Hipótesis democracia
Quince tesis para la revolución anunciada
Emmanuel Rodríguez López
Traficantes de sueños, 2013, 370 pàg.
El 1826 el valencià Gaietà Ripoll, nascut a Solsona i que exercia com a mestre a Russafa, va ser condemnat a la forca per les Juntes de Fe de la Inquisició per menjar carn el divendres, retirar el crucifix de l’aula on feia classe i no impartir la doctrina cristiana. Acusat d’heretge i maçó, el seu cos va ser cremat pels inquisidors.
Des d’una perspectiva històrica aquest va ser el darrer assassinat que l’Església Catòlica per tal de mantenir la fe entre el poble que tractava com si fos d’una ramat de bens; els que creien rebien herba i els que no, garrotada. L’últim assassinat hem dit? No. Almenys n’hi hagué un altre, o molts més segons com ens ho mirem. Un altre que per la seva transcendència cal recordar i tornar a recordar. Si Gaietà era un mestre, Francesc Ferrer i Guàrdia era un pedagog, un pedagog que creia en els infants i els respectava com a persones en formació que són, pensava que el mestre havia d’acompanyar-los en el seu aprenentatge, ni adoctrinar-los ni castigar-los. Amb aquesta intenció va crear l’Escola Moderna, la seva proposta i la seva realitat per plantar cara a l’obscurantisme de l’escola religiosa majoritària a l’època, religiosa i no per a tothom, ésclar.
El número 154 del “Catalunya” – “Papers”, publicació mensual de les CGT de Catalunya i les Illes Balears, inclou:
– Editorial:
Fora màfia, hola democràcia.
– Reportatge:
L’ensenyament en lluita, a les Illes i a Catalunya:
La Vaga dels mestres, la nostra Vaga.
COMUNICAT ARRAN DE LA MORT DE JUAN ANDRÉS BENÍTEZ EN EL CURS D’UNA ACTUACIÓ POLICIAL DELS MOSSOS D’ESQUADRA:
Les circumstàncies que envolten la mort de Juan Andrés Benítez, fundador en el seu dia de l’Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes (ACEGAL), la nit del dissabte 5 d’octubre del 2013 al carrer Aurora del barri del Raval de Barcelona en el curs d’una actuació dels Mossos d’Esquadra, resulten altament alarmants.
A banda del tràgic resultat de mort, més greu resulta encara que per part dels estaments policials -un cop més- abans d’aclarir els fets amb una rigorosa investigació, s’opti d’entrada per negar les nombroses evidències ja existents, que apunten a un ús desproporcionat i antireglamentari de la força per part dels agents actuants.
Resulta igualment preocupant la seva estratègia comunicativa que tendeix a generar confusió i a desprestigiar la persona de Juan Andrés. Les insinuacions relatives al seu estat serològic són discriminatòries i poden considerar-se delictives. També resulten preocupants les informacions que provenen del veïnat, donat que els agents estarien intimidant a qui disposa d’informació sobre el cas i haurien ordenat a les persones presents la destrucció de les imatges dels fets que van registrar.
Mentre la població civil sempre és la víctima principal de qualsevol guerra, els conflictes bèl·lics serveixen per augmentar els beneficis de la indústria militar, que veu créixer les seves vendes i el preu de les seves accions. La perspectiva d’una intervenció occidental contra el règim d’Al-Assad va disparar l’expectativa de negoci d’alguns dels gegants d’un sector que gasta milions d’euros per pressionar els governs, els seus clients principals arreu del món
Les quinze companyies armamentístiques més grans del món, entre les quals hi ha gegants com les nord-americanes Lockheed Martin, Boeing, General Dynamics o Raytheon, la britànica BAE Systems o l’europea EADS, van amassar uns beneficis d’11.953,74 milions d’euros durant el primers sis mesos de 2013, gairebé mil milions més que durant el mateix període de l’any precedent, fet que suposa un increment dels números verds del 9%. La indústria militar mundial factura més de 300.000 milions d’euros anuals en vendes, fonamentalment gràcies a les adquisicions que fan els governs d’arreu del planeta per proveir els seus exèrcits. Una intervenció armada a gran escala acostuma a beneficiar el sector, ja que, posteriorment, les forces armades que hi han participat augmenten la seva comanda d’armament per reposar el que han emprat durant l’atac.
Creat el 1945, el Fons Monetari Internacional afirma que té per objectiu “fomentar la cooperació monetària internacional, afiançar l’estabilitat financera, facilitar el comerç internacional, promoure una ocupació elevada i un creixement econòmic sostenible i reduir la pobresa arreu del món”. La realitat, però, és ben diferent. Tot i tractar-se d’un organisme públic internacional, el model de finançament i de votació dins de l’entitat ha fet que l’FMI s’hagi erigit com uns dels principals actors en el procés d’imposició del neoliberalisme. Oferim a continuació una radiografia de la institució que està al darrere de les receptes d’austeritat i retallades que han patit diversos països europeus des de l’esclat de l’actual crisi econòmica.
“El dret a Gaudír” és un curtmetratge documental que descriu el conflicte entorn el nou projecte municipal sobre el Park Güell. Volem ajudar a trencar el silenci sobre aquesta iniciativa municipal, la qual convertirà un bosc urbà, espai de descans veïnal i trobada artística, emblema de la història de Barcelona, en un museu privat.
El documental el “Dret a Gaudi(r)” el podeu veure online al següent enllaç:
https://www.youtube.com/watch?v=oYqgVJrO6nU
El documental és fruït de la feina de la productora independent Cronovan Studio (www.cronovan.com) en col·laboració amb la Plataforma Defensem el Park Güell (http://defensemparkguell.wordpress.com) per tal que serveixi d’instrument contra l’imminent tancament del Park Güell, previst pel 25 d’octubre de 2013.
L’Estat, en la societat capitalista, converteix la sobirania en un monopoli: l’Estat és l’únic poder polític d’un determinat territori. L’Estat té el monopoli del poder polític, i en conseqüència pretén el monopoli de la violència, la definició de legalitat i l’administració de la justícia. Qualsevol desafiament a aquest monopoli de la violència es considera com a delinqüència, i atempta contra les lleis i l’ordre capitalistes, i per tant és perseguit, castigat i aniquilat.
A l’Estat espanyol, la inquisició es va suprimir el 1820 però les seves pràctiques de tortura no van acabar fins 14 anys després. D’aleshores ençà,però, l’Església catòlica mai no ha deixat d’exercir tota mena de violències contra les persones i sobretot contra aquelles que no es plegaven a la seva dominació mental i física.
Després del cop d’estat de l’exèrcit contra els Germans Musulmans, Egipte no ha deixat de ser un formiguer de protestes, sobretot per part de les faccions amb més poder, que es disputen l’hegemonia. No obstant això, en els marges de la batalla entre els generals i els islamistes, segueixen fent treball de base molts grups laics i d’esquerres que tracten de guanyar el seu espai.
Mohammed Azz, estudiant de ciències a Alexandria, milita en el moviment anarquista. Creu que un dels majors errors de l’esquerra és haver cedit l’espai del carrer i el treball en els barris, als islamistes. Azz defensa que l’esperit revolucionari perdut es pot recuperar des de la base social.
– En quina situació es troben els carrers a Egipte després de les últimes turbulències polítiques?
En aquests moments hi ha tant manifestacions en suport als Germans Musulmans com altres en suport a l’exèrcit. Encara que és cert que les manifestacions que donen suport a Mursi es produeixen amb més freqüència, gairebé diàriament. Els Germans Musulmans tenen guanyada la batalla del carrer. Quant a la resta de forces polítiques del país, no veuen la utilitat de marxar en els carrers en aquest moment i prefereixen reunir-se amb l’exèrcit.
– En aquest context, quin paper juga l’esquerra i, en concret, el moviment anarquista?
Aquí cal fer distincions: una esquerra que dóna suport al règim i només busca quotes de poder i, d’altra banda, una altra que està a peu de carrer i que tracta de construir una base popular. Quant al moviment en el qual milito, els anarquistes, seguim el mateix camí, és a dir, intentem construir relacions socials entre els diferents barris perquè actuïn conjuntament. També desenvolupem la nostra activitat amb els treballadors i els animem que formin els seus propis sindicats. El pitjor que ha fet l’esquerra és deixar-li els barris als Germans Musulmans.
– Teniu algun contacte amb altres organitzacions a nivell internacional?
Sí, intercanviem punts de vista amb moviments d’altres països, parlem amb ells del que passa a Egipte perquè en els mitjans de comunicació no parlen des d’una visió anarquista. El nostre discurs no està representat en ells. Quan vaig ser detingut al costat de tres companys rebíem el suport de col·lectius anarquistes de Colòmbia, França i altres països. A més, intentem crear xarxes de solidaritat i coordinació entre els anarquistes del mediterrani en general.
– Atès que dur a la pràctica polítiques anarquistes en aquests moments sembla totalment inviable, quin és la vostra estratègia?
Actualment nosaltres no podem esperar que s’apliqui un model anarquista, però sí s’han donat casos d’autogestió en diverses zones. Això sí, ningú els identifica com anarquisme, ja que no saben el que és aquest concepte. En moltes zones rurals i barris populars, la gent ha construït carreteres i ha engegat mitjans de transport, convençuts que el seu treball és per a la totalitat de la població.
– I veieu viable assolir un Estat laic a curt termini?
És difícil que hi hagi un sistema laic a Egipte encara que entre les classes mitja i burgesa sí que hi ha una cultura laica, inspirada pel model europeu. Aquestes capes de la població sempre han volgut aplicar el que veuen a Europa. No obstant això, els Germans Musulmans han guanyat terreny i han usat la religió per a fer política, pel que cada vegada en major mesura ha passat a ser l’eix en la vida de molta gent. La mateixa constitució no permet un Estat laic, i hi ha molta gent que aprofita això per a mantenir a ratlla a la població laica.
– Com us heu posicionat enfront del cop d’estat?
Mai hem donat suport a cap de les forces polítiques que s’estan enfrontant actualment. Per a nosaltres, no hi ha diferència entre els Germans Musulmans i l’exèrcit. Estem en contra del cop d’estat però al mateix temps no considerem legítimes les polítiques dels Germans Musulmans. No estarem contents si Mohamed Mursi torna, igual que no ho estarem si el general Abdul Fatah al-Sisi es converteix en president. Nosaltres treballem amb els de baix.
– Però l’exèrcit ha portat a terme una dura repressió.
Ha estat l’exèrcit el que va facilitar que els Germans Musulmans arribessin al poder. L’exèrcit els va permetre usar eslògans religiosos durant la seva campanya electoral, va donar el seu programa per a aconseguir victòries polítiques i després els va tirar. No donem suport la violència entre cap dels dos bàndols, la qual fa que la joventut s’oblidi les seves reivindicacions polítiques i socials. La repressió en el Caire no es pot justificar. No obstant això, la violència forma part del conflicte polític. Quan es produeix un canvi en la forma política, sol haver-hi enfrontaments i ferits. Nosaltres volem parar la violència, però no tenim força per a fer-lo.
– Mubarak va dir recentment en un enregistrament d’àudio que el pròxim president egipci ha de ser de l’exèrcit.
Encara que el president pertanyi a l’exèrcit o a un partit civil, l’exèrcit sempre acaba controlant el poder. En els temps de Mubarak havia cert equilibri entre l’exèrcit i l’estat. Cadascun mantenia els seus interessos. No importa que el pròxim president sigui dels militars, ja que tot el país està “militaritzat”. A Al-Sisi no li convé presentar-se a les eleccions perquè perdria la legitimitat i inviolabilitat que li ofereix l’exèrcit. És millor seguir sent de l’exèrcit i controlar al govern que estigui en el poder, igual que han fet amb Mursi.
– I en mig d’aquests canvis, quin és la situació de la dona en els moviments de protesta?
Les dones estan presents en la política i en les mobilitzacions socials però segueix havent una desigualtat quant a participació. És una tendència que trobem sobretot en algunes agrupacions islamistes conservadores. La nostra societat segueix sent masclista, i s’assenta sobre la idea que la dona té dos llocs: la casa o el treball. És a dir, la dona no està feta per a la política. El 40% de les famílies egípcies són mantingudes amb el salari de la dona. Per tant, és cert que la dona ha guanyat drets laborals. El dolent és que fins i tot en alguns espais laics se segueix tractant a la dona com una propietat.
Després de la revolució, van sorgir diversos grups feministes contra l’assetjament, que es produïa públicament, fins i tot en les mobilitzacions. Van arribar a convocar una manifestació de dones en el Caire amb ganivets en les seves mans, amb els quals amenaçaven als assetjadors de manera simbòlica. Ara hi ha grups que s’enfronten a l’assetjament amb participació masculina inclosa.
– I arribats a aquest punt, on veus la solució?
Els problemes polítics que tenim ara sorgeixen d’uns altres de tipus econòmic i social. En la societat egípcia hi ha violència, però és normal en un país pobre. La solució és destruir tot el règim, les eleccions que se celebraran en breu no canviaran res. Egipte és un pastís i cadascú està demanant la seva part. Els països del Golf tenen interessos en el país. Qatar dóna suport als Germans Musulmans, Aràbia Saudita als salafistes i a Mubarak. I Estats Units als militars, ja que l’exèrcit és l’únic organisme que assegura l’estabilitat del règim i la continuïtat de les inversions americanes. Els saudites rebutgen als Germans Musulmans per a evitar qualsevol canvi en el seu propi país. Si a Egipte governen els Germans Musulmans influirà.
– Mirant enrere, ha portat la revolució coses bones?
No. Si poguéssim tornar enrere en el temps proposaria tenir un programa amb objectius clars i concrets, que ara per ara -siguem sincers- seguim sense tenir. Va haver´hi una part que va aprofitar les mobilitzacions en el carrer per als seus propis interessos. A diferència nostra, els Germans Musulmans han guanyat la força popular perquè tenien un programa, i apel·laven a uns canvis concrets. A més, gent bé posicionada econòmicament han donat suport a aquests grups per a seguir mantenint els seus interessos. Al final, aquestes organitzacions grans es van apropiar de la revolució. Nosaltres no teníem la maduresa necessària per a proposar un programa.
* Entrevista extreta de La Marea
Un jutge veu discriminació sindical en l’acomiadament d’un empleat de CGT a Seat
Barcelona, 9 oct (EFE).- Un jutge de Barcelona ha declarat la nul·litat i la readmissió immediata d’un treballador de Seat que va ser acomiadat per proferir grolleries en el seu lloc de treball, al considerar que els fets no estan provats i que l’afectat, de CGT, va sofrir un “mòbil discriminatori” per la seva afiliació sindical.
Juan Manuel S.J., treballador de Seat des de 2002, va ser acomiadat al juliol de 2012 mitjançant una carta en la qual se li explicava que havia incorregut en faltes laborals “molt greus” d’ofenses verbals i de transgressió de la bona fe contractual.
En la sentència, el titular del jutjat social nº 8 de Barcelona, Francisco Leal, destaca que l’empresa, per conductes similars, va imposar amb anterioritat sancions de caràcter més lleu que en cap cas van derivar en l’acomiadament de l’empleat.
El magistrat, a més, no considera acreditat que el denunciant es baixés els pantalons en el seu lloc de treball i comencés a cridar les expressions indicades en la carta d’acomiadament. “Cap prova practicada subjecta a contradicció pot constatar amb el mínim rigor probatori el referit fet”, assenyala el jutge, ja que l’única persona que pel que sembla va veure a Juan Manuel S.J. realitzar aquesta acció no va comparèixer en el judici per a ratificar la seva versió.
El jutge considera que el treballador va ser víctima d’una situació de discriminació per la seva afiliació a CGT, un sindicat de “manifesta combativitat i incomoditat” per a Seat, afegeix el jutge, que assenyala que aquest extrem no és “expressament discutit ni contrariat per l’empresa demandada”.
La sentència assenyala, en aquest sentit, que dies abans de l’acomiadament de Juan Manuel S.J., CGT va presentar una demanda de conflicte col·lectiu davant la “disconformitat i disgust” dels sindicats majoritaris i de la pròpia empresa.
Per això, el jutge declara la nul·litat de l’acomiadament i condemna a Seat a readmetre “immediatament” a Juan Manuel S.J., abonant-li a més els salaris deixats de percebre des de la data d’acomiadament fins a la seva readmissió. La companyia pot presentar un recurs de suplicació contra aquesta sentència davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
Tres fronts neguitegen la casta que té el poder efectiu de l’Estat. L’acció directa dels ciutadans, l’independentisme català creixent i el procés de memòria històrica sorgit des de la societat civil.
Podria haver-hi un nacionalisme espanyol plural, transversal, republicà. Tanmateix, la Guerra Civil i el franquisme s’ho van endur tot i avui els símbols, imposats a punta de pistola durant la transició, han resultat ser els d’uns sectors de la societat espanyola responsables i beneficiaris de la gran tragèdia del franquisme. Ara per ara, només es veuen agitar banderes espanyoles, o bé en manifestacions esportives en expressions d’allò que Michael Billig denomina “nacionalisme banal”, o associades a actes on una minoria social exigeix la restricció de drets individuals o col·lectius (contra l’avortament, els casaments gais o l’autonomia i la identitat de les nacions de matriu no castellana). En contraposició, en les creixents protestes arreu de la geografia peninsular, ja siguin antipolítiques o sectorials, la bandera republicana com altres símbols rupturistes, al costat de banderes que representen les identitats perifèriques, són les que es deixen veure damunt d’una ciutadania transversal, plural, i cada vegada mésemprenyada amb l’ordre vigent.
“El control del gènere continua sent un tema central en el nostre sistema social, polític i econòmic”
És doctor en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor a la Universitat de Vic. Ha publicat els llibres “Dibuixant el gènere” (Edicions 96, 2013), “La carne y la metáfora. Una reflexión sobre el cuerpo en la teoría queer” (Egales, 2012) i “La voluntad y el deseo. La construcción social del género y la sexualidad” (Egales, 2010). Amb en Miquel Missé ha editat “El género desordenado. Crítica en torno a la patologización de la transexualidad” (Egales, 2010).
La violència il·lustrada
Nanni Balestrini
Tigre de Paper edicions, 2013, 162 pàg.
Només cal que obris el llibre per qualsevol pàgina. Aferrat a qualsevol fragment. Trobaràs la violència de les seves frases, la mateixa violència que travessa el nostre estil de vida, la societat on vivim, la història del nostre dia a dia, des dels moments insignificants als grans esdeveniments. Les històries d’un moment, d’uns conflictes que van sacsejar Itàlia i tota Europa durant els anys 70, un llibre que empra la violència escrita contra qui s’atreveix a llegir-lo, no ens deixarà indiferents.
L’economista Bibiana Medialdea ha coordinat el llibre Què fem amb el deute , una obra col·lectiva que analitza l’actual crisi de deute espanyol. En aquesta entrevista repassem alguns assumptes sobre els quals aprofundeix el llibre: com es va originar el sobreendeutament (públic i privat), qui són els creditors, i sobretot, què fer davant d’un problema que escanya l’economia i ens deixa en mans dels creditors i la troica. Medialdea i la resta d’autors (Ignacio Álvarez, Iolanda Fresnillo, Joan Laborda i Oscar Ugarteche) assumeixen que el deute és impagable i conduirà a una quitació, per la qual cosa el debat no és pagar o no pagar, sinó qui suporta el cost de la seva reestructuració, i com aconseguir que aquesta es faci mitjançant una decisió democràtica. Parlem amb ella de la proposta d’una auditoria ciutadana, i de les experiències en altres països que també van patir crisi de deute.
Al febrer de 2013, el setmanari britànic The Economist publicava un article sota el títol ” les finances offshore, supervivents de la tempesta ” (1), on sostenia que els coneguts paradisos fiscals han patit recentment durs atacs però han mostrat una desconcertant resistència davant les mesures dràstiques imposades des de l’exterior. Amb la hipèrbole de “durs atacs” i “mesures dràstiques” al·ludia sobretot als mediàtics acords del G-20 abril 2009 a Londres , que van servir als governants per proclamar la desaparició dels paradisos fiscals, encara que van ser una simple cortina de fum que amagava la incapacitat dels principals governants del món per resoldre els problemes dels mercats financers globals, opacs i incontrolats, on s’insereixen els països i territoris considerats paradisos fiscals, fins a l’extrem d’haver contribuït a la crisi (2).
A l’Estat espanyol, l’atur es constituia en el nostre mercat de treball, a partir del 2008, en el símbol de la crisi econòmica, i a causa de la rapidesa de destrucció d’ocupació que comporta el model econòmic especulatiu-financer, els governs de Zapatero i de Rajoy forcen mesures legislatives intervencionistes per a desregular el model de relacions laborals, amb l’excusa d’una “bona finalitat”, frenar la destrucció d’ocupació i generar les condicions atractives per al capital, com perquè aquest inverteixi i generi ocupació.
Dues reformes laborals, la del 2010 de Zapatero obre el camí per a la flexibilitat externa i la interna: descausalitzant les contractacions i facilitant l’acomiadament descausalitzant així mateix, alhora que abaratint el seu preu. Rajoy en el 2012 (primer en forma de decretazo al febrer i posteriorment en forma de llei al juliol, amb l’afegit de la reforma de la reforma del decretazo d’agost), liberalitza “ad infinitum” el marc de relacions laborals, liquidant el mínim component democràtic encara existent en aquest model i consagrant la llibertat de l’empresari i en conseqüència la seva voluntat unilateral i la seva discrecionalitat, com norma (llei) d’obligat compliment per a l’altre “actor” de la relació salarial, el treballador/a.
La força de treball és elevada a la categoria de “mercaderia” (usar o millor, usar malament i llençar), alhora que el treballador/a és considerat com un cost variable: els seus salaris es veuen disminuïts; els preus pagats pel temps de treball ni tan sols arriben a la categoria de saldos, doncs s’obliga a treballar milions d’hores a cost zero; les condicions de treball poden ser alterades a la lliure discrecionalitat i voluntat empresarial; desprendre’s
Critiquen que la consellera Rigau només es posicioni en contra de la llei Wert pel seu atac al català quan la llei “atempta” contra tot el sistema de l’escola pública.
Els sindicats catalans d’ensenyament USTEC-STEs, CCOO i CGT s’han sumat a la vaga estatal d’ensenyament convocada pel pròxim 24 d’octubre per “lluitar contra la implantació de la LOMQE i per aturar el desplegament d’alguns decrets que imposa la LEC”, segons ha explicat el responsable d’Educació Pública de la Federació d’Educació de CCOO de Catalunya, Marc Sangüesa. Per això ha anunciat aquest dijous que el Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE) donarà suport a la mobilització del proper dia 24. Els sindicats, a més, han convocat un acte propi a les capitals catalanes i han anunciat una assemblea per valorar la vaga i per pensar com “afrontar d’ara endavant el conflicte” el dia 29 d’octubre.
“En el teixit econòmic de l’Estat espanyol, on la majoria de les empreses son PYMES, el model de sindicalisme basat en seccions sindicals com a única eina de lluita no té gaire sentit”
“Quan el capitalisme canvia i es reorganitza en formes productives i laborals diferents, cal trobar noves formes de donar-li resposta”
“A l’inici, fa 4 o 5 anys, érem 3 informàtics afiliats a CGT a Barcelona. Actualment som més d’un centenar, aproximadament els mateixos a Saragossa i uns 300 a Madrid”
Per a molts de nosaltres va ser arran del Congrés de Màlaga, el juny del 2009, quan vam començar a sentir parlar dels informàtics/ques de la CGT. Dels companys i companyes que treballen al sector de les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC). Tres anys més tard som molts els que hem sentit a parlar de lluites sindicals a algunes grans empreses de la informàtica, així com de la Coordinadora d’Informàtica de la CGT.
Ara pot semblar obvi dir que els informàtics també són classe obrera, però fa uns anys no ho era tant. Per una banda, des del sindicalisme no coneixíem gaire la seva realitat i, possiblement, molts de nosaltres no coneixíem cap informàtic i molt menys les seves lluites. Per l’altra, molts informàtics es veien a si mateixos com a individus creatius, més aviat “emprenedors” molt allunyats d’una classe obrera estigmatitzada en determinats sectors professionals.
La Coordinadora d’Informàtica de la CGT té una bona part de responsabilitat en aquest canvi de percepcions. Tenim l’oportunitat d’entrevistar-ne dos dels seus membres, l’Òscar i el Mathias. L’un treballa en una gran empresa, Hewlett Packard. L’altre, quan té feina, ho fa en petites empreses. Ambdós han participat activament de la creació d’un sindicalisme de lluita i assembleari en el sector de la informàtica i no volem desaprofitar l’oportunitat de parlar-hi.
L’arquitecte, professor de la Universitat Tècnica Nacional d’Atenes i activista grec Stavros Stavrides parla sobre espais comuns i experiències d’autogestió urbana en la Grècia posterior a l’ocupació de la plaça Sintagma d’Atenes.
“L’ocupació de la plaça de Sintagma no era simplement una forma col·lectiva de manifestar-se ni de fer demandes. Més enllà, era una forma de reclamar les nostres pròpies vides i de proposar una manera diferent de compondre la vida social”. L’arquitecte i professor de la Universitat Tècnica Nacional d’Atenes Stavros Stavrides va visitar Madrid el passat mes de maig per a donar una sèrie de xerrades sobre els moviments contra l’austeritat a Grècia, des de la perspectiva dels processos d’autogestió o presa directa per part de la població de serveis mèdics, places, menjadors, mercats o centres socials. “Per les experiències viscudes a Europa aquestes experiències estan molt lligades a la reivindicació d’un nou tipus de democràcia i de construcció de les nostres vides”, va assegurar Stavrides en la seva xerrada del centre social madrileny Patio Maravillas, de la qual reproduïm una transcripció seguida del torn de preguntes.
Suport mutu sobre les runes de l’Estat-deute
Aquest període ha creat una nova manera de produir subjectes polítics. Que no són simplement subjectes d’acció i reivindicació, sinó de proposició i creació. Aquests subjectes, que ni tan sols eren conscients d’això, han creat noves formes d’autoorganització i d’autoajuda enmig d’una crisi econòmica i política molt greu. La primera característica dels moviments i iniciatives que van sorgir a partir de la plaça de Sintagma era precisament el seu vincle amb l’autogestió.
En aquest període de crisi a Grècia, a Atenes, ens enfrontem a greus problemes que tenen a veure amb la supervivència del dia a dia. Han sorgit nous agents que tracten de socórrer als més necessitats, com ONG i associacions filantròpiques. Aquesta forma d’iniciatives reprodueixen les formes del poder: clientelisme i poder directe. En l’altre costat, tenim el llegat de Sintagma que són iniciatives que tracten també d’ajudar en relació a les necessitats però que tenen a veure amb la participació i la co-implicació en aquesta ajuda.
Com exemple: un centre social va ser creat en el centre d’Atenes, a Yografu. En aquesta zona l’Ajuntament d’Atenes també tenia un centre que oferia menjars diaris per a les persones sense llar. Amb la crisi, l’Ajuntament no tenia diners per al seu manteniment i el centre i la intervenció es van anar abandonant. La gent assistida va recórrer en aquest moment al centre social. Aquest va ser creat sobre propietat municipal en un petita cafeteria que es va ocupar per a fer un centre social i cultural en el mateix barri dintre de l’esperit de Sintagma. La gent del centre social li va dir als sense sostre que no podrien ajudar-los tret que ells mateixos participessin en accions que produïssin ajuda, tant per a ells com per a uns altres: “en el cas de saber cuinar, unir-se a l’equip de cuina per a cuinar per a vosaltres i els altres”. És un petit exemple de l’esperit de Sintagma, on destaca l’autoorganització i l’autoajuda (ajuda mútua) a través de projectes col·laboratius.
Democracia
Aquests subjectes polítics no són susceptibles de ser classificats de la mateixa manera que ho eren abans de Sintagma. Seguint la idea de Jacques Rancière (filòsof francès contemporani), l’acció política és bàsicament una acció que desclasifica als subjectes. Crec que la gent que estava involucrada en iniciatives es reinventa social i políticament a través d’aquestes accions.
Per exemple, hi ha un gran nombre de centres mèdics a la ciutat d’Atenes on els professionals involucrats desenvolupen l’activitat mèdica, on no estan reproduint el paper tradicional del metge perquè estan constantment reinventant la relació amb el pacient. L’ajuda que aquí s’intercanvia és de tipus neutral, no lligada al mercat ni a l’obtenció de benefici, tampoc tenen en la majoria dels casos cap ajuda pública, estan basats purament en la solidaritat. Totes aquestes experiències desenvolupades sota el paraigua de Sintagma tenen a veure amb la democràcia d’una manera molt particular.
Després de Sintagma, i segur en relació també amb les experiències viscudes a ciutats de l’estat espanyol, democràcia no significava només una forma de participació i de prendre decisions. Després de Sintagma la democràcia es va convertir en un problema de creació, coordinació i pràctica. El sentit de la democràcia va canviar a Sintagma, va ser reinventat perquè la gent es va trobar, uns als altres com iguals, i van haver d’actuar en coordinació sense que hi hagués cap centre. Podem dir que aquestes iniciatives tenen com característica en comú l’ocupació de la democràcia com forma de coordinació i creació a través d’iniciatives col·lectives. Democràcia en altres paraules és compartir entre iguals en una situació en que aquesta igualtat és la precondició.
Sense avantguarda
Durant i després de Sintagma la idea d’avantguarda va ser posada a prova. No és causalitat que tant la part més estalinista del Partit Comunista com la part més combativa dels anarquistes s’oposessin al procés-experiència de Sintagma en nom de la lluita contra la burgesia (com forma d’acusació). Al contrari, Sintagma va demostrar que si tots eren considerats igualis tot el món era capaç de participar en un procés col·lectiu.
Crec que l’esperit de Sintagma, el seu llegat, es pot veure en aquelles iniciatives en que cap part del moviment apareix com el líder. Aquestes experiències basades en l’horitzontalitat han assolit connectar molt més amb la gent que aquelles altres més basades en una idea d’avantguarda.
El fer produeix allò comú
Aquestes iniciatives en l’esperit de Sintagma que intenten combatre els efectes de la crisi no es caracteritzen només per un tipus de procediment sinó també per un tipus de producte. Si estem d’acord en que els productes es produeixen a través de relacions socials, i que per aquests podem entendre tant els béns físics tangibles com els serveis i relacions socials, podem arribar a l’acord que van sorgir nous productes resultat d’aquestes noves formes de col·laboració, és a dir, béns comuns que estan produïts mitjançant el fer (en) comú (commoning).
Per exemple: hi ha moltes cuines col·lectives en la ciutat, algunes connectades amb col·lectius anarquistes o d’esquerra, altres amb associacions de veïns, però en cap d’elles es produeix només menjar, sinó noves formes de col·laboració, relació i hàbits que produeixen en la gent un nou enteniment de quines són les situacions en les quals ells viuen. També és el cas de les xarxes d’intercanvi desenvolupades a través de tot el país, on la gent pot intercanviar béns i serveis sense un intercanvi monetari.
La CGT assegura que en en les operacions no urgents les cues són d’entre 9 i 12 mesos, i no 6 tal com diuen les autoritats
Representants sindicals i membres de la CUP al Consell d’Administració del Pius Hospital de Valls van denunciar ahir 1 d’octubre que les llistes d’espera al centre hospitalari són, generalment, un 50% superiors a les xifres oficials fetes públiques pel Departament de Salut. Així, si des de la Generalitat s’indica que a l’hospital vallenc el termini màxim d’espera és de sis mesos per a algunes intervencions quirúrgiques, la CGT-assegura que «la realitat és que és d’entre 9 i 12 mesos per a operacions no urgents».
Imputen a dos càrrecs per presumptes “irregularitats” en una fundació sanitària catalana
BARCELONA, 2 Oct. (EUROPAPRESS) – El Jutjat d’Instrucció 20 de Barcelona ha imputat als patrons de la fundació Institut d’Alta Tecnologia PRBB-Fundació privada, Norberto Galindo Casas i Francisco Javier Fernández Soriano per presumptes “irregularitats” en la seva gestió entre 2006 i 2009, ha informat CGT.
La providència de la jutge, que admet la denúncia formulada pel sindicat i a la qual ha tingut accés EuropaPress, cita a declarar el dimecres 6 de novembre als imputats, que tenien càrrecs en el citat institut amb vocació pública i l’empresa CRC Corporació Sanitària.
Segons han explicat fonts del sindicat a EuropaPress, la denúncia es dirigeix especialment contra els màxims responsables de la CRC Corporació Sanitària per presumptament “haver traspassat a la seva empresa una maquinària que havien comprat a través de l’Institut d’Alta Tecnologia amb diners públics”.
El sindicat va interposar al juliol una denúncia contra diversos alts càrrecs d’hospitals públics catalans per irregularitats en el citat institut, que funciona com fundació pública d’investigació sota l’auspici de l’Hospital Clínic, el del Mar i el Vall’d Hebron de Barcelona.
CGT ha remarcat que al desembre de l’any passat la Sindicatura de Comptes va publicar un informe que apuntava “greus irregularitats” donada la precària situació econòmica en la qual l’havien situat els patrons, que va provocar la declaració voluntària de concurs de creditors.
Xerrada-debat sobre “El Xile del govern d’Unitat Popular i el cop militar en el seu 40è aniversari”, a càrrec de Mariano Maturana, xilè resident a Barcelona i militant de la CGT
Es durà a terme el dissabte 5 d’octubre a les 18.30h al restaurant-llibreria Anònims (C. Miquel Ricomà, 57 Granollers) i està organitzada per l’Anònims i l’Assemblea Llibertària del Vallès Oriental.
Cartell en document adjunt.
Contra el brutal atac de l’Estat a l’associació de suport als presos bascos Herrira
CONCENTRACIÓ:
Dijous dia 3 d’octubre, a les 20h
Font de Canaletes/Plaça Catalunya – Barcelona
La Guàrdia Civil per mandat de l’Audiència Nacional va assaltar el dilluns 30 de setembre les seus de Herrira, va bloquejar els seus comptes bancaris, va cancel•lar els seus llocs web i va detenir a divuit persones. En la nit passada, en el transcurs del registre de la seu d’Hernani, l’Ertzaintza va carregar salvatgement contra les persones allí congregades i va ferir a diverses, entre elles una senadora de Amaiur.
El diumenge 22 de setembre, Nejib Abidi, Yahya Dridi, Abdallah Yahya, Slim Abida, Mahmoud Ayed i Skander Ben Abid, tots joves, tots músics, cineastes, artistes i activistes, tots ells compromesos en la lluita contra la dictadura de Ben Ali i ara en el combat en favor d’una veritable democràcia, van ser detinguts mentre treballaven en l’última pel·lícula de Nejib. L’acusació formal és la de “consum de substàncies il·lícites”, un delicte que el codi penal vigent castiga amb altíssimes penes de presó.
Curiosament, en la vesprada de la detenció a Nejib Abidi li havien robat de casa els discos durs que contenien tot el material brut del seu documental. De què tractava aquest documental? Del “tràfic de la mort” -per utilitzar una expressió de Dali Ghazi-: és a dir, del contraban d’homes en el Mediterrani, una pràctica que implica almenys tres parts -el traficant, el govern local i els països anomenats “d’acollida”- i que ha fet desaparèixer en el mar desenes, centenars, potser milers de tunisians i subsaharians en els últims anys.
Qualssevol que siguin els veritables motius d’aquesta detenció, el que és indubtable és que s’està utilitzant un “delicte comú” per a retirar de la circulació, com en temps del dictador Ben Ali, a joves que molesten per la seva sensibilitat social i compromís polític. Això és molt greu. Però no menys greu -doncs és la seva condició- és que dos anys i mig després de les jornades revolucionàries de gener de 2011 segueixi existint la llei que permet aquest abús. De fet, dos anys i mig després segueixen les mateixes lleis, els mateixos jutges i la mateixa policia. De qui són instrument? Del Ministeri de l’Interior i del partit Ennahda? Tenen la seva pròpia agenda? Suren les fràgils institucions polítiques tunisianes sobre una fosca taca de petroli que creua per sota de gairebé tots els partits i gairebé totes les institucions de l’Estat?
Després de l’assassinat el passat 25 de juliol de Mohamed Brahmi, diputat del Front Popular, Tunísia s’està enfangat en una crisi que segueix paralitzant el país. Aquest criminal atemptat, coincident amb el cop militar a Egipte, va projectar l’ombra del descarrilament democràtic sobre la transició tunisiana: ja temptada pel model egipci, l’oposició va cavalcar una còlera justa per a donar un salt en el buit. El Front Popular, que fins a llavors s’havia mantingut equidistant entre la dreta islamista i la dreta laica, va cedir als cants de sirena dels fulul de l’antic règim i es va unir a Unió per Tunísia, la coalició liderada pel bourguibista Caid Essebsi, per a formar -a l’egípcia- el Front de Salvació Nacional entorn d’un programa de mínims: destitució del govern, dissolució de l’Assemblea Constituent, formació d’un gabinet i un consell “d’experts” que -respectivament- gestionin la transició i redactin una constitució “veritablement democràtica”. Un tibant pols de mobilitzacions en els carrers, al costat de la invocació més o menys explícita d’una intervenció militar i la retirada de 70 diputats del Parlament, van dur a l’agost a Ben Jaafer, el seu president, a suspendre les sessions de l’Assemblea. Des de llavors el país està encallat en una espècie de gelatina densa i tremolosa en la qual qualsevol nou cop pot tirar per terra aquest fràgil i esperançador procés.
En lloc de l’exèrcit, a Tunísia ha intervingut el sindicat UGTT, un Estat dintre de l’Estat, més pragmàtic que ideològic, per a fer una proposta de solució que passa per conservar l’Assemblea Constituent però lliurar el govern, fins a les eleccions, a un grup “d’independents”; és a dir, a l’oposició. S’ha constituït un “quartet” mediador del que, al costat del sindicat, formen part UTICA (l’associació empresarial tunisiana), l’Ordre d’Advocats i la Lliga de DDHH. El Front Nacional de Salvació, amb un peu en la raó i altre en el buit, treballa clarament amb “el quartet” per a derrocar el govern.
La “troica” en el poder, amb els islamistes de Ennahda al capdavant, han acceptat el diàleg, però posen condicions a la proposta: estan disposats a deixar el govern abans de les eleccions, però no abans de l’aprovació de la Constitució, l’últim esborrany de la qual estava ja llest per al debat abans del 25 de juliol. La qüestió és aquesta: govern i oposició es disputen els “càrrecs” que hauran de preparar les eleccions; és a dir, es disputen un aparell d’Estat que ningú sap qui domina en realitat ni a quins interessos serveix.
Mentre, sense Constitució, sense “llei de justícia transicional”, sense depuració de l’aparell judicial i de la policia, es manté de facto la legalitat de la dictadura, mentre els mitjans d’informació, en mans de l’oposició, demonitzen a un govern que ha fet bastant per si sol per a degradar-se. El precedent d’Egipte hauria de servir, en qualsevol cas, almenys a l’esquerra, per a mesurar els riscos d’obsessionar-se amb la omnipotència dels islamistes i la seva presumpta apropiació de totes les brides i totes les tecles de l’Estat.
A l’impasse institucional, que permet detenir a activistes i artistes compromesos per fumar-se uns porros, s’afegix la devastadora situació econòmica del país. Doncs bé, a través del “quartet” negociador i del propi Front de Salvació, l’esquerra ha acceptat no només perllongar la legalitat de la dictadura, útil per a la dreta islamista i per a la dreta laica, sinó també renunciar d’alguna manera al seu programa social i econòmic. UTICA, la patronal tunisiana, membre del “quartet” negociador i un dels nervis centrals de la Unió per Tunísia, la coalició dretana a la qual s’ha unit el Front Popular per a enderrocar el govern, acaba de presentar les seves propostes per a sortir de la crisi econòmica. Entre elles, podem citar la criminalització de tota acció que posi en perill el lliure “comerç” o “pertorbi la vida econòmica”, el restabliment del sistema de subcontrates i d’ocupació precària, la congelació salarial, la condemna de vagues i protestes que posin en perill la viabilitat d’una empresa, el finançament públic de les companyies privades amenaçades per la crisi i la persecució de totes les formes de comerç paral·lel. Cal assenyalar que és un programa que Ennahda, partit islamista neoliberal, compartiria de bon grat amb UTICA, però per això mateix cabria esperar que el Front Popular no sacrifiqués les seves lluites socials als virtuals avantatges d’una baralla política que fragilitza les petites conquestes democràtiques de la revolució i en la qual només pot sortir perdent.
A Tunísia, com a Espanya, es lluita per assentar un veritable Estat de Dret (pensem en els activistes gallecs condemnats a penes delirants) i una veritable democràcia que permeti al mateix temps expressar les pròpies idees i gestionar els propis recursos. Res d’això serà possible mentre segueixi vigent de facto la legalitat de la dictadura i l’economia de la dictadura. Sense constitució, sense lleis, sense Assemblea, aquest buit gelatinós s’omple de baixa política: dreceres, conspiracions, negociacions en l’ombra, cops amagats o potencials de tots els que, dintre i fora de Tunísia, segueixen pensant en Egipte, malgrat tots els seus horrors, com la “veritable democràcia” i la “veritable revolució”.
(*) Santiago Albar Rico és escriptor i filòsof, expert en els païsosdel Magrib.
