“La revolució social del 36 sempre m’ha semblat un dels millors exemples de procés revolucionari fet des de la base”

“El meu objectiu era traçar la trajectòria de lluita i les aspiracions d’emancipació, traduïdes en utopia concreta, de les gents condemnades a viure a les perifèries relegades”

“A les Cases Barates de Can Tunis es tractava de lluitar contra l’explotació i l’opressió, i s’aspirava a l’auto-emancipació”

No, no em vaig criar a les Cases Barates de Can Tunis, ho vaig fer a la part vella —ara centre històric— de Barcelona; en aquella relegada barriada va viure la meva família paterna. Fa molts anys que tinc interès i escric sobre la importància del territori en els processos socials, especialment sobre “les lluites en i per la ciutat” com a crítiques pràctiques en què els projectes concrets d’emancipació s’aixopluguen i es despleguen. A “Rastros de rostros” he intentat explicar com els “protagonistas del montón” d’aquelles perifèriques Cases Barates van ser capaços de fer realitat, després de molts anys de brega i autoaprenentatge, el seu somni igualitari de la revolució social. Un testimoni de les Barcelones rebels que convindria, crec, no descuidar en els tempsque corren.

Felipe Alaiz de Pablo va néixer a Bellver de Cinca (Osca) l’any 1887, era fill d’una família acomodada de classe mitjana. Alaiz va estudiar Magisteri a Lleida i Osca, en aquesta darrera capital va fer amistat amb Ramon Acin. Finalment es traslladà a Saragossa a cursar estudis superiors però va quedar atrapat per la bohèmia literària i política del moment i va començar a fer de periodista.

Entre 1912 i 1914 dirigirà La Revista de Aragón. Abans de que esclatés la Gran Guerra visità París. D’aquesta època són les seves col·laboracions al diari madrileny El Sol, convidat per José Ortega y Gasset. Són anys en què Alaiz professa republicanisme, aragonisme i costisme; i fins i tot col·labora amb els germans Baroja en una campanya política acompanyant-los per terres aragoneses i catalanes.

El curs 1914-1915 Alaiz entra a formar part del claustre de mestres del Liceu Escolar de Lleida, l’escola d’avantguarda fundada el 1906 per Frederic Godàs i Legido, que va desaparèixer el novembre de 1937 a conseqüència del bombardeig de l’aviació italiana. Al Liceu Escolar coincideix amb un planter de mestres joves com ara Joaquim Maurín i Víctor Colomer. Alaiz fou professor de literatura espanyola, mostrant-se un gran admirador de l’obra de Miguel de Cervantes, El Quijote.

Felipe Alaiz fou un dels animadors de les festes literàries del Liceu Escolar. Les festes cervantines eren presidides per les autoritats escolars i polítiques de la ciutat del Segre. A la festa de l’any 1916 Alaiz va parlar de la flamarada d’idealitat que conté el Quixot, les seves paraules eren recollides per el Boletín del Liceo Escolar: “El Quijote es una llamarada de idealidad. Los jóvenes representan una posibilidad dichosa probada en actos como el que acabamos de reseñar. Toda continuidad en el fervor cervantino significa una nueva luminosidad y un intento ejemplar de adhesión a los supremos valores humanos.”

L’any 1918 es trasllada a Barcelona on fa amistat amb els joves militants llibertaris Jose Viadiu, Rafael Vidiella i Joan Ferrer. L’any 1920 viu a Tarragona on coneix a Eugeni D’Ors i coincideix amb Hermós Plaja en la lluita sindical. En plena època del pistolerisme Alais s’havia afiliat a la CNT i la seva militància cenetista el portaria a la presó per primera vegada. A la Model de Barcelona escriurà la seva primera novel·la Quinet, publicada el 1924 per l’Editorial Hoy. Els seus treballs literaris posteriors seran publicats a La Novela Ideal a partir de 1932 i a Solidaridad Obrera el 1933, sobretot novel·les curtes i narracions.