Ens van anomenar colpistes. Van dir que darrere estaven l’extrema dreta, van mentir en els mitjans de comunicació una vegada i una altra, van amenaçar per activa i per passiva amb que aniríem a la presó, van portar 1400 policies, van identificar i van denunciar pel penal a persones que solament estaven reunides en un parc públic parlant de la convocatòria. Van intentar ficar-nos la por en el cos com mai ho havien fet… I el resultat és que desenes de milers de persones sortim al carrer a desobeir l’estat d’excepció imposat pel govern. Ara tots els mitjans de comunicació del planeta parlen del que ha succeït a Madrid el 25S i els dies posteriors. I sabem que no és més que el principi.
El Govern de Mariano Rajoy és més feble que mai. Afronta un triple problema de magnituds cada vegada més profundes. En primer lloc, una forta crisi de legitimitat pel que fa a la ciutadania, i això no només entre les desenes de milers de persones mobilitzades el 25S, sinó també entre el seu propi electorat. El govern no té cap pla més enllà d’insistir en la política de retallades, sempre acompanyada d’una dinàmica repressiva més intensa, al mateix temps que inútil. La resposta desmesurada a les mobilitzacions de Madrid envoltant el Congrés, la clandestina sortida de les seves “senyories”, les patètiques declaracions de la major part dels diputats. Diguem-ho clarament, un govern que només se sosté sobre el monopoli de la violència és un govern feble, moribund, condemnat.
En segon lloc, una greu crisi del model territorial de l’Estat. Atrapat entre la postració a la troica (UE, BCE, FMI) que es tradueix en imposicions polítiques als dictats financers i en el desmembrament dels pactes inter-elits que van sostenir el repartiment de poders que es materialitzà en les Comunitats Autònomes, el govern central és poc més que un espantall. Amb prou feines, pot mantenir ja certa unitat d’acció amb les elits territorials, tal com es mostra ara amb “l’amenaça” d’independència per part de CiU, capaç de mobilitzar (en un projecte descaradament neoliberal i oligàrquic) a bona part de la societat catalana. En aquest cas, la debilitat ja no és només la d’aquest govern, sinó de l’arranjament institucional, en el seu conjunt, que ve heretat de la Transició, al mateix temps que ens mostra la necessitat de construir un nou model de democràcia política i econòmica.
Finalment, el govern s’ha demostrat incapaç d’enfrontar-se a la Troica i defensar els interessos de la seva pròpia població, en aliança amb la resta dels països de la perifèria. Dit d’una altra manera, el govern no ha deixat d’obeir les ordres dels poders financers, que permanentment obliguen a aprofundir la crisi social. En aquest marc, no hi ha més sortida possible que la recessió i l’empobriment. Aquí hauríem de seguir atents per conèixer les contrapartides que exigeix la Troica al nou rescat: reducció de la prestació de l’atur, augment de l’edat de jubilació, venda d’actius i béns comuns i noves retallades en els drets dels treballadors públics. La prima de risc s’ha disparat molt per sobre dels nivells dels últims dies, en el que bé pot ser un recordatori de la Troica, mitjançant la suspensió del programa de compra de bons sobirans, que el programa de contrapartides imposades per les finances està per sobre de qualsevol “concessió” a les demandes de la ciutadania.
El que hem viscut el 25S, 26S, 29S,… en els carrers de Madrid ha estat una primera prova de la potència de l’organització col·lectiva. Ens situem en el començament d’un probable cicle de mobilitzacions al que, no obstant això, encara no s’han unit de forma massiva ni els empleats públics ni els pensionistes. Hem de reconèixer-lo, la mobilització del 25S ha tingut un clar biaix generacional: la generació que no té habitatge, renda, ocupació, que no ha votat la Constitució i que tampoc se sent legitimada pels pactes que han donat cos a aquest model d’Estat. I no obstant això, és d’esperar que la sèrie de mesures que de segur haurà d’aprovar el govern animi a molts més a assetjar el Congrés. Perquè el problema és polític, la nostra tasca segueix consistint a reunir la potència social necessària per a detenir l’espoli comú.
Perquè el problema és polític, hem d’aconseguir tornar a materialitzar la mateixa aliança que es visqués en les jornades de juliol, on 15M, funcionaris de tot tipus, pensionistes, treballadors de l’educació, la sanitat i una multitud que acudia allí sense més adjectius que el seu nom propi es reuneixi, de nou, per a assenyalar a l’actual ordenament constitucional, al bipartidisme imperant i a unes instàncies de representació caduques. I per a dir bé clar que la democràcia és una altra cosa, que en aquest país, i a Europa, està per inventar.
La delegació de govern de Madrid pot dir que només hi havia 6.000 persones mobilitzades, pot parlar de colpisme, o pot comparar-nos amb Tejero, però la seva realitat i la nostra caminen per realitats separades. La intel·ligència posada en xarxa té la seva pròpia capacitat per a autoexplicar-se i no necessita mecanismes que “la representin”. Es tracta d’un bon exemple de la crisi d’aquesta forma d’Estat, que cada vegada se sembla més a una dictadura. Per això, hem de cridar-li una vegada més: no som espectadors, no ens representen.
El 25S ha acabat. Ara ve el millor. Anem a demostrar-los que seguirem endavant.