En 24 països de l’Europa comunitària, aquest 14 de novembre s’han convocat aturades parcials, ia Espanya, Portugal, Malta i Grècia els sindicats s’han decantat per la vaga general. Un malestar acompanyat d’indignació i, per què no dir-ho, de frustració, s’apodera de les classes treballadores. Des de fa dues dècades, a Europa, de manera lenta però continuada, desapareixen drets considerats universals i de qualitat.

Assimilats com un èxit de la democràcia representativa i una societat més justa i igualitària, pocs podrien haver vaticinat la seva defunció política. Parlem d’educació pública, salut universal, habitatge social, salaris dignes o treball estable. Avui aquests drets s’extingeixen enmig del guirigall de les classes dominants.

El president de la Confederació d’Organitzacions Empresarials d’Espanya, Joan Rosell, es mofa de les protestes i els seus convocants. No tenen propostes i des del punt de vista interior, i encara més des del punt de vista exterior, la vaga suposa un torpede contra la recuperació . Aquest argument l’acompanya amb la seva frase preferida: es va acabar el cafè per a tothom , al · ludint a la necessitat d’acabar definitivament amb l’Estat de benestar. Rosell, acusa la classe treballadora de viure de la desocupació i aprofitar-se de la bona voluntat d’empresaris honrats que treballen 14 o 16 hores al dia, mentre l’obrer només ho fa vuit hores i protegit per una legislació paternalista.

El que no diu Rosell és que la CEOE ha rebut 20 mil milions en subvencions de l’Institut de Crèdit Oficial el 2012, i la banca, 50 mil milions. Rosell no té empatx. Segons la seva teoria, els treballadors són responsables, en gran mesura, de la crisi. Han viscut per sobre de les seves possibilitats. Avui han de pagar la factura.