Gràfic explicatiu de la pujada de preus de l´IVA per productes i sectors a partir del proper 1 de setembre, que suposarà una pèrdua de poder adquisitiu a les classes més desafavorides:
FONT: ELECONOMISTA.ES
Els autors, el col·lectiu IOÉ, expliquen el transvasament de recursos des del segment de la població més pobra cap a les llars més riques.
1. LA SITUACIÓ DE LA POBLACIÓ EN ATUR.
El 2007, últim any del “cicle triomfal” de creixement dominat pel capital financer, la taxa d’atur era del 8,3%, en el primer trimestre de 2012 va arribar al 24,4% (hi ha 3,8 milions de nous desocupats: 800.000 nous actius i tres milions que han perdut l’ocupació). Paral·lelament s’ha deteriorat la situació de la població desocupada, doncs es va incrementar notablement l’atur d’un any o més de durada (del 23,7% al 43,3% dels desocupats) i el percentatge de llars amb totes les persones actives sense ocupació (del 3,2% al 13,3%; de 390.000 a 1,7 milions).
A causa de aquesta dinàmica la taxa de cobertura de l’atur (nombre de persones amb prestació respecte al total de desocupades) va caure del 77,5% al 57% (les prestacions contributives van passar de 42,5 a 26,6% i les assistencials de 31,4 a 29%). En síntesis menys del 60% de la població en atur rep alguna prestació i la majoria només accedeix a una prestació assistencial, de menor quantia i sempre condicional. En euros constants l’import mig anual percebut pels desocupats va passar de 2.989 a 2.447 entre 2007 i 2010. La perspectiva és una disminució contínua d’aquesta cobertura.
2. I LA DELS QUI ENCARA TENEN OCUPACIÓ.
En el mateix període el total de persones ocupades va descendir des de 20,3 a 17,4 milions, la massa salarial va disminuir, en moneda constant, un 6,6% mentre que el salari mig anual pràcticament no ha variat (es manté entorn de 14.400 euros anuals, segons l’Agència Tributària).
Comparant la situació dels salaris declarats (és a dir, ignorant l’ocupació submergida i més precària) entre 2007 i 2010 el nombre total va disminuir de 19,3 a 18 milions de persones; no obstant això, qui no van superar el valor del salari mínim interprofessional van augmentar de 5,2 a 5,6 milions (de 26,9 a 31,2% del total; més del 50% en el cas de població estrangera).
Mentrestant, hi ha 156.000 persones el salari mig de les quals mensual és de 12.000 euros; ingressos magres comparats amb els dels 534 consellers i membres de l’alta direcció de les empreses incloses en l’Ibex 35, els ingressos mitjos del qual en 2011 van ser de 73.000 euros mensuals, superant en 25 vegades el salari mig de les seves empreses.
Les desigualtats salarials per sexe i edat han augmentat en l’última dècada. Si el 2000 la retribució mitja de les dones era un 22,7% inferior al salari mig global el seu desavantatge va passar al 31,5% en 2010; per la seva banda, el “retard” dels joves es va incrementar del 54,1% al 60,6%. Si sumem nacionalitat i sexe veiem que el salari mig anual de les dones espanyoles representa el 74,2% del que perceben els homes del mateix origen, el dels homes estrangers arribava al 48,3% i el de les dones immigrades tot just un 39,3%.
3. EL REPARTIMENT DEL PASTÍS.
La renda per persona (el total del produït dividit entre la població del país) va créixer un 61% en el període 1994-2007 i va retrocedir un 10% entre 2007 i 2011. Durant la crisi, la renda disponible de les llars mesurada en euros constants, descomptant l’efecte de la inflació, va disminuir un 3%.
Com es reparteix aquesta aparent reculada general? La desigualtat d’ingressos entre les llars mesurada pel coeficient de Gini (zero reflecteix igualtat perfecta, cent màxima desigualtat) s’ha incrementat del 31,2 el 2007 al 33,9 el 2010. I la taxa de pobresa va passar de 19,6% el 2007 a 21,8% el 2010, sumant dos milions de nous pobres. Però la renda només mesura el flux del que s’ingressa en un any i ens oculta el que es té ja acumulat. Per això cal mesurar la riquesa. Segons l’Enquesta Financera de les Famílies la ràtio de desigualtat entre el 25% de les llars més riques i el 25% més pobre s’ha incrementat entre 2005 i 2009 de 39 a 50 vegades (en aquests quatre anys el patrimoni del segment més ric va créixer un 20% mentre el dels més pobres va disminuir un 6,4%). En llengua romanç: els pobres s’empobreixen i els rics segueixen incrementant el seu patrimoni.
PERÒ AIXÒ NO ÉS TOT.
Recentment dos capdavanters de la dreta empresarial ens han anunciat que volen molt més del mateix: la presidenta del Cercle d’Empresaris ha reclamat reduir la massa salarial de les administracions públiques(llegeixi’s
Un dogma que s’ha estès en els establishments financers, econòmics, mediàtics, acadèmics i polítics d’Espanya és que per a sortir de la crisi cal baixar els salaris.
Tal creença ha estat reforçada per l’últim informe sobre Espanya del Banc Central Europeu donat a conèixer el passat 9 d’agost, el qual subratlla la necessitat que es baixin els salaris i el salari mínim (així com altres mesures encaminades a afeblir al món del treball, com la descentralització i afebliment del procés de negociació col·lectiva) a fi d’augmentar la competitivitat de l’economia espanyola i amb això facilitar la recuperació econòmica d’Espanya.
L’argument que s’utilitza per a justificar tals mesures és que, al no poder devaluar la moneda (possibilitat denegada als països de la Eurozona al tenir tots ells la mateixa moneda) a fi d’abaratir els productes i fer al país més competitiu, l’única solució que els queda a tals països que estan en recessió és abaratir els productes a força de disminuir els salaris. D’aquesta manera seran més i més competitius i vendran més productes, exportant més i més, convertint tals exportacions en el motor de l’economia, permetent així que surtin de la recessió.
Aquest argument ha passat a ser part de la teologia de tals establishments i es reprodueix no solament pels equips econòmics dels partits governants, la majoria conservadors i liberals (en realitat neoliberals), sinó també entre economistes que gaudeixen de gran visibilitat mediàtica i que han tingut responsabilitat governamental tant a nivell central com autonòmica (govern Zapatero i tripartit), ara en l’oposició. Podria citar moltes declaracions recents d’economistes pròxims al PSOE i al PSC que, afegint un “to de realisme” (que sempre s’utilitza per a defensar tesis neoliberals), conclouen que si, que cal rebaixar els salaris com part del que Paul Krugman i molts altres han cridat la “devaluació domèstica”.
Per cert, fins i tot la Monarquia està promovent aquesta creença (que ha arribat a nivells dogmàtics) en les seves proclames. Així, l’hereu del tron d’Espanya, el Príncep Felipe, en la seva inauguració d’un dels campus del centre de reflexió i promoció neoliberal, el IESE, va fer referència que “els nostres preus i salaris estan marcant el ritme de la tornada a la drecera de la competitivitat”, la qual cosa, decodificada la narrativa diplomàtica, vol dir que les baixades de salaris estan preparant la sortida de la crisi, mitjançant el suposat augment de la competitivitat (discurs probablement preparat per Javier Ayuso, periodista econòmic de persuasió neoliberal, exdirector de comunicacions del BBVA, que avui treballa en temes de comunicació en la Casa Real).
Els supòsits de tal dogma
Tal dogma, com tots els dogmes, es basa en fe en lloc d’evidència científica. En primer lloc, fins i tot si acceptéssim per un moment la necessitat de devaluació domèstica, tal baixada dels costos de producció pot fer-se a força de reduir els beneficis empresarials, en lloc dels salaris, possibilitat que gairebé mai s’esmenta. I quan, rarament es fa, és per a descartar tal possibilitat doncs –segons ells- això desincentivaria la inversió.
Miri’s
Entitats ecologistes i plataformes veïnals de la comarca han denunciat reiteradament les connivències amb l’Ajuntament de Viladecans, coaccions i sospitoses operacions especulatives. Quatre projectes de complexos de lleure hi han fracassat en els darrers 25 anys.
Des que va arrencar la crisi l’any 2007, la gran banca espanyola ha guanyat més de 76.000 milions d’euros, mentre les retallades socials han arribat als 50.000 milions
Un altre cop i gairebé igual. El cinquè any consecutiu de crisi socioeconòmica, els resultats de la gran banca i les grans empreses espanyoles ha tornat a cloure amb beneficis milionaris. Enmig d’un context de fortes retallades socials –les pitjors des del final de la dictadura–, de destrucció d’ocupació i de serveis públics, de precarització de les condicions de treball i de creixement de la pobresa, les grans empreses i els bancs agrupats a l’índex borsari Ibex 35 van tancar el 2011 amb 33.696 milions d’euros en beneficis nets. Des de 2007, any que va arrencar la crisi, aquestes trentacinc empreses ja porten acumulats 229.141 milions d’euros en guanys: 125 milions d’euros al dia. Cinc milions l’hora. 87.188 eurosel minut.
Almax, Fortasec, Mucosan o Actithiol, entre els fàrmacs inclosos en el decret del BOE
El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) publica aquest divendres una llista de 417 medicaments que quedaran exclosos de la seguretat social a partir d’aquest setembre i que, en cas de necessitar-los, els ciutadans hauran de pagar de manera íntegra. La majoria dels fàrmacs que no comptaran amb finançament públic s’han classificat pel tractament de “símptomes menors”.
Entre ells hi ha medicaments pel tractament de la tos, laxants, antiàcids, pel tractament de l’herpes superficial i pomades antiinflamatòries. El passat juny el Ministeri de Sanitat va assegurar que amb aquesta mesura s’estalviarien 458 milions d’euros.
El Sistema Nacional de Salut s’origina a partir dels drets a la protecció de la salut i a l’atenció sanitària de tots els ciutadans, consagrats en la Constitució Espanyola. Les seves característiques de finançament públic, universalitat i gratuïtat en l’accés, unides a la qualitat i seguretat de les seves prestacions, han comportat enormes beneficis al conjunt de la societat.
Podem identificar l’atenció a la salut com un dels principals instruments de les polítiques redistributives de la renda entre els ciutadans espanyols: cada persona aporta impostos en funció de la seva capacitat econòmica i rep tot tipus de serveis sanitaris, simplement, en funció de les seves necessitats de salut.
Ha permès una millora progressiva de tots els indicadors de salut, que proporciona una major qualitat de vida als ciutadans.
Tot això dóna a l’atenció sanitària un potent valor dins la cohesió social, perquè una població sana és requisit imprescindible per al benestar i la prosperitat.
La sostenibilitat del sistema fa temps que és objecte de debat. Amb l’excusa de la crisi econòmica ens trobem amb una acceleració en determinades mesures que ja s’havien iniciat prèviament, les quals es presenten com a necessàries “per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les prestacions” segons enuncia en el Reial decret llei 16/2012 de 20 d’abril.
Aquestes mesures consisteixen en retallades de la despesa pública i reformes estructurals, basades en incrementar privatitzacions de la provisió dels serveis sanitaris, procurant una major eficiència, encara que aconsegueixen el contrari.
Hi ha textos que mai no hauria volgut escriure. Aquest és un d’ells. I tanmateix feia mesos i potser anys que sabia que l’escriuria, que sabia que parlaria d’un company que ara ja no hi és, que s’ha mort i mai no hi tornarà a ser. Perquè ahir 13 d’agost es va morir el Josep Maria Yago. Ahir ens va deixar, sense voler però per sempre, el Yago.
Les Escoles Bressol de l’HUVH neixen, segons Sentència 8623/1998 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (Sala de lo Social) al desembre de 1974, per acord de la “Comision Permanente del Consejo de Administración del (extingit) Instituto Nacional de Previsión“, amb data de 26 novembre de 1974. Es el resultat de 4 anys de lluites.
La resposta a aquesta pregunta és fàcil. La pobresa ha augmentat com a conseqüència de les polítiques públiques que s’han estat aplicant en els darrers anys. I, entre elles, tres adquireixen especial importància. Una d’elles és la reforma laboral que ha tingut com a objectiu reduir els salaris, com a conseqüència de l’augment de la desocupació.
Sóc conscient que hi haurà moltes veus que qüestionin aquesta tesi, dient que, en contra del que dic, la reforma laboral tenia com a objectiu establir les condicions per crear ocupació, afegint a més, que no era la seva intenció abaixar els salaris. Però l’evidència del contrari és aclaparadora. Conseqüència de les reformes laborals que s’han anat fent (facilitant l’acomiadament dels treballadors ha augmentat, no disminuït, la desocupació, destruint milers i milers de llocs de treball).
És difícil de creure que els dissenyadors d’aquestes polítiques i els legisladors que les van aprovar no sabessin que aquestes reformes del mercat laboral destruirien ocupació augmentant la desocupació i baixant els salaris. L’experiència internacional corrobora i confirma l’experiència nacional. Facilitar l’acomiadament determina augmentar el nombre d’acomiadaments i l’atur, sobretot en un moment com l’actual, en què no s’està creant ocupació.
La famosa “flexiseguretat” que es va estar promocionant pel govern espanyol anterior, segons la qual cal facilitar l’acomiadament dins d’un sistema de seguretat i reciclatge del treballador, assumeix que hi ha llocs de treball als quals el recentment treballador acomiadat pot incorporar. Aquest no és el cas. En realitat, els països que han tingut més èxit en evitar el creixement de la desocupació són aquells on s’ha repartit el treball.
Un cas clar és Alemanya on, en lloc d’acomiadar, el que es promou és la distribució del treball. Això és conseqüència del sistema de cogestió existent a Alemanya, on els sindicats a nivell d’empresa han dificultat l’acomiadament, facilitant al seu lloc el repartiment del treball (de manera que cada treballador treballa menys hores, mantenint així el nombre de llocsde treball) .
Una molt mala notícia no per inesperada però sí per la tristesa que produeix. El poeta, escriptor i referent llibertari aragonès Francisco Carrasquer ha mort la nit de dimecres a dijous als 97 anys d’edat recentment complerts. Nascut a Albalate de Cinca, va rebre el 2006 el Premi de les Lletres Aragoneses.
FRANCISCO CARRASQUER neix el 30 de juliol de 1915 a Albalate de Cinca (Osca), i fins avui dia era el degà de les lletres aragoneses. Fill del secretari de l’Ajuntament del seu poble, va ser el sisè de nou germans, un d’ells, Félix, malgrat quedar cec des de 1934, és un dels més destacats pedagogs llibertaris del segle XX. Als deu anys, Francisco ingressa en el Seminari de Lleida i quatre després, perduda la fe, decideix marxar a Barcelona, on viu la proclamació de la República. Amb ajuda del seu germà José, que regenta l’Escola Racionalista Eliseo Reclús, cursa el Batxillerat, mentre imparteix en aquest centre i en l’Ateneu de les Corts les seves pròpies classes.
Vídeo amb Pedro Arrojo, professor titular del Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de Saragossa i membre del Consell Científic d’Attac, reflexiona sobre el model de privatització de l’aigua més estès: el PPP (Partenariat Públic-Privat), amb el qual la clau de privatització deixa de ser la majoria financera per situar-se en la pròpia Informació mitjançant la gestió de totes les decisions empresarials i tècniques. Comencem a confrontar aquest model per tot el món sota el pretext de la crisi i utilitzant l’equívoc de la “austeritat”, que no és altra cosa que “s
A l’escola amb gana i sense quadern: la crisi s’acarnissa amb els nens a l´Estat Espanyol
El 17,1% dels menors viuen per sota del llindar de la pobresa
La crisi empitjora les seves condicions de vida, alimentació i educació
Els pares tenen dificultats per comprar material escolar i roba
Cada nen que neix a Espanya ho fa amb un deute públic de 15.570 euros
Segons un informe d’UNICEF la infància és el col · lectiu més pobre a Espanya
“Alguns nens expliquen que fan un àpat al dia i tenen fam . Són els casos més dramàtics però existeixen “. Són paraules del president de la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes (CEAPA), Jesús María Sánchez, qui explica a RTVE.es que també cada vegada és més habitual que els alumnes vagin a classe sense el material escolar que se’lsexigeix.
Des que en la jornada d’aquest dimarts passat diverses centenes de sindicalistes del SAT decidissin, pel seu compte i risc, desafiant tots els convenis i prohibicions internacionals, assaltar un parell d’hipermercats a les províncies de Cadis i Sevilla, Andalusia, Espanya, i el món sencer …
Repassem diversos dels escàndols que mostren la mala gestió i els abusos que han transformat la sanitat pública catalana en un negoci per a uns pocs.
Mentre va haver-hi diners, les coses van anar sobre rodes. El sistema sanitari català ha estat durant els últims anys un referent de qualitat indiscutit a nivell mundial. Amb una de les inversions percentuals de PIB més baixes d’Europa, els catalans van gaudir d’un sistema d’una qualitat per sobre de la mitjana europea. Però darrere d’aquests èxits es va amagar durant anys una realitat molt menys exemplar: la d’un sistema opac, caracteritzat per l’amiguisme, l’enriquiment escandalós de persones i empreses properes al poder i la fallada generalitzada dels sistemesde control.
Les retallades anunciades per Rajoy agreujaran la recessió fins a 2013”: així titulava El País el paquet de mesures amb el qual s’inicia el protectorat econòmic imperial de la UE i els mercats. El titular podria haver estat un altre no menys consistent i corejat: “No és una crisi! És una estafa!”. Al cap i a la fi, estem assistint a la pitjor operació d’extorsió que hàgim conegut.
L’1 d’agost del 2012 l’Ajuntament de Barcelona va prohibir la prostitució al carrer. Aquesta normativa, proposada pel PP i assumida per CIU, ha estat publicada al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona (BOPB) significarà multes per a les treballadores i treballadors sexuals de fins 750 euros i de fins a 3.000 euros pels clients.
Encara que la Guàrdia Urbana avisarà als clients de que aquesta pràctica serà sancionada, les multes oscilaràn entre el 100 i els 3000 euros, aquesta última si es fan relacions sexuals retribuïdes al carrer.
Per a les prostitutes la sanció serà de 100 a 300 euros per ofertar o acceptar prestar serveis sexuals retribuïts al carrer, i de 300 a 750 si aquesta oferta és fa a 200 metres d’una escola.
Per als clients qualsevol conducta que promocioni la prostitució al carrer la multa serà de 1000 a 1200 euros, 1500 si l’oferta és a 200 metros d´una escola i de 1500 a 3000 si es fan relacions sexuals retribuïdesal carrer.
Els herbicides són productes químics de síntesi qualificats com de risc per al ésser humà, la fauna, la flora i tots els ecosistemes en general. La normativa referent a aquest productes els classifica segons la seva toxicitat per la salut i el medi ambient i la seva possible degradació .
L’esborrany del Reial Decret afecta l’administració central, comunitats autònomes, ajuntaments i ens instrumentals. Inclou tot tipus d’ERO: extinció, suspensions de contractes i reduccions de jornada.
El Govern de l’Estat prepara el Reial Decret que permetrà a totes les administracions públiques de fer acomiadaments col·lectius de personal laboral fix. El Ministeri d’Ocupació ja ha elaborat un projecte de llei que persegueix la «regulamentación» de les extincions massives de contractes, i un dels capítols està dedicat íntegrament a aprimar la despesa de personal dels ens públics. El director general d’Ocupació, Javier Thibault, va remetre el 27 de juliol als sindicats l’esborrany de reial decret a què se sotmetrà l’administració central, autonòmica, local i els ens instrumentals.
Manu Simarro – Setmanari Directa
La nova onada de retallades del govern de Mariano Rajoy ha tornat a encendre els ànims entre la població de gran part de l’Estat espanyol, que veu que no para de perdre poder adquisitiu mentre els bancs reben injeccions de diner públic. L’anunci recent de la pujada de l’IVA i de les retallades a les treballadores públiques va omplir de gom a gom els carrers més cèntrics de desenes de ciutats arreu de l’Estat el passat 19 de juliol.
Però les protestes espontànies davant d’institucions, seus del Partit Popular o els llocs més emblemàtics de les principals ciutats -com la puerta del Sol o la plaça Sant Jaume- s’havien anat succeint abansd’aquella data.
CARLES MASIÀ I MARTA SALINAS | 08/08/2012
Jordi Garcia Jané és cooperativista i participa activament en diversos col·lectius socials a Catalunya, com la Xarxa d’Economia Solidària (XES) i l’Ateneu Popular Julia Romera, de Santa Coloma de Gramenet. A més, és escriptor i conferenciant habitual sobre temes d’economia solidària, democràcia participativa i alternatives socials en general. A part de nombrosos articles per a revistes com ‘Illacrua’, ‘Nexe’ o el setmanari ‘Directa’, és coautor de llibres com ‘¡Abajo los muros de los cuarteles!’ (1981), ‘Amb raó, insubmissió’ (1989), ‘La dimensió cooperativa’ (2001, 2006), ‘Economía solidaria y crisis capitalista’ (2010) i ‘Democracia económica’ (2011), aquests tres darrers publicats a Icaria editorial. També amb aquesta editorial, ara publica ‘Adéu capitalisme. 15M-2031’
– Què és el que t’impulsa a concebre un nou model de societat?
És a l’estiu, aquest estiu que ara passa, l’estiu del 2012, quan els governs de Rajoy, Fabra, Bauzà i Mas (tots al servei dels amos rics que ens porten com a societat cap al penya-segat) han premut més l’accelerador.
I no ho fan per malícia sinó per pura cobdícia. Ens apliquen les mateixes polítiques d’espoli que fa una dècada aplicaven a les perifèries de l’Imperi i que nosaltres combatíem demanant la condonació del seu deute extern. Dèiem que era una forma d’imperialisme, una forma de dominació colonial. I més enllà de totes aquestes paraules, el que realment suposava era pura cobdícia. Cobdícia que els feia bombardejar la perifèria igual que ara bombardegen el mig centre i demà el centre si en poden recollir beneficis. I no és cap metàfora no pensada. Com les bombes, els rescats, els crèdits, etc., suposen la destrucció total del que toquen alhora que fan rics els qui llencen les gràcies a la seva cotització borsària. Alhora els efectes colaterals que produeixen comporten la destrucció del que s’anomenava “estat del benestar” i el dret de conquesta aplicat a les seves restes, que són convertides ràpidament en dividends per als que llencen les bombes. Negoci rodó. Cobdícia extrema.
El matí del 8 d’agost, a les 10h, a les portes del Servei Territorial del Departament d’Empresa i Ocupació a Barcelona, s’han concentrat unes cent cinquanta persones, entre treballadors i treballadores d’autobusos de TMB i gent solidaria amb el company d’autobusos Andreu de Cabo, per mostrar-li el seu suport.
Diversos militants i sindicalistes llibertaris de la Confederació General del Treball de diferents punts de l’estat espanyol (entre ells Catalunya), així com dels grups de Joves Anarcosindicalistes de CGT, i membres del col·lectiu editor de la revista “Catalunya” hi seran presents, i participaran al costat d’altres entitats anarquistes en una trobada en la petita localitat de Suïssa de St. Imier, que serà l’escenari del 8 al 12 d’agost de la «Trobada Mundial de l’Anarquisme».
El lloc triat és Saint-Imier, en el cantó de Berna, i la cita estarà oberta a tot el que hi vulgui acudir, s’espera l’arribada d’unes 3.000 persones.
Durant cinc dies, diversos moviments llibertaris debatran «diverses formes de resistència contra xacres socials com l’explotació, la contaminació ambiental, el militarisme, el racisme, sexisme i la xenofòbia».
MANEL ROS | 06/08/2012
Silvia Federici és professora a la Hofstra University de Nova York i una activista feminista veterana, des dels anys 60. La seva obra tracta la filosofia, la teoria feminista, la història de les dones o, més recentment, l’impacte de les polítiques de l’FMI i el Banc Mundial a l’Àfrica, un tema que va poder estudiar de prop després d’una estada llarga a Nigèria. Però, sobretot, Federici és coneguda pel seu estudi detallat sobre els processos d’expropiació adreçats als cossos i els sabers, la caça de bruixes i la reproducció de les dones. Tot això, ho explica a ‘Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria’ (Traficantes de Sueños 2010), un llibre que ja ha publicat una segona edició i que ha tingut més de 5.600 descàrregues a la xarxa. Hi ha qui diu que és la part no escrita d’‘El Capital’ de Marx; ella ho nega dient que, si fos així, només hi estaria afegint coses i, en canvi, es tracta més aviat de repensar-ho de forma conjunta.
