia que algo queda”. Quan la deslegitimació popular del règim constitucional sorgit del 18 de juliol assoleix cotes de vergonya, i els seus tribunals sufoquen la clamorosa demanda ciutadana d’investigar els crims del franquisme, sorgeix un revisionisme amb «vitola» d’esquerra que pretén la recuperació de la memòria històrica contra un sector del bàndol dels vençuts que milita a l’oposició social al sistema heretat. Ara la modalitat consisteix en l’incriminació de l’anarquisme en brutals actes de terrorisme basant-se en un suport documental confeccionat amb sorprenents revelacions: en un cas una acta extraviada durant la guerra i en l’altre les “confessions” d’un energumen asocial induïdes pels seus propis torturadors. Els últims actius d’aquesta ja contumaç saga de suposats “testimonis de càrrec“, que no poden ser contrariats pels seus damnificats, fa temps desapareguts, tenen els escriptors Martínez Reverte (Jorge) i García Alix (Carlos) com a protagonistes. U per la seva banal insistència en la teoria de la conspiració cenetista en la matança de Paracuellos a través d’El País, mitjà que s’ha distingit per la seva tancada oposició a la constitució d’una comissió de la veritat sobre la dictadura, com sol·licita l’ONU i el Consell d’Europa. I un altre per la reeixida projecció del seu llargmetratge “El honor de la injurias”, sobre la figura del pistoler àcrata Felipe Sandoval, també àmpliament publicitat des del mateix púlpit periodístic.

Amb la intenció de contextualitzar aquestes interpretacions històriques de part, recuperem dos vells articles sobre el primer tema i aportem una recent opinió sobre el segon.