L’IMLC travessa dades amb hospitals per conèixer els motius i prevenir-ne casos
El nombre de persones que s’han tret la vida a Barcelona ha augmentat un 58% en un any, passant de 38 suïcidis en els tres primers mesos del 2011, a 60 durant el mateix període del 2012, segons dades de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya (IMLC) recollides per Europa Press.
JESÚS RODRÍGUEZ | 23/10/2012 – Setmanari Directa
Marta Sibina i Albano Dante han fet públic mitjançant un vídeo la sentència condemnatòria del jutjat de primera instància 37 de Barcelona. La resolució judicial insta els dos periodistes de la revista Cafè amb Llet a indemnitzar l’assessor d’Artur Mas, Josep Maria Via, amb 10.000 euros. En concret, el jutjat considera que la frase “gent com vostè, com Bagó, com Manté i tants altres que s’han enriquit a costa d’enfonsar la nostra Sanitat” atempta contra el dret a l’honor de Josep Maria Via, per això la jutgessa Maria Millán Gisbert també ordena la censura i retirada de la xarxa dels vídeos difososper Cafè amb Llet.
Aquest article critica Els postulats del intel·lectual alemany Jürgen Habermas sobre Europa, assenyalant que mentre moltes de les seves postures són compartides per l’autor de l’article, hi ha altres que es consideren Essencials amb els quals hi ha un desacord, assenyalant -ne els Raons.
Una vegada més la plantilla de TMB torna a ser objectiu de les plomes millor pagades del nostre arc periodístic.
A Autobusos ja sabem de com funciona la reacció periodística: Extensa nota de premsa de la Direcció de TMB, declaracions de l’alcalde, nota de protesta de la Cambra de Comerç … i al dia següent ens convertim en el punt de mira dels nombrosos periodistes que malauradament no acostumen a confrontar la informació que elsfan arribar.
CONTINUEM amb els actes del 110 ANIVERSARI de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona:
– Dissabte 27 octubre, a les 19 hores, FELLA, Joaquim Costa 34. “La ecologia y la tradicion libertaria”, a càrrec de Toni García (coautor llibre “Las ilusiones renovables”)
– Dissabte 3 novembre, a les 19 hores, Espai Obert, Violant d’Hongria 71. “Com funcionen els bancs i la banca comercial. Creació de Crèdit i de diner. El Banc Central Europeu i la transformació de l’economia europea”, a càrrec de Jaume Samperiz (AEP ed. Sintra)
– Dijous 8 novembre, a les 19 hores, Espai Obert, Violant d’Hongria 71. A càrrec de Manel Aisa i Adolf Castaños (Ateneu Enciclopèdic) “Els nostres arrauxats “ (Jaume Brossa, Josep M de Sucre, Diego Ruiz, Cristòfor de Domènech, Antonio Turón, Pere Quart, Felip Cortiella, Albert Carsi, Diego Camacho, Angel Carmona, Luis Andrés Edo, Valerie Powles, Pepita Carpena i tant d’altres oblidats).
La plantilla de TV3 farà aturades parcials a partir del 24 d’octubre fins a gener de 2013, convocades pel comitè d’empresa per fer pressió i protestar contra un possible expedient de regulació d’ocupació (ERO) al canal públic i contra l’externalització de serveis, i pel manteniment dels llocs de treball i defensar el futur de TVC.
Els rumors sobre un possible ERO i l’externalització de serveis han estat el detonant d’aquesta campanya de mobilitzacions, que van decidir els treballadors en referèndum els dies 14 i 15 d’octubre, en que la plantilla va votar la pregunta “Aprova la proposta del comitè d’empresa d’un pla de mobilitzacions d’octubre a gener del 2013 que inclogui aturades parcials contra l’externalització i pel futur de TVC i el manteniment dels llocs de treball?”. Els resultats van ser clarament favorables al sí: 71,45% contra un 23,76% de vots contraris, amb una participació del 61,18% de la plantilla, superior al que sol ser habitual.
De cara a les properes vagues del 31 d’octubre i del 14 de novembre des del sindicat CGT han organitzat els següents actes:
El dimecres 24 d’octubre tindrà lloc a Reus una xerrada de formació – preparació per a la vaga general, bàsicament a nivell antirepressiu en general i de preparació de cara a la realització de piquets: normativa i legislació existent, formes d’actuació, com evitar la repressió, com actuar en situacions concretes…
En ella intervindrà Ermengol Gassiot, Secretari d’Acció Social de CGT Catalunya, i un membre d’Arran, i començarà a les 19.30h. a la sala d’actes del Casal Despertaferro (Martí Napolità 7, 2n) de Reus.
– Vaga d’Autobusos i Metro
Els treballadors del metro i els autobusos de TMB han fet vaga parcial aquest dilluns 22 d’octubre contra l’aplicació de Reial Decret del govern del PP que contempla entre altres coses la retallada de la seva paga de Nadal. De les 6.30 h a les 9.30 h i de les 17 a les 20 h només han circulat la meitat dels combois que marquen els serveis mínims. Els autobusos circulaven amb servei mínim entre les 9.30 i les 14.30 h i a partir de les vuit del vespre.
– Metro de Barcelona
Més de 500 treballadors del Metro de Barcelona s’han manifestat des de la plaça d’Urquinaona fins a la plaça de Sant Jaume la tarda del dilluns 22 d’octubre. Els manifestants han protestat contra l’aplicació del reial decret del Govern espanyol al sector públic i que suprimeix la paga de Nadal.
Els treballadors del Metro mantenen la convocatòria de vaga de 24 hores per al 31 d’octubre. Una data en què els treballadors d’autobusos també tenien convocada una aturada de 24 hores per al mateix dia, i finalment l’han desconvocada.
Autors del llibre “Los amos del mundo. Las armas del terrorismo financiero”. Denuncien els excessos de la banca i dels especuladors, als quals acusen de provocar la crisi i d’inflar artificialment el deute públic d’Espanya.
JESÚS RODRÍGUEZ | 21/10/2012 – Setmanari Directa
Davant del cinquè intent de desallotjament i després de 15 anys d’història, el dissabte 20 d’octubre el Centre Social Autogestionat Can Vies va fer una demostració de força al carrer (vídeo @15mbcn_tv). Més de 1200 persones de molt diversa procedència i que dibuixaven un ampli ventall de lluites i entitats socials van caminar durant dues hores pels barris de Sants, la Bordeta i Hostafrancs darrera d’una pancarta on es llegia “No passaran”.
Des de la megafonia cantaven: “Som de Can Vies, som gent del barri, i d’aquí Sants no ens mouran, no ens mouran mai mai, ni convergents ni socialistes, no ens podran desallotjar”. Els anteriors regidors del districte de Sants-Montjuïc, Pere Alcober i Imma Moraleda (PSC) ja van provar d’expulsar –sense èxit– les entitats que des de 1997 donen vida a l’edifici propietat de TMB. És ara l’edil Jordi Martí (CiU) qui haurà de decidir si es fa enrere de la intenció de desallotjar l’emblemàtic centre social autogestionat. Al llarg del recorregut es van viure les actuacions dels Castellers de Sants, que van hissar mitjançant un pilar la banderola en defensa de Can Vies, de la colla bastonera de Sants, amb el repicar característic i la nota de color dels seus vestits tradicionals, així com de la colla de Diables de Sants, que va fer una cremada davant la seu del districte i posteriorment a la plaça dura que ha donat un gris relleu a l’edifici on abans hi havia el CSO Hamsa.
L’Habitatge 18N, Can Batlló i l’Encoberta
La marxa, amb l’animació de grups de timbalers, va baixar fins el barri de la Bordeta després de passar per davant de Can Vies –on hi va haver molts crits de suport i l’encesa de bengales–. Davant de les portes d’accés al recinte fabril de Can Batlló, recuperat de l’abandó pels i les veïnes del barri ara fa més d’un any, es va fer la primera parada per mostrar així “el lligam i la força que sumen tots els espais autogestionats del barri”. Es va prosseguir la ruta per la carretera de la Bordeta fins arribar davant l’Habitatge 18N, que fou ocupat per famílies i persones amb dificultats d’accés a l’habitatge o que havien estat desnonades. Ja fa més d’un any que fou desallotjat per la força i continúa buit. És un cas similar el de l’Encoberta, una finca propietat d’un banc portugués, ubicat a la carretera de Sants i habitat durant diversos mesos. També fou desallotjat i completament tapiat. La manifestació de Can Vies va decidir aturar-s’hi per desplegar una pancarta.
“Deficitari a TMB és la quantitat ingent de directius que tenim”
“Els treballadors ja no som lliures, depenem dels crèdits”
“La lluita pels dos dies de descans va ser un exemple a seguir”
L’amplitud de la manifestació del 11 de setembre 2012 a Barcelona i el seu tarannà fervorosament independentista han suscitat una allau de reaccions contraposades que van des de la preocupació per un eventual desmembrament d’Espanya fins a l’esperança d’un nou horitzó de llibertat per a Catalunya.
Per molt que estiguessin reunides totes les condicions per a fomentar una participació massiva, insistència dels mitjans de comunicació àudio-visuals, exhortacions de les institucions de govern, frustració per les repetides negatives del govern d’Espanya a acceptar les propostes d’ampliació de l’autogovern català, crispació per la situació laboral i per les retallades socials, sentiment d’un desequilibri injust entre la contribució econòmica de Catalunya a la hisenda estatal i la tornada rebuda per la societat catalana, etc. etc., la veritat és que l’afluència va desbordar totes les previsions i crec d’aquesta forma un autèntic “esdeveniment” en el ple sentit de la paraula. Per a la CGT és obvi que l’esdeveniment enllumenat per aquesta manifestació no pot ser ignorat ni infravalorat i requereix un posicionament sense ambigüitats.
Per a començar, convé deixar clar que la perspectiva d’un eventual desmembrament d’Espanya no és un tema que preocupi gens ni mica a la CGT, sinó que constitueix una perspectiva encoratjadora. Bé sabem que Espanya, igual que tots els altres Estats-Nació, s’ha construït històricament sobre la base d’un exercici de poder, més o menys cruent segons els casos, que ha integrat en un conjunt territorial i polític determinat la diversitat originària de les comunitats existents en aquest territori.
També sabem que el propi d’un Estat-Nació consisteix a crear una transversalitat que difumina sota una mateixa adscripció identitària les feridores i insuportables diferències entre les diverses posicions socials. Tan espanyol resulta ser un ric com un pobre, un explotat com un explotador, i tots queden germanats sota la fal·làcia d’una mateixa pertinença nacional que crea la falsa il·lusió d’una comunitat d’interessos i que, d’altra banda, ni és natural, ni és necessària, ni és eterna.
Per descomptat, al·ludir a la preservació de l’actual configuració territorial d’Espanya per a oposar-se a la secessió de qualsevol de les comunitats o dels col·lectius que la integren és una cosa que no té cabuda en els postulats de la CGT. El dret a decidir per si mateix, el dret a l’autodeterminació de qualsevol comunitat, estan inscrits en el ADN de l’anarcosindicalisme igual que ho estan l’eradicació de l’explotació i l’exigència de justícia social.
No obstant això seria d’una basta ingenuïtat creure que hem d’involucrar-nos automàtica i necessàriament en qualsevol lluita per l’autodeterminació sense valorar quines són les seves característiques i els seus objectius. No es tracta solament que siguin massa les batalles i les guerres que ens sol·liciten amb extrema premura perquè sigui indispensable detenir-nos a fixar prioritats, és sobretot que les característiques i els objectius de determinades lluites les allunyen irremeiablement del que forma part de les lluites que ens són pròpies.
Per descomptat, en tant que Organització anarcosindicalista, la lluita per aconseguir que Catalunya sigui un nou Estat d’Europa no és la nostra lluita, per molt que milions de persones reclamin aquesta nova configuració política. Tampoc formen part de les nostres lluites aquelles que mobilitzen imaginaris nacionalistes, i menys si esdevenen en un dia institucionalment i oficialment fixat per a expressar el sentiment nacional.
Ja hem dit que la pertinença nacional constitueix una afirmació de transversalitat que emmascara profunds antagonismes de classe, i no hi ha dubte que la transversalitat constitueix sovint una condició perquè puguin congregar-se grans multituds. La transversalitat ha estat justament recalcada com una característica de la manifestació del passat 11 de setembre, una transversalitat que unia en un mateix crit d’“independència” a qui estan manejant les tisores i a qui estan sofrint les retallades.
Perquè la independència és un projecte polític que solament pot avançar eficaçment si és àmpliament transversal, si ho impulsen banquers i desnonats, si ho promouen Consellers d’Interior com Felíp Puig i acampats de la Plaça Catalunya apallissats per les forces sota el seu comandament, si ho afavoreixen la burgesia catalana i els desocupats catalans, queda clar que la lluita per la independència no forma part de les nostres lluites. I això no significa en absolut que la CGT pretengui entorpir gens ni mica el camí cap a la independència de Catalunya, tan sols significa que aquesta no és la seva lluita. És més, CGT considera que el fet que la manifestació del 11 de setembre contribueixi a crear un nou escenari polític en el qual s’afeblissin els ressorts de poder de l’Estat Espanyol, i es relaxessin els seus mecanismes de control sobre part del territori que domina actualment, constitueix un element summament positiu.
Per a concloure, és hora de tornar al titular d’aquest comunicat, ens sembla necessari advertir molt seriosament contra la instrumentalització nacionalista dels treballadors que viuen en altres comunitats de l’Estat Espanyol i contra la instrumentalització nacionalista dels treballadors que viuen en la comunitat catalana, perquè res seria més desolador i perjudicial que veure als treballadors allistar-se sota una o altra bandera nacional, encara que sigui pacíficament com no podria ser d’altra forma, en contra dels seus germans de classe.
* Tomás Ibáñez és professor universitari, militant anarcosindicalista i afiliat a la CGT
El neoliberalisme pretén que pujar impostos és dolent, perquè redueix la demanda i tampoc està bé augmentar impostos als rics. Diuen. Però ambdós mites són falsos. Els rics paguen pocs impostos i encara volen pagar menys.
“Individus amb altíssim valor net” són qui posseïxen actius superiors a 30 milions de dòlars. Segons Dean Baker, hi ha 187.380 d’ells en el món i que tinguin més d’un milió i menys de 30, uns quants milions. Quan plenes no estarien les arques públiques si els rics, més rics i molt rics del món paguessin el que han de pagar?
Però Margaret Thatcher i Ronald Reagan van establir la baixada d’impostos a rics, molt rics i obscenament rics. Fins i tot presumptes progressistes (el PSOE a Espanya) van pretendre que baixar impostos era d’esquerres. Atreure diners va esdevenir obsessió de governs, que competeixen a rebaixar impostos als rics. La crisi ha posat alguna cosa en qüestió aquesta tendència, però poc.
Després de la II Guerra Mundial, el tipus màxim de l’impost sobre la renda a Regne Unit era 95% i, en 1979, encara era 83%. En Estats Units, durant vint-i-cinc anys va haver un impost del 91% per a les rendes més altes. En aquests anys el dèficit d’Estats Units mai va sobrepassar el 3% del PIB. S’imaginen? Però avui, els sistemes fiscals afavoreixen als rics i molt rics. Dogma de fe. Per això, en els trenta països més desenvolupats de l’OCDE, l’impost sobre la renda de persones físiques no tracta igual els beneficis del capital que els salaris. Les rendes del capital tributen bastant menys; treballar i produir paga més impostos que especular en Borsa. Sense comptar les excepcions, deduccions fiscals i subvencions estatals que redueixen encara més els impostos a pagar pels rics (persones i empreses).
I el frau fiscal. A l’Estat espanyol, aquest frau ronda els 60.000 milions d’euros, dels quals gairebé tres quartes parts són per evasió d’impostos de grans empreses, grans fortunes i bancs. Segons tècnics d’Hisenda, de recuperar-se solament la meitat del frau fiscal, Espanya tindria un PIB superior al d’Itàlia i igual al de Regne Unit. A Itàlia es perden anualment 152.000 milions de dòlars per evasió d’impostos. Fa uns mesos, la policia fiscal italiana va irrompre en centres de vacances de luxe per a buscar proves d’evasió fiscal. Van descobrir més de quaranta automòbils de súper-luxe de més de 250.000 dòlars de preu, propietat de subjectes que declaraven ingressos inferiors a 25.000 dòlars anuals.
Eines per a pagar menys impostos són les societats d’inversió de capital variable (Sicav) que a Espanya solament paguen un 1% per guany de valor. Després hi ha fundacions, utilitzades per a ocultar grans fortunes, que poden constituir-se en paradisos fiscals sense pagar i garantint l’anonimat dels seus propietaris. Les societats patrimonials, per la seva banda, serveixen per a no pagar impostos de plusvàlua per revaloració d’immobles. Fingir una altra residència també permet evadir impostos: se simula viure en un altre país amb impostos baixos i no es paguen en el propi; famosos esportistes i estrelles de l’espectacle utilitzen aquest tipus de frau.
Però res seria possible sense paradisos fiscals: finalment els diners evadits s’oculten i blanquegen en ells. I no cal viatjar al Carib. A Espanya, Luis Pardo, fiscal anti-corrupció, denunciava que hi ha paradisos fiscals en el passeig de la Castellana, perquè els grans bancs tenen les seves seus en aquesta àmplia avinguda de Madrid i des d’elles els seus clients rics poden desviar diners als estats de cartró-pedra que són els paradisos fiscals, on no hi ha impostos i s’oculten, mouen i blanquegen lliure i impunement capitals i beneficis en el més absolut anonimat.
La veritat és que les brutals retallades de despesa pública obligatòries a Europa per imposició del FMI, Banc Central Europeu i Comissió Europea són conseqüència que els rics paguin menys o defraudin des de fa dècades. A Alemanya, les baixades tributàries a qui més tenen, iniciades pel govern Schroeder i continuades per Merkel, signifiquen una reducció anual de 75.000 milions d’euros en els ingressos estatals.
El veritable problema és que qui més tenen paguen pocs impostos. O cap. Legalment (per la servitud dels governs) o defraudant. I, mentre els rics no paguin els impostos que han deuen i hi hagi frau fiscal, no hi haurà suficients diners públics, els estats necessitaran endeutar-se, però la imposada austeritat fiscal conduirà al desastre. És imprescindible lluitar contra el frau de grans fortunes, grans empreses i contra els paradisos fiscals.
El 15 d’octubre es van complir 35 anys de l’aprovació de la Llei d’Amnistia, que va deixar sense jutjar els crims polítics del Franquisme.
“El pressupost ètico-polític de la democràcia, d’aquella democràcia a la qual aspirem, que per ser autèntica no mira cap a enrere, sinó que, ferventment, vol superar i transcendir les divisions que ens van separar i van enfrontar en el passat.” Amb aquesta frase definia la Llei d’Amnistia Rafael Arias Salgado, portaveu del govern de UCD d’Adolfo Suarez. La Llei d’Amnistia va ser aprovada el 15 d’octubre de 1977 per les primeres corts democràtiques després de la mort de Franco.
Però darrere d’aquesta Llei i d’aquestes paraules d’Arias Salgado, s’amaga tot un component que marcarà l’esdevenir del nou règim, que ve de la il·legitimitat de l’anterior i no d’una ruptura amb ell. La Llei d’Amnistia exonerava de tots els crims comesos a Espanya amb anterioritat al 15 de desembre de 1936 i fins al 15 de juny de 1977. Tots els crims comesos en aquest temps quedaven amnistiats i els presos polítics quedaven en llibertat. No tots, perquè aquells que no van acceptar el model van seguir en la presó, al tipificar la llei que tots els actes comesos amb anterioritat al 15 d’octubre de 1977 que fossin constitutius de delictes lesius no serien amnistiats. Era un paràgraf dirigit bàsicament contra els integrants d’ETA-Militar.
No obstant això, l’exonerar qualsevol crim entre 1936 i 1977 era el gran triomf del Franquisme perquè no fos jutjat per crims contra la Humanitat. Tots els suposats crims que havia comès el bàndol perdedor en la Guerra havien estat jutjats pel franquisme sota una legislació arbitrària que contemplava la presumpció de culpabilitat i no la d’innocència. Els milers de consells de guerra que durant el Franquisme es van desenvolupar eren tot un component il·legítim on el reu estava sentenciat per endavant. I no per crims sinó per qüestions ideològiques. Un modus operandi que no va variar el franquisme en els seus gairebé 40 anys d’existència. A pesar del sorgiment del TOP (Tribunal d’Ordre Públic) on es va seguir jutjant les idees, el que el Franquisme considerava com un atemptat contra el règim passava per tribunal militar. Fins i tot aquest TOP, que havia tingut com antecedent el Tribunal Especial per a la Repressió de la Masonería i el Comunisme, es va convertir amb la mort de Franc en l’actual Audiència Nacional.
La Llei d’Amnistia exonerava als criminals que durant el Franquisme havien actuat de tal forma. Però per aquesta Llei també es cobria en un mantell d’oblit a les víctimes. No anaven a poder ser reparades. Aquells que entre 1936 i 1977 havia estat assassinats per qüestions polítiques anaven a quedar condemnats a l’ostracisme. Des dels milers de militants antifeixistes de primera hora, fins a Salvador El Puig Antich, els cinc afusellats al setembre de 1975, els morts a Vitòria al gener de 1976 o, fins i tot, els advocats laboralistes d’Atocha de gener de 1977.
Una Llei que, com no podia ser d’altra manera, va ser alegrement rebuda pels franquistes. Tenint en compte que tot el procés de Transició va ser dirigit per aquestes elits provinents del Franquisme, era evident que anaven a legislar en aquesta línia. Però aquesta Llei va comptar amb la inestimable col·laboració d’un sector de l’esquerra que va rebre amb algaravia i entusiasme un procés que sepultava la seva pròpia història. Poc li va importar al PSOE i al PCE la combativitat de la sang vessada per milers i milers dels seus militants afusellats, empresonats i exiliats durant els llargs anys de la dictadura. Molt per contra van “preferir amnistiar” els crims del Franquisme enfront dels seus propis militants.
La jugada no va quedar solament aquí. Aquesta llei va ser aprovada, com hem dit anteriorment, per una Corts sorgides de les eleccions de juny de 1977. Eleccions que estaven lluny de ser lliures. No totes les candidatures polítiques van poder presentar-se. Totes les opcions crítiques amb el procés iniciat no van ser legalitzades. Ni republicans ni extrema esquerra van tenir lloc en aquestes eleccions. El parlament el van compondre opcions polítiques, des de l’esquerra moderada fins als nacionalistes i els sectors franquistes, passant pels comunistes, que anaven a aprovar aquesta llei de punt i final. Igualment, sense ser constituents, van començar a redactar una constitució que afermava les estructures heretades del Franquisme (el Cap d’Estat, la verticalitat política i sindical, les estructures judicials, etc.). Cap funcionari franquista, fos del cos que fos, va ser depurat. Per contra van continuar en els seus llocs. El mateix que l’Exèrcit o la col·laboració eclesiàstica amb la dictadura. Tal com el dictador havia dit “tot quedava lligat i ben lligat”.
Quan molts anys després aquests pactes de silenci havien caducat, les oligarquies polítiques que segueixen en el Govern s’emparen en la Llei d’Amnistia de 1977 per a no jutjar els crims del Franquisme. Fins i tot el tan controvertit auto de Garzón era bloquejat pel propi jutge en virtut d’aquesta llei i de la seva pròpia inhibició per a jutjar el Franquisme. Han passat ja 35 anys. I d’aquestes pols aquests llots.
* Un article de Maurici Basterra, pseudònim d’un historiador madrileny, publicat al núm. 183 de la revista Diagonal.
http://www.diagonalperiodico.net/Ley-de-Amnistia-como-apuntalar-los.html
ORIOL MATADEPERA | 19/10/2012 – Setmanari Directa
La vaga convocada a l’empresa informàtica HP avui 19 d’octubre ha tingut un seguiment fluix a tot l’Estat espanyol. Al centre de Sant Cugat del Vallès d’HP Consultoria ha arribat al 40% segons Jordi Saladie, secretari general del sindicat CGT en aquella filial de la multinacional. Després de dos anys de lluita sindical a l’empresa, CGT havia convocat una vaga amb el convenciment de que significaria un canvi en la política constant d’acomiadaments —187 en els darrers dos anys—. El que no esperava el sindicalista de CGT és que “UGT i CCOO posarien pals a les rodes”, i explica que “els seus comunicats dos dies abans han fet molt de mal i avui els seus delegatshan anat a treballar”.
Els impulsors d’Envolta el Congrés-Rodea el Congreso centren les seves crítiques en el pes dels interessos del deute en els Pressupostos i demanen una auditoria ciutadana.
La Coordinadora 25-S ha convocat per al dimarts, 23 d’octubre, una nova acció de protesta contra les retallades del Govern espanyol en la qual insta a la ciutadania a “empaperar” els reixats del previsible dispositiu policial que protegeixi el Congrés amb propostes dels ciutadans.
La Coordinadora rebutja que l’atenció se centri en l’actuació policial i tracta d’omplir de contingut les mobilitzacions. Així ho han expressat en roda de premsa el 19 d’octubre tres dels seus portaveus en declaracions als mitjans després de registrar en la Cambra baixa un escrit en contra del projecte de llei de Pressupostos per a 2013 que ha presentat el Govern i que la setmana pròxima començarà la seva tramitació parlamentària.
Per a això, han convocat el dimarts a les 17.30 hores en la Cuesta de Moyano, des d’on partiran cap a la font de Neptuno. En aquesta plaça pròxima al Congrés celebraran “de forma no violenta i amb intel·ligència” dues assemblees ciutadanes: una sobre els Pressupostos, el deute i les retallades, i una altra sobre el procés constituent que reclamen. Cap a les 20.30 tractaran de penjar en les tanques del Congrés cartells amb les propostes que aportin els participants en la convocatòria i intentaran (com ja van fer el 25 de setembre) envoltar l’edifici. La seva intenció és romandre en la zona fins que els diputats abandonin la Càmera al finalitzar el Ple que hi ha previst aquest dia.
A més, la seva setmana de mobilitzacions continuarà el dijous 25 d’octubre amb una “jornada d’accions descentralitzades en tot l’Estat”. “Estan convidats tots els ciutadans, que sorprenguin amb les seves idees i el seu malbaratament d’imaginació. Des de la Coordinadora no anem a donar pautes, ho deixem al lliure albir perquè la gent organitzi el que cregui oportú”, ha explicat Vicky, una de les portaveus.
El dissabte 27 d’octubre a partir de les 18.00 hores se celebrarà una manifestació que acabarà en el Congrés partint des de la Plaça d’Espanya per a tornar a mostrar rebuig a “els Pressupostos del Deute” i reclamar un “nou procés constituent”. Aquesta convocatòria, que tindrà “rèpliques en altres ciutats” de l’Estat amb “concentracions de suport”, no ha estat comunicada oficialment a la Delegació del Govern. “A la Delegació no se li demana permís, se li comunica que es van a fer determinades actuacions. Estan aquí els mitjans, estem comunicant públicament això, suposo que es donen per assabentats. El dret de manifestació està emparat per la Constitució, i no tenim obligació de demanar permís a ningú”, ha assegurat Vicky. El seu company Carlos ha insistit que la seva convocatòria està “comunicada a través del blog de la Coordinadora i s’està fent pública” amb la roda de premsa oferta aquest divendres. “Entenem que la Constitució empara el dret de reunió de la ciutadania sense la necessitat de fer més peticions”, ha resolt.
A més, la Coordinadora 25-S ha presentat un text contra els Pressupostos, juntament amb un llistat de més d’un centenar d’organitzacions diverses que “donen suport i participen en el procés 25-S”: assemblees 15M de diverses ciutats, alguns partits polítics com el PCE i sindicats com CGT i SAT o moviments estudiantils, entre altres.
Julián, membre de la Coordinadora, ha registrat a les 11.00 hores d’aquest divendres el document en el Congrés, on ha estat rebutjat en una primera instància per no comptar amb signatura ni adreça postal on poder remetre qualsevol resposta oficial. Finalment, després de consignar les seves dades personals, ha estat acceptat.
“No hem de centrar l’atenció en el que faci la policia”
Els enfrontaments amb la policia durant l’acció d’Envolta el Congrés de fa un mes van ser àmpliament recollits per mitjans de comunicació de tot el món. En aquest sentit, Carlos ha subratllat que la seva intenció és “que no se centri l’atenció sobre l’actuació policial” sinó en les “propostes per a la societat” que estan fent. “Estem convençuts que aquests Pressupostos es poden retornar, hi ha una majoria social, inclosos electors del PP, que està en desacord amb aquests Pressupostos. No pretenem un enfrontament amb les forces policials, sinó generar discurs i debat”, ha insistit.
Pel que fa al text que han registrat en el Congrés, un altre portaveu de la coordinadora, Carlos, ha explicat que recull el “total rebuig al projecte de Pressupostos” que alberguen els col·lectius signants. “Al nostre entendre és un projecte de llei que, a més de conculcar drets fonamentals amb un procediment que no respecta la sobirania popular i amb un contingut que serà generador d’opressió i misèria, són uns Pressupostos del deute”, ha dit, apuntant que la retallada de 40.000 milions en despesa social es destinarà a “pagar 38.000 milions d’interessos del deute”. “Se socialitzen les pèrdues de la banca privada, però això és una factura que la població no ha de pagar. És una despesa totalment il·legítima que ens duu a un autèntic abisme social en una crisi de la qual no som responsables. El deute no és de tots, és dels bancs i les empreses”, ha afirmat, rebutjant que la població hagi “viscut per sobre de les seves possibilitats” com contínuament afirmen els poders públics.
A més de rebutjar el canvi de la Constitució que fa prevaldre el pagament del deute sobre el de qualsevol altra despesa i que el Govern segueixi “el dictat de la troica, aliè a la sobirania popular”, en el text es qualifiquen els comptesde l’any pròxim de “s
Aquest dimecres 13 d’octubre a la tarda al voltant d’un miler de treballadors d’empreses públiques i diversos serveis de l’Ajuntament de Barcelona s’han concentrat contra les retallades i la precarització a la plaça Sant Jaume per iniciar una marxa fins a la delegació del Govern espanyol a Catalunya, convocats per la recentment creada Coordinadora Sindical de Serveis Públics Municipals, formada per representants
de la pràctica totalitat de les empreses i organismes públics dependents dels pressupostos municipals de Barcelona.
Aquesta és la primera mobilització per protestar contra les retallades socials i laborals aplicades pel Govern espanyol que fan junts tots els sindicats amb representació de l’Ajuntament de la Ciutat Comtal (CCOO, CGT, USOC i UGT) i és l’inici d’un calendari de mobilitzacions que s’allargarà fins el 23 novembre. Els treballadors han cridat contra les privatitzacions i contra l’eliminació de la paga extra de Nadal perquè en el cas de l’Ajuntament de Barcelona es té una bona situació econòmica que no justifica les retallades. Concretament rebutgen les reformes salarials i d’ocupació aprovades pel govern central en el decret 20/2012, unes reformes que està aplicant el consistori.
El número 143 del “Catalunya” – “Papers”, publicació mensual de les CGT de Catalunya i les Illes Balears, inclou:
– Editorial:
A la vaga general, laboral, social i de consum
– Reportatge:
El deute que
ens ofega:
El deute públic: un mecanisme de redistribució de
riquesa de pobres a rics
Els deutes sempre han de pagar-se?
El col·lectiu ‘Som lo que Sembrem‘ està promovent una campanya que insta als ajuntaments catalans a fer públic els tractaments fitosanitaris que efectuen a la vegetació de la via pública que podrien afectar a la salut de determinades ciutadanes i a la qualitat del medi ambient, contra els herbicides a base de glifosat, i contra l’autorització de transgènics tolerants a herbicides a Catalunya. En el ple municipal d’aquest divendres, amb el suport de 6 entitats reusenques més, demanaran que es retiri de manera preventiva el glisofat que utilitzen els serveis municipals i se substitueixi per mitjans mecànics per desherbar.
Motius Vaga General 31 Octubre 2012 : Àngel Bosqued, Secretari General CGT Catalunya:
Motius Vaga General 31 d´octubre 2012 : Pere Giner CGT Sallent:
Motius per una vaga general, la del 31 d’octubre 2012: Lluís Martínez de CGT Manresa:
Motius Vaga general 31 octubre 2012: Josep Quevedo de Berga:
