Chiapas: Desapareix la Otra Campaña; l’EZLN anuncia “canvis”
“Segueix pendent acabar de definir per què lluitem”.
Ratifica que no s’aliarà a cap moviment electoral.
“Segueix pendent acabar de definir per què lluitem”.
Ratifica que no s’aliarà a cap moviment electoral.
La democràcia real està segrestada. Tenim una farsa anomenada “democràcia participativa” basada en un vot cada quatre anys. Una democràcia segrestada per la banca, la patronal, els lobbies mediàtics i els polítics al seu servei, un fet que ara es veu incrementat amb el segrest de la sobirania popular portat a terme per la Troica i els mercats financers i executat amb el consentiment i la col·laboració de la majoria dels partits polítics, contribuint entre tots a l’empobriment progressiu de la majoria de la població.
L’horari d’aquest servei de l’Hospital Joan XXIII es va ampliar a l’octubre, però el sindicat CGT ho considera insuficient.
Davant el drama obstinat de la crisi, tot un cor de veus deplora que els estats hagin perdut gran part de la seva sobirania. I sens dubte hi ha una part de veritat en el seu lament: ja ningú té dubtes (començant pel president del govern, que més enllà d’alguna que altra bravuconada de taverna, reconeix obertament la seva condició de vassall) que l’estat espanyol és un protectorat sense marge de decisió en les matèries fonamentals.
Curiós sobirà, diria Schmitt, aquell que precisament no pot decidir sobre allò que posa en joc la seva existència. I tal vegada aquesta amputació serveixi per a explicar l’al·lèrgia pre-política que ha provocat en la dreta, però també en gran part de l’esquerra del règim, el procés independentista català: el clam de la multitud de la Diada, aquella reivindicació del seu dret a decidir, va ser com un recordatori cruel de la capacitat perduda.
En l’
Divendres 15 de febrer, a les 20h.
Ateneu La Sèquia, Manresa.
Entrada pel C/ Amigant, des de la Plaça Major.
Presentació XVI MARXA HOMENATGE ALS MAQUIS 2013
Tot seguit presentació del llibre “EL DUENDE DEL MAQUIS. JESÚS MARTÍNEZ
MALUENDA” a càrrec del seu autor Jaume Serra Fontelles.
El dissabte 26 de gener de 2013, les afiliades i afiliats de la CGT de Tarragona van realitzar una assemblea, a la sala ‘Puig Antich’ dels locals de la Federació Intercomarcal de Tarragona. En ella, es va revisar i valorat l’activitat desenvolupada pel sindicat durant els últims 14 mesos i es va modificar el seu òrgan de gestió, el Secretariat Permanent.
Programació:
– Divendres 1 de febrer – Riego 37
19:30h Presentació del projecte, llibre i DVD “Al son del punk / Kuidado ke muerden: escenas del punk en Cuba” amb Pau Coll, corresponsable i impulsor del projecte amb Josu Trueba.
“Al son del punk / Kuidado ke muerden: escenas del punk en Cuba” es compon del treball documental de Josu Trueba, qui proposa fotos que capten la quotidianitat i intimitat de la vida diària dels punks a la illa caribenya. Retalls d’una forma de vida antagònica a la típica imatge de Cuba. A més, al llibre se li sumen imatges del taller de fotografia participativa impulsat pel col·lectiu barceloní Ruido Photo, que va facilitar càmeres digitals als mateixos punks cubans, perquè fossin ells mateixos qui fotografies sense el seu context . Deu d’ells van aprendre a utilitzar la càmera digital per presentar-nos un trosset de la seva realitat. La sinceritat i proximitat de les imatges avalen el resultat. L’experiència del taller esva gravar en el DVD que acompanya la publicació.
DAVID GARCIA / SABADELL | 25/01/2013
Prop d’un miler de persones van assistir ahir 24 de gener a la manifestació que va tenir lloc a Sabadell convocada per la plantilla en lluita de l’Hospital Parc Taulí de la ciutat. La mobilització, que va recórrer els carrers del centre des de l’hospital fins a l’Ajuntament, és un episodi més de la lluita que plantilla i usuàries del Parc Taulí duen a terme des del desembre de 2012 contra la nova onada de retalladesanunciada pel Govern de la Generalitat.
Programa II Jornades sobre Anarquisme i Alliberament Nacional (Capdetrons)
8 de febrer. 20h. Casal Sageta de Foc. Xerrada sobre “Joan Fuster”, a càrrec de Toni Rico, historiador i professor de Secundària especialista en Fuster.
12 de febrer. 19.30h. Centre Cívic de la Part Alta. Projecció del documental “Ser Joan Fuster” dirigit el 2007 per Llorenç Soler, a càrrec de la documentalista valenciana Estefania Savall.
Conferència-debat sobre de la crisi “social” a Europa
Social Struggles International Perpinyà – Puig Antich
El grup Puig Antich la CGA Perpinyà organitza divendres 25 gener, a les 18.30 hores, a la Biblioteca “INFO” un debat de la conferència sobre la crisi “s
Àngel Bosqued Tapia, sóc nascut a Barcelona el 1957. Pare d’una filla ja emancipada, d’una altra que sempre tindrà quatre mesos i d’un fill de nou anys. Company de la Maite.
Vaig començar a treballar als 17 anys, com a meritori; desprès vaig fabricar mantega i repartir butà, vaig treballar a la Borsa i a un despatx d’advocats, sempre com a auxiliar. Des de fa 32 anys treballo en una companyia d’assegurances. No sé explicar acudits, però tinc molt sentit de l’humor.
Sempre he cregut que “qui perd els orígens, perd identitat” i, per això, em vaig incorporar a la Fundació Salvador Seguí fa 25 anys i crec que la memòria històrica col·lectiva és vital. Crec en la perseverança i l’esforç de les persones per a construir una organització, però perquè aquesta sigui transformadora cal també formació individual i projecte col·lectiu.
Durant 50 números aquesta publicació ha estat testimoni del rebrot de l’ideal llibertari i, per contra, de la feblesa del moviment.
Que una publicació com Cultura Obrera desaparegui enmig dels convulsius moments actuals és com a mínim contradictori. El sustent d’aquesta publicació ha estat sempre la lluita al carrer, la força dels moviments socials més combatius i els momentsde confrontació amb el poder.
Els sindicats convoquen vaga per al 6 de febrer a Bankia i la resta de caixes nacionalitzades que van rebre el primer tram del rescat europeu.
El Govern de Rajoy va complint fil per randa el Memorandum d’Enteniment (MoU) que va signar amb l’Eurogrup el 20 de juliol de 2012 a canvi de 100.000 milions d’euros de rescat a la banca espanyola. Segons aquest contracte, Brussel·les exigeix 10.000 acomiadaments solament en les quatre antigues caixes nacionalitzades de l’anomenat ‘Grup 1’: BFA/Bankia, NCG Banc, Catalunya Banc (abans Catalunya Caixa) i Banc de València. Aquests acomiadaments es vénen a sumar a la destrucció de 35.000 ocupacions en el sector en tres anys i mig.
Qui s’hagi llegit l’argot de la Comissió Europea (CE) sobre el que anomena “plans de reestructuració dels bancs espanyols”, s’adonarà que els diners públics que rebran les entitats a través del MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat) serà a través de molta enginyeria financera, banc dolent del maó inclòs, i a canvi d’estrictes condicions. Els estafats per preferents haurien d’assumir pèrdues (burden sharing), no es garanteix res als clients (desnonats, hipotecats, pymes, estalviadors…) i caldrà acomiadar a milers de treballadors. “Els plans preveuen salvaguardes per a limitar els falsejaments de la competència derivats de l’ajuda estatal”, diu el diktat de la CE de Durao Barroso i Joaquín Almunia.
Seguint el calendari marcat, l’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) de Bankia, que afectarà a 6.000 dels seus 20.126 treballadors, es negociarà fins al 9 de febrer.
Davant les imposicions de l’entitat presidida per José Ignacio Goirigolzarri, els sindicats ja han previst mobilitzacions des del primer dia de les negociacions, segons una circular signada per Comfia-CC OO, UGT, ACCAM, SATE, CSICA i CGT. En concret, els sindicats de Bankia, Banc de València i NGC Banc han convocat una vaga en el sector per al dia 6 de febrer.
Els sindicats calculen que, veient els anuncis i els plans de les grans empreses espanyoles, al llarg del primer semestre de l’any es perdran uns 50.000 llocs de treball en aplicació d’expedients de regulació d’ocupació (ERO). A més d’aquests acomiadaments es produiran reduccions salarials i de jornada laboral en una quantia impossible de calcular en aquests moments. El sector financer, amb Bankia al capdavant, Iberia i Vodafone són els casos més importants. Després vindran més empreses del sector públic, com Telemadrid. Les perspectives són coherents amb el que va passar l’any passat: fins a l’octubre es van presentar el 70% més d’ERO que en el mateix període de l’any anterior i van afectar -entre acomiadaments i regulacions- 374.773 persones, el 53,4% més.
Des de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD) us volem convidar a conèixer i ser partíceps de la lluita contra la dictadura del Deute. Com sabeu, darrera de la imposició de les retallades i reformes neoliberals que erosionen els nostres drets dia rera dia, trobem la prioritat del pagament del deute. Des de la PACD considerem que hi ha evidències suficients per denunciar la il·legitimitat d’aquest deute i de les reformes i retallades que imposen a la població en nom de la deutecràcia. Per això hem iniciat un procés d’Auditoria Ciutadana del Deute. Però aquest procés necessita de la participació de moltes de vosaltres, de totes si és possible!
Com que no som vells ermitans que vivim aïllats en la solitud de la forest, sabem prou bé que la democràcia ha mort. Fins no fa gaire, l’endemà de guanyar les eleccions, els homes d’Estat europeus s’oblidaven de bona part de les promeses fetes als electors i començaven a aplicar el seu programa ocult. Ara ni això, des de l’endemà de guanyar les eleccions fins al dia que surten per la porta del darrere de l’escenari de la farsa, els petits grans estadistes de paper actuen sota les ordres dictatorials del poder suprem del Mercat que transmeten el buròcrates del Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea.
Albert Recio és Doctor en Economia i Professor del Departament d’Economia Aplicada de la UAB. Docència Economia del Treball i Polítiques Socio-Laborals. Recerques en estructura ocupacional, contractació laboral, flexibilitat, temps de treball, baixos salaris, polítiques laborals, institucions econòmiques, sindicats i moviments socials etc.
Carles Muntaner és membre destacat de Greds-Emconet i Catedràtic de la Bloomberg Faculty of Nursing i de la Dalla Llana School of Public Health, University of Toronto, Canadà.
Informe de preus de matricules i beques a universitats a Europa:
Vicenç Navarro és un politòleg i sociòleg català, expert en economia política i polítiques públiques, ha estat catedràtic d’Economia Aplicada en la Universitat de Barcelona, actualment és Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials en la Universitat Pompeu Fabra i és també professor a la Universitat Johns Hopkins de Baltimore.
El país supera amb escreix la polarització mitjana europea pel que fa a la distribució de renda entre les classes més riques i les més pobres.
L’esclat de la crisi ha disparat la desigualtat social al Principat, de manera que la diferència entre la renda acumulada per les classes més benestants i les més desfavorides no han fet altra cosa que augmentar. Segons l’estudi Crisi, trajectòries socials i educació, elaborat per la Fundació Bofill i presentat aquest dijous, mentre que fins al 2008 les desigualtats socials a Catalunya s’havien mantingut dins la mitjana europea, ara ja són força més accentuades, tot i que encara no arriben al nivell del conjunt de l’Estat espanyol. El 20% de la població més rica acumula 5,8 cops més renda que el 20% més pobre, mentre que la mitjana europea està per sota de 5 i a l’Estat espanyol s’enfila fins a 6,8. Al Principat, el 2005 aquest índex se situava en 4,75 i les darreres dades analitzades són del 2010, de manera que la desigualtat a dia d’avui podria ser encara mésaccentuada.
El proper mes de febrer farà quatre anys que es va crear la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i els impulsors volen aprofitar l’ampli suport popular que les seves demandes han aconseguit per redoblar la pressió i obligar el món polític a moure fitxa. A final de mes presentaran al Congrés les últimes firmes per poder tramitar una iniciativa legislativa popular (ILP) que obligui el Congrés a debatre l’afer de la dació en pagament, és a dir, que l’entrega del pis serveixi per saldar el deute del propietari i que no el deixi sense casa i hipotecat per tota la vida.
Els portuguesos pateixen la pujada de l’atur i l’única expectativa dels joves és sortir del país. Mentre, ja es parla d’un país ‘entroicat’ (sota la troica).
A Lisboa, en les botigues del multicultural barri de Graça, que vigila la ciutat des d’un turó, s’ha recuperat el vell hàbit de fiar la compra. Dos pollastres sencers ascendeixen a cinc euros; el quilo de tomàquets, a gairebé dos; i el paquet d’arròs, a poc més de setanta cèntims. Tot junt dóna perquè una família enganyi la fam mitja setmana. Encara que cada vegada més hi ha qui no pot permetre-se’l conforme avança el mes, i és ja habitual que carnissers i fruiters apuntin els deutes dels seus clients en una sort de solidaritat veïnal amb la qual plantar cara a la crisi.
Pèrdua de poder adquisitiu
No és per a menys: el 2013 el sou mig a Portugal, escanyat després de la reducció dels trams de l’IRPF orquestrada per l’Executiu de Pedro Passos Coelho, es reduirà a poc més de 700 euros.
Seran els 1,8 milions de pensionistes els que més complicat ho tindran a l’hora de quadrar els seus comptes amb una paga que, per regla general, no superarà els 400 euros i amb la qual haurien de plantar cara a un increment del 15% en el preu del transport públic o a la pujada del 13% de la factura de la llum del passat any.
L’atur, una de les cares més amargues de la crisi, afectarà al 15% de la població activa i, sense previsions de canvi al llarg del nou exercici, l’emigració, que està provocant un buit demogràfic en l’interior, seguirà sent la gran taula de salvació per als joves. Luanda, Rio de Janeiro, Sao Paulo o Macao, els emergents centres de la lusofonia que des de fa anys atreuen als graduats portuguesos, tornaran a convertir-se en destinacions cobejades per a una generació extraordinàriament preparada que no troba lloc en el seu país natal. El primer ministre ja va animar als seus ciutadans a forjar-se un futur fora de Portugal el passat any, i els seus esforços se centraran a esprémer els recursos dels que es quedin.
Un IVA del 23%
Amb un IVA que se situa ja en el 23% i que paradoxalment ha provocat una disminució dels ingressos generats per aquest impost en les arques de l’Estat, el nou atac plantejat per un Passos Coelho llastrat per baixíssims índexs de popularitat, afectarà als autònoms que no puguin plantar cara als seus pagaments a la Seguretat Social. Segons va informar la televisió pública RTP, podran incórrer en penes de presó aquelles persones el deute de les quals amb aquesta institució sobrepassi els 3.500 euros, quan anteriorment el límit estava en 7.000. Hi ha qui afirma que el 2013 s’estarà millor en la presó en un Estat en el qual molts se senten ignorats quan no perseguits per la classe política.
La passada tardor, a la llum d’una enquesta feta pública pels principals mitjans de comunicació portuguesos, el 87% de la població va dir sentir-se “desil·lusionada amb la democràcia”, si bé el nombre de descontentaments podria haver augmentat encara més en els últims mesos. D’antuvi, en una votació organitzada per Porto Editora, la major indústria llibretera del país, els portuguesos han triat l’adjectiu ‘entroicat’ com paraula de l’any 2012 a Portugal. Segons el comunicat fet públic pel grup editorial, el neologisme s’aplica a aquella persona “obligada a viure sota les condicions imposades per la troica” i col·loquialment, a aquell que està “en una situació difícil; fastiguejat, fotut”.
El 2013 en els carrers de Graça, on les notes del fado es confonen amb les veus dels indis que juguen al críquet, caldrà seguir fiant la carn i la verdura als ‘entroicats’ però ja ningú sap fins a quan.
* Un article de David Martín Marcos publicat al web de la revista Diagonal.
Ja ho deia ma padrina que a la presó només hi ha pobres i els rics, quan roben, que és sovint, mai no hi fan cap. És a dir que si mai robeu, robeu molt, esdevingueu uns grans lladres i us estalviareu la privació de llibertat, altres inconvenients diversos i que us anomenin “lladres”, tot i que ho sigueu. Tan lladres, almenys, com ho és aquest empresari andorrà que es diu Fidel Pallerols, la seva colla d’amics (Vicenç Gavaldà, Lluís Gavaldà, Santiago Vallbé) i el partit Unió Democràtica de Catalunya (UDC), membre del Govern de Catalunya en coalició amb Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).
Uns lladres que, per no anar a la presó han admès haver robat milions d’euros a través de subvencions del Departament de Treball entre els anys 1994 i 1999, quan a més van destinar una part del botí a finançar irregularment, és clar, el xiringuito UDC. Estranyament, la premsa no s’hi refereix com a lladres amb totes les lletres, tot i que en aquest cas ells mateixos han admès que ho són, ni tampoc surten a les pàgines de successos sinó a les de política; estrany, realment estrany…