Torres de marfil i universitat: una fal·làcia
Quan era petit la meva àvia m’explicava contes. Ja fa molts anys d’això, però encara la recordo. Potser perquè havia patit la derrota de la revolució i la guerra, la fam i la repressió, sempre em repetia que les torres de marfil no existien.
Anys més tard m’he trobat treballant en una universitat. Una de les públiques, grans i de cert renom a Catalunya. Envoltat de professors i professores, alguns dels quals defensen per activa o per passiva que el nostre lloc de treball és una veritable torre de marfil. Una bona atalaia allunyada de les misèries humanes i des d’on, a mode de diletant, un pot observar i pensar la realitat. Allunyat però amb perspectiva. Aquesta universitat, com la resta del país en general, tendeixen a cultivar aquesta idea. De fet, també la comprem la societat en general, quan atorguem una credibilitat especial a algú pel simple fet de ser professor/a d’una universitat.