En la dècada dels 90 i especialment en els períodes de crisis (92/94 i 95/97), Bancs (BBVA), Caixes (La Caixa), el Cercle d’Empresaris i Empreses d’Assegurances lligades a entitats financeres, alhora que l’OCDE, es van llançar en tromba amb Informes d’Experts, contra el Sistema Públic de Pensions de l’estat espanyol, vaticinant un futur “caòtic” per al sistema, “inviable” financerament i, amb greu risc d’agreujar el dèficit públic fins a fer-lo impagable.
La bateria argumentativa empleada fa gairebé dues dècades, és idèntica i sense matisos, a la campanya “terrorista” que en aquest any tornen a llançar els mateixos “protagonistes”: BCE, OCDE, Sistema Financer “espanyol” i tots els polítics del Pacte de Toledo. La peça a cobrar, era –i afortunadament va sobreviure- el Sistema Públic de Pensions. Ara la peça, que gaudeix financerament de molt bona salut, s’ha engreixat, s’ha desenvolupat, ha demostrat que serveix per a “alimentar” –escassament, tot s’ha de dir- a una població de 8.837.596 persones (2008) i que és un factor clau de redistribució de riquesa i, en conseqüència es “dispara” amb “l’arma destructiva”: …a partir de l’any 2030, el sistema de pensions farà fallida i és inviable…”. La conclusió és nítida i política: es pretén passar amb urgència d’un sistema de repartiment a un altre de capitalització privat.
Els experts que el 1996 plantejaven “coses terribles” … “L’actual sistema de repartiment està abocat, des d’una perspectiva econòmica a la fallida” (Cercle d’Empresaris i La Caixa) s’han hagut de menjar les seves grans mentides polítiques, a la vista de la realitat econòmica i política del sistema públic de pensions, el qual, mantenia en el segment contributiu un Fons de Reserva de 62.000 Milions d’Euros a Gener 2010, el seu percentatge sobre el PIB ascendeix a un 5,9% solament a gener 2010 (els experts van dir que seria del 10,74%), la relació entre afiliats ocupats i els pensionistes és de 17,5 Milions sobre 7,2 milions a gener 2010 (els experts van vaticinar la relació afiliats ocupats/pensionistes en 14,5 Milions sobre 8,8 Milions) i fins i tot van mentir en les projeccions demogràfiques: plantejaven que a 2010 la població de 65 anys o més es trobaria entre els 29/27 milions de persones i la realitat és que són 16,6 milions.
L’objectiu era clar, ficar la por en el cor de les necessitats en la població assalariada, per a de aquesta manera impulsar els sistemes privats de pensions, fons de pensions i assolir una desfiscalització (desgravaments) d’aquest producte financer. La jugada política, va ser acompanyada no només pels governs de torn (PP, PSOE), sinó que els Sindicats majoritaris, es van apuntar “convincentment” a generar els seus propis gabinets d’experts (actuaris, economistes, advocats) i les seves pròpies gestores de pensions, en clar desenvolupament d’aquest producte financer privat i en absència d’una política decidida en la defensa del Sistema Públic de Pensions.
La situació és políticament molt preocupant, doncs Empresaris, Capital Financer i Governs, només treballen en el capítol de la despesa i aquest només és imputable als 8,2 Milions de pensionistes actuals i als milions que accediran en els pròxims 20 anys. Aquí es troba el problema per a milions de persones, les quals es veuen ignorades en la seva consciència de ciutadà “seriós i responsable” i se li ofereix “l’única solució” possible: dediqui part dels seus escassos estalvis a un Fons Privat i, asseguri’s
