Els rics guanyen un 8,6% més en un annus horribilis
Les principals fortunes espanyoles acumulen 2.748.000 € més de patrimoni en borsa que el 2009 malgrat el mal any en els parquets. Augmenten
l’atresorat en SICAV un 5%.
Vicent Canet / Setmanari Directa
Fa anys que diferents moviments socials i sindicals denuncien la bretxa salarial existent entre treballadores i directius i alts càrrecs executius de les grans empreses. Una diferència que, amb la crisi, no fa més que
augmentar. Al mateix temps, però, s’anul·la l’ajut de 426 euros al mes a les
persones aturades o es produeixen increments imperceptibles del salari
mínim interprofessional (que supera molt poc els 600 euros al mes a l’Estat
espanyol). L’Informe Anual de Govern Corporatiu de 2009 de la Comissió
Nacional del Mercat de Valors (CNMV), fet públic el juny passat, és clar pel que fa l’augment de les retribucions dels càrrecs consellers de les empreses de l’IBEX-35, que han ascendit un 15% durant l’any passat, en un context en
què els beneficis d’aquestes empreses esvan reduir un 21%.
Zapatero allarga artificialment el tancament de l’espai aeri per justificar la declaració de l’estat d’alarma davant l’opinió pública. Iberia, Vueling i Spanair hi han col·laborat.
100 años de Anarcosindicalismo. La Idea, ayer y hoy
Llibret en castellà coordinat per Rojo y Negro i la Fundació Salvador Seguí, que recopila els articles i il·lustracions que han anat publicant-se en “La pàgina del centenari” en el periòdic confederal Rojo y Negro durant 2010.
Presentació per Mª Angels Rodríguez
La paraula, les paraules que han anat configurant durant aquests últims cent anys l’ideari d’aquesta organització, omplirien segurament quilòmetres i quilòmetres de raimes de paper. El somni de molts de nosaltres seria complet si tinguéssim un lloc on es trobessin totes elles, per a no deixar-se res ni a ningú i mostrar la riquesa d’aquests pressupostos destinats a mantenir i millorar el que es coneix com la Idea.
La Idea com alguna cosa no exclusiva, la Idea com concepte que tenia i té al seu voltant infinitat d’altres idees que s’han plasmat d’una o altra forma i han anat de vegades resolent, unes altres agitant i sempre intentat aconseguir un món millor per a tots els humans.
La tasca de triar uns textos que donessin una visió general o aglutinessin aquestes intencions era de per si mateix una proposta fallida. Les limitacions de temps i espai ho impedien. No obstant això, el desig de deixar constància que durant aquest període la nostra construcció ideològica i l’acoblament de la mateixa com organització al voltant de l’anarcosindicalisme era fruit de moltes i diverses opinions va ajudar a presentar una selecció tan escarida com el nombre de mesos d’aquest any, comprimint-la, a més, en l’espai d’una pagina del periòdic.
Segurament podrien haver-se fet moltes altres combinacions o seleccions de textos tant dels ja publicats com de les opinions o propostes actuals. Vagi per davant la nostra petició d’indulgència per la selecció dels primers i el nostre agraïment per la col·laboració de les persones implicades en els segons.
Si que direm, no en la nostra defensa però serveixi com aclariment, que existia la pretensió que els textos triats suscitessin curiositat, debat o les ganes de tornar a rellegir part dels mateixos o d’uns altres, des dels acords presos pels que van fundar aquesta organització per a dotar-se d’una eina que els ajudés a portar a terme el seu ideari, com era la proposta amb que vam iniciar al gener del 2010 aquesta selecció, passant pel dictamen del congrés de 1919, declaració d’una organització més consolidada que va més enllà de la defensa del lloc de treball i dóna consistència als seus pressupostos d’organització de la societat.
Però com no només estem nosaltres en aquesta construcció d’un món diferent i no passem per la història com uns il·luminats, no està de més recordar que hem donat resposta a qui si que es consideraven com els únics detentadors de la veritat i han pretès devaluar el nostre ideari acusant-lo de falta de respostes o de contingut. Resposta que sempre ha donat aquesta organització en tots els fronts, que ha estat no només trencadora per la seva presència sinó avançada per la defensa de les seves idees. Res li ha estat aliè al concepte de llibertat per a tota la humanitat. No hi ha distincions de gènere, ni d’edat.
Tampoc ha faltat l’instint de resposta utilitzant la paraula per a convocar a l’acció immediata, per a repel·lir i respondre a l’atac dels que han pretès per mitjans violents emmudir-la i fer-la desaparèixer. Quan ha estat necessari s’ha cridat a empunyar les armes. I quan s’ha vist obligada a exiliar-se per a no morir, a més dels treballs propis per a mantenir-se, ha hagut de plantar cara a els seves pròpies divergències, de vegades arribant a enfrontar-se d’una forma inadequada d’acord a les seves pròpies normes de funcionament, però som humans i la finalitat d’aquestes controvèrsies creiem que sempre ha tingut com horitzó resoldre els conflictes d’una forma llibertària.
Tornar a ser una organització en el nostre territori, explicar i explicar-nos què s’havia fet d’aquella organització declarada il·legal, empresonada, perseguida, afusellada però mai anul·lada. Enfrontar-se als canvis d’una societat que enfilava l’última part del segle XX deixant enrere la dictadura feixista per a emergir en una democràcia de nou encuny. Preguntant-se quin era la seva herència més enllà de les sigles, dels somnis, de les esperances, reflectint-se entre les imatges reals o irreals que d’ella es tenia.
Donar resposta, valorar el fet, visionar el que havia per fer, recollir o crear, reconèixer als amics i alsque no ho eren. Moure’s
Ponència presentada pel professor Tomás Ibáñez en l’Acte de clausura de 100 anys d’Anarcosindicalisme, organitzat per la CGT i la Fundació Salvador Seguí en el Museu del Mar de Barcelona el 17 de desembre de 2010.
Val la pena escoltar els 26 minuts de la ponència, plena d’interessants reflexions.
Provenim de pensaments i d’idees diverses però amb unes característiques comunes.
L’objectiu de l’Ateneu és ser un espai on poder construir alternatives reals a la ciutat que tenim ara.
Des de fa dos anys, Tarragona torna a comptar amb un ateneu llibertari. Situat a la Part Alta de la ciutat, al carrer Misser Sitges, l’Ateneu Llibertari Alomà ha suposat un revulsiu en l’ambient llibertari i dels moviments socials de la ciutat des del dia de la seva obertura. HI participen unes quantes desenes de persones amb interessos diversos que van des del cinema a les mobilitzacions populars. A banda de xerrades, cicles de cine-fòrums, mobilitzacions o en piquest de la vaga general, l’Ateneu vol esdevenir un centre cultural alternatiu al que representa la paraula cultura per al capitalisme. S’hi fomenta el pensament crític i l’assemblearisme desd’una òptica llibertària.
Últimament s’està sentint a parlar molt d’un concepte nou: “neutralitat a la xarxa”. Que si el govern espanyol actual és partidari, o si ja no ho és, o si potser ho va ser al seu moment i ara ja no (un clàssic), etc. Tot això als profans els hi pot sonar una miqueta a xinès, però es tracta d’un concepte que esdevé fonamental per al nostre esdevenir telemàtic.
La sociedad contra el Estado
Pierre Clastres
Virus editorial. 2010
«I potser la solució del misteri sobre el naixement de l’Estat permeti esclarir també les condicions de possibilitat (realitzables o no) de la seva mort.»
L’antropologia, a partir d’una concepció unívoca i lineal de la història, ha presentat a les societats primitives com societats incompletes, menys evolucionades, per mancar d’Estat; es tractaria, en definitiva, de societats que encara no han arribat a l’edat adulta, encara estancades en la infància de la humanitat. Els prejudicis etnocèntrics també han portat a afirmar que aquestes societats tenen una economia de subsistència —és a dir, que són societats sense mercat o sense excedents, societats de l’escassesa— o una tecnologia inferior, ignorant que es tracta de societats que han desenvolupat una tecnologia suficient per a sobreviure en condicions òptimes en el seu mitjà, havent de dedicar només una petita part del seu temps a tasquesde reproducció i alimentació.
Advocats combatius i obrers rebels
El Col.lectiu Ronda i els conflictes laborals durant el franquisme i la transició
Jason Garner, Raimon Gassiot, Jordi Pujol i Laura Zenobi
eCOS, publicacions d’economia solidària. 2010
Durant el franquisme, els advocats laboralistes van posar tota la seva capacitat professional al serveis dels treballadors en el marc d’un règim que pretenia assegurar autoritàriament la seva subordinació i que, per tant, els negava els drets més fonamentals, tant individuals com col·lectius. La seva actuació contribuí a la lluita dels treballadors per defensar els seus interessos i els seus drets davant d’una patronal i un règim clarament hostils.
De fa temps se senten un altre cop crítiques, en algun cas penso que injustificades, contra un anomenat “activisme telemàtic”, veurem que tenen una part de raó, i una part que no. Repassem alguns fets que han succeït en aquestes últimes setmanes que poden ajudar-nos a entendre què podria ser aquest “activisme telemàtic”.
Manual del Torturador Español és un llibre publicat per l’editorial basca Txalaparta… i penjat de forma gratuïta a internet… un llibre que pot aportar-nos un altre punt de vista a la continuada negació oficial de que a l’Estat espanyol no es tortura….
Un informe demolidor sobre les tortures a l’estat espanyol… i olé.
A Historia y resultados imprevistos de un símbolo
La veritable història de la A encerclada
Virus Editorial i la Fundació Salvador Seguí han editat en castellà la història de la A en el llibre “A Historia y resultados imprevistos de un símbolo” que a banda de reconstruir la història d’aquest símbol tan recent com pocs sabíem, il·lustra com la A encerclada ha esdevingut, lamentablement, un altre símbol de consum. Així, avui es troba impresa en milers de llocs a banda de les parets dels nostres pobles, barris i ciutats. Els autors són molts i diversos, però junts construeixen un viatge per la història d’aquest síombol recent que es va inventar a París i es va popularitzar a Milpa, i no fa cent anys sinó escassament quaranta. Fa tan poc que els seus creadors són vius i alguns, com el Tomás Ibáñez, a més, són destacats militants de la CGT. Incloem en aquest número del “Catalunya-Papers” la història del símbol i l’entrevista al seu creador que s’inclouen en el llibre.
“Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939)”
La Ciutat Invisible Edicions, 2010
365 pàgines, 20 €
El llibre és una recerca sobre les comunitats obreres autoorganitzades que, com a resposta global a l’explotació capitalista que patien, posaren en pràctica unes altres relacions econòmiques basades en la cooperació, la solidaritat i el recolzament mutu.
Les cooperatives obreres, sobretot de consum però també de producció, significaren l’aposta per a organitzar materialment les condicions d’existència de les que, produint-ho tot, no tenien res. Arrencant de les societats de resistència de mitjan segle XIX, poblaren tots els barris proletaris de Barcelona, i el seu camí ascendent fou tallat de soca-rel amb la victòria feixista de 1939.
Amb aquest treball, des de La Ciutat Invisible volem redescobrir la memòria política que duem a dintre, promoure el cooperativisme avui i també el coneixement del bagatge emancipador que ha configurat un barri popular com Sants.
100 anys d’anarcosindicalisme:
Companys i companyes, amigues i amics,:
Ens trobem avui en el Museu d’Història de Catalunya per tancar l’any que fa cent va tenir lloc en aquesta ciutat de Barcelona el fet històric de la creació d’una Confederació de Sindicats, que tenien com a fonament els principis de l’anarcosindicalisme, hereus del sindicalisme revolucionari i de classe del segle XIX i principisdel XX.
La Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa va celebrar el seu XXXI Congrés Confederal els dies 10, 11 i 12 de desembre en la Borsa del Treball de Saint Etienne, localitat propera a Lió.
Després d’una mobilització contra la reforma de les pensions durant la qual la CNT ha aparegut regularment en el conjunt del territori francès, ja sigui creant fons per a sostenir als companys i companyes en vaga, perllongant les manifestacions unitàries o organitzant bloquejos econòmics, els Sindicats de la CNT s’han reunit per a la celebració del seu Congrés Confederal.
Conforme als seus principis d’autogestió, els delegats de cada sindicat de la CNT han pogut debatre sobre les orientacions de la confederació per als dos anys pròxims, així com pronunciar-se sobretot quant a l’orientació estratègica de l’organització.
Estratègies d’implantació en les seccions sindicals, projectes de desenvolupament de noves federacions en el sector privat, representativitat, formació, .. les decisions preses mostren una voluntat reforçada de desenvolupar un sindicalisme ancorat en les realitats dels treballadors i portador d’un veritable projecte de societat. D’especial importància ha estat l’aprovació després d’un llarg i intens debat de la representativitat en el Sector Públic. A partir d’aquest Congrés la CNT ha acordat presentar-se a eleccions sindicals en el Sector Públic.
Per a la CNT, els dos anys que la separen del seu pròxim Congrés seran l’ocasió de prosseguir el seu desenvolupament, tant en el sector privat com en el públic. Així, continuarà duent un discurs i unes pràctiques d’autogestió i s’esforçarà a conduir als treballadors i treballadores cap a un sindicalisme de combat en el qual els que treballen són també qui decideixen.
A nivell internacional, vam acudir al Congrés la CGT de l’estat espanyol, la USI italiana, i companys de Palestina i Atenco (Mèxic). Volem destacar i agrair la gran rebuda i acollida que els nostres camarades francesos van oferir a la nostra organització.
Secretaria Relacions Internacionals CGT
Ens trobem en un any de celebració de l’anarcosindicalisme, el del centenari de la creació a Barcelona de la Confederació General del Treball, que al cap de poc temps passaria a convertir-se en la Confederació Nacional del Treball. Hereus com som d’aquestes sigles, des de la CGT hem estat organitzant per tot el territori de l’Estat espanyol diversos actes i jornades d’anàlisi, reflexió i celebració, actes que tindran la seva clausura a Barcelona, amb l’acte que es va portar a terme el 17 de desembre a l’auditori del Museu d’Història de Catalunya i amb l’exposició “100 anys d’anarcosindicalisme” que estarà a Barcelona entre el 15 de gener i el 15 de febrer de 2011. Com a pròleg a aquests actes de tancament del centenari, el multitudinari concert de Paco Ibáñez que va tenir lloc el passat 26 de novembre, organitzat per la CGT de Barcelona.
El passat dia 17 va tenir lloc l’acte de clausura de l’any del centenari de l’anarcosindicalisme a Barcelona, davant prop d’un centenar d’assistents, alguns d’ells de federacions d’altres indrets de l’estat espanyol.
L’organització d’aquest acte històric va anar a càrrec de la Fundació Salvador Seguí.
ZP imposarà la jubilació als 67 anys “amb flexibilitat”
L’exposició i les activitats tindran lloc al Museu d’Història de Catalunya, Plaça Pau Vila 3.
Des que la consciència obrera es va despertar obertament en el segle XIX el proletariat va lluitar pel que consideraven fonamental, el seu dret d’associació.
Els obrers i obreres, a més de lluitar pels seus drets, van començar a forjar la seua ideologia i ètica, calant en ells el pensament anarquista, basat en l’abolició de tota forma de govern i en l’exaltació de la llibertat individual, així van passar de pàries i miserables a convertir-se en protagonistes del seu destí.
Convocades per la CGT, un centenar de persones s’han manifestat aquest passat dissabte 18 de desembre contra la ultima reforma laboral i contra la reforma de les pensions que el govern espanyol te pensat dur a terme el govern de Zapatero, entre les que s’inclou l’augment de l’edat de jubilació fins els 67 anys i l’eliminació del subsidi d’atur per als aturats que han esgotat la seva prestació.
Deia fa unes setmanes Elena Salgado, vicepresidenta econòmica del govern espanyol, que per a sortir de la crisi haurem de confiar en el consum. Salgado recordava que, des de l’any 2008, ha crescut l’estalvi de les famílies i que, per al 2011, “part d’aquest estalvi es reconduirà al consum privat”. Però, no va ser l’excés de consum el que justament ens a portat a aquesta crisi? Cóm podria ser ara la seva medicina?
El xantatge del Banc Central Europeu per al rescat d’Irlanda posa en primer plànol la lluita de classes que obre aquesta nova etapa de la crisi.
En principi, el pèndol polític i ideològic de la societat grega s’inclina cap a l’esquerra. Les memòries de les lluites del passat –la resistència a l’ocupació alemanya, la guerra civil de classe, la lluita contra la dictadura– encara que febles, segueixen vives: el moviment estudiantil ha protagonitzat victòries importants; el moviment anarquista és especialment nombrós i actiu; i l’esquerra parlamentària té bons resultats electorals. Amb aquesta tradició de lluita, com aconsegueix ara la burgesia imposar aquestes mesures d’austeritat i les retallades socials sense trobar una resistència considerable?
El 1981 el PASOK, el partit socialista, per mitjà de Andreas Papandreou, va arribar al poder. La classe treballadora va alimentar llavors l’esperança que les coses canviarien. Els canvis a favor dels sectors populars van ser, de fet, molts. En els primers anys es van implementar augments salarials significatius a tots els treballadors. A continuació, gràcies al sistema clientelar, gran part de la classe treballadora va ser contractada pel sector públic i les empreses estatals. En aquest moment, la unitat de la classe treballadora va començar a esquerdar-se. Quan el 1985 es va acabar la lluna de mel dels treballadors amb el PASOK, els treballadors de l’Estat –un 30% del total– van mantenir i fins i tot van ampliar els seus drets. Per la seva banda, els treballadors del sector privat van entrar en una fase de pèrdua de les seves conquestes.
En aquest context, el moviment sindicalista organitzat expressava, gairebé exclusivament, els interessos dels treballadors del sector públic. Les mesures d’austeritat d’avui afecten principalment als treballadors de l’Estat, ja que en el sector privat aquestes mesures porten anys sent aplicades. Com a conseqüència, els treballadors per compte privat no mostren solidaritat enfront de l’ofensiva contra els treballadors del sector públic i la responsabilitat d’això correspon als qui treballen a compte de l’Estat.
Quan en els últims anys la burgesia carregava contra els que treballen en el sector privat, els del sector públic en comptes d’aprofitar la seva situació favorable –per exemple, el fet que són fixos i que controlen sectors claus de la producció o l’organització de que fan gala les seves centrals sindicals– es van ocupar solament dels seus interessos. Estaven acostumats a guanyar coses sense lluitar, degut al fet que formen part de la base electoral del PASOK. Els seus sindicalistes han format una espècie de casta que es preocupa principalment pels seus interessos i la seva reproducció. Ara que els dirigents d’aquest partit comencen a treure’ls els seus drets s’han mostrat incapaços de sortir al carrer i esperen amb resignació el seu torn.
Per la seva banda, qui treballen en el sector privat no tenen una representació real, ja que la confederació general està controlada per sindicalistes que vénen de les empreses públiques. Mai van aconseguir crear les seves pròpies organitzacions de base. Aquest procés s’està donant ara, només que en unes condicions molt adverses, de bon tros atur i treball precari. Del desenllaç d’aquest esforç, així com de la recuperació dels vincles de classe del conjunt dels treballadorsdependrà el futur del moviment obrer i antagònic.
La fallida de dos bancs ha estat el detonant d’una política de retallades afavorida pel FMI i la Comissió Europea i beneïda per la socialdemocràcia portuguesa.
L’actualització de les percepcions, amb l’IPC del novembre, agafa com a referència la dada interanual espanyola, dues dècimes més baixa
La inflació puja mig punt al novembre, fins al 2,5%
La dada definitiva de l’IPC del novembre va constatar ahir que els pensionistes catalans tornaran a perdre poder adquisitiu quan s’actualitzin les seves percepcions. I això serà així perquè la dada que es pren com a referència per actualitzar les pensions és la de l’IPC del novembre, però no la catalana sinó l’espanyola, que aquest any ha quedat dues dècimes per sota.
