A les 11 del matí d’aquest diumenge 7 d’abril del 2013, s’ha mort l’Àngels Rodríguez, companya i ànima de mil coses dins dels mons anarcosindicalistes aquests que transitem i on vivim algunes i algunes. El càncer contra el que lluitava li ha guanyat la partida.

L’Àngels no era cap cara amable ni una dona suau de tracte a primera vista però sí que es mostrava com una magnífica persona, bona fins a l’extenuació quan la tractaves més, però que no aguantava de cap de les maneres els capellans ni els qui es neguen a pensar i només repeteixen tòpics, més quan aquests es disfressaven de llibertaris. I suposo que per això ens enteníem tan bé en moltes coses, tot i que la nostra relació personal va ser escadussera i concreta, sotmesa majoritàriament a projectes seus en què em feia participar i que jo acceptava per complaença mútua. De fet ens vam conèixer una mica més a partir d’una editorial que jo vaig escriure a un “Catalunya” en què jo l’atacava durament perquè havia llençat una revista a la brossa perquè incloïa la paraula “Nadal” a la portada. El debat i la controvèrsia ens va apropar i ens va fer còmplices en moltes discussions més, tot i que per sort mai no vam estar d’acord en gairebé res. Això sí, coincidíem en pràcticament tot.

Ens vam conèixer a CGT, és clar. Ella era presidenta de la Fundació Salvador Seguí i ho era per convicció i perquè sabia que podia fer-ho. Exigent fins al final, combativa i allunyada dels tòpics, crítica com qui més amb qui només sabia repetir clixés… l’Àngels era molta Àngels. Ho era tanta que preferia un bon enemic que un amic imbècil, sempre. I això a mi m’apassionava. Havia estat secretària de Comunicació de la CNT de Catalunya quan Ramon Barnils dirigia la “Soli” i m’explicava que si Barnils havia acceptat havia estat en part perquè ella li feia d’escut, s’encarregava de dir als vells confederals que no vinguessin a amoïnar i a queixar-se a la redacció de la “Soli” o del “Catalunya”, que fessin alguna cosa, que curressin i que si no era així que callessin, “colla de ganduls”…

Els escrits de l’anarcosindicalista tarragoní Josep Alomà, que recull Ramon Gras Alomà en el llibre “La Idea. Negre sobre blanc”, proporcionen una visió imparell del que va ser el període de la guerra civil viscut tant des de la il·lusió de la revolució com des de la voluntat de rectitud moral.

No és el moment d’entrar en l’anàlisi dels nombrosos interrogants, encara sense resoldre, que planteja la guerra, i que van des de les seves causes profundes fins als motius pels quals el franquisme en va sortir com a vencedor.

Aragonès, benjamí d’una família de tradició àcrata. Forner i cambrer de professió. Militant des de molt jove en els grups d’acció aragonesos. Al desembre de 1920 va ser empresonat per l’atemptat, comès pel seu germà Domingo, que va costar la vida del periodista del Heraldo de Aragón, que havia denunciat als soldats revoltats al gener en la caserna del Carmen. Va estar dos anys en la presó, sortint amb la salut trencada pels maltractaments. El 1922 va marxar a Barcelona, integrant-se en el grup anarquista Los Solidarios, amb Durruti, García Oliver, Aurelio Fernández, Gregorio Jover, Ricardo Sanz, etcètera.

Va participar en nombroses accions armades i en atemptats. El juny de 1923 va ser detingut i empresonat, aconseguint escapolir-se al desembre del mateix any. Durant la Dictadura de Primo de Rivera va estar exiliat a París. Al desembre de 1924, juntament amb Durruti, va fer una “gira” per Amèrica, caracteritzada per nombrosos atracaments a bancs en diferents països, amb l’objectiu de recaptar diners per a alliberar a presos anarquistes a Espanya. Al maig de 1926 estava de nou a París, on va ser detingut al juliol, al costat de Jover i Durruti, per preparar un atemptat contra Alfonso XIII, romanent un any a la presó. Van evitar l’extradició a Argentina i Espanya gràcies a una intensa campanya popular a favor del seu alliberament. Va viure clandestinament en diversos països. A principis de 1929 va aconseguir permís de residència a Brussel·les.

Va retornar a Barcelona immediatament després de la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931. Es va integrar en el grup Nosotros (nou nom que va haver d’adoptar l’antic grup Los Solidarios, al conèixer l’existència d’un grup amb el mateix nom) amb Durruti i García Oliver, entre altres. Assidu redactor de Solidaridad Obrera, estava afiliat al Sindicat Tèxtil de Barcelona.