La crisi deslligada aquest estiu amb l’atac de Geòrgia a Osetia del Sud i la posterior “invasió preventiva” de Rússia ha deixat clar que el primer terç del segle XXI serà una pugna entre potències capitalistes, de vell i nou encuny, al marge del dret internacional. El camí per a solapar situacions de dret per grolleres raons d’Estat estava abonat, encara que ha estat coincidint amb l’obertura de les Olimpíades de Pequín quan la canallada ha pres carta de naturalesa.

Quin millor marc per a exercitar la barbàrie que uns jocs que tenen com amfitrió al govern que acaba de sotmetre una vegada més a sang i foc l’autonomia del Tíbet! I al mateix temps quina gran mascarada, si tenim en compte que els Jocs Olímpics van néixer per a sublimar els conflictes entre nacions a través de la competició esportiva entre els seus pobles. Amb raó no exempta d’oportuna revisió històrica algun analista ha associat l’Olimpíada del 2008 a Xina amb la que va tenir lloc al 1936 en una Alemanya ja fagocitada per la síndrome nazi. Als totalitarismes actuals els hi cau bé el xandall. De fet, tot l’autèntic esperit olímpic es limita a una discreta carta de protesta signada per 54 esportistes, per descomptat cap espanyol.

Resulta difícil imaginar que l’actual règim pro-norteamericà de Geòrgia es llancés a l’aventura de Osetia del Sud sense el vistiplau dels Estats Units i especialment de l’equip Bush, que segurament van imaginar totes les possibilitats de resposta per part de la Rússia de Putin, inclosa la qual s’ha produït amb la invasió armada de l’antic territori soviètic, la primera intervenció de l’exèrcit rus –al marge del conflicte txetxè- després de la desintegració de la URSS. Putin, amb un president Medvédev gairebé decoratiu, només ha necessitat justificar-se amb els mateixos arguments perversos que des de fa anys estan servint a Bush i els seus acòlits europeus per a actuar manu militaria a l’antiga Iugoslàvia i l’Iraq: ingerència humanitària i defensa a ultrança del dret d’autodeterminació. La única diferència és que on el “Trio de les Açores” denunciava armes de destrucció massiva, santuari terrorista i autonomia de Kosovo, Moscou ha col•locat agressió a una regió sota la seva tutela i pretès genocidi. Tal per a qual.

El resultat és una confirmació de l’ocàs del dret internacional i la seva principal institució de garantia i control (l’ONU), el repunt d’organismes no democràtics com el FMI, el Banc Mundial i l’Organització Mundial de Comerç com nous reguladors globals (no oblidem que ara la pugna és entre capitalistes i no entre sistemes alternatius) i la prova que cada superpotència està disposada a dur al límit les possibilitats del seu arsenal dissuasori exercint el dret de presa (víctimes civils i destrucció del país). I després estan els altres danys col•laterals: l’entrada de sobte en l’últim tram de la campanya nord-americana del factor patriòtic i la postergació de la Unió Europea en un conflicte que ha implosionat en el llindar de la seva pròpia casa comuna .

Pobre erràtica Europa, altra vegada tan lluny de la democràcia i tan prop de l’Oncle Sam. Pobre Javier Solana, el nostre alt representant a la UE per a la Política Exterior i de Seguretat Comuna, aquest home de principis que des d’un primer alè com furibund antiotanista i “ministre” en el govern secret del 23-F, va passar a ser secretari general de l’OTAN i mister pec sense solució de continuïtat. Pobres ciutadans europeus també, segrestats per la infame torba d’uns dirigents clònics del pitjor reaccionarisme ianqui, que sabotegen olímpicament les lliures decisions dels seus pobles quan sotmeten a referèndum el seu projecte de Constitució, mentre encoratgen sentiments d’odi a d’immigrant per a desempolsar velles lleis racistes que justifiquin la seva usurpació autoritària del poder.

Amb la desintegració de la Unió Soviètica i la conversió de la Xina maoista a l’integrisme del mercat s’inicia l’era del capitalisme planetari com única religió veritable. No estem a la fi de la història i la plenitud de la democràcia com va profetitzar Francis Fukuyama en el seu best –seller. Molt al contrari, amb l’arrencada del segle XXI el que se’ns ve a sobre és altra història: la de la fi de la democràcia pel foc amic de les superpotències capitalistes i l’hegemonia del neofeudalisme global com a model de vida.

No és la guerra freda, és el canibalisme capitalista.

[*Filòleg i periodista, coordinador de la revista «Catalunya» (CGT), Martí renova al Camp de Tarragona el pensament i l’acció crítiques amb el poder local i global*]

Homenots del Sud. El Punt 9/08/2008
Jordi Martí Font per XAVIER GARCIA

Es veu que Marçà (Priorat) és terra llibertària. Ho dic perquè allí hi va néixer –segurament entre d’altres– l’escultor Marcel·lí Giner Folch (1919-2006) i perquè veig que l’espècie continua, entre els qui conec, amb Jordi Martí i Font, que hi va treure el cap (mai millor dit, perquè el primer que ens treuen és el membre superior) el 1969, potser a l’estiu i –potser dels potsers– el temps, el juliol, en què Renfe m’acostava cap a l’Ebre, tot passant precisament per davant de Marçà.