CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Memòria històrica

Homenatge a Quico Sabaté i Jornada Antirepressiva el 27 i 28 de març a València

Homenatge a Quico Sabaté i Jornada Antirepressiva el 27 i 28 de març a València

Projecció i presentació del documental «El Maquis a Catalunya» a càrrec del seu director Ricard Vargas, el divendres. I dissabte, Taller Antirepressiu, Dinar, projecció de «Ciutat Morta» i Taula redona amb represaliades.

Actes organitzats per la Secretaria de Formació de CGT País Valencià i Múrcia que tindran lloc en la Biblioteca Llibertària Ferrer i Guàrdia (Avgda. del Cid, 154 – 3ª planta, València) el primer, i en diferents espais del local del sindicat la jornada del 28.

Llegir més »

Presentació el 20 març a Tarragona del llibre ‘CNT. La força obrera de Catalunya’

El divendres 20 de març a les 18.30h, l’escriptor i historiador Ferran Aisa presentarà al local de CGT Tarragona (Pl. Imperial Tarraco 1, edifici 2, 3a planta) el seu llibre “CNT. La força obrera de Catalunya”.

Més informació:

TWITTER CGT TARRAGONA

PÀGINA FACEBOOK CGT TARRAGONA

CNT. LA FORÇA OBRERA DE CATALUNYA
Ferran Aisa
Editorial Base
Barcelona, 2013
336 pàgines
20 euros

PRESENTACIÓ

“Esta ciudad (Barcelona) la hemos hecho los trabajadores, la burguesía nos la ha arrebatado, pero un día la conquistaremos y será nuestra”.

Llegir més »

L’Ateneisme a Catalunya

La tarda del 26 de gener de 1939 dia de l’ocupació de Barcelona per las tropas franquistes, un escamot de falangistes va envair el local de l’Ateneu Enciclopèdic Popular del carrer Carme 30, i llançant pel balcó, llibres, mobles i estris va fer una gran foguera en el més pur estil dels nazis. L’atac a l’Ateneu Enciclopèdic Popular era un cop mortal contra les aspiracions emancipadores de la classe treballadora a través de la cultura.

Els ateneus populars tenien un llarg recorregut a Catalunya… La tradició ateneística a Catalunya es remunta a mitjans del segle XIX, en plena efervescència del romanticisme liberal i de la renaixença literària. Els ateneus neixen amb la idea d’apropar la cultura al poble a través de conferències, cursets i altres activitats d’esplai que ajuden a promoure l’associacionisme i a millorar el nivell cultural dels seus associats. Per una banda hi ha els ateneus (o casinos) científics literaris de caire burgés liberal com ara el Centre de Lectura de Reus (1859), l’Ateneu Català i el Casino Mercantil de Barcelona, aquest dos darrers fusionats donaran pas a l’Ateneu Barcelonès.

També per aquesta època apareixen altres centres culturals amb la dèria de l’educació com a bandera de la seva ideologia per ajudar a formar a les classes populars. En el nostre país els precedents d’aquest tipus de centre cultural benèfic són els ateneus de la classe obrera dels anys seixanta i setanta del segle XIX que partint del federalisme o del progressisme liberal aniran a raure al bakunisme internacionalista com ara l’Ateneu Català de la Classe Obrera o l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. A la dècada dels vuitanta es multipliquen aquest tipus de centres amb el nom d’ateneus obrers com ara l’Ateneu Obrer Barcelonès, l’Ateneu Obrer de Sant Martí de Provençals, l’Ateneu Obrer de Badalona, l’Ateneu Tarragoní de la Classe Obrera, l’Ateneu Obrer de Mataró, etc. La majoria d’aquests ateneus disposen de biblioteca, hemeroteca, sala de conferències i escola d’adults.

Llegir més »

Manifest Internacional contra la impunitat dels crims del Franquisme

MANIFEST INTERNACIONAL CONTRA LA IMPUNITAT DELS CRIMS DEL FRANQUISME

Els sotasignats: (persones individuals i / o associacions, etc,)
Identificats amb el principi de justícia universal que atribueix a tots els tribunals nacionals de qualsevol país del món la competència per perseguir i jutjar als qui hagin comès crims contra la humanitat, independentment del lloc de la seva comissió i de la nacionalitat dels seus autors o víctimes, sent deure de tot Estat el implementar les mesures necessàries per a la investigació i enjudiciament d’aquests crims.

Llegir més »

Dolors Marín, historiadora: “Des de l’anarquisme es planteja una visió alternativa però integral del canvi social”

Nascuda a l’Hospitalet del Llobregat, va estudiar Sociologia i Història Contemporània i s’especialitzà en historia dels moviments socials urbans del segle XX a Catalunya i a Espanya. És professora d’ensenyament secundari i va treballar molts anys com a documentalista i comissaria d’exposicions i documentals.

– Comenta’ns les teves investigacions sobre l’anarquisme?

Llegir més »

Antònia Fontanillas Borràs: Un fil roig i negre més de la història de la CNT

Parlar de l’Antònia Fontanillas, és un recorregut per l’anarquisme i l’anarcosindicalisme militant. Deixeu-me que en destaqui la seva tasca comunicativa, que sovint no es valora suficient la seva importància, apassionada de la literatura social i llibertària, ella que va començar com administrativa al diari Solidaridad Obrera i en va acabar composant a la clandestinitat del franquisme uns 14 números, al llarg de la seva vida va escriure sota diversos pseudònims (Tona, AF Borràs) a diverses publicacions: Action Libertaire, Anthopos, Butlletí Amicale, Butlletí Roine-Alps, CIRA, Le Combat Syndicaliste, Confrontacions, Espoir, Dones Llibertàries, El Noi, Nova Senda, Rojo y Negro, Ruta, Solc, Volontà, CNT, Solidaridad Obrera, etc, i afegiria, que ens va quedar pendent una entrevista programada de la mà del Txema Bofill, ja no hi vam ser a temps a fer-la a la nostra històrica capçalera, el Catalunya,òrgan d´expressió de la CGT Catalunya.

Cal recordar obres de l’Antònia, com Testimoni sobre Germinal Gràcia (1992, inèdit), Des d’un i altre costat dels Pirineus (1993, inèdit), Francisca Saperas (1995, inèdit), De l’après i viscut (1996, inèdit en castellà, però editat en italià per Volontà), Dones Lliures. Lluitadores llibertàries (1998, amb altres); la introducció del llibre de Víctor García Contribucions a una biografia de Raúl Carballeira (1961), el seu testimoni en el llibre Clandestinité libertaire en Espagne: la presse (1994) i va intervenir en la preparació d’una antologia sobre Luce Fabbri (La llibertat entre la història i la utopia, 1998) o Lola Iturbe: vida i ideal d’una lluitadora anarquista (2006, amb Sonya Torres).

Llegir més »

Un opuscle sobre la vida i pensament d’Errico Malatesta

Vida y pensamiento de Errico Malatesta

Gianni Sarno

Edicions Tinta Invisible, 2014, 24 pàg.

Errico Malastesta és una de les grans figures en la història del pensament anarquista. Nascut el 1853 en el si d’una família italiana de classe burgesa, queda de molt jovenet seduït per aquesta ideologia. Participa en els congressos anarquistes del moment, promou gires propagandistes, s’implica en insurreccions a mig món (Egipte, Síria, França, Bèlgica, Suïssa, Anglaterra, etc.) i viatges a l’altre mig (Argentina, Cuba, Estats Units, etc.); impulsa publicacions periòdiques, en les quals ell també hi escriu centenars d’articles. Passa deu anys a la presó i uns trenta a l’exili. El feixisme el perseguirà fins a la seva mort, que es produeix el 1932.

L’historiador Gianni Sarno, nascut a Itàlia però afincat al nostre país des de fa uns anys, explica els moments clau en la vida de l’activista italià que, com es veu, va tenir una participació important en l’organització de l’anarquisme a nivell internacional. En la segona part ofereix una síntesi del seu pensament, en aspectes com l’antidogmatisme, l’insurreccionalisme, el gradualisme en la consecució dels objectius i l’estructura d’una organització.

Ens trobem davant d’un opuscle senzill divulgador de la vida i l’obra d’aquest anarquista, ben escrit, en un llenguatge planer i força assequible. L’ha confeccionat la cooperativa Edicions Tinta Invisible.

Llegir més »

Badalona vol recordar Julio del Alamo. Acte d’homenatge el 21 de Febrer

BADALONA VOL RECORDAR JULIO DEL ALAMO

El dia 14 de gener moria nostre amic i company juliol del Álamo Díaz, gran lluitador i sindicalista, militant de CNT, i posteriorment, de CGT.

Els que vam conèixer a Julio durant força temps, l’escoltem alguna vegada parlar de quan al juliol de 1936 el seu pare va agafar un fusell i va sortir al carrer per aportar el seu granet de sorra a la lluita contra la injustícia. Moltes vegades va esmentar aquest episodi, sobretot quan el debat tenia a veure amb el que Julio va alguna vegada “la capacitat per indignar-fins a les últimes conseqüències”, aquesta capacitat que, segons ell, tenien les persones de generacions passades, però no tant , per desgràcia, els de generacions actuals.

Llegir més »

Anarquistes a la Nova Catalunya

Enric Larreula (Barcelona, 1941), llicenciat en filologia catalana i professor de llengua a la UAB, des dels anys vuitanta ha publicat diversos llibres de literatura infantil i juvenil amb títols com Marduix (1983), premi Crítica Serra d’Or i Contes per a un món millor (1992), premi Lola Anglada.

El seu llibre Terres verges, escrit als anys 90 i reeditat el 2013 per Edicions 62, és l’aventura d’una família catalana i llibertària que fugint de la dictadura de Primo de Rivera cerca a la selva del Brasil uns terrenys per construir la pròpia utopia sota el signe llibertari de la Nova Catalunya. Enric Larreula, com aquells catalans del segle XIX que s’embarcaren cap als Estats Units decidits a col·laborar en la construcció del comunisme cabetià a la ciutat utòpica d’Icària, s’endinsa a recrear el somni d’uns catalans que anhelen un món de fraternitat, justícia i llibertat.

A les primeres pàgines del llibre veiem com un jove estudiant de ciències de la comunicació remena caixes plenes de papers a la casa dels pares fins a trobar cinc llibretes antigues lligades amb un cordill on s’amaga la cal·ligrafia del seu avi.

Escrites a mà, contenen un diari personal, que s’inicia el 20 de setembre de 1923 i s’acaba el 19 de juliol de 1936, dues dates prou significatives de la història contemporània de Catalunya. La primera té a veure amb el cop d’Estat de Primo de Rivera i la segona, amb l’aixecament militar contra la República.

El personatge que enceta el diari és un infant que escriu com un infant que seguint els seus pares es prepara per marxar al Brasil i quan definitivament es tanca el diari ens trobem amb un home fet que retorna a Barcelona després d’haver intentat amb els seus pares, familiars i altres companys de viatge ideològic crear una Nova Catalunya a la selva del Brasil, lluny de l’opressió de l’estat dictatorial espanyol, seguint l’ètica i els ideals anarquistes i internacionalistes.

El jove idealista aixecarà acta de tot el procés de constitució del poblat utòpic: “El pare sempre deia que si en aquest racó de selva on anirem a viure està tot per fer, doncs fem-ho des d’un començament. Que l’única llei i ordre que hi hagi en la nostra comunitat sigui la llei de la justícia, de l’amor i de la llibertat. I amb aquesta il·lusió treballem tots.”

No és un fet nou voler crear una colònia utòpica al Brasil, com recorda el mateix protagonista del llibre. El 1890 un grup d’italians van posar en marxa la colònia socialista experimental Colònia Cecília, però les dificultats que van trobar, tant amb l’Estat del Brasil, que els carregava d’impostos, com de l’Església, que sentenciava la llibertat dels anarquistes, van posar fi al projecte que volien continuar els llibertaris catalans.

Aquest esperit apareix pel llibre en forma de naturisme, vegetarianisme, esperantisme, pacifisme i la moral de suport mutu, de solidaritat i de llibertat a favor de totes les persones i sobretot dels més explotats i abandonats, com els indis.

El record de Barcelona és present des de les lluites obreres de la CNT, del món cultural que irradiaven els ateneus populars i de la defensa de la llengua catalana. Finalment els habitants de la Nova Catalunya com els utòpics italians de la Cecília hauran de cedir davant les topades amb els grans terratinents, els homes sense escrúpols i la realitat d’un món cada vegada més advers.

La restauració de la llibertat a Catalunya farà que la Nova Catalunya plegui per retornar els supervivents a la terra estimada. Les terres verges queden enrere… Cal construir la utopia a la Catalunya lliure…

Llegir més »

Homes del bosc: Una història dels maquis

Homes del bosc: Una història dels maquis

Francisco Collado Cerveró

Autoedició, 2014, 160 pàg.

Un text que, amb un llenguatge assequible i entenedor, barreja el relat juvenil, la divulgació històrica i el gènere epistolar. Els més menuts d’una família descobriran, a partir d’unes cartes amagades, el recorregut vital d’un guerriller i coneixeran perquè va esclatar la Guerra Civil, com es va desencadenar una duríssima repressió per part de la dictadura i com front a això, milers de persones resistiren i la combateren durant anys. Aquest llibre intenta que la història quasi sempre amagada i la memòria d’aquestes persones que lluitaren fins el seu últim alè cercant la llibertat arribi als més joves.

L’autor, vinculat a diferents col·lectius i moviments socials de València, va estudiar Història però treballa com a bibliotecari. Ha publicat un llibre sobre la història del Moviment Okupa a la ciutat de València i un altre sobre el poble sahrauí.

Llegir més »

Denunciem l’incompliment del conveni de l’Ajuntament de Barcelona amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Exigim el nostre local al barri ja! Acte #26G a Barcelona

26 de gener, inici de la campanya

Des de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, fem una crida a col·lectius i individualitats de Barcelona i d’arreu del món, a sumar-se a la campanya que engeguem per a aconseguir, finalment, un local digne al barri del Raval.

El tret de sortida serà el 26 de gener de 2015 a les 19h a la seu del Districte de Ciutat Vella.

Llegir més »

Memòria d’Antònia Fontanillas

Li dec de fa dies un article a l’Antònia Fontanillas, una coneguda militant anarquista que va morir en terres franceses el 23 de setembre de l’any passat, als 97 anys. No l’havia escrit fins ara, entre altres coses, perquè vaig assabentar-me massa tard de la seva defunció. Però no vull deixar passar més temps, ara que a Barcelona se li han dedicat alguns actes d’homenatge i de record que certament esmereixia.

Llegir més »

‘El curt estiu de l’anarquia. Vida i mort de Durruti’, de Hans Magnus Enzensberger

El curt estiu de l’anarquia.
Vida i mort de Durruti.

de Hans Magnus Enzensberger

Virus editorial, 400 pàgs, 2014
Traducció de l’alemany: Anna Soler Horta

La primera edició en català d’una obra de referència a nivell internacional sobre la vida i la figura de Durruti

És així com s’ha d’entendre la novel·la de Durruti; no com una biografia fruit d’una recopilació de fets, i encara menys com un discurs científic. El seu camp narratiu va més enllà de la semblança d’un personatge. Engloba l’entorn, l’intercanvi amb situacions concretes sense les quals aquest personatge seria inimaginable. Durruti es defineix a través de la lluita, que dóna forma a la seva aura social.

Llegir més »

Antònia Fontanillas Borràs

BIOGRAFIA D’ANTÒNIA FONTANILLAS.

Antònia Fontanillas Borràs, Barcelona(1917)-Dreux(2014)

El 29 maig 1917 neix a Barcelona la militant anarquista i anarcosindicalista Antònia Fontanillas Borràs. Filla de militants i néta dels destacats llibertaris Francesca Saperas Miró i Martín Borràs Jover. Amb vuit anys va emigrar amb la seva mare i germans a Mèxic. Va assistir a l’escola durant sis anys i es va tornar una gran lectora, especialment de literatura social i llibertària. Arran de l’expulsió del seu pare de Mèxic en 1933, tota la família va tornar a Catalunya. Va trobar treball en una empresa litogràfica i es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i les Joventuts Llibertàries, i va ser triada delegada de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) d’Arts Gràfiques. Quan va esclatar la guerra, va intentar allistar-se com a miliciana en l’expedició a Mallorca i va acabar com a administrativa al diari Solidaridad Obrera de Barcelona. Després de la victòria franquista va residir a Barcelona, va participar en la FIJL ia casa es van compondre diversos números clandestins de Solidaritat Obrera – almenys 14 númerosentre gener i novembre de 1945.

Llegir més »

Exposició i homenatge a Antònia Fontanillas Borràs, el 30 de desembre a Barcelona

Programa d’activitats i organització de l’exposició

– Espai: Biblioteca Arús, el 30 de desembre de 2014, 19 a 22 h..

– Ordre de les intervencions:

1- Inauguració de l’acte homenatge i presentació: Maria Isabel Giner i Molina (Directora de la BPA), o qui considerin més adequat dins de la BPA per tal de presentar l’homenatge i el fons Antònia Fontanillasde la BPA.

Llegir més »

La lluita contra l’oblit i la impunitat: judici a Espanya contra els crims de guerra de l’Aviació Italiana durant la Guerra Civil

En la Guerra Civil Espanyola es van experimentar nous mètodes bèl·lics. Entre ells, l’aviació va adquirir un protagonisme decisiu. Una forma d’utilitzar la força aèria va consistir en el bombardeig indiscriminat i sistemàtic sobre la població civil. Així es va convertir la rereguarda en front de guerra i es van vulnerar tots els tractats i convenis internacionals que es van signar al finalitzar la Primera Guerra Mundial.

Giulio Douhet, general italià, va ser un dels primers en teorizar sobre la participació de l’aviació en els conflictes bèl·lics. El 1929, Douhet escriu: «L’objectiu de la lluita bèl·lica ha canviat: ja no és la força de l’adversari, és la resistència moral de la nació enemiga […] Sobre aquesta cauran els cops més formidables […] es desencadenarà una carrera espantosa cap a la massacre».

A la fi de juliol de 1936 Franco ja comptava amb el suport del feixisme europeu, que va ser determinant per a aconseguir la victòria. En la guerra aèria Mussolini va contribuir amb la Aviazione Legionaria i 764 avions. Hitler va aportar els militars que formaven part de la Legió Còndor i 277 avions. El conflicte espanyol també va servir com camp de proves per a les aviacions italiana i alemanya, que estaven desenvolupant armament i tecnologia aplicats a l’eficàcia destructiva [1]

La ciutat de Barcelona va ser una de les més castigades pels bombardejos de la Aviazione Legionaria. Mussolini va ser responsable directe dels moments més àlgids de la fustigació durant els dies 16, 17 i 18 del mes de març de 1938, en els quals van morir més de mil persones.[2] La brutalitat dels bombardejos de saturació va tenir tant eco internacional que Franco, després de trenta-sis hores d’atacs ininterromputs, va enviar a Roma dos telegrames ordenant parar l’acció immediatament.

Fins a ara les iniciatives polítiques empreses en el parlament català i en l’italià perquè Itàlia demani perdó han fracassat. Itàlia, al contrari que Alemanya, s’ha negat sempre a assumir qualsevol responsabilitat institucional derivada de la intervenció feixista.

Setanta anys després dels fets, el 2009, es va fundar a Barcelona l’associació AltraItàlia, que va agrupar a ciutadans d’origen italià residents en la ciutat. Gents que provenien d’un ampli espectre de l’esquerra i compartien un sentiment comú de vergonya i indignació per la banalització de la política que han generat els governs de Berlusconi. AltraItàlia criticava l’onada de revisionisme històric que sofreix la societat italiana i defensava la necessitat del record i la reparació a les víctimes del feixisme. L’Associació es va proposar portar a terme una acció judicial contra l’estat italià com resposta al negacionisme, a la falta d’excuses i compensacions i a les anomalies que planteja la realitat espanyola entorn de la memòria històrica.[3] Es va considerar a Itàlia responsable de crims de guerra i de lesa humanitat al bombardejar Barcelona entre el 13 de febrer de 1937 i el 29 de gener de 1939.

Els procediments judicials estableixen que les querelles han d’interposar-se contra persones concretes, en aquest cas els aviadors italians supervivents. Els demandants han de ser víctimes de l’acció dels denunciats. Els membres de AltraItàlia van iniciar contactes per a trobar persones que estiguessin disposades a denunciar els fets, comptant amb el suport jurídic i la personació en la causa de l’Associació. Dos veïns del popular barri marítim de la Barceloneta, durament castigat per la Aviazione Legionaria, van interposar les denúncies.

Al formalitzar l’acusació AltraItàlia declarava que: «Entenem la denúncia dintre d’un context de dret europeu i de construcció de les memòries compartides, però pensem que la reconstrucció d’aquestes memòries no és possible sense un clar i obert reconeixement de les culpes, que en aquest cas són particularment greus». L’Associació exigiria una indemnització simbòlica que comporti un acte oficial de disculpa. També proposava, en l’hipotètic cas que l’estat italià fos condemnat i obligat a reparar econòmicament a les víctimes, crear un fons per a la construcció i manteniment a Barcelona d’alguna infraestructura formativa o sanitària.

La denúncia es va presentar davant l’Audiència Nacional el 2 de juny de 2011 i, encara que es va admetre a tràmit, el tribunal es va declarar incompetent per raons d’àmbit territorial. Aquesta decisió deixava en suspens l’inici de les accions judicials fins que el passat 23 de gener de 2013 la secció X de l’Audiència Provincial de Barcelona es va fer càrrec de la querella i va iniciar el procediment judicial[4]. La decisió va ser històrica ja que per primera vegada s’obria un judici a Espanya sobre crims de guerra perpetrats pel bàndol franquista durant la Guerra Civil.

Aquesta situació era possible perquè els membres de la Aviazione Legionaria, cos expedicionari d’un país tercer que no havia declarat la guerra a la República, no queden protegits per la vergonyosa Llei d’Amnistia de 1977. Llei de punt final blindada per les posteriors lleis de Memòria Històrica que garanteixen la impunitat als criminals franquistes.

A pesar de la falta absoluta de col·laboració en aquesta iniciativa per part d’institucions i partits polítics, fidels també en aquesta ocasió al «pacte de l’Oblit», que ha marcat la mal anomenada transició espanyola, la interlocutòria de la secció X de l’Audiència Provincial recordava a la Generalitat de Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona la possibilitat d’actuar com part activa en el procés. Implícitament es recordava a aquestes institucions que el seu paper és el d’acompanyar i donar suport a les víctimes dels fets, tal com ha succeït nombroses vegades a Itàlia en els judicis contra els crims comesos per l’ocupant nazi al final de la Segona Guerra Mundial.

Una de les conseqüències concretes de la decisió judicial és que s’obre la via perquè altres poblacions afectades pels bombardejos emprenguin accions legals i es personin en el procés. L’acusació difon aquesta possibilitat a Catalunya i en altres territoris devastats per la Aviazione Legionaria, com en la vila baixaragonesa de Alcorisa.

Respecte als aviadors que estan vius, i podrien ser encausats per delictes imprescriptibles de lesa humanitat, es té notícia de l’existència de com a mínim quatre membres de la Aviazione Legionaria que van intervenir en la guerra d’Espanya. Una dificultat afegida per a la identificació dels responsables concrets dels bombardejos és que, com forma de protecció, les tripulacions entraven a Espanya amb identitat falsa.

La primera reacció de l’estat italià respecte a la denúncia va ser una declaració de col·laboració fidel amb la justícia espanyola. Al juliol de 2013, després de set mesos de silenci, el Ministeri de Defensa italià va respondre a la primera comissió rogatoria internacional que li demanava les filiacions i el parador dels membres de la Aviazione Legionaria amb base a Mallorca. Així es va facilitar a la magistrada titular del jutjat d’instrucció 28 de Barcelona, Olalla Ortega, un llistat incomplet d’oficials d’alta graduació de la Aviazione Legionaria que havien mort. Jaume Asens, un dels advocats dels denunciants declarava, «el Ministeri de Defensa només s’ha limitat a constatar la veracitat de les dades de quatre querellats identificats plenament per l’acusació».

Malgrat el requeriment de la jutge, l’estat italià no ha aportat més informació de tots els suposats participants en els bombardejos. La democràtica república italiana, com responsable civil subsidiària dels fets jutjats, és conscient que la dilació en el temps és el seu major aliat perquè es declari l’arxiu de la causa. D’aquesta forma l’estat italià incompleix els tractats jurídics bilaterals, europeus i internacionals que li obliguen a la col·laboració judicial.

Itàlia no es planteja realitzar cap acte simbòlic de desgreuge, ni de bon tros negociar una reparació econòmica, a pesar que la guerra de 1936-1939 va ser una bona operació per a les seves arques: Franco va saldar religiosament el deute de guerra mitjançant pagaments que es van allargar fins a la dècada dels seixanta.

Des de març de 2013 la jutge busca sense èxit als autors dels bombardejos. L’obstaculizació a la justícia s’ha evidenciat durant la primavera passada, quan en els mitjans de comunicació apareixia la notícia que en el mes de març s’havia condecorat al ex aviador Luigi Gnecchi al complir els 100 anys. La ministra de defensa italiana, Roberta Pinotti, felicitava de manera elogiosa al pilot, que havia fet mèrits per accions de bombardeig entre 1935 i 1943. En la fotografia publicada de l’ancià Gnecchi se li veia lluir amb orgull, entre altres, la primera medalla al valor per la seva participació en la Guerra Civil Espanyola.

Llegir més »

Reedició d’un llibre clau de l’anarquista Emma Goldman: ‘Viviendo mi vida’

Viviendo mi vida

Emma Goldman

Capitán Swing, 2014, 562 pàgines.

Emma Goldman (Kaunas-Lituania, 1869-Toronto-Canadà, 1940), era filla d’una família jueva lituana quan aquesta nació formava part de l’imperi rus. Quan tenia 13 anys es va traslladar amb la seva família a Sant Petersburg. Als vint anys va immigrar amb la seva germana Helena als Estats Units, instal·lant-se primer a Nova York on va arribar a muntar una cooperativa de costureres i es va casar amb un emigrant nacionalitzat als Estats Units. Malgrat que el matrimoni va durar deu mesos li va servir per conservar la nacionalitat nord-americana.

Emma aviat es va veure involucrada en el moviment anarquista i es va convertir en una propagadora de les idees de Bakunin. Les seves memòries són precisament un cant a la vida i a l’esperança i un generós activisme de propaganda de l’anarquia.

Llegir més »

El mite Durruti: memòria clandestina, història silenciada

Devia ser un dissabte de gener de 1999. Aleshores recollia compulsivament material i testimonis per plantejar una encara indeterminada tesi doctoral sobre aspectes culturals i filosòfics de l’anarquisme històric. Després de moltes reticències, vaig acordar una trobada amb Diego Camacho Escámez (Almeria, 1921 – Barcelona, 2009), identitat administrativa amagada rere el “nom de guerra” d’Abel Paz. Amb una prudent formalitat, vaig arribar puntual al seu pis del carrer Verdi. Ell, pràcticament es va aixecar del llit per rebre’m. Estava tan acostumat a què el maltractés l’acadèmia que en els primers moments vaig percebre desconfiança i un punt d’hostilitat.

Entre piles de llibres desordenats i una pica plena de plats per rentar, vaig trobar els estris imprescindibles per fer cafè. Mentre el preníem, va començar a xerrar entre una espessa boira de fum de tabac negre. Explicava mil i una coses, de manera desordenada, en una barreja d’anècdotes personals, lectures, testimonis de l’època, interpretacions heterodoxes, crítiques al relat històric canònic, imprecacions contra gurus de la cultura i reivindicacions de figures oblidades. No responia a cap de les meves preguntes, tanmateix, les seves respostes resultaven més interessants i fascinants del que podria haver previst el meu elaborat guió. Tres hores després, mentre tornava a Girona m’adonava que el meu plantejament inicial era erroni. No es pot intentar tractar com objecte històric allò que és subjecte, actiu, amb identitat pròpia. Cal escoltar abans d’opinar. És necessari fer cures periòdiques de desintoxicació de prejudicis.

Llegir més »

Presentació del llibre ’BULTACO: Del mito a la realidad (1958-1983)’, el 12 de desembre a Rubí

DIVENDRES 12 DE DESEMBRE, A LES 18,30h

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE: BULTACO: Del mito a la realidad (1958-1983)

LLOC: Espai Cultural CGT Rubí, Plaça Anselm Clavé 4-6.

ORGANITZA: FUNDACIÓ SALVADOR SEGUÍ I CGT RUBÍ

La CGT de Rubí en col·laboració amb la Fundació Salvador Segui fem la presentació als nostres locals d’un llibre que analitza el naixement del moviment obrer en la fàbrica de motocicletes BULTACO La seva lluita és un exemple d’auto-organització dels treballadors en les dures condicions laborals imposades pel franquisme en el tram final de dictadura. A través dels autors descobrirem com a pesar de la clandestinitat, les sancions i la repressió, s’aconsegueixen les primeres victòries en millores salarials, en la lluita contra les hores extres, contra les primes i contra l’augment dels ritmesde producció.

Llegir més »

Remedios Varo, una dona llibertària

Remedios Varo Uranga Anglès (Girona), 1908 – Mèxic, 1963.

Pintora surrealista anarquista. Va crear el seu propi estil i va contribuir a una nova visió de la dona en l’art, entesa no com musa del geni masculí, sinó com subjecte de l’activitat creadora. La seva interesantísima obra no ha estat degudament reconeguda. Pot ser que per les seves idees anarquistes, la seva adscripció als moviments surrealistes, artista bohèmia i dona lliure, no fou bé vista en una societat patriarcal.

Remedios va néixer el 16 de desembre de 1908 a Anglès, província de Girona. Filla d’una argentina d’origen basc, Ignacia Uranga, i de l’andalús Rodrigo Varo, lliurepensador i esperantista, enginyer hidràulic, que per la seva professió va residir en diverses ciutats d’Espanya i el Marroc, del que va aprendre la perspectiva i el dibuix.

El 1924 ingressa a l’Acadèmia de San Fernando de Madrid, va ser una de les primeres dones estudiants d’aquesta acadèmia. Companya d’estudis de Salvador Dalí, Maruja Mallo i García Lorca, amb ells freqüenta els cercles avantguardistes de la Residència d’Estudiants i s’interessa pel surrealisme i la seva concepció onírica del procés creatiu, així com per la ruptura dels límits entre realitat i fantasia.

Acaba els seus estudis el 1930 i es casa amb l’anarquista Gerardo Lizarraga, dibuixant surrealista. Resideixen a París un any i el 1932 retornen a Espanya atrets per l’activisme insurreccional anarquista que alguns avantguardistes identificaven amb la revolució surrealista. S’estableixen a Barcelona, on treballen realitzant treballs publicitaris. Remedios es va integrar en l’avantguarda catalana, interès que comparteix amb el seu amic, el pintor Esteban Francès.

El 1935 se separa de Gerardo Lizarraga. Es relaciona amb altres artistes avantguardistes, amb qui integra el grup logicofobista, corrent contrari a la lògica, de la qual va arribar a ser la principal representant. Va participar en l’exposició d’aquest grup a Barcelona el 1936, juntament amb Leandro Cristòfol, Esteban Francès, Antonio García Lamolla, Maruja Mallo i altres.

El 1936 esclata la Guerra Civil espanyola, Remedios, encara que era pacifista, s’implica en la lluita opositora al cop d’estat militar. El poeta surrealista Benjamin Péret ve a Barcelona, pocs dies després de l’aixecament, per a ajudar als antifeixistes i s’incorpora a la columna Durruti. S’enamora de Remedios. Péret s’integra en el POUM i al juny de 1937, després de la il·legalització del partit, ha de marxar a l’exili francès; amb ell marxa també Remedios. S’estableixen a París, on Péret la introdueix en el cercle dels surrealistes, amb André Breton com a capdavanter. Es queden a París fins a la invasió nazi.

L’any 1940 és feta presonera pels alemanys i a l’any següent un americà, Varian Fry, els ajuda a escapar a Mèxic, on formaran part d’un grup d’artistes exiliats, entre els quals estaven Leonora Carrington, Gunther Gerzso i Estebán Francès. La política del president Lázaro Cárdenas va fer possible que els refugiats rebessin asil i permís per a treballar, però no era fàcil, Péret va aconseguir fer classes de francès en l’Escola de Pintura i Escultura de la Secretaria d’Educació Pública de Mèxic; però va ser sobretot per Remedios per qui van poder sobreviure. Ella va haver de guanyar els diners perquè la família tirés endavant, amb els seus coneixements i habilitats agafava tots els treballs que trobava.

Per mitjà de Gerzso va trobar treball en l’oficina britànica de propaganda antifeixista, feia diorames i petits muntatges escènics per a il·lustrar les victòries aliades, que s’exhibien en els aparadors a fi d’atreure al públic mexicà a la causa aliada a Europa; compartia aquest treball amb Lizarraga i Francès. En la seva casa es forma un cercle d’amics: Esteban Francès, Gerardo Lizarraga, Leonora Carrington, Gordon Onslow-Ford, César Moro, Eva Sulzer, Octavio Paz, Kati i José Horna, Gunther Gerzso i altres.

El 1947 se separa de Benjamin Péret. Va a Veneçuela on treballa en l’Institut de Malariología, fa dibuixos detalladíssims dels mosquits transmissors de la malària. El 1949 retorna a Mèxic i segueix realitzant treballs comercials. El 1952 es casa amb Walter Gruen, qui la convenç perquè deixi els treballs comercials i es dediqui a la pintura “de debò”. Fins a llavors sempre s’havia ocupat més dels seus companys artistes que de si mateixa i és a partir de no tenir aquesta càrrega quan pot dedicar-se a la seva obra i aconsegueix una rellevància extraordinària. En 1955 participa en una exposició col·lectiva. A l’any següent presenta la seva primera exposició individual. Després reuneix setze quadres per a la seva segona exposició individual a la Galeria Juan Martín en l’any 1962 .

Compagina el món interior de l’artista amb la ciència i l’art en una temptativa de revelar l’ordre intern del món de la fantasia, un món màgic que està constituït de colors, línies i textures, així com de paraules i somnis. La seva producció artística, un minuciós i ardu treball, crea sorprenents fabulacions poètiques i humorístiques, en la línia d’alguns surrealistes belgues com Magritte. Està conformada per més de 360 obres plàstiques, entre les quals es troben: olis, dibuixos, mobles, joguines, màscares, objectes i un volum de relats. La cura extrema lloc en el detall busca crear efectes de realisme.

Els temes de Varo són les seves pròpies experiències, exploració del racional en un món de fantasia, la naturalesa, la alquimia i la dona com una font de sensibilitat i poders regeneratius. En alguna de les seves obres dels últims anys de la seva vida, podem veure trets autobiogràfics, doncs no només plasma en elles l’ambient de la seva educació, petjades de la seva participació en certs contextos socioculturals, sinó també evocacions de fets biogràfics concrets, com en “La fugida” el personatge del seu oli, doncs Remedios Varo va escapar, sent molt jove, amb Gerardo Lizarraga.

El 1942 escriu la novel·la “Lady Milagra”. Les obres més difoses de la seva producció escrita són “De Homo Rodans” i “Consejos y recetas”. En alguna de les seves obres ha plasmat l’exili, aquest desdoblament que es produeix a l’haver de deixar el que ha estat la teva vida, sortir d’un país assetjat pel feixisme, un sòl en el qual els morts i l’èxode havien deixat petjades tangibles de les absències. Remedios moria a Mèxic el 8 d’octubre de 1963.

* Article de Pilar Molina publicat al núm. 282 del Rojo y Negro.

Llegir més »

Un llibre d’Agustín Guillamón sobre el terror estalinista a la Barcelona de 1938

El terror estalinista en Barcelona (1938)

Agustín Guillamón

Aldarull & Dskntrl.ed!, 2013, 332 pág.

El deu de febrer de 1938, a Barcelona, cap a les deu de la nit, un jove d’uns vint anys, vestit amb l’uniforme de capità de l’Exèrcit, havia encès un cigarret. Tenia una cita. Era un fred dia d’hivern. El lloc era solitari i desapacible, les cases més properes es trobaven a uns cinc-cents metres de distància. Estava esperant en el carrer Legalitat, a l’altura d’Alegre de Dalt, en una zona despoblada, sense urbanitzar, propera a la casa coneguda com Can Compte.

Es van aproximar els dos homes amb els quals havia concertat la cita. En resposta a la seva salutació el més proper, a la seva esquerra, li va disparar, a mitjan metre de distància. La bala va penetrar per la cara cap a l’esquerra de la boca, seguint una trajectòria de baix dalt i d’esquerra a dreta que va destrossar dues peces dentàries, part del paladar i es va incrustar en el crani, sense provocar orifici de sortida. El segon home es va assegurar la mort del capità disparant dues vegades en el cap del cos ja tendit en el terra, decúbit supí.

Qui era el jove assassinat? Qui i per què el van assassinar? Qui va investigar l’assassinat? Qui, i per què, van ser detinguts, torturats i jutjats per aquest crim? Quines implicacions polítiques van desviar la investigació criminal? És possible solucionar un assassinat setanta anys després de ser comès? Pot resoldre la investigació històrica un crim que, en el seu moment, va ser despatxat descuidadament per la investigació policial? Dilucidar avui aquest crim, pot ajudar-nos a comprendre una societat que, en el 1938, estava immersa en una cruenta guerra civil? Què importava una altra víctima més, en una Barcelona bombardejada i famolenca, sotmesa al terror policíac, en la qual els revolucionaris eren perseguits i, de vegades, desapareixien en les checas?

Llegir més »

Acte el 13 de desembre de celebració del 30è aniversari de la CGT a SEAT

Companys i companyes,

Aquest mes de desembre celebrem el 30 Aniversari de la constitució de les Seccions Sindicals de CGT a SEAT.

Encara que el moviment llibertari i anarcosindicalista ja va tenir presència com secció sindical des de 1979, l’any 1984, amb el debat sobre la presentació a les eleccions sindicals, neix la CNT que va passar a denominar-se CGT, cinc anys després.

Per a celebrar aquests 30 anys, organitzarem una festa. Tots els ens de la CGT esteu especialment convidats, el DISSABTE 13 DE DESEMBRE, a partir de les 19:30 hores, en el Centre Cívic Espai Musical LA BASCULA (Zona Franca), c/ del Foc, 128, 08038 Barcelona (Línies d’autobusos: 109, H16, 13, 23 i 125. FFCC: Ildefons Cerdà, Magòria – La campana), amb el següent programa:

– Presentació del vídeo 30 anys de la CGT a Seat.

– Intervencions de companys de CGT-Seat i CGT confederal.

– Piscolabis.

– Concert del cantautor Quique Ubieto, i dels dos grups musicals SotaTaula i TraperTrio & Sonia Lucas.

Volem que aquesta festa sigui un moment emotiu i participatiu de totes les persones que, d’una o altra forma, hem col·laborat per a fer un sindicat com CGT, que només té sentit quan les persones que el formen s’uneixen per a defensar una societat més justa i igualitària.

Per a facilitar l’assistència familiar tindrem servei de guarderia.

Rebeu una cordial salutació i recordue: us esperem.

Comissió organitzadora dels 30 anys de la CGT en SEAT

CGT Seat:
http://www.cgtbarcelona.org/cgtseat/
@cgtseat
https://www.facebook.com/cgt.s

Llegir més »

Homenatge a Ferrer i Guàrdia, Ascaso i Durruti el #23N al cementiri de Montjuïc, a Barcelona

Homenatge a Ferrer i Guàrdia,Ascaso i Durruti el #23N a Montjuïc a Barcelona

LLOC: Cementiri de Montjuïc de Barcelona

HORA: A les 12H.

DIA: 23 de novembre 2014

Intervindran:

Presideix: Joaquina Dorado

Presenta: Antonina Rodrigo

Laura Vicente: Les diverses cares de l´anarquisme

Pere Miralles: Evocació del guerriller Josep Pons Argilés

Sonya Torres Planells: Semblança d´Antònia Fontanillas

Llum Ventura: Record de Conxa Perez

Marta Padrós: El llegat de Durruti, a les Dones Llibertàries

Cantautor: Alfredo Vilela amb poemes musicatsde Mario Benedetti, Antonio Machado, Federico Garcia Lorca i Miguel Hernández.

Llegir més »

Nou llibre de Dolors Marín sobre la història del pensament i de les experiències de l’anarquisme: ‘Anarquismo, una introducción’

Anarquismo, una introducción

Dolors Marín

Ariel, 2014, 272 pàgines.

Extraordinari aquest llibre de la Dolors Marín sobre la història del pensament i de les experiències de l’anarquisme. Tot i la modèstia que avança el subtítol quan diu que es tracta d’una introducció, la realitat és que ens trobem davant d’una obra amb certa ambició, en el sentit d’oferir un retrat global de l’alliberament individual i social quan lluita contra tota forma d’autoritat i repressió. Alliberament del poder polític, econòmic, social i religiós.

Des de les revoltes anglesa del segle XVII i francesa del XVIII, totes dues contra el model absolutista de l’Antic Règim, fins als autors més actuals, com Noam Chomsky, Stéphane Hessel, David Graeber, Uri Gordon o el col·lectiu Anonymous.

Llegir més »