L’atac contra el sistema públic de pensions és polièdric, té molts fronts i registres, i per a comprendre el que la seva ofensiva antisocial significa cal projectar-la en diferents contextos. Vegem.
Els serveis “mínims” dictaminats per a la Vaga del 27 de gener de 2011 són del 33% del servei durant tot el dia. En la Vaga convocada per CCOO i UGT del 29 setembre de 2010, els serveis mínims dictats pel Departament de Treball van ser d’un 25% de 6:30 a 9:30 i d’un 25% de 17:00 a 20:00. I cap autobús fora d’aquestes hores.
La CGT de Transports Metropolitans de Barcelona denunciem el sabotatge i discriminació del Departament de Treball en relació a la nostra Vaga, en comparació de la del 29-S. Aquest sabotatge “institucional” contra la llibertat de vaga deixa bé clar fins a on arriba el cinisme i la hipocresia del nostre fals Estat de Dret, el qual, segons sembla, només respecta la Vagues convocades pels sindicats subvencionats pel govern, i espera, amb aquesta mesura, impedir que els treballadors/es puguin exercir el seu dret a secundar la mobilització a la qual estan convocats.
Aquesta pèssima actuació per part dels responsables polítics de la Generalitat de Catalunya en el Departament de Treball, pot conduir una explosió de ràbia entre els treballadors/es d’autobusos de TMB. No només els mitjans de comunicació estan invisibilitzant la Vaga del 27 de gener i les protestes contra la reforma de les pensions, sinó que a més el Departament de Treball està sabotejant el Dret a Vaga.
Després es dirà que només a Tunísia, Egipte, etc, es viu en un sistema injust…
Secció Sindical CGT Autobusos TMB
En el marc dels actes previs a la vaga general del 27 de gener convocada a Catalunya per CGT, CNT Catalunya, COS i Solidaritat Obrera, a Tarragona, avui (25/01/2011) un grup de membres de l’Ateneu Llibertari Alomà han ocupat el local de la patronal tarragonina CEPTA i hi han desplegat una pancarta cridant a la vaga general.
Enmig de l’èpica del moment, un grup de vianants s’han posat a aplaudir i una colla d’àvies han marxat cridant assustades perquè al matí el Cuní els havia advertit sobre la perillositat dels anarquistes. El bisbe de l’Opus Dei els ha donat l’extrema unció, el que no se sap és si als esvalotadors o a les àvies.
– 25 Gener: Una cercavila recorre els carrers de Gràcia per convocar a la vaga del 27-G
Una seixantena de veins i veïnes de la vila de Gràcia participen des de dos quarts de nou en una cercavila reivindicativa amb l’objectiu d’informar sobre la reforma de les pensions que el govern té previst aprovar el proper divendres 28 de gener.
En el recorrent de la protesta, organitzada pel Comitè de Vaga de Gràcia, han fet una crida a participar de la jornada de vaga del dijous 27 de gener. Amb tambors i altres instruments ja han passat per les places del Diamant, Revolució, del Sol, de la Vila, i Travessera de Gràcia i Torrent de l’Olla. Un notori grup de policies de paisà segueix la protesta de ben aprop i diverses furgonetes policials s’ubiquen als carrers propers davant la sorpresa del veïnat. Al pas de la cercavila per davant de la seu CiU s’han fet algunes pintades i s’hi han penjat cartells en resposta a la violència ordenada per Felip Puig contra les manifestacions del passat dissabte.
Vaga general per mostrar clarament qui som les úniques imprescindibles.
Vaga general perquè és en el piquet davant les sirenes policials que siguin que ens reconeixem explotats, perseguides…
El 22 de gener Barcelona es va mobilitzar contra la retallada de les pensions en una manifestació de 4000 persones, com en dies previs s’havien portat a terme mobilitzacions a Lleida, Cornellà, Girona, Terrassa, Reus,…
El 27 de gener, jornada de lluita i de vaga general, tornem a sortir al carrer. A Barcelona, i a tota Catalunya. No hi falteu.
En el marc de les mobilitzacions fetes durant la setmana del 17 al 23 i en la jornada de vaga i mobilitzacions generals convocada pel 27 de gener us volem convidar a la xerrada que impartirà Miren Etxezarreta sobre la retallada de les pensions.
Xerrada: Contra “el pensionazo”, no deixis que retallin el nostre futur. A càrrec de Miren Etxezarreta
Lloc: Sala de Graus de Psicologia, Universitat Autònoma de Barcelona
Dimarts 25 de gener, 14h a 15h
Organitza: CGT-UAB
Aquest 27 de gener, a Barcelona:
– Concentració: 8:30 hores C/Torrent de l’Olla 218-220, seu de Medi Ambient.
– Manifestació als Jardinets de Gràcia, Barcelona, a les 17:30 hores.
Convoca: Sindicat d’Administració Pública de CGT Barcelona
L’Assemblea pels Drets Socials de Gràcia convoca per demà dimarts 25 una cercavila contra la reforma de les pensions i per fer una crida a la Vaga General convocada per dijous 27 de gener.
– Dimarts 25 de gener a les 20.00 hores a la plaça Revolució de la Vila de Gràcia, Barcelona.
Aturem la retallada de les pensions !
L’Assemblea Popular de Terrassa convoca mobilitzacions de cara a la Vaga General convocada per aquest dijous 27 de gener.
– Dimarts 25 de gener a les 19h a la Plaça del Vapor Ventalló es farà una concentració i cercavila pel centre de Terrassa per denunciar les retallades socials que estem patint darrerament, actualment la reforma de les pensions.
En format power point, odp i pdf, el Gabinet d’Estudis Confederal de la CGT ha realitzat una presentació de 22 diapositives, en les quals es resumeix el model públic de pensions, els atacs rebuts per governs i el Capital, i les conseqüències de la nova Reforma de les Pensions. Així mateix en pdf està el text del document en el qual està basada la presentació.
A continuació en documents adjunts hi teniu els materials:
– Pdf “En defensa de las pensiones…”:
– Odp “En defensa de las pensiones…” –
Ja tenim aquí a la dreta mediocre, autoritària, territorialment acomplexada i, per descomptat, agenollada al capital, la propietat privada i ben acompanyada per les forces repressives. Igual que l’altra d’abans però amb menys vergonya.
Això és el que li espera a la societat catalana en els propers 4 (i previsiblement 8) anys. Una policia a la qual se li dóna màniga ampla, que actua disciplinadament als mandats dels buròcrates amb la contundència pròpia dels kinkis que componen la brigada mòbil i altres cossos de repressió de “elit”. La ridiculesa absoluta que va intentar fa l’anterior conseller d’Interior, traient un codi ètic d’actuació policial ajustada, com a mínim a la hipocresia del sistema liberal, i la posterior insubmissió absoluta del cos de policia autonòmica, dóna a la ciutadania una idea molt aproximada del nivell democràtic dels agents autonòmics, que no volen tancar cap porta per poder reprimir al fil de la llei. Res d’ètica, res d’humanitat: només llei però només quan els interessi ésclar!.
Mobilitzacions per la vaga del 27G
El conseller Puig (foto) assegura que amb el nou govern s’acabarà amb la “impunitat” dels qui okupen propietats alienes
El migdia del diumenge 23 de gener, a les portes del Palau del Cinema que havia estat desallotjat durant tota la nit i matinada per més de 350 mossos d’esquadra, representants de l’Assemblea de Barcelona i els sindicats CGT, CNT i COS van respondre l’actuació del Departament d’Interior.
El Grup de Suport a la Vaga General del 27 de gener de Sant Cugat del Vallès organitza aquest dilluns 24 de gener una concentració i una cercavila en protesta per la reforma laboral i de les pensions. Aquesta cercavila sortirà de la plaça dels Quatre Cantons i arribarà fins a la seu del PSC, on faran entrega d’unes tisores gegants de cartró que simbolitzen les retallades del govern del PSOE. Durant la cercavila repartiran octavetes per conscienciar tothom sobre la necessitat d’aturar la política de retallades socials endegades pel govern estatal i simbolitzar la vinculació entre el PSC i el govern del PSOE.
Els membres d’aquest grup fan una crida als i les santcugatenques per fer sentir la seva veu d’una forma clara i contundent i conviden tothom a sumar-se a les mobilitzacions que es faran arreu del país. La jornada de vaga està convocada pels sindicatsCGT, la COS, la CNT i SO.
La Comissió del Pacte de Toledo ha proposat que s’estudiïn mesures perquè les mestresses arribin a cobrar pensió de jubilació. L’informe parla de reconeixement de períodes cotitzats per cura de fills i depenents, així com d’establir incentius fiscals, que no concreten, perquè cotitzin els matrimonis amb règim de ganancials. Tot molt abstracte encara però molt preocupant, perquè suposa aprofundir una via ja iniciada cap a la consolidació de la divisió sexual del treball que les dones espanyoles havíem somiat amb desafiar. Pensàvem: ja que ens hem incorporat a l’educació amb immillorables resultats, volem les nostres ocupacions i les nostres pensions per dret propi! Encara més, ara que hem demostrat la nostra vàlua per a qualsevol professió, i la vàlua dels homes per a qualsevol activitat domèstica, volem repartir al 50% totes les tasques! No és possible? Per què no? S’han plantejat si més no la pregunta els diputats i les diputades de la Comissió del Pacte de Toledo?
Diran que no és possible perquè nosaltres triem ser mestresses, però ningú es creu ja que les noies que acaben els seus estudis opten massivament per aquesta vocació. Al contrari, per a joves menors de 30 anys, la taxa d’activitat femenina és pràcticament igual a la masculina. De fet, moltes retarden la decisió del primer fill buscant estabilitat en l’ocupació; la baixíssima taxa de fecunditat espanyola és una mostra que les dones no estan disposades a optar per la maternitat sacrificant la seva professió. Però el que no es diu és que les poques que es decideixen a tenir fills es troben, a més de sense serveis públics d’educació infantil accessibles, amb marits que no comparteixen, amb empresaris que els penalitzen i amb importants incentius econòmics a les famílies perquè elles abandonin definitivament les seves ocupacions. Aquí està el desgravament per declaració conjunta dels matrimonis en l’IRPF, una ajudeta si ella es queda a casa que s’uneix als permisos de maternitat cada vegada més llargs (i molt més llargs que els de paternitat), als quals succeeixen excedències amb reconeixement de cotitzacions(encara que, noti’s
Què ha passat a Tunísia
Probablement no t’havies assabentat quan anaves de vacances i arribaves a l’aeroport que duia el nom del president Zine El Abidine Ben Ali. Des del 16 de gener aquest nom ha desaparegut, igual que el dictador. Sense esperar a cap decisió administrativa els operaris ho han desmantellat. Avui l’aeroport porta el nom de Mohamed Bouazizi.
Mohamed Bouazizi no era cap respectable membre de l’elit política lloat per les institucions financeres més importants del món, era simplement un jove de 26 anys que estava fart d’elles. Era un graduat universitari informàtic sense treball que es va posar a vendre verdures i fruites sense llicència, i que en protesta per la confiscació policial del seu improvisat i honrat mitjà de subsistència, es va ruixar amb gasolina i es va calar foc. Va morir el 4 de gener a conseqüència de les seves greus cremades. Cinc mil persones van assistir al seu funeral a l’endemà.
No va ser l’únic en immolar-se; un altre jove aturat de Sidi Bouziz es va pujar a un pal d’electricitat, va cridar “No a la misèria, no a l’atur!”, va tocar els cables i es va electrocutar instantàniament. Ni tampoc és Tunísia l’únic país del Magrib on això ha succeït. Sis joves també van intentar immolar-se front del Ministeri de Treball, a Rabat, al Marroc pocs dies després.
Però no es tracta d’una espontània explosió de disturbis juvenils en resposta al suïcidi de Mohamed Bouazizi, com els mitjans ho estan presentant. El descontentament de la població s’estén a tot el país i és generalitzat en tots els sectors de treballadors, no només en els més pobres. Per exemple, els advocats es van declarar en vaga el 6 de gener per a protestar contra els maltractaments als quals són sotmesos per la policia. El suïcidi de Mohamed Bouazizi només va ser el detonant de l’agreujament d’una crisi que ja havia començat a Tunísia molt abans.
La rebel·lió actual va començar en la província de Sidi Bouziz, una regió rural interior empobrida i discriminada de la «societat del benestar». Després es van anar sumant unes altres estenent-se a tot el país fins a arribar a la capital Tunis i després les ciutats de Tabarka i Jendouba en el nord-oest. El dictador va declarar l’estat d’emergència nacional; l’exèrcit es va desplegar en llocs estratègics de la ciutat i en els suburbis. Es van tancar totes les escoles i universitats. Es va limitar el subministrament de productes bàsics (sucre, farina, llet, etc.) a les poblacions rebels. Es va implantar el toc de queda des del vespre fins a la matinada, però la resistència va continuar en les ciutats de Ettadhamen i Intilaka on el poble va lluitar durant tota la nit a pesar del toc de queda i dels tirs de la policia i les forces especials.
Es van prohibir les reunions públiques. Va haver-hi detencions massives i amenaces de demandes judicials. Hamma Hammami va ser segrestat de la seva casa per les forces especials. Era membre del PCOT , Partit Comunista de Tunísia oficialment prohibit, que ja havia estat empresonat i torturat anteriorment. Les forces “de seguretat” van ser autoritzades a disparar contra qualsevol que es negués a obeir les ordres, cosa que ja estaven fent abans. Es va prohibir filmar en els hospitals.
El resultat en poc menys d’un mes va ser oficialment de 21 morts. Una xifra inversemblant perquè segons un representant del sindicat local, almenys 50 persones van morir durant una sola nit de disturbis en la ciutat de Kasserine. Els policies van disparar en el funeral d’un manifestant que havien matat el dia anterior amb franctiradors apostats en les terrasses. Agents de policia vestits de civil van irrompre en les botigues i cases i les forces especials de Ben Ali van violar a dones joves segons Radio Kalima. Entre els morts va haver-hi nens, dones i ancians. Vídeos difosos a Internet van mostrar que gairebé totes les víctimes van ser abatudes per tirs de precisió en el pit o en el cap. No van ser accidents, els tiradors van disparar a matar.
Però la població va continuar a pesar de les baixes. L’oposició al govern es va estendre fins i tot a l’exèrcit, el general Rashid Ammar va ser destituït per negar-se a complir les ordres i va ser reemplaçat per Shabir Ahmad, cap dels serveis secrets. Finalment el president va haver d’abandonar el país amb la cua entre les cames. Va sortir amb diverses destinacions a mesura que passaven les hores. La gincama va passar per Malta, França, Dubai i altra mitja dotzena de països, per a finalitzar en la ciutat portuària de Jedda, a Aràbia Saudita.
Et preguntaràs com és possible que succeeixi això en un país pròsper, tranquil i turístic? Fins i tot probablement coneixes a algú que hi ha estat i t’ha explicat que «Tunísia no sembla africà». Però els turistes mai s’assabenten del que succeeix en els països que visiten, aborrallonats en els seus hotels amb esmorzar continental.
És lògic que et facis la pregunta de per què Tunísia ha estat presentat com model de desenvolupament i benestar pels mitjans de desinformació. Santiago Alba Ric en un article analitzava la cobertura que els grans mitjans espanyols, El País, El Mundo, ABC han donat a Tunísia l’any passat; les notícies eren gairebé totes sobre el turisme o el mundial d’handbol. A Google solament 3 enllaços sobre la vaga de fam i la tortura a presos a Tunísia. Res espatllava les vacances suggerint que el país era una dictadura fins i tot després que es produís la rebel·lió de desembre 2010. Pascual Serrano analitzava l’article d’El País (14-1-2011), segons el qual Ben Alí no era qualificat de dictador sinó de “president”, “mandatari”. El dia anterior, l’agència Efe i el diari Público seguien dirigint-se a Ben Alí com president, mai com dictador”.
Ramy Brahem en un article reproduït en la pàgina de Michel Collon, ha denunciat com els mitjans estrangers han distorsionat la visió dels esdeveniments mitjançant un enfilall de mentides:
* “És només un moviment social, no un aixecament”
* “Ben Ali ha dut a les dones l’emancipació, i l’educació al poble”
* “Aquestes revoltes van ser causades principalment per l’alt atur i l’alt cost dels productes bàsics”
* “França defensa a Ben Ali, perquè ell lluita contra l’islamisme”
Les causes de la rebel·lió a Tunísia
Et preguntaràs llavors quin és la causa de la rebel·lió a Tunísia? Com sempre no cal buscar-la perquè igual que succeeix amb les malalties: mai hi ha una sola causa. Cap motiu pres aïlladament pot explicar el succeït. Hi ha una constel·lació de causes que formen una massa crítica en un moment donat i sorgeix la rebel·lió. Et convido a examinar algunes d’elles, sense pretendre que siguin totes, però abans fem un breu repàs a la història de Tunis.
Breu repàs a la història de Tunísia
Tunísia originàriament procedeix de l’esfera del colonialisme francès juntament amb Algèria, Marroc, Àfrica occidental i oriental, Somàlia francesa i Madagascar. Després de la independència el 1957 de la colonització francesa que havia durat 75 anys, el govern de Habib Bourguiba, nacionaliza part del que havia estat robat i construeix una economia social controlada en un 80% per l’Estat. Una cosa inacceptable per a les institucions financeres globalistes i les multinacionals. El Banc Mundial, va intervenir ràpidament amb la col·laboració de les elits locals oferint la seva “ajuda” per a detenir la nacionalització de l’economia i especialment recuperar el control dels fosfats.
El 1960 és ja un dels principals creditors de Tunísia i la independència real s’asfixia ofegada en els préstecs del Banc Mundial. El neocolonialisme europeu torna a lucrar-se amb la indústria tunisiana amb els seus corol·laris habituals: duplicació de la taxa d’atur, disminució de l’escolarització i augment de les desigualtats. Com a conseqüència natural també augmenta el descontentament i la repressió. El 1978 una crida a la vaga general de la UGTT (Union Générale des Travailleurs Tunisiens) és ofegada en sang amb un saldo de 200 morts i més d’un centenar de ferits. El 1987, un “cop d’estat sanitari” destitueix a Burguiba. Ben Ali, que llavors és Ministre de l’Interior, aconsegueix que set informes mèdics el declarin senil i es converteix en el segon president de Tunísia… fins ara.
El nou govern es va apressar a vendre 204 empreses de l’ampli sector públic creat per l’anterior govern i a posar en pràctica les reformes que exigirien les corporacions financeres. Amb 75 anys Zine el-Abidine Ben Ali porta atrinxerat en el poder 24 anys. És el President de la República, també és el president del partit dominant: Reagrupament Constitucional Democràtic (RCD), designa a tots els funcionaris, secretaris generals del buró polític i les seves seccions federals. Oficialment Tunísia segueix sent una República però els partits de l’oposició com el comunista estan prohibits. El seu govern ha mostrat el seu suport a l’Estat sionista d’Israel, fins i tot convidant al criminal de guerra Ariel Sharon el 2005, a pesar que Israel va bombardejar Tunísia un any abans que prengués el poder, el 1986 quan acollia la OLP de Yaser Arafat.
Aquesta no era la primera revolta que es produïa a Tunísia contra la seva dictadura. Al gener de 2008, a Redeyef, va tornar a haver-hi aixecaments, va haver-hi vagues durant mesos, i la ciutat va ser assetjada per la policia. Un balanç de quatre morts, dos-cents detinguts i condemnes en judicis sumaríssims. El periodista Fahem Boukaddous va ser condemnat per filmar-los i actualment es troba encara a la presó. L’assumpte era doblement important perquè en la regió de Gafsa estan les mines de fosfats, i Tunísia és el segon exportador mundial de fosfats, després del Marroc. Però aquesta informació no va ser important per als grans mitjans de comunicació que la van ignorar i van seguir parlant del turisme i dels esports.
En un llibre sobre els fets «Il mare di mezzo», la periodista italiana Gabriele del Grande descriu el terrorisme d’estat tunisià, les presons secretes on desapareixen els opositors i els emigrants. En resum Tunísia porta més de 20 anys sent una dictadura «molt democràtica» les conseqüències de la qual pots veure en els factors que han motivat la revolta:
1- L’augment de l’atur
Tunísia té gairebé 10 milions de persones, la meitat és menor de 25 anys. El nombre de graduats supera el d’Algèria i Marroc junts però no és cert que això es degui al règim actual com s’ha dit. Es deu al fet que sota la presidència de Bourguiba, l’anterior govern va augmentar el pressupost destinat a l’ensenyament fins a un 30% i les dones van tenir dret a educació i al vot. Amb el govern actual per contra el sistema educatiu gasta el 7,2% del PIB, s’ha privatitzat i deteriorat, a més de proporcionar estudis inútils amb expectatives cada vegada més il·lusòries. La taxa d’atur dels graduats, oficialment és de 23,4%, però de fet és un 35%. En comparació d’Algèria, on l’atur dels graduats afecta a més de 20%, contra un 10% del presentat oficialment.
El deteriorament creixent de l’ocupació ha fet que un milió de joves tunisians s’hagin vist obligats a emigrar a Europa, sobretot a França, però també a Itàlia i Alemanya. Però a pesar de ser important l’atur no ho és tot. Els rebels criden “A qui li importa l’atur, volem que Ben Ali sigui detingut”. En una gran concentració en el centre de Tunísia diversos milers de persones van reiterar la seva determinació infrangible per a detenir a Ben Ali i el seu clan mafiós i van afirmar que la rebel·lió no s’aplacará abans d’aconseguir-ho.
La CGT de Catalunya ha convocat vaga general el dia 27 de gener, en contra de la reforma laboral, la reforma de les pensions i les retallades socials, conjuntament amb CNT-Catalunya, Solidaritat Obrera i la Coordinadora Obrera Sindical, amb el suport d’un ampli conjunt de moviments socials anticapitalistes.
– Manifestació a Barcelona: 17.30 h. als Jardinets de Gràcia
– Manifestació a Lleida: 18 h. a Avinguda Catalunya/ c.Lluis Companys.
TOTS I TOTES A LA VAGA I A LA MOBILITZACIÓ GENERAL EL DIJOUS 27 DE GENER.
Manifestació a les 17.30 hores, Jardinets de Gràcia, BARCELONA.
La CGT de Catalunya fa una crida a tota l’afiliació, seccions sindicals, sindicats i federacions de la demarcació de Barcelona, i als moviments socials anticapitalistes, a participar en aquesta manifestació, que ha de suposar una important mobilització per tal de continuar expressant el nostre rebuig a la retallada de les pensions, a la reforma laboral i al conjunt de retallades socials.
El 27 de gener, CGT, CNT, SO i COS han convocat una jornada de vaga general i mobilització contra la retallada de les pensions. No podem permetre que amb l’excusa de la crisi ens prenguin els nostres drets. Què no ens toquin les pensions!
A les 13 h. al Rectorat de la Universitat de Lleida, bicicletada per denunciar als responsables de les retallades.
Aquest dissabte 22 de gener s’ha portat a terme en la ciutat de Barcelona una marxa multitudinària contra la reforma del sistema de pensions proposada pel govern espanyol. L’acte de protesta, que va ser convocat per diverses coordinadores i plataformes d’arreu de Catalunya, va comptar amb la presència de moviments socials anticapitalistes, grups anarquistes i de l’esquerra independentista i sindicats combatius, anarcosindicalistes i alternatius, com CGT, CNT, IAC, COS i Co.Bas.
L’Assemblea pel Repartiment del Treball i la Riquesa del Maresme, una marca que integra la CGT del Maresme, els nuclis locals de Maulets i de Revolta Global, les Candidatures d’Unitat Popular de la comarca i persones a títol individual, va manifestar en una roda de premsa realitzada el dia 19 a les portes de la seu de la Seguretat Social de Mataró, la seva intenció de participar de la convocatòria de vaga general proposada pel Comitè Confederal de la CGT de Catalunya, juntament amb la CNT de Catalunya, la COS, SO i Ecologistes en Acció pel proper dijous 27 de gener. La convocatòria compta amb el recolzament de plataformes unitàries de signe anticapitalista d’arreu del territori.
A més de convocar a la manifestació unitària del 22 de gener a Barcelona, s’ha convocat a Mataró el diumenge 23 de gener a les 18h a la Plaça Santa Anna, una assemblea oberta per tractar aquesta crida a l’acció.
La revolta popular i la fi del regne de Ben Ali i els seus, ha agafat a peu canviat a molts actors de la política internacional. A experts i governs occidentals i els seus aliats en la regió magrebina per descomptat; en el cas de la UE, com gairebé sempre li ocorre (Algèria, 1992; Palestina en incomptables ocasions; Turquia en unes quantes i un llarg etcètera); per descomptat, el propi Ben Ali i afins han estat els primers en no esperar-se’l, submergits en aquesta autocomplaença en que s’instal”len molts dictadors, sobretot quan ho són gairebé trenta anys i tenen una “claca” important, tant a nivell nacional com internacional, que els hi aplaudeix “les seves obres” (l’actitud preferida de la UE davant tipus com Ben Ali); però m’atreviria a dir que, fins i tot a la mateixa oposició tunisiana en l’exili, li ha sorprès la revolta popular i el ràpid desenvolupament dels esdeveniments.
Des de la CGT a Manresa, us convidem amb d’altres agents socials de Manresa i persones a títol individual, a concentrar-vos davant la seu de la Seguretat Social a Manresa, en el dia de la convocatòria de Vaga General del 27 de gener, a manifestar el rebuig davant la reforma laboral, la reforma de la seguretat social i la reforma de les pensions que apunta al desmantellament sistema públic i que negocien el govern del PSOE, la CEOE i els sindicatsCCOO i UGT.
Kaos. Terrassa i comarca
L’Assemblea Popular de Terrassa, plataforma que aglutina a les diferents organitzacions, grups i moviments socials antagònics al capitalisme, a la ciutat de Terrassa, va organitzar una concentració al Raval de Montserrat en protesta per la retallada de les pensions, que s’emmarca en una campanya de lluita social a tot el territori català, aquest mes de Gener. Una seixantena de ciutadanes i ciutadans van secundar l’acte.
A la marxa contra el “pensionazo, l’atur i la reforma laboral” convocada a Cornellà el divendres 21 de gener, hi han participat un centenar de persones.
S’ha iniciat a les 19h davant de l’Oficina de Treball de la Generalitat del barri de Sant Ildefons. Hi havia una forta presència policial, d’agents d’uniforme i de paisà, però s’ha pogut fer sense problemes.
La marxa estava convocada per l’Assemblea Sindical i Social (CGT, CNT-Catalunya, CNT-AIT i moviments socials) i en ella es va fer una crida a tots els veïns i treballadors a la vaga del dia 27 de Gener, també també es va realitzar una concentració en els locals del patrimoni acumulat de tots els treballadors que ara ho ocupen CCOO, amb pintades de traïdors als treballadors i venuts al capital.
L’acte va acabar en la plaça de l’Ajuntament, amb una traca i lectura d’un manifest contra les retallades laborals i socials, convocant a tothom a participar de la manifestació central del dissabte 22 a les 17h a la plaça de Santsde Barcelona.
