Les retallades anunciades per Rajoy agreujaran la recessió fins a 2013”: així titulava El País el paquet de mesures amb el qual s’inicia el protectorat econòmic imperial de la UE i els mercats. El titular podria haver estat un altre no menys consistent i corejat: “No és una crisi! És una estafa!”. Al cap i a la fi, estem assistint a la pitjor operació d’extorsió que hàgim conegut.
La segona transició era això Llegeix més »
La Confederació General del Treball (CGT), després d’analitzar la dramàtica situació de retallades i reformes a la qual està sent sotmesa la majoria de la població, entén que la millor eina que li queda a les i els treballadors i classes populars és la mobilització permanent, la lluita pels seus drets i llibertats, la Vaga General.
CGT acorda un calendari de mobilitzacions per al setembre Llegeix més »
Manu Simarro – Setmanari Directa
La nova onada de retallades del govern de Mariano Rajoy ha tornat a encendre els ànims entre la població de gran part de l’Estat espanyol, que veu que no para de perdre poder adquisitiu mentre els bancs reben injeccions de diner públic. L’anunci recent de la pujada de l’IVA i de les retallades a les treballadores públiques va omplir de gom a gom els carrers més cèntrics de desenes de ciutats arreu de l’Estat el passat 19 de juliol.
Però les protestes espontànies davant d’institucions, seus del Partit Popular o els llocs més emblemàtics de les principals ciutats -com la puerta del Sol o la plaça Sant Jaume- s’havien anat succeint abansd’aquella data.
El govern de Rajoy encén el sector públic amb una nova retallada a les plantilles Llegeix més »
CARLES MASIÀ I MARTA SALINAS | 08/08/2012
Jordi Garcia Jané és cooperativista i participa activament en diversos col·lectius socials a Catalunya, com la Xarxa d’Economia Solidària (XES) i l’Ateneu Popular Julia Romera, de Santa Coloma de Gramenet. A més, és escriptor i conferenciant habitual sobre temes d’economia solidària, democràcia participativa i alternatives socials en general. A part de nombrosos articles per a revistes com ‘Illacrua’, ‘Nexe’ o el setmanari ‘Directa’, és coautor de llibres com ‘¡Abajo los muros de los cuarteles!’ (1981), ‘Amb raó, insubmissió’ (1989), ‘La dimensió cooperativa’ (2001, 2006), ‘Economía solidaria y crisis capitalista’ (2010) i ‘Democracia económica’ (2011), aquests tres darrers publicats a Icaria editorial. També amb aquesta editorial, ara publica ‘Adéu capitalisme. 15M-2031’
– Què és el que t’impulsa a concebre un nou model de societat?
Adéu, capitalisme. Entrevista a Jordi Garcia Jané Llegeix més »
És a l’estiu, aquest estiu que ara passa, l’estiu del 2012, quan els governs de Rajoy, Fabra, Bauzà i Mas (tots al servei dels amos rics que ens porten com a societat cap al penya-segat) han premut més l’accelerador.
I no ho fan per malícia sinó per pura cobdícia. Ens apliquen les mateixes polítiques d’espoli que fa una dècada aplicaven a les perifèries de l’Imperi i que nosaltres combatíem demanant la condonació del seu deute extern. Dèiem que era una forma d’imperialisme, una forma de dominació colonial. I més enllà de totes aquestes paraules, el que realment suposava era pura cobdícia. Cobdícia que els feia bombardejar la perifèria igual que ara bombardegen el mig centre i demà el centre si en poden recollir beneficis. I no és cap metàfora no pensada. Com les bombes, els rescats, els crèdits, etc., suposen la destrucció total del que toquen alhora que fan rics els qui llencen les gràcies a la seva cotització borsària. Alhora els efectes colaterals que produeixen comporten la destrucció del que s’anomenava “estat del benestar” i el dret de conquesta aplicat a les seves restes, que són convertides ràpidament en dividends per als que llencen les bombes. Negoci rodó. Cobdícia extrema.
Estiu, tardor… foc i etcètera Llegeix més »
Josep Lluís Ortuño Cámara, Director de la Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAIA) i vocal del Consorci de Serveis Socials de Barcelona va enviar en el mes de Juny el mail més baix adjuntat “recordant” a les entitats socials gestores de serveis relacionats amb Infància que qualsevol contacte de les mateixes amb periodistes haurà de comunicar-se prèviament a l’oficien de premsa del Departament de Benestar i Família, que serà qui s’encarregui de “coordinar i dirigir tota comunicació i informació sobre els serveis públics que gestionen”. És a dir, mordassa a les entitats i filtre i censura a la informació.
Crida l’atenció que la data del mail sigui 11 de juny, quan les dues últimes setmanes s’han fartat de dir que el tema dels impagaments els havia enxampat per sorpresa. Ara sembla que duien preparant la jugada des de feia més d’un mes. Però perquè no deixar parlar a les entitats socials?.
Aquestes entitats tracten amb la part de la població més indefensa i vulnerable, en aquest cas (DAGIA) amb menors, molts d’ells tutelats per la pròpia administració. No pagar a aquestes entitats suposa no solament que aquestes no puguin pagar als seus treballadors/es; aquests diners financen tot el que aquests menors tutelats necessiten en el seu moment cada dia, des de menjar a material escolar. Llavors com és que es deixa de pagar un servei de primera necessitat i se segueixen pagant molts altres de més que discutible utilitat?
L’assumpte cal emmarcar-lo en la pugna entre la Generalitat i l’Estat central per a fixar les condicions de préstec que implica el rescat econòmic de Catalunya. Posant en primera línia als col·lectius més sensibles es força la negociació, ja que si la cosa no es resol aviat hi haurà “danys col·laterals” políticament incòmodes. Per aquesta raó, la DGAIA flama a un “prietas las filas” entre les entitats gestores, que veuen renovada la concessió de gestió del servei any a any i ja han estat advertides que l’any que ve hi haurà retallades també en aquest àmbit.
Ningú ha de saber la veritat, ningú ha de saber l’absència d’ètica en la conducta dels nostres il·lustres dirigents. Que la premsa no s’assabenti significa que el ciutadà (al servei de qui se suposa que estan aquests polítics) no sàpiga res. Sembla que fins i tot a ells mateixos els avergonyeix la seva conducta.
Deixant de costat el repulsiu d’utilitzar estratègies com aquesta, la irresponsabilitat d’uns polítics que són capaços de jugar amb la continuïtat de serveis imprescindibles per a la protecció dels gairebé 3000 menors tutelats per la DGAIA, els incapacita per a seguir en el seu càrrec.
E-mail de Josep Lluís Ortuño Cámara a les entitats socials: http://www.pintiparada.com/carta-de-verano/
Notícia en referència a aquest tema apareguda a La Vanguardia: http://www.lavanguardia.com/politica/20120803/54331720543/generalitat-entidades-no-hablen-periodistas.html
Sector Social de CGT Ensenyament
El matí del 8 d’agost, a les 10h, a les portes del Servei Territorial del Departament d’Empresa i Ocupació a Barcelona, s’han concentrat unes cent cinquanta persones, entre treballadors i treballadores d’autobusos de TMB i gent solidaria amb el company d’autobusos Andreu de Cabo, per mostrar-li el seu suport.
Diversos militants i sindicalistes llibertaris de la Confederació General del Treball de diferents punts de l’estat espanyol (entre ells Catalunya), així com dels grups de Joves Anarcosindicalistes de CGT, i membres del col·lectiu editor de la revista “Catalunya” hi seran presents, i participaran al costat d’altres entitats anarquistes en una trobada en la petita localitat de Suïssa de St. Imier, que serà l’escenari del 8 al 12 d’agost de la «Trobada Mundial de l’Anarquisme».
El lloc triat és Saint-Imier, en el cantó de Berna, i la cita estarà oberta a tot el que hi vulgui acudir, s’espera l’arribada d’unes 3.000 persones.
Durant cinc dies, diversos moviments llibertaris debatran «diverses formes de resistència contra xacres socials com l’explotació, la contaminació ambiental, el militarisme, el racisme, sexisme i la xenofòbia».
MANEL ROS | 06/08/2012
Silvia Federici és professora a la Hofstra University de Nova York i una activista feminista veterana, des dels anys 60. La seva obra tracta la filosofia, la teoria feminista, la història de les dones o, més recentment, l’impacte de les polítiques de l’FMI i el Banc Mundial a l’Àfrica, un tema que va poder estudiar de prop després d’una estada llarga a Nigèria. Però, sobretot, Federici és coneguda pel seu estudi detallat sobre els processos d’expropiació adreçats als cossos i els sabers, la caça de bruixes i la reproducció de les dones. Tot això, ho explica a ‘Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria’ (Traficantes de Sueños 2010), un llibre que ja ha publicat una segona edició i que ha tingut més de 5.600 descàrregues a la xarxa. Hi ha qui diu que és la part no escrita d’‘El Capital’ de Marx; ella ho nega dient que, si fos així, només hi estaria afegint coses i, en canvi, es tracta més aviat de repensar-ho de forma conjunta.
“La cadena de muntatge comença a la cuina, al lavabo, als nostres cossos” Llegeix més »
El capitalisme està
aprofitant la crisi per atacar
frontalment les condicions de
vida de les classes populars i
agredir els drets de les dones.
La crisi econòmica té rostre femení Llegeix més »
Les dones estan més
afectades perquè són més
precàries, fan les feines
menys valorades socialment
i amb salaris més baixos.
La reforma del mercat de treball afecta especialment les dones Llegeix més »
Una major simbiosi entre els uns i els altres, un enriquiment mutu, una generosa utilització del treball de cadascun a la recerca de l’interès general, de la transformació social.
La flama de la rebel·lia Llegeix més »
El pla d’ajustos que Madrid ha enviat a Brussel·les, congela les oposicions a funcionari fins al 2014, carrega més estalvi a les autonomies en sanitat i educació, multiplica la retallada a la dependència, preveu un nou impost sobre els hidrocarburs i menys subvencions i la fi de la desgravació.
Les 5 noves sorpreses de la retallada de Rajoy Llegeix més »
MANU SIMARRO | 03/08/2012 – Setmanari Directa
Col·lectius en defensa de la salut pública, com la plataforma Dempeus per la Sanitat Pública o la revista Cafè amb Llet, han editat una Guia fàcil per no pagar l’euro per recepta, on expliquen com fer insubmissió a la nova taxa aprovada als pressupostos de la Generalitat –amb el vot favorable de CiU i l’abstenció del PP. Vigent des del 23 de juny d’enguany, el pagament d’un euro per recepta prescrita, conegut com a copagament farmacèutic , és una de les mesures que contempla la nova tongada de retallades d’Artur Mas –la tercera des que és president del Govern–, mitjançant les quals pensa sufragar 1.500 milionsde dèficit públic.
El copagament farmacèutic d’Artur Mas topa amb una campanya d’insubmissió Llegeix més »
Tot i apel·lar a la independència del govern espanyol, Mariano Rajoy va abandonant el to ambigu per esquivar el dilema de si demanarà l’ajut del fons de rescat i per primer cop va admetre indirectament el divendres 3 d’agost que ja estudia seguir la imposició del governador del BCE, Mario Draghi, tot i tirar pilotes fora amb frases del tipus “Faré el més convenient per a l’interès general” o “A mi ningú m’ha exigit res, com a mínim que jo ho sàpiga.”. Simultàniament a la seva compareixença, Rajoy va enviar a Brussel·les un nou lot d’ajust de 102.149 milions fins al 2014 en què la sanitat i l’educació concentraran una tisorada de 5.000 milions addicionals.
– I
Llegeixo la “Declaració de la Cimera Social celebrada a Madrid el 25 de juliol de 2012”, un text que serveix de convocatòria per a un conjunt de mobilitzacions que s’han de desenvolupar en els pròxims mesos. Pel que sembla, ho han subscrit moltes de les organitzacions assistents a la reunió corresponent, amb CCOO i UGT al capdavant.
A títol provisional, i mancant més notícies, és un text desalentador en el qual no s’aprecia voluntat alguna, si més no retòrica, d’atreure a qui no estan pròxims. No constitueix, de cap manera, un mínim comú denominador: exclou, i amb claredat, a molts.
Conforme al que s’inclou en aquestes línies és obligat deduir que el que teníem abans de 2007, el moment de l’esclat de la crisi financera, era un model de perfeccions. Ens havíem dotat, pel que ens expliquen, d’un model de convivència que ha servit totalment durant ni més ni menys que 35 anys. I gaudíem d’una Constitució que encara avui posa en les nostres mans instruments importants.
La transició política no és, llavors, objecte de cap qüestionament en un escenari en el qual -se’ns diu- han despuntat els ‘assoliments laborals’ i l’Estat del benestar ha brillat amb llum pròpia. Com vulgui que cap esment es fa referent a això en el text que m’ocupa, està servida la conclusió que havíem resolt els problemes principals pel que fa a la situació de les dones, al medi ambient i als països del Sud. Si unes vegades el que s’imposa és el silenci -per a què parlar de l’OTAN?-, en altres resulta fàcil intuir un exercici d’adoració del creixement i del consum que diu poc d’una comprensió total dels nostres deures envers les generacions futures.
A semblant visió dels fets s’agrega l’afirmació, una miqueta sorprenent, que la consciència de que semblant paradís començava a esvair-se ha estat particularment visible, en els últims anys, en el món sindical, que repetides vegades hauria cridat l’atenció referent a això. Serà en les files del sindicalisme alternatiu. Perquè el registre de les cúpules de CCOO i UGT sembla molt distint: no consta que en el seu moment plantessin cara a la bombolla immobiliària, han acatat successives i impresentables reformes laborals, han fet altre tant amb el pensionazo i, per si poc fos tot l’anterior, no van dubtar a protegir l’any 2005 l’infame Tractat Constitucional de la Unió Europea, corresponsable de molts dels nostres mals d’avui.
En aquestes hores, i d’altra banda, aquestes cúpules no senten major interès a postular una tasca inexcusable: la que convida a separar el deute legítim de l’il·legítim, com si el seu designi de trencar les regles del joc fos, com sempre, limitadíssim. Sembla que els sindicats majoritaris són part del problema, i no els agents principals per a resoldre’l, i això per molt que avui intentin ocultar-lo.
Més enllà de tot l’anterior, el text arrossega dues tares insortejables. La primera assumeix la forma d’un oblit més: el que tot el que tenim avui és una conseqüència directa, i inevitable, del que teníem abans. Tornar a 2007 és, com horitzó mental, una necetat que beu d’una il·lusió òptica. La segona és la dramàtica absència de projecte que impliqui una aposta per canviar de model. És inevitable que, en aquestes condicions, a molts ens deixin fora.
– II
Algú podrà adduir, amb tot, que poc importen els textos de convocatòria i molt, en canvi, el sentit de fons d’aquesta última. Vegem llavors en què sembla consistir la ‘resposta ràpida i contundent’ que va anunciar setmanes enrere Fernández Toxo.
No sembla, d’antuvi, que s’ajusti a cap dels dos adjectius enunciats. Es promouen manifestacions en les quals el protagonisme ha de correspondre, per lògica, als sindicats majoritaris. Es proposa un referèndum sabent que no serà acatat pels nostres governants. Se suggereix que tal referèndum podrà ser substituït per una consulta popular. I, com última, desesperada i no clarament especificada solució, es contempla la possibilitat d’organitzar una nova vaga general que, com les anteriors, i atès que és legítim concloure que obeeix al propòsit principal de cobrir l’expedient, sembla cridada a tenir efectes limitats per molt que la lògica suggereixi que en aquest cas mereixerà majors suports.
Intento retratar l’anterior amb altres paraules: CCOO i UGT de cap manera desitgen, malgrat les aparences, un consens ampli contra les agressions que patim. El que pretenen, sense més, és recuperar protagonisme abrigallats per moltes altres organitzacions, de tal manera que un eventual fracàs resulti menys cridaner. Es tracta, en substància, d’amagar la responsabilitat que els dos sindicats majoritaris tenen en la deterioració de tantes relacions i d’ocultar la impotència pròpia carregant-la, fins a on sigui possible, sobre uns altres. Tot això en la confiança que ara, i a diferència de l’ocorregut en els dos últims anys, se sumaran a les protestes qui estan preocupats per la pèrdua de la seva paga extra tot i que no senten major inquietud per tota la resta de retallades. D’aquí, tal vegada, el to calculada i alarmantment lleuger del text de convocatòria al que m’he referit unes línies més amunt.
En la rebotiga, en fi, despunta una farsa més: la que en aquest camí que s’obre els partits ocuparan un paper secundari. És fàcil endevinar la regla mestra del joc: evitem formalment als partits, per a així sortejar un descrèdit major, però de cap manera trenquem amb el circuit tancat que alimenten aquests partits. Encara que caldrà confirmar-lo, sembla que el PSOE se suma a la iniciativa, que li resulta còmoda a l’efecte d’ocultar que manca d’un projecte alternatiu al del PP (esperem a veure el que passa, això sí, a l’empara dels seus coquetejos amb un eventual govern de coalició de pretesa condició tecnocràtica). Mentre, IU no dubta a emetre senyals que mostren la seva disposició a ocupar l’espai socialdemòcrata que el PSOE ha deixat lliure. No parlo d’altres formacions polítiques perquè la convocatòria que ara m’interessa té, per omissió, un rotund caràcter espanyol i no sembla parar esment a les realitats sindicals i socials pròpies dels llocs en els quals el discurs i les pràctiques corresponents presenten perfils diferenciats.
La conseqüència final, i la més important, és fàcil d’enunciar: la fórmula que s’intenta desplegar, encaminada en essència a salvar la cara a les cúpules dels dos sindicats majoritaris, obeeix al clar propòsit de frenar respostes més robustes. Que en ella -ho repetiré una vegada més- no hagi cap proposta de canvi de model ho diu tot.
– III
La gent ben intencionada assenyala una vegada i una altra que cal sumar enfront de les agressions. Bé està. Però immediatament cal preguntar-se què és el que proposem enfront d’aquestes agressions -no vagi a ser més del mateix- i si aquells amb qui anem de la mà sumen realment. Tenint en compte del seu registre de tant temps, acudir al compàs dels sindicats majoritaris, és realment sumar o és convidar a la desafecció?
Sobre aquesta base no hi ha mínim comú denominador que valgui. El que despunta és un joc molt similar al que abracen els nostres governants: com ells, CCOO i UGT pretenen plantar cara a una situació extrema, sí, amb els mateixos instruments que ens han conduït a ella, i entre ells un sindicalisme de pacte obstinat a acatar respectuosament les lleis i cada vegada més somort i desacreditat. Perquè res falti, el que s’intueix per darrere és un intent de construir ficticis consensos com els que es van fer valer a principis de 2003 a la calor de les protestes contra l’agressió nord-americana a L’Iraq. Cridaner és referent a això, per afegiment, que el document de convocatòria es limiti a recordar el significat d’una data, el 19 de juliol, en la qual els sindicats majoritaris van liderar manifestacions a les quals es van sumar, amb criteris les més de les vegades distints, moltes altres gents. Que curiós és que s’oblidi que el 15-M porta un any en el carrer amb demandes i pràctiques de perfils significativament més radicals. Pel que sembla, només interessen les protestes pròpies o, el que és el mateix, les més moderades.
Extrec una conclusió ràpida: per a donar suport al que de saludable pugui haver-hi -em temo que poc- en la fulla de ruta dissenyada pels sindicats majoritaris no hi ha motiu algun per a sumar-se a una iniciativa com la que ara m’ocupa. La tasca de les persones conscients de la necessitat inexorable d’articular una contestació ferma i transformadora consisteix abans de res a desbordar el marc fixat per aquest full de ruta. Sense perdre en cap moment els senyals d’identitat propis. En aquesta tasca han d’estar el sindicalisme alternatiu, els moviments socials que resisteixen, el gruix del 15-M i totes aquelles persones que estan decidides a trencar els diferents cordons policials que ens envolten.
* Carlos Taibo és activista social, escriptor, editor i professor Titular de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Autònoma de Madrid. Text publicat a Kaos en la Red
Sobre la ‘Declaració de la Cimera Social’: sindicats majoritaris i resistències Llegeix més »
5 increments ha experimentat el rebut de la llum en dos anys: dos el 2010, un el 2011 i dos més –que podrien ser tres– el 2012.
La llum, un luxe Llegeix més »
Pretenc en aquesta sèrie d’articles, sobre el nou model de relacions laborals imposat pel PP, reflexionar sobre abast i conseqüències dramàtiques que el mateix tindrà en varies generacions d’assalariats i assalariades.
No és un model conjuntural per a una situació que no és conjuntural (entenent per aquesta, aquella que desapareix en un curt-mig temps), sinó que és estructural, és a dir, s’ha instal·lat en el cor d’un sistema democràtic representatiu, que ni tan sols ve obligat a guardar les formes clàssiques de representació.
La Llei, com norma general, base del fonament democràtic, desapareix i l’excepció (no altra cosa és legislar a força de Reial Decret), és a dir, el legislar sense la participació de les majories i minories parlamentàries, es converteix en font normativa.
Al desregular el component públic del Dret del Treball, l’estat renuncia al seu paper essencial, que no és altre que vetllar per l’interès general i se substitueix pel poder privat de l’empresari:
* La Reforma Laboral en tot el referent a la flexilibitat interna i externa, per el tant el relatiu a l’ocupació i al treball, desplaça el poder limitador de l’Estat i amplia els poders empresarials de manera desorbitant (discrecionalitat empresarial).
* El “ius variandi” de l’empresari, és a dir, la capacitat jurídica que aquest té per obrar, substitueix al interès general, és dir, l’interès general es transmuta per l’interès privat empresarial.
La primera conclusió “democràtica” és la creació d’un ordre social i polític, absolutament desigual.
La segona és conseqüència de la primera, la realitat antidemocràtica de la Reforma Laboral, situant-nos que el principi despòtic de l’empresari, es converteix en font de creació del Dret.
El sistema de drets, intervenció de l’Administració en els ERO, és a dir, el control per part de l’Estat en l’extinció del contracte, desapareix i queda a la simple voluntat empresarial. L’Estat, ja havia renunciat en la Reforma Laboral de 1944, al seu paper de vetllar per l’interès general, al desaparèixer l’Autorització Administrativa de les Modificacions Substancial és de les Condicions de Treball (article 41 ET). Hem d’entendre que, des d’aquest moment, la voluntat empresarial disposa de l’erari públic per a traslladar treballadors a l’atur.
La Llei, fins a aquest moment, exigia, davant l’extinció del Contracte de Treball de manera unilateral per part de l’empresari que existís: en primer lloc, una causa-motiu de la voluntat empresarial; en segon lloc que existís una forma determinada de conducta a l’acomiadament i, en tercer lloc un control judicial, per a la revisió del mateix i d’aquesta manera, en justícia, determinar si la causa és real o no, és justa o no i, si la forma s’adequa al procediment o, simplement ens trobem davant un acte il·lícit.
En el nou (des)ordre polític jurídic, el control i la suficiència de la causa queden inhabilitats. El lliure desistiment empresarial, és la llicència per a matar el contracte a l’estil agent 007, contravenint el Conveni 158 de la OIT. (Baylos-2012).
Els ACOMIADAMENTS EN LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES se sustenten en “el cop d’estat anticonstitucional” infringit en la reforma de l’article 135 CE (1), el qual exigeix l’equilibri pressupostari i financer (2), trobant-se aquí la base i la causa de l’acomiadament en les AAPP, quedant sotmès a aquest article el principi bàsic de l’estat social, dels serveis públics i inhabilitant l’estat social i de dret.
La pròpia “democràcia” atempta contra els seus pilars i principis constitucionals i, atempta contra el principi de legalitat, de l’estat social, dels drets públics.
Qui triem per a defensar l’interès general, el bé comú, perquè compleixin i facin complir les NORMES que regeixen la convivència social (CE, estat social i de dret), són qui fan lleis singulars i adopten polítiques que només regulen la defensa de l’interès privat i la garantia jurídica d’una minoria (el capital).
Es tanca el cicle de les Democràcies Representatives. La figura del ciutadà/a, tal com la coneixem a la forma clàssica, ser ciutadà/na és ser portador/a de drets, ja no és necessària i es constitueix un món autoritari i violent, no viscut per milions de persones.
El món, on les relacions socials es configuren des del poder autoritari de l’antic règim absolutista i despòtic, on el mercat “i els seus mercaders” representen l’autoritat “sagrada” (rei, senyor-sobirà en l’antiguitat) i, les Agències “de Qualificació” i els Organismes Internacionals (FMI, BM, OCDE, Comissió Europea, BCE, Reserva Federal, etc.) com representants del (des)ordre econòmic, social i polític, serien els “nous senyors feudals” que gestionen l’autoritat “ inqüestionable del mercat”.
S’han trencat, per innecessàries, les mediacions socials: sindicats, ONGs, partits polítics, Administracions Públiques, etc. i finalment, la inutilització d’allò públic (educació, sanitat, dependència, ocupació, mobilitat, medi ambient, educació, llibertats públiques), igual que la incivilitzatòria reforma Laboral representen la reglamentació autoritària d’aquest nou (des)ordre.
* Desiderio Martín Corral és membre del Gabinet d’Estudis Confederal de la CGT. Article publicat al núm. 259 del periòdic confederal Rojo y Negro
Notes:
(1) Reforma antidemocràtica on les hagi, doncs el PSOE va pactar amb el PP fonamentalment, sumant-se al pacte totes les forces polítiques parlamentàries amb excepció d’IU, aquesta reforma constitucional a l’agost del 2011, seguint els criteris de la Comissió Europea, el BCE i el FMI.
(2) Equilibri pressupostari d’obligat compliment per totes les AAPP, general, autonòmiques i locals, marcant límits en el dèficit de cadascuna d’elles per a 2012: el 1,5% per a les AAPP Autonòmiques i el 0,5% de les AAPP Locals.
ALT SEGUIMENT DE LA VAGA CONVOCADA EL 3 D’AGOST PELS SINDICATS DE RENFE, ADIF I FEVE
Pràcticament la totalitat de treballadors i treballadores amb opció a fer la vaga, han secundat l’aturada contra la Liberalització i Privatització de Renfe, ADIF i FEVE realitzada el 3 d’agost de 2012.
Pràcticament la totalitat dels treballadors i treballadores de Renfe, ADIF i FEVE, als quals no s’havia lliurat carta de serveis mínims, han atès, a tot l’Estat espanyol, la crida dels Sindicats d’aquestes empreses a parar durant 24 hores el dia 3.
Cal ressaltar la responsabilitat de treballadors/es i Sindicats assegurant el desenvolupament exemplar del dret constitucional a la vaga i al treball. No obstant això, el govern, a més d’imposar uns serveis mínims abusius i desconeguts en les relacions laborals del sector ferroviari, ha desplegat en les principals estacions un exèrcit de policies antidisturbis, a pesar que els treballadors i treballadores que s’han manifestat en diferents estacions d’Espanya, ho han fet amb l’habitual enèrgica i correcta forma de protestar, sense provocar en cap moment a la policia.
Els portaveus dels Sindicats convocants, han reafirmat el seu desig de no detenir-se fins que el ferrocarril públic, de tota la ciutadania, estiguisalvat de qui volen rapinyar-lo a costa de l’esforç i els impostos d’aquesta ciutadania.
Per això, la vaga i les multitudinàries concentracions, a pesar de l’assetjament policial, no fa més que consolidar la creença dels representants dels/les treballadors/es en la necessitat de lluitar perquè el patrimoni de tota la ciutadania i els llocs de treball directes i indirectes que mantenen les empreses ferroviàries, no es vegin amenaçats per una política ultraliberal i deshumanitzada.
CCOO, CGT, SCF, SEMAF, SF i UGT han volgut fer aportacions a la necessària evolució del ferrocarril; però el Ministeri de Foment i les Empreses han practicat la “burla”, prometent no prendre decisions sense diàleg amb els Sindicats, però aprovant Reials decrets-llei sense una sola consulta a aquests Sindicats.
Per això, condemnem les presses, la falta de rigor i de transparència amb que es vol portar a terme aquest procés, que amaga una clara intenció privatitzadora, i tal vegada amb plusvàlues no per a la ciutadania, propietària del ferrocarril, sinó per a empresaris pròxims. I condemnem que el Secretari d’Estat d’Infraestructures i Transports, manipuli la informació parlant que hi ha “context de diàleg”, quan l’única cosa que hi ha són “fets consumats” que es comuniquen als Sindicats.
A més, denunciem l’estat policial que el PP ha imposat a uns treballadors que només volen defensar el seu dret constitucional a treballar i tenir un salari digne (art. 35 CE).
– Comunicat conjunt:
ÈXIT ROTUND DE LA VAGA FERROVIÀRIA
Avui dia 3 els ferroviaris i ferroviàries hem donat una lliçó d’unitat, de compromís i de lluita per defensar els nostres drets, tant socials com laborals.
Gràcies a la participació i responsabilitat dels treballadors/es, la vaga convocada a Adif, FEVE i Renfe Operadora HA ESTAT UN ÈXIT INQÜESTIONABLE.
Els reials decrets-llei imposats recentment per l’Executiu (20/2012 i 22/2012) atempten directament contra els drets dels ferroviaris, pel que una resposta contundent i unitària dels treballadors era absolutament necessària.
Els treballadors/es així ho han comprès i per això han secundat massivament l’aturada com protesta davant les mesures adoptades pel govern, entre les quals es troben la fragmentació i/o desaparició d’empreses
Des de CCOO, CGT, SCF, SEMAF, SF-Intersindical i UGT volem agrair l’altíssima participació dels treballadors/es d’aquestes empreses al llarg de tota la jornada, que ha arribat a a la pràctica totalitat de les plantilles.
El primer pols està guanyat, però la lluita continua. És fonamental que siguem capaces de continuar amb aquest nivell de pressió i protesta contra qualsevol agressió que afecti a les nostres condicions laborals i socials, i ens seguirem mobilitzant per a defensar els nostres drets i, sobretot, per a garantir el caràcter públic i social del ferrocarril que hem construït entre tots els treballadors i la ciutadania d’aquest país.
CCOO, CGT, SCF, SEMAF, SF-Intersindical i UGT
3 d’agost de 2012
Attached documents
Èxit rotund de la vaga en el sector ferroviari Llegeix més »
Com es configuren els moviments contra la gestió liberal de la crisi i per què és necessari tornar a socialitzar la vida són algunes de les qüestions que ha abordat Raúl Zibechi en la seva recent visita a l’Estat espanyol.
Entrevista a Raúl Zibechi: “A més de resistir hem de crear alguna cosa nova” Llegeix més »
El passat dia 23 de juliol la DGAIA va a comunicar als CRAES que el pagament del mes de juliol no es faria efectiu a temps per falta de liquiditat. Des de DGAIA es porta mesos parlant de retallar els mòduls (diners que es dóna a cada empresa gestora perquè desenvolupi el seu servei). La pròpia patronal del sector s’ha manifestat en contra d’aquesta mesura fent-li arribar al Director General una carta en la qual fins a 36 d’aquestes entitats es manifestaven en contra de tal decisió.
En aquest context, i en el de la lluita política del Govern de la Generalitat amb l’estatal pel Pacte Fiscal, cal emmarcar la decisió de la Generalitat de no pagar els diners corresponents al mes de juliol als serveis concertats en sanitat, ensenyament i serveis socials.
Crida l’atenció que de tots els serveis i organismes que sosté econòmicament la Generalitat sigui precisament per a aquests sectors “socialment sensibles” per als quals no hagi diners i succeeixi just quan la Generalitat ha de negociar les condicions de préstec de liquiditat per part de l’Estat (el famós rescat).
Algú podria pensar que s’està actuant de forma mesquina i irresponsable, sinó fora perquè tots/es sabem que en el Govern no hi ha polítics sinó estadistes.
Referent al Sector Social, la cosa està així. La patronal té dues opcions. La primera, defensar el sector, la seva importància i valor per a la societat, i enfrontar-se al desmantellament de tot el sistema de protecció social que planteja el Govern formant un front unit amb tots els/les treballadors/es del sector, els usuaris d’aquests serveis i la pròpia societat, a la qual caldria implicar explicant-li les conseqüències de les mesures que s’estan prenent. La segona, passaria per traslladar el problema “cap avall”, retallant en la qualitat del servei i en les condicions laborals dels/les treballadors/es.
L’opció que s’intenta afavorir des de l’administració, i concretament en el cas dels CRAES des del propi Director de la DGAIA, Josep Llui Ortuño, és la segona. I pretén forçar la situació a través d’una reducció en els mòduls de cara al pròxim curs. Això té dues conseqüències nefastes:
Al reduir els diners assignats a la prestació d’un servei, l’empresa gestora encarregada de desenvolupar el mateix té la possibilitat, gràcies al nou “marc laboral” sorgit del Pacte Social signat al gener entre els sindicats majoritaris i la patronal i a la reforma laboral de Rajoy, de despenjar-se del conveni sectorial (Acció Social) i substituir-lo per un conveni d’empresa amb condicions laborals i econòmiques inferiors.
En els centres de treball on hi hagi representació legal dels/les treballadors/es (delegats/des de personal) la negociació es presentarà realment difícil, ja que les empreses tenen el context econòmic i la nova reforma laboral, que els faculta per a modificar les condicions laborals en cas de baixada en els diners que reben, per a poder pressionar. A més presenten un front unit i perfectament organitzat, al contrari que els/les treballadors/es, que no estem (encara) ni organitzats ni informats. El punt de partida per a aquestes negociacions tampoc seria l’idoni, ja que el conveni no s’està complint en la seva totalitat en molts centres de treball, pel que aquests incompliments s’integrarien com norma en els convenis d’empresa. En els centres de treball on no hi hagi representació la plantilla haurà d’assumir una modificació global de les seves condicions laborals (a la baixa) en els termes que l’empresa, unilateralment, fixi.
La segona conseqüència passaria per una desprofessionalització parcial del sector mitjançant una modificació de la composició de les plantilles. Des de DGAIA s’està valorant permetre un percentatge de treballadors amb menor qualificació (fonamentalment integradors/es) en les plantilles dels CRAES. Això com punt de partida i mesura urgent per a abaratir costos, justificar una baixada en les assignacions econòmiques a les empreses gestores de serveis i de passada oferir una sortida a les empreses per a evitar que aquestes els causin problemes.
D’aquesta manera les empreses podran optar entre discutir amb DGAIA o traslladar el problema als seus treballadors. L’experiència ens demostra que en aquests casos “la merda cau per a baix”. Per descomptat aquesta mesura no quedarà solament en els CRAES, sinó que gràcies al nou conveni sectorial que s’ha de negociar en els pròxims mesos (l’actual caduca el 31/12/2012) s’estendrà a tota la professió. La intenció és fer-lo ampliant les categories professionals que apareixen en aquest Conveni, fet que després es veuria també reflectit en els acords de gestió que signa l’administració amb les empreses adjudicatàries. Això no solament baixaria els costos laborals, sinó que serviria a les empreses per a pressionar en la negociació del conveni, fet que probablement comportaria una baixada en les condicions laborals i econòmiques i fins i tot una modificació de les funcions adscrites a aquests llocs de treball, ja que la categoria professional és l’única barrera que la reforma laboral ha deixat per a impedir-lo.
En definitiva, pitjors condicions laborals i econòmiques. Fins que es cobreixi el percentatge de treballadors/es amb inferior qualificació, un període ampli de temps que no es contractarà cap titulat universitari. Resumint, una devaluació de la nostra professió, una baixada en la qualitat dels serveis i la prevalença del factor econòmic sobre qualsevol altra consideració a l’hora de dissenyar i gestionar el sistema de protecció social per part de l’administració.
Encara estem a temps de parar-ho. Diverses assemblees, plataformes, seccions sindicals, agrupacions ciutadanes i de treballadors/es… duem temps treballant per a millorar els serveis que es presten, les condicions laborals dels/les professionals i amb això la nostra qualitat com societat. És el moment de sumar forces i engegar una estratègia de defensa ferm i eficaç; el moment de visibilitzar-nos i mobilitzar-nos com sector. El que està en joc és massa per a quedar-nos esperant que uns altres vengen “a salvar-nos”; és responsabilitat de cadascun de nosaltres/as actuar.
S’estan preparant diverses accions i mobilitzacions per al mes de setembre, us convidem a tots/es no solament a que us sumeu, sinó que us organitzeu i actueu, des dels centres de treball a les universitats, des dels sindicats a les associacions i assemblees de barri. Tot el/la que estigui interessada en això pot posar-se en contacte amb nosaltres en la direcció de correu que apareix al final d’aquest document. Volien fer tot això sense que ens adonéssim, presentar-nos-ho com un fet consumat irreversible. Ara ja no poden. Ens tenen davant i anem a plantar cara.
Sector Social CGT Ensenyament
sectorsocial@nullcgtcatalunya.cat
La paraula ‘autogestió’ ens serveix per a explicar coses importants. Encara que relativament recent -pel que sembla va veure la llum en l’estela del maig francès de 1968-, remitent en realitat a idees molt anteriors.
Avui ens és útil per a adonar-nos de la deriva del sindicalisme entre nosaltres. Els dos principals sindicats que existien abans de la guerra civil, la CNT i la UGT, lluitaven per construir espais econòmics i socials dels quals els treballadors fossin els únics responsables, lluny de la lògica i dels interessos del capital. És veritat, clar, que l’obstinació de la CNT en aquesta tasca va ser més forta que la d’UGT.
El sindicalisme avui majoritari s’ha allunyat lamentablement, en canvi, de qualsevol projecte autogestionari. Si se’m permet la ironia, el seu únic resultat en aquest terreny, després de disposar de recursos ingents, ha estat la creació d’una agència de viatges. La perspectiva de deixar enrere el capitalisme no forma part de l’horitzó mental corresponent.
És urgent recuperar l’esperit autogestionari dels nostres avis i lluitar per a construir espais d’autonomia en els quals apliquem regles del joc diferents. En els últims temps comencen a arribar notícies d’empreses que, tancades pels seus propietaris, acaben en mans, autogestionariament, dels seus treballadors. Caldrà dedicar-li temps a això.
* Carlos Taibo és actvista social, escriptor, editor i professor Titular de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Autònoma de Madrid.
Autogestió i sindicalisme Llegeix més »
En relació al greu incendi forestal que va arrassar prop de 13.000 hectàrees a la comarca de l’Alt Empordà , Ecologistes en Acció de Catalunya en primer lloc lamenta enormement la pèrdua de vides humanes (4 víctimes), l’afectació a desenes de cases i moltes més propietats i explotacions agrícoles, ramaderes i forestals, així com a infraestructures bàsiques de la comarca i a un element bàsic de la identitat empordanesa i catalana: el paisatge. En conjunt, les pèrdues econòmiques poden arribar als 3 milions d’€ segons Unió de Pagesos i a uns 20 milions al sector del turisme d’acord amb els mateixos empresaris. L’afectació sobre el medi natural també ha estat molt important, encara que es va aconseguir evitar que les flames arribessin al cor del massís de l’Albera, un Paratge Natural d’Interès nacional i protegit per la legislació europea.
ÒSCAR ROMERO | 31/07/2012 – Setmanari Directa
El Berguedà perdrà 4’5 milions d’euros de les inversions aprovades per l’Estat per a la comarca
Les retallades del govern de Rajoy al Pla del Carbó 2006-2012, que va ser aprovat pel govern de Zapatero arran de la pressió exercida per les lluites mineres, redueixen les ajudes un 64% i han posat en peu de guerra el sector de la mineria a l’Estat espanyol, sobretot a les conques mineres d’Astúries, Lleó i l’Aragó. Del que no s’ha parlat tant, però, és de l’efecte d’aquestes retalladesa la mineria catalana.
Les retallades del PP al Pla del Carbó afecten el Berguedà, la Franja i el Segrià Llegeix més »
En documents adjunts teniu el Cartell i Díptic previ de CGT per a la propera vaga general, per a difondre.
També a slideshare:
Díptic descarregle a inserir a webs i blocs sindicals,previ a la vaga general CGT Catalunya:
http://www.s
Cartell i díptic previ de CGT per a la vaga general de la tardor Llegeix més »
