En les últimes setmanes, el Govern ha tornat a pronunciar-se contra la dació en pagament en matèria hipotecària. Aquesta mesura, fa temps reclamada per diferents organitzacions socials i partits, permetria a les famílies amb hipoteques impagables saldar el seu deute una vegada que lliuren l’habitatge a les entitats financeres. L’obcecació resulta inexplicable tractant-se d’una proposta de mínims ja reconeguda en països com Alemanya, França o Estats Units. En tot cas, reflecteix bé l’enorme poder de les entitats financeres i la falta de predisposició política per a posar fre a la cultura especulativa que ha conduït a la situació actual.
La ministra Elena Salgado sosté que aquest tipus de mesures posaria en risc el sistema financer i que les famílies haurien d’haver estat més prudents a l’hora de sol·licitar crèdits. A hores d’ara, no obstant això, l’argument no és de rebut. En un Estat que havia fet molt poc per garantir habitatge de lloguer assequible, l’endeutament va ser para moltes famílies l’única forma d’accedir a una llar. Davant la feble capacitat d’estalvi dels sectors més vulnerables, les entitats financeres van facilitar crèdits que podien superar el valor dels pisos. En molts casos, la valoració d’aquests habitatges va córrer a càrrec d’agències de taxació estretament lligades a bancs i caixes. La promoció d’avals creuats, entre persones desconegudes, i l’ocultació d’informació respecte de la possible depreciació dels habitatges també van ser fets freqüents.
En un context així, atribuir tota la responsabilitat a les famílies hipotecades és inacceptable. Entre altres raons, perquè amb això s’absol no només als agents privats involucrats sinó també als seus suposats controladors públics, començant pel ministeri d’Economia i Hisenda i pel propi Banc d’Espanya.
Un Govern conscient de la quota de responsabilitat pública en l’ocorregut no hauria de dubtar a col·locar el dret a l’habitatge dels potencials desallotjats per sobre dels beneficis de la banca. En la pràctica, en canvi, ni la moratòria ICO ni la resta d’ajudes previstes pels poders públics han estat un remei al sobreendeutament. És més, mentre els desnonaments han crescut de manera exponencial, els privilegis de les entitats financeres no han fet sinó consolidar-se. Quan la subhasta d’immobles queda deserta –que és el que succeeix últimament–, les entitats bancàries poden adjudicar-se’ls pel 50% del valor de taxació. Una vegada que els adquireixen, poden dedicar-se a perseguir a les persones desallotjades per la totalitat del deute i posar el pis en venda immediatament a preus de mercat.
En un escenari així, la dació en pagament hauria de ser vista com la justa consagració del dret a començar de zero. Com una petita peça, en realitat, d’un programa més ampli orientat a protegir a les persones dels desallotjaments per raons econòmiques i a fer de l’accés segur a un habitatge un autèntic dret. Les associacions veïnals que, en diferents ciutats, se solidaritzen amb famílies desnonades i intenten bloquejar els desnonaments estan assenyalant una urgència: evitar que qui han perdut el seu treball es quedi, a més, en el carrer. Però amb la seva acció directa estan indicant també la necessitat d’altres polítiques públiques. Polítiques que promoguin moratòries eficaces, una refinanciació assequible dels deutes i fins i tot la seva condonació, sobretot quan les famílies ja hagin estat desnonades o quan la mala fe de les entitats financeres sigui provada.
De cara al futur, aquestes polítiques haurien de traçar un “mai més” respecte de les pràctiques especulatives promogudes per les entitats bancàries i pels seus supervisors públics. Això exigeix, per exemple, que els crèdits per a compra d’habitatge no comprometin en cap cas més del 25% o del 30% dels ingressos personals o familiars. O que les hipoteques no puguin pagar-se durant més de 20 anys. Però requereix, de manera molt especial, l’adopció de mesures contundents de regulació pública del mercat amb un objectiu precís: eradicar els exercicis antisocials i antiambientals de la llibertat d’empresa i del dret de propietat que han conduït a l’emergència habitacional actual.
Què impedeix, en efecte, una actuació més decidida sobre l’estoc d’habitatge construït i no venut, forçant la seva mobilització cap al lloguer social? Per què no fer valer els drets d’adquisició preferent dels poders públics en els processos d’execució d’habitatge? Per què no es planteja la fixació de preus màxims de lloguer per zones, com a Àustria o Alemanya? Per què no es penalitza de forma severa el manteniment injustificat d’habitatges buits? Per a quan una depuració i democratització del sistema financer i creditici, en lloc d’aquesta obstinació privatitzadora que aboca a la repetició més primerenca o més tardana de la catàstrofe? Són aquestes qüestions, més que la funambulesca retòrica que demana “calmar als mercats”, les que poden conduir a una reactivació sostenible de l’economia, capaç de garantir a tots el dret a un habitatge i a una qualitat de vida dignes.
* Jaume Asens i Gerardo Pisarello són juristes i membres de l’Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturalsde Barcelona.
