CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Memòria històrica

Agenda 2015 amb motiu del centenari de Quico Sabaté

Des de la revista Polèmica, amb motiu de la commemoració l’any 2015 del centenari de Quico Sabaté, hem publicat una Agenda per a 2015 on es recullen els moments més importants de la vida i la lluita de qui va ser l’enemic número ú de la dictadura franquista.

Quico Sabaté: l’home que mai es va rendir

El 1939 arriba la irremeiable derrota de la República espanyola. L’últim part de guerra posa el punt final a tres anys de resistència heroica contra l’avanç del feixisme a Europa. És la fi d’un somni de llibertat i revolució i el principi de quatre dècades d’infàmia.

La repressió que cau sobre el poble és brutal. El 1939 es trobaven preses en presons i camps de concentració aproximadament un milió i mig de persones. En el període que va des de 1939 a 1945 la població reclosa sumava 875.000 persones (un vuit per cent de la població activa de l’època). Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) de 1951, entre 1939 i 1945 es van produir a Espanya 164.642 casos de mort violenta.

Malgrat tot aquest horror, seran molts els que es negaran a rendir-se i seguiran lluitant dintre i fora de les nostres fronteres. Els que van partir a l’exili ho faran en la Resistència francesa, en les forces de la França Lliure, escampats per Europa i el nord d’Àfrica. Els que van romandre a Espanya uns es faran forts en boscos i muntanyes i els convertiran en els seus nous fronts de batalla, uns altres treballaran, sota l’amenaça permanent de la presó, la tortura o l’afusellament, per a reconstruir les organitzacions polítiques i sindicals, i buscar espais des d’on combatre la tirania.

De la immensa majoria d’aquests homes i dones no ha quedat cap record i solament sabem de la seva existència per la petjada que van deixar amb la seva lluita. D’uns altres, per contra, coneixem els seus noms, sabem on van lluitar i com van morir. Entre aquests està Francesc Sabaté Llopart. Conservar el seu record i donar-lo a conèixer a qui ens envolten, no solament és un deure cap a ells, sinó cap a tots els que sabem que van lluitar amb ells, encara que no sapiguem els seus noms. Però, sobretot, és un deure cap a nosaltres mateixos perquè, al cap i a la fi, que coneguem els seus fets no pot fer-los millors a ells, però sí a nosaltres. Nosaltres no podem guanyar les batalles que ells van perdre, però ells i l’exemple que ens van deixar sí poden ajudar-nos a guanyar les ques ens toca lliurar a nosaltres.

El 2015 commemorem el centenari del naixement de Quico Sabaté (1915-2015), Per a contribuir al record del que va ser el «enemic número ú» de la dictadura franquista, hem publicat una agenda en la qual hem procurat recollir els esdeveniments més importants de la seva vida i de la seva lluita incansable per la llibertat.

Agenda 2015 Centenari de Quico Sabaté

Format: 11 x 17 cm • 250 pàgines • 10€ • Edició en català i castellà.

Per a adquirir exemplars pots emplenar aquest BUTLLETÍ DE COMANDA o enviar un mail a jesus@nullpolemica.org indicant nom complet, adreça, codi postal i quantitat d’exemplars.

Llegir més »

La influència de Proudhon a la Península Ibèrica

La influència del pensament de Proudhon arribarà a la península ibèrica a través dels socialistes utòpics espanyols seguidors de Saint-Simon, Fourier i Cabet. Un dels primers socialistes en parlar de Proudhon és el gallec Ramon de la Sagra (A Corunya, 1798-1871), el qual el conegué a París i va col·laborar amb el seus projectes de mutualitat i de crèdit. De la Sagra el 1840 publica el llibre Banc del Poble, teoria i política de la institució fundat sobre la teoria racional.

Les idees proudhonianes ja són presents en el moviment obrer de 1854-1856 amb la constitució d’organismes marcats per el seu pensament. Però la influència federal proudhoniana arribarà al nostre país amb les traduccions que fa de la seva obra Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824- Madrid, 1901). A diferència de Proudhon, Pi i Margall va rebre estudis primer en un Seminari i després a la Universitat de Barcelona on va estudiar Filosofia i Lletres i Lleis. El 1840 publica el seu primer llibre, España pintoresca. El 1847 es trasllada a viure a Madrid on per guanyar-se la vida es dedicava a impartir classes particulars i a escriure crítica teatral a El Correo.

Llegir més »

Acte d’homenatge el 15 de novembre als companys Puertas, Vilella i Bertobillo, assassinats a Berga ara fa 65 anys

Acte d’homenatge als companys Puertas, Vilella i Bertobillo, assassinats a Berga ara fa 65 anys a mans de la guàrdia civil. L’acte serà el proper dissabte 15 de novembre.

Els fets que recordarem i els companys que homenatjarem

El 10 de novembre de 1949 van detenir prop d’una vintena de persones a Berga acusades de col·laborar amb la guerrilla anarquista. El dia 14 van assassinar-ne a tres. Es tractava de: Joan Vilella, el Moreno, pagès de Santa Eugínia, Josep Puertas, treballador de Fígols, Josep Bertobillo miner de Fígols. Aquests tres berguedans van ser torturats durant tres llargs dies i finalment foren assassinats a mans de la Guàrdia Civil, se’ls va aplicar la tristament cèlebre «llei de fugues». El motiu de l’assassinat era haver col·laborat amb la guerrilla anarquista, amb els grups del Massana, la única resistència al franquisme en aquella època a la comarca. Aquest fet tant greu, aquesta salvatjada, una més del franquisme, va comptar amb el silenci còmplice de gran part de la societat. De fet a Berga no se’n va parlar més del tema, com si res no hagués passat.

Llegir més »

Presentació del llibre ‘BULTACO: Del mito a la realidad (1958-1983)’, el 6 de novembre a CGT Barcelona

DIJOUS 6 DE NOVEMBRE, A LES 18,30h PRESENTACIÓ DEL LLIBRE:

BULTACO: Del mito a la realidad (1958-1983)

DIA: 6 DE NOVEMBRE

HORA: 18.30H

LLOC: Via Laietana, 18, 9a Planta de Barcelona

ORGANITZA: FUNDACIÓ SALVADOR SEGUÍ I CGT BARCELONA

LOCALITZACIÓ:

La CGT de Barcelona en col·laboració amb la Fundació Salvador Segui fem la presentació als nostres locals d’un llibre que analitza el naixement del moviment obrer en la fàbrica de motocicletes BULTACO La seva lluita és un exemple d’auto-organització dels treballadors en les dures condicions laborals imposades pel franquisme en el tram final de dictadura. A través dels autors descobrirem com a pesar de la clandestinitat, les sancions i la repressió, s’aconsegueixen les primeres victòries en millores salarials, en la lluita contra les hores extres, contra les primes i contra l’augment dels ritmesde producció.

Llegir més »

Ha sortit el llibre ‘BULTACO – Del mito a la realidad (1958-1983)’

BULTACO. Del mito a la realidad (1958-1983)

Colectivo José Berruezo.

Editat conjuntament per CGT – Fundació Salvador Seguí – Colectivo José Berruezo, 2014, 232 págs.

S’ha escrit molt sobre la història de la mítica motocicleta BULTACO, principalment a nivell esportiu. No obstant això, fins a ara, la veu dels treballadors, aquells que feien possible amb el seu esforç la construcció d’aquestes màquines, no havia estat escoltada.

En aquest llibre, realitzat pel grup José Berruezo que ha tingut accés a tota una important documentació inèdita, s’explica la veritable història d’aquesta marca, amb les seves llums i les seves ombres.

El relat comença en la dècada dels anys cinquanta del segle passat, en plena expansió del franquisme, i se li posa fi en els primers anys de la dècada dels vuitanta, coincidint amb el tancament de la companyia.

L’objectiu d’aquest treball no és en cap moment desmitificar aquesta emblemàtica motocicleta, sinó deixar al descobert les veritables raons que van motivar el declivi industrial de l’empresa.

A través d’aquestes pàgines viurem dia a dia el naixement del moviment obrer en la fàbrica: les seves lluites, les seves derrotes, les seves conquestes i, especialment, la presa de consciència social dels treballadors; coneixerem el procés assembleari, motor i instrument de debats, d’acords i de presa de decisions; descobrirem que no és una utopia l’autogestió obrera, i moltes altres coses…

Les motocicletes BULTACO formen parteix de la història del motociclisme espanyol i internacional i és, sens dubte, la marca que més passions ha aixecat entre els afeccionats a aquest esport en totes les seves modalitats.

A l’Ateneu Popular Julia Romera de Santa Coloma de Gramenert, s’ha inaugurat una exposició fotogràfica i documental de Bultaco i la presentació del llibre “BULTACO Del mito a la realidad 1958-1983”. L’exposició romandrà oberta al públic de dilluns a divendres de les 19 a les 21 hores al local de l’ateneu, c/ Sant Ramon 51, durant tot el mesde novembre.

Llegir més »

Entrevista a Soledad Bengoechea, historiadora: “Les colònies industrials i les associacions patronals de resistència eren eines de control”

Soledad Bengoechea és doctora en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre la seva bibliografia destaquem “Organització patronal i conflictivitat social a Catalunya” i “El locaut de Barcelona (1919-1920)”.

– Quins són els orígens de les primeres associacions patronals catalanes i quines eren les seves reivindicacions?

Llegir més »

Proudhon, la propietat i el federalisme

Pierre-Joseph Proudhon va néixer a Besançon (França) el 15 de gener de 1809. Fins els dotze anys va viure al camp amb els seus pares fent de pastor de vaques. A partir dels 12 anys ingressà a una escola de Besançon combinant els estudis amb les seves feines al camp.

El jove descobreix la desigualtat social en què viuen els camperols i aviat s’aficiona a la lectura. Precisament la lectura de la Demostració de la inexistència de Déu de Fenelon li obre els ulls cap a la raó en contra de la fe. Als setze anys entra a treballar en una impremta on aprendrà els oficis de corrector i de tipògraf.

Proudhon continua freqüentant la biblioteca de la seva escola i devorant llibres de filosofia: Kant, Descartes, Voltaire, Diderot, Saint-Simon, Rousseau… Entre els seus autors preferits hi ha Fourier, del qual composa el llibre El nou món industrial a la impremta on treballa.

Viu una temporada a París i fa una gira per ciutats franceses i suïsses i de nou a casa, el 1836 funda una impremta amb dos companys que, dos anys més tard, haurà de tancar per falta de recursos. Proudhon torna a París gràcies a una beca i obté la menció honorífica del Premi Volney per un estudi gramatical. Encara aconseguirà un altre premi, aquesta vegada al seu poble, per un treball sobre la utilitat de la celebració del diumenge vers la higiene, la moral, les relacions familiars i de societat.

Però en el seu interior ja està tramant la seva gran obra: La propietat. Proudhon es pregunta i alhora es contesta: “¿Què és la propietat? La propietat és un robatori”. En aquesta obra exposa amb tot detall la seva opinió sobre la propietat: ”La propietat no és filla del treball. El dret al producte individual, exclusiu; el dret a les eines, al mitja comú. No pot haver-hi més que la possessió permanent del treball, per el qual únicament s’adquireix la propietat dels fruits. La propietat no es funda en el treball perquè tots els treballadors no són propietaris. Encara més. El treballador conserva encara després d’haver rebut el salari, un dret natural de propietat sobre la cosa que ha produït. No per caritat, sinó per dret natural. El treball dels obrers ha creat un valor, per tant aquest valor es de la seva propietat.

Proudhon manté bona relació amb els socialistes utòpics, en una carta a Blanqui, li diu: “Totes les causes de la desigualtat social es redueixen a tres: l’apropiació gratuïta de les forces col·lectives; la desigualtat en els intercanvis i el dret al lucre.” També es relaciona amb Victor Considerant, de l’escola fourierista.

El 1843, Proudhon publica un nou llibre sobre els principis d’organització política, De la creació de l’ordre a la humanitat. Proudhon considera que l’home aconsegueix la seva màxima expressió a la societat: “Els individus no poden viure sinó a l’interior d’un grup, associats, i el grup genera una força col·lectiva que es distinta en cadascú dels seus components. (…) El treball és el nucli de l’ordre industrial i la seva organització seria la clau de l’ordre social.”

El 1844 s’instal·la a París on es relaciona amb Marx, Guillaumin, Grün, Herzen, Stirner i Bakunin. Dos anys més tard apareix el seu assaig Sistema de les Contradiccions Econòmiques o Filosofia de la misèria. Carles Marx, a La Sagrada Família, lloa el pensament de Proudhon, sobretot el seu treball Què és la propietat? Malgrat que el jove Marx convida a Proudhon a unir-se al seu projecte revolucionari, aquest aviat s’allunya del pensament filosòfic de l’alemany, després que Marx publiqués Filosofia de la misèria, contestant l’assaig del francès. Proudhon planteja el seu pensament des de les idees socialistes en llibertat, cosa que l’allunya definitivament de Marx.

Proudhon fa girar tota la seva filosofia a l’entorn de la llibertat: “La llibertat és principi espiritual de la creació i crítica, produeix tot en el món, encara el que ve a destruir, religions, govern, noblesa, propietat. És enemiga de tot dogmatisme intolerant.” El pensament de Proudhon es posa en línia dels socialistes utòpics francesos com Louis Blanc i Lammenais.

Proudhon es manifesta partidari del mutualisme i proposa la creació de bancs del poble que han d’atorgar crèdits gratuïts als obrers i camperols associats. Aquest concepte econòmic l’exposa en el seu treball: La capacitat política de la classe obrera. El 1847, Proudhon funda el periòdic Le répresentant du peuple. Aquell mateix any és pintat ell i les seves filles per Coubert.

Durant de la Revolució de 1848 és elegit representant de l’Assemblea Constituent i el 1851 és tancat a la presó per l’emperador Lluís Bonaparte. A la presó escriu La Revolució Social. Al sortir de la presó s’exilia a Bèlgica, fins que una amnistia li permet tornar a França on escriurà El Principi federatiu. La idea federalista omplirà la resta de la seva obra, Proudhon considera que, a l’interior de cada nació, s’hauria d’establir l’equilibri econòmic per la federació de grups, la federació agrícola-industrial, i, en el pla internacional, s’hauria d’establir l’equilibri polític a través de la federació de municipis i petits estats.

El federalisme integral de Proudhon es manifesta contrari als Estats monstruosos, doncs aquests mantenen l’esperit de conquesta i absolutisme, en canvi els Estats petits oposen menys obstacles al federalisme. Proudhon sentencia: “El segle XX obrirà l’era de les Federacions o la humanitat començarà un purgatori de cent anys.” El pensador francès manifesta que la llei fonamental del federalisme és la següent: “En la federació els atributs de l’autoritat central s’especialitzen i es limiten, disminueixen en número i en intensitat, mentre que en els governs centralitzats, les atribucions del poder suprem es multipliquen i s’estenen.

El principi federalista té per primer punt la independència administrativa de les comunitats adherides; per segon punt, la separació dels poders en cada Estat sobirà; per tercer punt, la constitució de la federació agrícola-industrial que ha de moure l’economia local i mundial. Proudhon, afirma: “Totes les meves opinions polítiques es redueixen a una formula semblant: federació política o descentralització. Totes les meves idees econòmiques poden resumir en aquestes tres paraules: federació agrícola industrial. En resum, qui diu llibertat diu federació o no diu res. Qui diu república federal diu federació o no diu res. Qui diu socialisme diu federació o tampoc diu res.”

Proudhon no dubta a pensar que amb la federació desapareix la vella llei de la unitat. En virtut de l’adhesió de les diverses parts de l’Estat al pacte d’unió, el centre polític està a totes les parts. Cada grup de població, cada raça , cada llengua reina sola i senyora en el seu territori; cada ciutat és solidària amb les seves veïnes.

La unitat ve indicada per la promesa que es fan uns a altres els diversos grups sobirans de governar-se per si mateixos mutualment a través d’un pacte federal, i, d’aquesta manera, tractar amb els seus veïns en conformitat a diversos principis; de protegir-se contra l’enemic de fora i la tirania de dins i de concentrar-se a treballar en interès de les seves respectives explotacions, així com d’ajudar-se en les seves desgràcies; constituir un consell nacional integrat per representants dels diversos estats que tenen al seu càrrec vetllar per el compliment del pacte.

Proudhon acaba definint el mutualisme federal: “Així, el que hem anomenat mutualisme, a l’esfera política pren el nom de federalisme. A través d’una simple harmonia tenim la revolució sencera, la revolució política i la revolució econòmica.”

Proudhon imagina una societat en què els homes intercanvien el producte del seu treball amb aquells altres bens que necessiten. Les institucions necessàries per fer real l’intercanvi sorgirà dels acords establerts per els grups comunitaris corresponents. Proudhon insinua una organització mínima de govern format per representants de les diferents comunes que composen l’Estat. Però, la clau de la seva organització és, sobretot, el federalisme, idea que va absorbir per complet Proudhon durant els darrers anys de la seva vida.

Dos anys després d’haver publicat el seu assaig sobre el federalisme, P. J. Proudhon mor el 19 de gener de 1865 al seu poble de Besançon.

* Article de l’historiador Ferran Aisa publicat al núm.164 de la revista Catalunya.

Llegir més »

Els Amics de Durruti

Els Amics de Durruti van ser una nombrosa agrupació anarquista, fundada el març de 1937, que podríem caracteritzar com una branca més del moviment llibertari, molt semblant al que era en aquell moment “Dones Lliures”. Els seus membres eren milicians de la Columna Durruti oposats a la militarització i/o anarquistes crítics respecte a l’entrada de la CNT en el govern republicà i el de la Generalitat.

Llegir més »

Ha mort la destacada militant anarquista Antonia Fontanillas

Antonia Fontanillas Borràs: In memóriam

El 23 de setembre amb l’arribada de la tardor ens ha deixat la companya Antonia Fontanillas Borràs, l’última d’una saga de dones llibertàries que va viure en primera persona la Revolució Espanyola.

La nostra benvolguda companya Antonia, sempre pendent de l’esdevenir de la nostra Organització, sempre disposada a col·laborar per al que se li demanés, viatgera infatigable en xerrades i conferències difonent la Idea, que va ser el fil conductor de la seva vida fins al final.

D’estirp Anarquista des del seu naixement deia que per a ella ser anarquista era el natural, ja que havia viscut l’ideal des del bressol, i va ser conseqüent amb això fins a la seva mort. En paraules de Jose Luis Gutierrez Molina en un correu enviat amb motiu de la defunció d’Antonia, ens deia que amb la seva mort, “desapareix algú que, través de la seva activitat i de la seva línia familiar, representa la història de l’anarquisme a Espanya”.

El 1934, recent arribada de Mèxic, Antonia va començar a treballar en una litografia. Membre de la CNT (Confederació Nacional del Treball) i de la Joventuts Llibertàries va ser triada delegada de la Secció d’Arts Gràfiques en 1936. Després de la derrota va romandre a Barcelona i va intervenir en la lluita clandestina: en la seva casa es componia Solidaritat Obrera, col·laboracions en el Ruta clandestí (14 números), responsable de les relacions amb els presos i el seu advocat, etc.

Bolcada cap al cultural i la propaganda, durant dècades va participar en nombroses reunions de propaganda, actes de caire llibertari i presentació de llibres, alhora que assisteix a tots els Congressos de la CNT de 1979 – 1983, de la CNT-Congrés de València i de CNT-CGT 1984-1997.

Conseqüent amb les seves conviccions anarquistes es manté independent i crítica i advoca per un acostament de les diferents fraccions llibertàries que ressalti les afinitats sobre les divergències.

Ja et trobem a faltar companya, enyorarem la teva presència en Actes i Conferències, la teva forma de transmetre’ns els teus coneixements sobre el Moviment Llibertari, les llargues converses telefòniques i l’hospitalitat de la teva casa de Dreux sempre oberta a les companyes i companys que passaven a visitar-te, compartint i debatent conceptes i idees del nostre Moviment.

Moltes i molts vam aprendre del teu esperit crític i antiautoritari, de la teva extraordinària capacitat intel·lectual i de la teva disponibilitat per a col·laborar amb les persones i organitzacions que es reclamen del pensament i l’acció llibertàries.

Sempre estaràs amb nosaltres, estimada Antonia, transitant pel camí que ens vas mostrar, darrere d’aquest món nou que duies en el cor.

Que la terra et sigui lleu.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de CGT

Llegir més »

La guerra del pan, un llibre d’Agustín Guillamón sobre la gana i la violència a la Barcelona revolucionària de 1936-37

La guerra del pan
Hambre y violencia a la Barcelona revolucionaria. De diciembre de 1936 a mayo de 1937.

Agustín Guillamón

Aldarull / Dskntrl, 2014, 564 pàg,

La pugna entre el PSUC i la CNT, de desembre de 1936 a maig de 1937, va ser un conflicte ideològic, però sobretot l’enfrontament de dues polítiques oposades d’abastament i gestió econòmica de la gran urbs barcelonina.

Comorera, des de la Conselleria de Proveïments, prioritzava el poder del PSUC a l’abastament del pa o la llet a la ciutat de Barcelona. Millor sense pa ni llet, que un pa i una llet subministrats per els sindicats de la CNT. Fam i penúries dels barcelonins eren el preu a pagar per l’increment del poder del PSUC i de la Generalitat, en detriment de la CNT.

El PSUC, en una ciutat sotmesa a les penalitats i privacions de la guerra, oposava la llibertat de mercat a la racional distribució alimentària, realitzada molt eficientment per els comitès de proveïments de les barriades.

La fam dels treballadors va ser causada per la maniobra conscient dels partits burgesos i contrarevolucionaris, des d’ERC (republicans) fins al PSUC (estalinistes), per debilitar i derrotar als revolucionaris. A aquest procés l’hem anomenat guerra del pa.

El desarmament dels treballadors era l’objectiu fonamental d’aquests partits. També els comitès superiors llibertaris van veure en els comitès de barri als seus pitjors enemics, quan aquests es van negar a acatar els decrets de desarmament pactats amb el govern.

A finals d’abril, els comitès revolucionaris van desbordar als comitès superiors cenetistes. La insurrecció dels treballadors, al maig de 1937, no va ser derrotada militarment, sinó políticament, quan els líders anarcosindicalistes van donar l’ordre d’alt el foc.

La fam i el desarmament eren els dos objectius necessaris per a l’inici del procés contrarevolucionari, que va desencadenar tota la seva força repressiva contra els militants cenetistes i les minories revolucionàries en l’estiu de 1937.

Llegir més »

Federica Montseny, primera dona ministra d’Europa

La historiadora i escriptora Antonina Rodrigo s’ha especialitzat en el gènere literari de la biografia, entre les seves obres destaca les realitzades sobre la vida de García Lorca, Margarida Xirgu, Ana Maria i Salvador Dalí, Mariana Pineda, Doctor Trueta, Amparo Poch, María de Lejárraga, etc. Ara amb l’editorial Base acaba de publicar el llibre Federica Montseny, primera ministra electa en Europa.

Es tracta d’un treball realment excel·lent que t’atrapa des de les primeres línies del llibre. Antonina, d’una manera planera, desgrana la vida de la “leona”, com recorda l’autora, per la seva força d’oratòria davant de milers de persones. La biografia arriba en un moment oportú, doncs el pas del temps va corcant la memòria i la va desfent com un tarró de sucre. A més enguany es compleix el vintè aniversari del seu traspàs, que ha passat completament desapercebut.

Federica Montseny Mañé va néixer circumstancialment a Madrid el 1905, on els seus pares vivien extraditats després del Procés de Montjuïc. Filla dels mestres racionalistes i propagadors de l’anarquisme, Joan Montseny (Federico Urales) i Teresa Mañé (Soledad Gustavo), fundadors de La Revista Blanca, Federica Montseny s’educà en l’ideal llibertari. Antonina va relatant la vitalitat dels Montseny al seu retorn a Catalunya, les seves diverses residències (Horta, Sant Andreu, L’Hospitalet, Cerdanyola i el Guinardó).

L’educació rebuda a l’entorn de la seva mare i la formació cultural a base de lectures escollides van fer d’ella una dona intel•lectualment avançada al seu temps. Els primers impactes socials de la jove seran les vagues de 1917 i la de 1919, també en aquest anys coneix a personatges del sindicalisme, del periodisme o de les lletres com Salvador Seguí, Lluís Companys, Juli Vallmitjana, Peius Gener…, que li aporten grans coneixements, que complementa amb els mítings sindicals que s’efectuen al Clot on parlen els cenetistes Ángel Pestaña i Paco Miranda. Aviat debuta com escriptora a la premsa amb el pseudònim de Blanca Montsant.

L’any 1923 la jove Federica amb 18 anys s’afilia al Sindicat d’Oficis Varis de Cerdanyola-Ripollet i comença a col·laborar a Solidaridad Obrera en la secció “Relieves sociales”, però la suspensió governativa del diari anarcosindicalista farà que les seves col·laboracions apareguin habitualment a La Revista Blanca. L’any 1926 ja n’és autora de novel·les curtes de tipus social que apareixen publicades a “La Novela Ideal”, la primera d’elles porta per títol La Victoria, on se centra en la llibertat sexual de la dona, tema que continua i supera a El hijo de Clara (1927).

A la segona meitat dels anys vint Federica Montseny coneix a Germinal Esgleas, el qual es convertirà en el seu company sentimental. Antonina Rodrigo desenvolupa un treball excel•lent en què la popular militant llibertària esdevé el centre d’una època de tensió però d’esperança. Són els anys de la II República i de l’adveniment hegemònic de la CNT en el moviment obrer ibèric. Per aquesta època la Federica s’afilia al Sindicat de Professions Liberals per la seva professió de periodista.

Llegir més »

L’ONU exigeix a l’Estat espanyol la investigació dels crims del franquisme

– Espanya està sent investigada per les Nacions Unides i li demana el compliment de les Convencions i normativa sobre Drets Humans respecte als crims del franquisme.

– L’ONU ha estat des de fa un any fent un seguiment de l’actitud de l’Estat espanyol respecte als delictes comesos durant la guerra civil i la dictadura.

Així, el Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades o Involuntàries i el Relator de l’ONU per a la Veritat, Justícia, Reparació i Garanties de No Repetició van estar visitant diverses ciutats espanyoles on van mantenir reunions amb diverses organitzacions socials que lluiten per la Recuperació i Rehabilitació de la història dels perdedors de la guerra. També es van reunir amb el Govern i el Defensor del Poble estatal i d’algunes comunitats autonòmiques.

Ara, al setembre, presenten els seus informes respectius davant l’assemblea del Comitè de Drets Humans de l’ONU per a explicar les seves impressions i l’anàlisi de la situació que han trobat amb la seva visita i la consulta de la documentació recaptada.

CGT dóna suport a la denúncia contra l’Estat espanyol que realitza l’ONU en els seus informes. Tant el Grup de Treball com el Relator demanen a l’Estat espanyol que, de forma immediata, corregeixin la desatenció que pateixen les víctimes del franquisme tant de fet com de dret, al mateix temps que recullen en els seus informes la falta d’estudi pels escolars d’aquesta part de la història d’Espanya, el desconeixement de fets com el dels treballs forçats que CGT ha denunciat en la querella argentina, el desenteniment de l’administració de justícia de l’exhumació de fosses, etc.

Considerem que l’ONU ha encertat en l’anàlisi que ha realitzat de la situació d’impunitat del franquisme i dels seus continuadors. No s’ha deixat convèncer per les excuses que presenten els governs per a no afrontar l’atorgament de justícia a les víctimes emparant-se en “un hipotètic conflicte intern entre els espanyols al reobrir-se ferides”.

L’ONU ha recordat reiteradament als diferents governs espanyols que la llei d’amnistia no és d’aplicació als crims de lesa humanitat que es van produir a Espanya durant més de 40 anys. Els enviats de l’ONU han pogut constatar el diferent tracte rebut per les víctimes d’un bàndol i de l’altre, en els seus informes denuncien la indefensió de les víctimes del costat republicà i com si van ser honrats els que van caure de l’altre bàndol.

Denuncien en els seus informes la poca operativitat de l’anomenada Llei de Memòria Històrica, com la nul·la aportació governamental per a dotar de mitjans que portin a terme el desenvolupament del seu contingut. Ja en el seu moment CGT, com moltes associacions de memòria històrica, va destacar que el projecte portat a terme en el seu moment per Zapatero no tindria el més mínim efecte en la recuperació de la memòria dels defensors de la llibertat que van sofrir la repressió del franquisme.

Per això, tant el Grup de Treball com el Relator, enumeren una sèrie de recomanacions a l’Estat espanyol per a tots els àmbits de manera que tant legal com de fet siguin reconeguts i reparats els danys ocasionats a les víctimes del franquisme.

En els pròxims dies seran llegits davant el Consell de Drets Humans i el govern espanyol pot defensar-se i donar explicacions davant el Consell sobre les conclusions negatives que han declarat en els seus informes el Grup de Treball de Desaparicions Forçades i Involuntàries i el Relator de l’ONU. CGT espera que no es repeteixi el lamentable espectacle de veure com els governants espanyols continuen justificant l’incompliment de les recomanacions de l’ONU i de les Convencions Internacionals que han signat.

Secretariat Permanent Comitè Confederal CGT

http://www.cgt.org.es/noticias-cgt/comunicados/la-onu-exige-al-estado-espanol-la-investigacion-de-los-crimenes-del-franqui

Més informació:

MEMÒRIA HISTÒRICA CGT CATALUNYA

PÀGINA FACEBOOK RECUPERANT LA MEMÒRIA DE LA HISTÒRIA SOCIAL DE CATALUNYA

Llegir més »

A 90 anys de la mort de Salvat-Papasseit

El passat 7 d’agost es compliren 90 anys de la mort d’un dels grans poetes en llengua catalana del segle XX i gran exponent de l’Avantguardisme al país. No trobarem cap reconeixement institucional ni gaires recordatoris. L’explicació a la ignorància de l’aniversari de la seva mort la trobem, més enllà de la ideologia dels actuals representants institucionals, en el perfil d’en Papasseit: socialista, anarquista, independentista i avantguardista.

El poeta va néixer l’any 1894 al si d’una família obrera de Barcelona amb orígens al Camp de Tarragona. La mort del seu pare (fogoner de vaixell), quan ell encara era un nen, el marcà profundament en la seva vida i en la seva obra. La seva mare disposava d’uns recursos molt precaris i ell va anar a viure a l’Asil Naval dels 7 als 12 anys. Allà aprengué a llegir i escriure però també va mamar el catolicisme, l’espanyolisme i la disciplina militar. La sortida de l’Asil no va implicar l’abandonament del moll: allà va continuar treballant com a vigilant nocturn, abans de fer d’aprenent d’adroguer i d’escultor i mosso.

Llegir més »

Salvador Gurucharri, militant llibertari

Salvador Gurucharri Ochoa va néixer a Barcelona en plena Guerra Civil. Era fill d’un navarrès que fou destacat militant anarquista de la CNT, treballador de la Companyia de Tramvies de Barcelona, que s’hagué d’exiliar en acabar la guerra. A França, el pare va patir l’horror dels camps de concentració i finalment va anar a raure a Londres, ciutat on Salvador Gurucharri també hi va anar a viure quan tenia deu anys. El jove va trobar a la capital britànica una munió de militants llibertaris de primera línia, com ara Suceso Portales, Delso de Miguel, Acracio Ruiz i l’exsecretari de la Federació Local de Barcelona de les Joventuts Llibertàries del 1936, Agustín Roa. Al seu costat el jove Salvador va adquirir una sòlida formació llibertària. Als vint anys va ingressar al nucli de Londres de la CNT i també a la FIJL, des on va establir llaços amb les Joventuts Llibertàries de París i amb militants com ara Luis AndrésEdo, Octavio Alberola i Lucio Uturbia.

Llegir més »

Berga: Mural en record de les represaliades el 1949 i els 3 assassinats en mans de la Guàrdia Civil

Us informem de la realització d’un mural artístic amb contingut d’història local, d’aquesta memòria recent que ha volgut ser segrestada i oblidada pel poder i les seves còmplices. El mural ha estat realitzat en una tàpia d’obra de la Ronda Moreta de Berga.

El 10 de novembre de 1949 van detenir prop d’una vintena de persones a Berga acusades de col·laborar amb la guerrilla anarquista. El dia 14 n’assassinaven a tres.

Llegir més »

Crònica de la XVII Marxa Homenatge als maquis a l’Alt Llobregat i Cardener

El passat 26 de juliol una trentena de persones vam participar a la ruta comentada pel Catllaràs. Durant la caminada es van fer parades al Castell de la Vila, al Xalet del Catllaràs, al mirador del Roc de la Lluna, al camp del Joc de Pilota i a les ruïnes de les Mines del Catllaràs. Es va parlar del context industrial, social, polític i econòmic de principis del segle XX, dels moviments llibertaris de l’Alt Berguedà i de les rutes, estratègia i acció dels maquis a la comarca. Part de l’itinerari coincidia amb la Catllaràs Trial-Pobla de Lillet, així que ens vam trobar un bosc bastant transitat d’esportistes. Ja de tornada a la Poble de Lillet, el centre era ple de visitants, marxandatges i una sardana de benvinguda.

Llegir més »

XVII Marxa-Homenatge als Maquis al Berguedà el 26 i 27 de juliol

Us fem arribar la informació sobre la XVII Marxa-Homenatge als Maquis que es farà al Berguedà (La Pobla de Lillet i Berga) aquest cap de setmana del 26 i 27 de juliol.

Dissabte 26 de juliol: 9 h des del Pàrquing de l’entrada de la Pobla de
Lillet: Ruta comentada pel Catllaràs (moviment obrer, anarquisme,
industrialització, mines, maquis). Ruta circular de 16 km (8 h) dificultat
mitja i desnivell positiu acumulat de 800 metres.

Llegir més »

Ha sortit el número 163 de la revista Catalunya (Juliol-Agost 2014)

Al Catalunya 163, de juliol de 2014, hi trobareu, entre d’altres, els següents articles:

– Editorial:

Contra l’atac als drets i les llibertats

– Tema del mes:

L’actualitat de l’anarquisme. Entrevistes a Tomás Ibáñez

– Treball-economia:

CGT contra la reforma fiscal del govern de l’Estat

Marxes de la Dignitat: El 21 de juny vam encerclar la Generalitat de Catalunya

Panrico posa fi a una històrica vaga després de vuit mesos

La Diputació de Barcelona no aplica límits de sou ni als electes ni al càrrecs de confiança

Seminari Taifa: 20 anys d’economia crítica per la transformació

Tractat UE-EUA: un nou pas cap al neoliberalisme ferotge i sense control

Mitjans en Lluita

Frau de llei en la contractació a temps parcial a l’FNAC

Una nova sentència condemna per manca de mesures de seguretat per l’amiant al Prat de Llobregat

Notícies sindicals

– La Tramuntana

Entrevista central: Josep Pàmies, un resistent a les multinacionals farmacèutiques: “El primer que hem d’aconseguir és ser independents nosaltres mateixos”

– Sense fronteres:

Entrevista a Agustín Gómez, Coordinador del grup de CGT per a l’Àfrica del Nord

La mort del SupMarcos. Un cop a la supèrbia revolucionària

– Social:

Ni CIE, ni reglaments, ni Llei d’estrangeria

La Verneda s’organitza contra la presència del neonazi Casal Tramuntana

Opacitat en la qualitat de l’aigua per a consum humà a tot Catalunya

Escac al Rei, mat al Règim

Totes a la vaga el 22 d’octubre. #VagaDeTotes!

Llegir més »

Projecció i debat sobre el documental del G.A.R.I. el dilluns 21 de juliol a Barcelona

Projecció i debat sobre el Documental del G.A.R.I a Barcelona, dilluns 19 de juliol a les 19h.

LLOC: Sala Costa i Font, local CGT, Via Laietana 18, planta 9, Barcelona.

Documental sobre les accions dels GARI – Grups d’ Acció Revolucionaria Internacionalista el 1974, després de l’execució de Salvador Puig Antich.

El documental esta dirigit per Nicolas Reglat, fill de membres delsGARI.

Llegir més »

Bicentenari de Mikhail Bakunin (1914-2014)

Mijail Alexandrovich Bakunin va néixer el 30 de maig de 1814 a Premúkhino, a la província de Tver (Rússia), on va passar la infància amb els seus pares i els seus nou germans. La seva família formava part de la noblesa russa i era d’arrelada creença religiosa. El 1829 ingressa a l’Acadèmia d’Artilleria on després de quatre anys de carrera militar va passar de cadet a oficial de l’exèrcit. Durant dos anys serà comandant d’escamot de l’exèrcit del tsar.

A finals de 1835 abandona la carrera militar per entrar de funcionari al govern civil de Tver. Per aquesta època deixa la casa dels pares i es trasllada a viure a Moscou, entre 1836 i1840) es dedica a estudiar filosofia. Bakunin esdevé un gran lector d’autors com Schelling, Kant, Fitche i Hegel. Freqüenta els cercles literaris de la Universitat i crea un grup d’estudi amb Herzen i altres companys que estudien Shakespeare, Goethe, Schiller, Puixkin i Hofmann.

L’any1841 s’inscriu a la Universitat de Berlín on amplia els seus estudis de filosofia, entre els seus companys hi ha l’escriptor rus Ivan Turguenev. Seguidament s’instal·la una temporada a Dresde on participa en discussions polítiques, publica en una revista l’article “La reacció alemanya” amb el pseudònim de Jules Eliza i escriu els Discursos escolars de Hegel. Bakunin i Herzen viatgen a Zuric (Suïssa), fent-hi amistat amb el sastre revolucionari Wilhem Weitling, autor del llibre La humanitat tal com és i tal com ha d’ésser. El 1844 el govern rus crida a Bakunin a incorporar-se al seu lloc de treball, la seva negativa a tornar a Rússia serà motiu per declarar-lo insubmís i a condemnar-lo en absència a la incautació dels seus bens i a ser deportat i efectuar treballs forçats a Sibèria. Bakunin resta deambulant per Europa relacionant-se amb grups paneslaus i revolucionaris.

Llegir més »

Diccionari militant: Péret, Benjamin (1899-1959)

Poeta surrealista i militant revolucionari. Benjamin Péret va néixer el 4 de juliol de 1899 a Rezé (prop de Nantes, França) i va morir a París el 18 de setembre de 1959. Va ser enrolat en l’exèrcit durant la Primera Guerra Mundial. Acabada aquesta va participar en les activitats del grup dadaista.

El 13 de maig de 1921, en una sala del carrer Dantón, a París, es va fer la representació d’una obra teatral d’agitació política, titulada Acusació i judici del senyor Maurice Barrés per Dadà. Barrés era un escriptor i polític francès que exaltava el nacionalisme, les tradicions franceses més reaccionàries i el culte als morts caiguts en la Primera guerra mundial. André Breton era el president del tribunal. Louis Aragon i Philippe Soupault eren els advocats de la defensa. L’acusat estava representat per un maniquí. Benjamin Péret, testimoni de càrrec, encarnava al soldat desconegut, cobert per una capa francesa enfangada, però parlant alemany i marcant el pas de l’oca. Barrés va ser condemnat per “crims contra la seguretat de l’esperit”, a la pena fictícia de vint anys de treballs forçats. L’escàndol, que va seguir a la provocació teatral, va comportar una crisi del moviment dadaista, disconforme Tzara amb qualsevol tipus de justícia, inclosa la dadaista, i la seva ruptura amb els surrealistes.

Llegir més »

Exposició fotogràfica i xerrada a CGT Tarragona el 19 de juny sobre homofòbia i camps de la mort

Inauguració de l’exposició fotogràfica de la Pepa Vives “Per NO oblidar” que tindrà lloc el dijous 19 de juny a les 19h a la seu de CGT a Tarragona (plaça Imperial Tarraco, 1 Edif 2, 3º). La inauguració començarà amb una xerrada-debat sobre l’homofòbia i els camps de la mort. L’exposició es podrà visitar fins el 30 de juny.

Recordant al Roc Llop

Roc Llop i Convalia (Miravet, 31 de desembre de 1908 -París, 15 d’agost de 1997) va a ser mestre, poeta, anarquista i militant de la CNT. Fou empresonat després del fets de 1934 i, exiliat, el 1939 fou deportat cinc anys al camp nazi de Gusen-Mauthausen. A França fou redactor de la revista Terra Lliure.

Llegir més »

Bakunin, gegant lliure i llibertari del pensament i de l’acció

Mijail Bakunin va néixer el 30 de maig de 1814 a Priamúkhino, a Rússia, en una família aristòcrata de rics terratinents que disposava de més de 500 treballadors empleats en les finques familiars. Alhora, el pare tenia una petita empresa de cotó. El seu pare era un masclista i la seva mare, a qui el pare considera inútil i egoista, tenia vint anys menys que ell. La parella va tenir 11 fills, deu dels quals van sobreviure en una època en què això no era massa corrent. Amb els seus germans, Bakunin es comporta despòticament, sobretot amb les noies, i tal com explica Michael Onfray a la biografia que inclou en la seva mai prou lloada “Contrahistòria de la filosofia” (1), “El llibertari ésun autoritari”.

Llegir més »

L’anarquisme com catapulta: entrevista amb Tomás Ibáñez, militant històric i teòric anarquista de referència, sobre l’actualitat de l’anarquisme

La memòria viva no va néixer per a ancora. Té, més aviat, vocació de catapulta”, diu Eduardo Galeano. No converteix el passat en un model que exigeix repetició, ni ens aixafa sota el pes de referències en les quals hem de reconèixer-nos obligadament, sinó que més aviat acompanya i inspira les recerques del present.

La vida de Tomás Ibáñez està marcada per l’anarquisme des de la seva infància: fill de l’exili llibertari a França, va participar en els anys 60 en els circuits estudiantils anarquistes quan encara gairebé ningú en el camp de l’antagonisme s’atrevia a qüestionar l’hegemonia del Partit Comunista. Al maig del 68, integrat en el Moviment 22 de Març al costat de companys anarquistes com Daniel Cohn-Bendit o Jean-Pierre Duteuil, se submergeix en la cotidianeitat dels esdeveniments fins que és detingut el 10 de juny i confinat en desterrament per la seva condició de refugiat polític.

El 1973 va tornar A Espanya i va participar en els fracassats intents de reconstrucció de la CNT. Ha estat catedràtic de Psicologia Social en el Departament de Psicologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona fins a la seva jubilació en l’any 2007. És autor de nombrosos llibres i textos sobre anarquisme, ciències humanes i, especialment, psicologia social.

Tomás Ibáñez treballa des de fa anys perquè la història d’anarquisme sigui memòria viva i no llengua morta, catapulta i no ancora. Autor de referència per als corrents llibertaris a Espanya i l’estranger, ha enriquit els plantejaments anarquistes bàsics amb les aportacions del post-estructuralisme francès i, molt en concret, de Michel Foucault (no sense escàndol dels “guardians del temple” anarquista). Co-fundador de la revista Archipiélago, en la qual treballem junts durant diversos anys, acaba de publicar en l’editorial Virus Anarquismo es movimiento, on s’explora la reactualització contemporània d’idees i pràctiques que alguns van relegar massa precipitadament al museu de la Història.

El virus anarquista

– Cites en el llibre a Christian Ferrer: “l’anarquisme no s’ensenya i tampoc s’aprèn pels llibres, sinó que es propaga per contagi, i el contagi les més de les vegades és irreversible”. En el teu cas ha estat així, és una història de fidelitat que dura ja mig segle. Quins van ser els teus primers contactes-contagis amb l’anarquisme? Crec recordar que hi ha històries familiars pel mig, és així?

Tomás Ibáñez. Sí, Amador, hi ha efectivament històries familiars pel mig i això explica que “els contactes” amb l’anarquisme fossin molt precoços. El 1947 la meva mare, activista de les Joventuts Llibertàries de Saragossa, va passar a França duent-me en braços per una ruta pirinenca, i això va fer que jo creixés en el càlid ambient de l’exili llibertari. Era un ambient per on circulava una multitud de nostàlgics, però esperançats, relats d’una lluita revolucionària encara propera, i on l’ajuda mútua mai es feia esperar. Òbviament, la sensibilitat d’un nen no podia captar que aquest ambient també albergava lluites fratricides, rancis dogmatismes i inevitables misèries, amb la qual cosa la petjada que em va deixar només podia ser positiva. Aquest va ser “el contacte”, no obstant això “el contagi” arribaria més tard.

– Quan, per on?

Tomás Ibáñez. El meu primerenc activisme anarquista hagués pogut esgotar-se i extingir-se sense més, de no haver estat perquè en l’estiu de 1963 vaig arrossegar el meu sac de dormir fins al campament que organitzava cada any la FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries). Va ser una experiència inoblidable que va obrir de bat a bat les portes, ja definitivament, al virus de l’anarquisme. Autoorganització, vida en comuna, companyonia, debats, sentiment de viure en altre planeta on la igualtat i la llibertat s’havien fet realitat, però també ràbia i lluita. Perquè es donava la circumstància que la FIJL havia emprès recentment un línia de fustigació frontal al franquisme i l’execució a garrot vil de dos dels seus militants, Francisco Granado i Joaquín Delgado, que preparaven un atemptat contra Franco, va caure en el campament com una indignant i dolorosa notícia. Al recollir la meva motxilla i acomiadar-me dels meus companys, la idea de tornar “a la normalitat” se’m va fer insuportable, en el tren que em retornava a casa mirava als viatgers i em sentia com un absolut estrany en un món que ja no era el meu.

Per descomptat, vaig suportar aquesta “normalitat”, però el sentiment que era intolerable mai m’abandonaria. Des de llavors estic convençut que el que de debò deixa petjada en les persones i les transforma en profunditat és la seva immersió en un escenari de vida, d’experiències i de lluita que es construeix en comú i en uns espais arravassats a les regles de la societat instituïda.

La “A ” dintre d’un cercle: l’origen desconegut d’un símbol

– Després et vas moure en els circuits de l’anarquisme estudiantil previ a Maig del 68, quins records et vénen d’aquella època?

Tomás Ibáñez. El que evoca en mi, com un primer flash, és la imatge d’un inacabable desert. Durant el meu primer any d’universitat, el 1962 prop de Marsella, em movia en el potent sindicalisme estudiantil d’aquells anys sense aconseguir donar amb cap altre estudiant llibertari. A l’any següent em vaig traslladar a la universitat de París on, a l’inici del curs, uns estudiants trotskistes em van informar, entre riures, que coneixien “a l’altre” estudiant anarquista de la Sorbona i que podien posar-nos en contacte.

A partir d’aquí, pensant que sent dos ja érem invencibles vam remoure cel i terra fins a trobar un altre parell de companys… I així va néixer el 1963 una minsa coordinació d’estudiants anarquistes parisencs que tenia nom de dona, LEA, que va créixer a poc a poc i que atrauria, algun temps més tard, a estudiants de la recent creada universitat de Nanterre, com Daniel Cohn-Bendit o Jean-Pierre Duteuil, qui contribuirien a la creació del Moviment 22 de Març que va encendre la metxa de Maig del 68.

– I què hi ha d’aquesta història que et situa en l’origen del símbol anarquista per excel·lència, l’A dintre d’un cercle?

Tomás Ibáñez. És ben certa, i és una història molt senzilla. A l’arribar a París em vaig fer el propòsit d’ajudar a l’acostament entre els diversos grups i tendències en les quals es fragmentava el minvat moviment anarquista, el que em va dur a llançar iniciatives de coordinació en els sectors més joves. Se’m va ocórrer llavors que una forma de propiciar una confluència consistia a trobar un denominador comú que, al no pertànyer en exclusiva a cap de les organitzacions, pogués constituir un punt de coincidència. Es tractava també de multiplicar la presència percebuda del moviment anarquista pel simple fet de la repetida aparició d’aquest denominador comú en les expressions públiques (pasquins, pintades, etc.) dels diferents col·lectius anarquistes.

Vaig proposar aquesta idea en un dels grups als quals pertanyia, insistint que havia de ser un símbol que fos fàcil i ràpid de dibuixar, i que pogués evocar l’anarquisme de forma suficientment directa. La proposta va ser acceptada, ens llancem a una pluja d’idees i a altes hores de la nit convenim que una “A” en un cercle podia ser un bon logotip. Va ser així com, a l’abril de 1964, sortia a tota plana en el nº 48 del nostre butlletí “Jeunes Libertaires”, la primera “A” en un cercle. L’acompanyava un editorial on explicava el sentit de la proposta i en el qual es convidava a tots els grups anarquistes a apropiar-se aquest símbol.

Però ull, en realitat només havíem creat una imatge i formulat una proposta, no havíem creat un símbol. L’A en un cercle només es convertiria en un símbol de l’anarquisme mitjançant l’acció de milers i milers de mans que la van pintar en els carrers del món, es tracta doncs d’una creació col·lectiva multitudinària de la qual ningú té la paternitat.

Maig del 68: tecnologies, lideratges i assoliments

– I de sobte Maig del 68. Parles de Maig del 68 com “un regal”. Per què un “regal”? Quin va ser el contingut del regal?

Llegir més »