Salut companys!
Des d’aquesta setmana ja tenim per a distribuir l’Agenda Llibertària
2010. Amb aquest ja van dos anys que el Centre d’Estudis Josep Ester
Borràs i l’Ateneu Columna Terra i Llibertat de Berga (Barcelona) editem
l’agenda després que l’Ateneu Llibertari d’Igualada ens passésel relleu.
La imatge no és massa coneguda perquè només la veu qui treballa dins de les aules d’escoles i instituts d’aquest país, però en aquests àmbits ja s’ha fet habitual. Una colla de nens i de nenes miren des de les seves corresponents taules una agent dels Mossos d’Esquadra que amb una mà recolzada a la pistola i una altra recolzada a la porra, com si fos una autèntica ‘cow boy’, els explica “els perills d’Internet” o qualsevol altre dels tallers que el cos policial ofereix gratuïtament als centres educatius de les quatre províncies. N’hi ha per remenar i triar, inclòs un per als centres de Primària en què, per tal de familiaritzar els nens i les nenes amb la policia, se’ls posen manilles i se’ls ensenyen els diversos models de porres que els agents utilitzen contra “els dolents” que s’ho mereixen. Per emmanillar algun nen o nena, l’agent pregunta prèviament “qui és el més dolent de la classe?” i els alumnes responen i assenyalen la víctima de la demostració.
D’anècdotes viscudes i explicades pel professorat i per mestres que els han tingut a l’aula n’hi ha tantes com “classes” fan els uniformats, un fotimer. Per què fan la seva xerrada armats? Doncs, segons la Conselleria d’Interior, perquè la porra, que anomenen defensa, i la pistola, que anomenen pistola, formen part de l’uniforme i no se’n poden separar. Els qui us en rèieu de les ximpleries i els absurds que la disciplina militar aplicava a la vida dels joves que feien la “mili” ja us en podeu riure de les ximpleries i absurds de la disciplina policial que anomena “part de l’uniforme” les armes que utilitzen els agents. Una porra és una porra i una pistola una pistola. Ni una ni altra són cap uniforme ni part d’aquest.
Des que fa dos segles es van constituir les internacionals sempre van ser “obreres” perquè van tenir com a eix la lluita per l’emancipació dels treballadors. Des de llavors fins ara, es van assajar diferents fórmules polítiques per aconseguir aquest objectiu, fórmules que en el seu desplegament comportaven per si mateix mateixes la llavor del cisma i la divisió de la Internacional. Des d’aquella Primera Internacional de 1871 fins a la cogestió capitalista de la socialdemocràcia aquest avenc no ha fet sinó engegantir. Ara, la societat del segle XXI té poc que veure amb les prioritats d’aquest imago mundi que va justificar aquella fraternitat militant. S’ha passat de l’economia de l’escassetat a la del consum i la sobreproducció, de la fabril a la del coneixement, i ja sabem que els experiments de socialisme autoritari d’Estat, soviètic i xinès, han esdevingut en més del mateix però amb ànsies renovades capitalistes.
Els treballadors acomiadats d’ICMA tenen el judici el dimarts 22 de desembre, en el Jutjat social de TERRASSA nº 1.
ATENCIÓ COMPANYS I COMPANYES !! A les 10:45 ens concentrarem en els jutjats de Terrassa, Rambla Pare Alegre 112, en solidaritat amb els companys que porten diversos mesos protestant a les portes de l’empresa contra el seu acomiadament.
No hi faltis, aquests companys es mereixen la calor i suport de totes i tots nosaltres.
QUE EL NOSTRE SILENCI NO SIGUI CÒMPLICE DE LA SEVA BARBÀRIE, ALÇA LA VEU CONTRA LA REPRESSIÓ LABORAL I SINDICAL.
CGT Rubí
http://cgtrubi.blogspot.es/
Abans d’acomiadar l’any membres de la Xarxa pel Decreixement dels diversos territoris dels Països Catalans es varen reunir per valorar les «Trobades per la Cooperació Local: podem decréixer per viure com volem» realitzades en diverses localitats els dies 17 i 18 d’octubre de 2009. La reunió va tenir lloc a l’Ateneu Alomà de Tarragona i hi van assistir una vintena de persones, com a membres dels grups de Barcelona, Vallès, Osona, Ponent, Vegueria Penedès, Girona, Pallars-Ribagorça, València i Camp de Tarragona, les quals van coincidir a afirmar que la participació havia estat molt positiva, en alguns llocs més que en d’altres, però que en general les Trobades decreixentistes havien estat un èxit.
El 16 de desembre una seixentena d’aturats de l’Assemblea de Treballadores i Treballadors en Atur de Barcelona, conjuntament amb l’Assemblea d’Aturats del Maresme, sindicalistes de l’esquerra sindical i de cases okupades, van ocupar la Borsa de Barcelona amb el lema PROU DINERS PELS BANCS. TREBALL O PRESTACIÓ!
Dimecres dia 16 de desembre, des de la CGT-Balears i la Federació Local de CGT Barcelona, hem dut a terme una acció sindical conjunta, davant les instal·lacions de l’empresa de gelats KALISE MENORQUINA. L’acte ha consistit en concentracions simultànies a Santa Perpètua de la Mogoda (Barcelona), Palma (Mallorca) i Alaior (Menorca). Adjuntam fotos dels tres actes.
– La Coordinadora Estatal d’Associacions Solidàries amb el Sàhara, CEAS-SÀHARA, vol mostrar la seva alegria i admiració per Aminetu Haidar, que gràcies a la seva tenacitat, determinació i dignitat, ha assolit vèncer la injustícia a la qual estava sent sotmesa per part dels Governs d’Espanya i el Regne del Marroc.
– CEAS-SÀHARA vol mostrar la seva infinita gratitud i reconeixement a tot el moviment solidari amb el Poble Saharaui, que ha ocupat un paper fonamental en la consecució dels objectius d’Aminetu i mostrat una vegada més la seva capacitat de mobilització i el seu sacrifici en suport a la justa causa d’Aminetu i del Poble Saharaui. De la mateixa manera, emplacem a la societat civil espanyola a continuar treballant pel reconeixement del dret d’autodeterminació del Sàhara Occidental.
– També volem agrair especialment l’últim esforç, sense precedents, que centenars de col·lectius, partits polítics, organitzacions socials i sindicats havien fet en els últims dies per a convocar una gran manifestació en els carrers de la capital de l’Estat. Mai abans, s’havia donat la coincidència unitària de col·lectius tan diversos, amb les seves diferències i plantejaments, partits, sindicats, artistes, moviments socials i organitzacions diverses, per una finalitat concreta com aquest: “Pel retorn al Sàhara d’Aminetu Haidar”.
– Així mateix, no volem deixar en segon pla les importants resolucions, tant del Parlament espanyol com l’intent del Parlament Europeu, que reconeixen el dret a l’autodeterminació del poble saharaui, que és inalienable i l’única via per a resoldre un conflicte que dura ja 34 anys. Des de CEAS-Sàhara els animem a complir amb aquest compromís en tots els fòrums internacionals.
– No obstant això, la lluita d’Aminetu Haidar i del Poble Saharaui continua. Aquests últims 33 dies de vaga de fam d’Aminetu Haidar han tornat a portar a la palestra l’existència d’un conflicte no resolt, -personificat en una dona heroica, encara que ho sofreix tot un poble-, i que pertoca de manera directa al poble espanyol i als seus dirigents.
– La pròxima Presidència espanyola de la Unió Europea en el primer semestre de 2010, ha de suposar el primer i definitiu pas en la solució justa, duradora i d’acord amb la legalitat internacional que condueixi a l’autodeterminació i posterior independència del Poble Saharaui, i posi fi al procés de descolonització inacabat, coincidint amb el període 2001-2010 Segon Decenni Internacional per a l’Eliminació del Colonialisme.
Semblança d’Aminetu Haidar
Aminetu Haidar, saharaui, 42 anys, dos fills. 33 dies de vaga de fam, sense menjar, sense drets, sense llibertat, sense justícia. 34 anys d’ocupació il·legal i militar del Sàhara Occidental. 34 anys de vaga de pàtria, de mentides. 34 anys de vaga d’Espanya, d’Europa, de la Comunitat Internacional.
Als vint anys va ser desapareguda amb la intenció de doblegar un esperit nascut per a la lluita, per a la llibertat, per a defensar el dret a l’autodeterminació de les persones, l’autodeterminació dels pobles. Va ser forjada a cop de tortura, de impietat, forjada a ferro.
És una d’aquestes persones que es donen rarament en la humanitat, de les que mantenen fermament els seus principis. Mentre el seu cos s’ha anat consumint, els seus ideals de dona lliure s’han nodrit amb la calor del seu poble, de la seva Veritat amb majúscules, que manca d’interès personal, que parla explicant i comprenent.
La seva feina, que internacionalment ha tingut veu a través dels múltiples guardons rebuts, avui ha pres una entitat que transcendeix als premis, als governs canviants i efímers, i interessos econòmics inconfesables.
AMINETU S’HA CONVERTIT EN UN SÍMBOL UNIVERSAL DE LA LLUITA DELS ÉSSERS HUMANS PER LA SEVA DIGNITAT.
Ella està sofrint perquè el poble saharaui recuperi la seva llibertat, perquè la població saharaui refugiada a Tinduf pugui tornar a la seva terra i perquè la comunitat saharaui, que viu en els territoris ocupats, es vegi lliure de la violència, empresonaments i tortures a les quals els sotmeten les forces d’ocupació marroquines.
Aminetu ha estat víctima de la cooperació necessària de dos estats, però no han pogut trencar la seva voluntat, ni la seva dignitat. Dignitat oferta al seu Poble i al món sencer perquè puguem preservar l’esperança de llibertat i justícia.
Aminetu ha tornat a El Aaiún, amb els seus fills, la seva família, el seu poble, espeem que amb totes les garanties. El seu únic delicte ha estat arriscar la seva vida en defensa dels drets humans, que són el veritable reflex de les més altes aspiracions de la humanitat. Són el millor del ser humà. També Aminetu ho és.
Madrid, 17 de desembre de 2009.
CEAS-Sáhara
Que caiguin els murs de la Llei d’Estrangeria
Com ja sabeu, recentment es va aprovar la reforma de la llei d’estrangeria, la qual cosa implica un greu retrocés en matèria de drets humans i així es continuarà col·locant en situació d’exclusió social a dones, homes i nens en funció de la seva procedència.
Des de la Federació Local de Barcelona de la CGT hem preparat per al dimecres 16 de Desembre una Concentració en solidaritat amb el company i delegat de CGT a Kalise-Menorquina de les Illes Balears Diego Moyà Bonnin, acomiadat recentment per l’empresa.
CONCENTRACIÒ EN SOLIDARITAT CONTRA L’ACOMIADAMENT DEL COMPANY I DELEGAT DE CGT A KALISE-MENORQUINA DIEGO MOYÀ BONNIN
Davant l’acomiadament del nostre Company i Delegat, des de la Federació Local de Barcelona sol·licitem la vostra col·laboració per a fer saber a aquesta Empresa que un atac d’aquest calibre, a un Company, no pot quedar sense resposta.
Per a això hem preparat una Concentració davant la seva seu a Catalunya per a fer-li arribar la nostra repulsa davant aquests fets, així com la nostra Solidaritat a l’afectat.
CONCENTRACIÓ 16 DESEMBRE A LES 11.30 HORES Grup KALISE-MENORQUINA, SA C/ Mar Mediterrani, nº 23, Polígon Industrial La Torre del Rector, 08130 Santa Perpètua de la Mogoda (Barcelona)
SORTIDA AUTOCAR A LES 10.00 HORES DES DE LA PLAÇA RAMON BERENGUER.
PUNT DE TROBADA LOCAL SINDICAL A LES 09.30.00 HORES
Podeu reservar la plaça en l’autocar en les llistes disponiblesen la recepció o trucant al 93-310 33 62.
Amb motiu del 25è aniversari de la CGT, el Secretariat Permanent de la CGT i la Fundació Salvador Seguí han elaborat una exposició sobre el tema i un catàleg-revista que s’ha encartat dins el Rojo y Negro de desembre, en el qual hi surten tots els panells de l’exposició i els textos que inclouen.
Us podeu descarregar el catàleg anant al web:
www.rojoynegro.info/2004/IMG/pdf/Catalogo_expo_25.pdf
La introducció del catàleg és tota una declaració d’intencions del que volem ser:
Aniversari pot tenir relacions il·lícites amb revisió i autocontemplació; també amb nostàlgia, memòries heroiques i derrotes tingudes a orgull. Es tracta, en aquest cas, que no succeeixi així i que la celebració d’aquests 25 anys d’esforç col·lectiu en l’impuls del llibertari, d’una societat autogestionaria i antiautoritaria, d’un projecte de convivència en llibertat, més enllà del poder i de l’estat, sigui lloc de cita per a la reflexió i la síntesi i, sobretot, punt d’inflexió sobre l’immediat futur, sens dubte crític i conflictiu, tant des de la perspectiva de la lluita obrera, com per als moviments alternatius, i que en fronts diversos i dispersos (des de la insubmissió a la precarietat, des de la pau sense apel·latius a la passió revolucionària sense excuses), intenten, intenten i intenten…
Quedi clar que existeixen les arrels, les tradicions, els fets històrics i les militàncies dintre de CGT. Quedi clar així mateix que la contribució de l’anarcosindicalisme a la lluita obrera i revolucionària en aquestes terres, ha estat fonamental i decisiva… però nosaltres, la Confederació General del Treball (i implícitament de l’atur), també pensem, mirant cap a enrere que en aquest “segle i escaig” que acumulem sobre les nostres esquenes, s’han produït massa disquisicions inútils sobre la legitimitat d’una o altra proposta organitzativa, massa historicisme en algunes ocasions i massa desarrelament en unes altres, massa mirades pel clatell (per no dir altra cosa) i, en alguns dolorosos moments plantejaments massa obsolets davant problemes d’immediatesa exigent.
Per això, reconeixent la nostra vinculació amb la tradició anarcosindicalista ibèrica (centenària, memorable i en alguns casos contradictòria), hem d’afrontar les qüestions evidents: l’enfortiment de l’estat autoritari, neoliberal i informàtic; la retallada progressiva de les llibertats encara que aquestes fossin formals; la nova cultura lligada a la productivitat, des de l’economia “submarina” al problema estructural d’un atur que augmenta i es fa jove; l’imperi del consum a escala planetària; el reflux de la lluita obrera i el “curiós pactisme” per a salvar la “curiosa crisi” amb un no menys “curiós descens” de “dignitats” sindicals; el control asfixiant de la vida quotidiana, el xantatge permanent que suposa l’amenaça nuclear, la bel·ligerància competitiva dels estats… l’intent de destrucció, en fi, de qualsevol esperança material d’alternativa per a centenars de generacions successives, etc.
Afrontem les qüestions evidents i altres que no ho són tant amb nous mètodes operatius, amb noves formes de contestació i de lluita, amb plantejaments originals, aprofundint en el participatiu i en l’autogestió, en la nostra capacitat de condicionar i modificar les diferents realitats, en el rebuig de les jerarquies i dels líders, en el suport a tot moviment que, sense plantejar-se coincidències fins que la mort ens separi, assenyala i mobilitza respecte a objectius concrets que també són nostres, assumint les nostres presències juntament amb els moviments alternatius, canalitzant el potencial de resistència que es mou en els marges del sistema.
I aquesta lluita, podrà ser senyal d’autosacrifici militant al vell i respectable ús, però també ha de ser gratificació personal, joc i excés festiu. Així la maduresa d’aquest 25 aniversari, ha de ser-lo des d’una perspectiva jove. Continuïtat i ruptura. La CGT no solament existeix en la història, no solament encarna una tradició i respon a una utopia, sinó que vivència aquí i ara la seva possibilitat.
Aquest “catàleg” amb l’anonimat necessari per a completar qualsevol obra col·lectiva, és una invitació sense firma ni data al natalici de la CGT. Seguim creixent, seguim reunint forces, seguim obrint la bretxa contra el poder. Celebrem-lo. Engrandim-la.
Salut i felicitat
La Coordinadora d’Informàtica de CGT és una iniciativa que pretén activar el sindicalisme en un sector com el de les TIC (“Tecnologies de la Informació i la Comunicació”), on les empreses del sector són, en realitat, ETT (empreses de treball temporal) tot just maquillades, sota el suposat atractiu i prestigi del treball informàtic.
La manifestació s’ha celebrat aquest dissabte 12 de Desembre a les 17h. sortint de plaça Universitat i acabant a plaça Sant Jaume a les 18.30h. En la manifestació han participat uns 300 treballadors/es de Ficosa. Al finalitzar la manifestació s’ha llegit el següent comunicat:
“Els treballadors i treballadores de FICOSA estem farts del tracte rebut per part de l’empresa en aquests últims anys on hi ha hagut contínues perdudes de llocs de treball, reajustaments organitzatius a la part de l’empresa, ERO i durant aquest últim any retards consecutius en els pagaments als treballadors, pagaments que cada vegada es van distanciant més en el temps.
Aquesta situació està erosionant greument l’economia dels treballadors i els seus drets com persones i treballadors ja que la suma d’aquests fets deixen en difícil situació a milers de famílies. Davant la resposta insuficient que l’empresa ha transmès als treballadors i els seus representants per a solucionar aquesta situació, els treballadors de FICOTRIAD han decidit sortir al carrer en mobilització per aquesta greu situació viscuda.
També volem denunciar la permissivitat d’Inspecció de Treball, ja que s’han denunciat cada mes el retard de les nomines i àdhuc tenint resolucions totalment favorables als treballadors nosaltres seguim sense cobrar i la inspecció sense actuar”.
Vídeos de la manifestació:
http://www.youtube.com/watch?v=ukYmswRpp-o&feature=player_embedded
http://www.youtube.com/watch?v=GLsDxaXgdn4&feature=player_embedded
CGT Sabadell
http://cgtsabadell.blogspot.com/
En relació amb Ficosa, comentar que en les eleccions sindicals realitzades recentment a Ficotriad, empresa del grup Ficosa, la CGT ha sigut el sindicat majoritari amb un molt bon resultat, fruit de la feina sindical que s’està fent:
Vots: UGT 19 vots, USO 19 vots, CCOO 24 vots, CGT 92 vots
Delegats: UGT 1 delegat, USO 1 delegat, CCOO 1 delegat, CGT 5 delegats.
El procés de colonització del Nord d’Àfrica va suposar una intervenció violenta i externa en el desenvolupament d’aquestes societats, introduint el sistema capitalista basat en l’explotació del treball assalariat i construint aparells estatals al servei de la seva dominació. És el colonialisme qui estableix i traça les fronteres entre les societats, és ell també qui imposa per la força un altre procés de desenvolupament històric, que els és estrany, destruint cultures, transformant-les, incorporant-les a l’ordre internacional establert.
La creació d’aparells estatals que intenten dominar societats que fins a aquest moment havien existit sense estat, sense cap autoritat externa que els sotmetés, amb la seva pròpia organització social autogestionada, és un factor clau per a entendre com la lluita d’alliberament nacional no ha suposat cap alliberament, sinó la presa de poder d’aquest aparell estatal colonial per les elits nacionals que s’han integrat en el sistema dominant a nivell mundial amb una relació de dependència estructural. És en aquest marc, on cal entendre algunes característiques del sindicalisme en el Nord d’Àfrica que anem a assenyalar.
El Sindicalisme i el Moviment d’Alliberament Nacional
En primer lloc, el sindicalisme sorgeix dintre del moviment d’alliberament nacional, però al mateix temps, com model importat de la metròpoli. La prioritat és la independència nacional, la lluita contra el colonialisme, el moviment sindical ha d’estar al servei d’aquesta lluita. Aquesta concepció impedeix l’existència d’un sindicalisme autònom que prengui com punt de partida els interessos dels treballadors, i no els de la nació.
El resultat d’aquesta concepció, especialment en els països que ha estat el moviment d’alliberament nacional qui ha pres el poder després de la “independència”, ha estat la inclusió directa del sindicalisme dintre de l’aparell estatal, amb forta repressió de qualsevol dissidència dintre del sindicat i la seva vinculació a l’elit en el poder (sigui a l’exèrcit, al partit en el poder o a ambdós), àdhuc amb moments concrets d’enfrontament, ja per pressió dels treballadors, ja per lluites internes de poder. Aquest model de sindicat únic com part de l’aparell estatal dominant està representat per la UGTA a Algèria, la UGTT a Tunísia i la EDUF a Egipte.
En el Marroc pren unes característiques diferents degut al fet que els moviments d’alliberament nacional no arriben al poder després de la independència. És el rei-sultà, el Makhzen, que havia acceptat i pactat la dominació colonial qui assumeix el procés “d’independència” nacional, desplaçant al MLN, mitjançant la compra o la repressió, el pal o la pastanaga. Això provoca que el sindicat únic, que participa en la lluita d’alliberament, la UMT, es vagi fragmentant, primer amb la creació de la CDT per part de la USFP (socialistes) i posteriorment amb la creació de múltiples sindicats, impulsats per partits polítics o per sindicalistes professionals, fins a la xifra de més de 20 sindicats i uns 5 o 6 amb major representativitat.
Fortes lluites obreres
Una segona característica important és l’existència de forts moviments de lluita i resistència obrera. La falta de drets sindicals, l’explotació salvatge, els continus abusos, el tracte inhumà…, han provocat forts moviments vaguístics, generalment espontanis, tant en l’última part del segle XX com en aquesta primera dècada del XXI. Les vagues de 25.000 treballadors/es del tèxtil a Egipte, les lluites dels miners de Jerada, Jbel Awan i ara Kheroubga al Marroc, la revolta de l’any passat en la conca minera de Gafsa a Tunísia, etc., mostren l’existència d’un moviment obrer que, a pesar de la repressió i de la falta d’un sindicat nacional que els defensi, està viu i amb capacitat de créixer i estendre’s
La defensa dels drets dels treballadors no és enlloc una tasca fàcil. Però a Algèria més que en altres llocs, ser sindicalista és avui un combat en tot moment. Les disposicions de l’estat d’excepció en vigor des del cop d’estat de gener de 1992 i la interrupció de les eleccions legislatives compliquen molt seriosament l’acció diària dels autèntics sindicalistes membres dels diferents “sindicats autònoms” de la funció pública. Aquests van aparèixer a principis dels anys noranta – aprofitant una breu obertura democràtica – per a defensar els interessos dels funcionaris, paper que ja no garantia des de feia molt temps l’únic sindicat UGTA (Unió General dels Treballadors Algerians), convertit des de 1963 en un simple mecanisme del règim.
Ser sindicalista a Algèria
A l’Algèria dels anys 2000, animar un sindicat autònom, consisteix tant a defensar als treballadors com a esquivar les maniobres incessants de desestabilització, d’infiltració i de corrupció del poder – que els tolera sense reconèixer-los oficialment. Les organitzacions sindicals independents, al rebutjar tota submissió que no sigui als seus afiliats, són l’objectiu principal de l’acció dels serveis de la policia política de l’exèrcit, el DRS. (Departament de Informació i Seguretat, antiga Seguretat militar).
Vinguts a cobrir l’absència total de representació dels treballadors, els sindicats autònoms són des de la seva creació l’objectiu permanent d’accions d’intimidació, de divisió de les seves files i corrupció dels seus dirigents, amb l’objectiu d’eliminar tota forma d’expressió reivindicativa. En efecte, el manteniment de l’ordre polític passa per la desactivació de tots els conflictes i el vassallatge de tots els que pretenen plantejar-se com interlocutors responsables. El plantejament és constant a partir dels primers dies de la independència.
És significatiu referent a això observar que el primer congrés de la UGTA, al gener de 1963, va ser la primera víctima d’aquesta estratègia de submissió regulada de tots els protagonistes socials. Es va detindre als delegats al congrés per a permetre a individus que depenien dels aparells de la seguretat mantenir el congrés en el seu lloc i “triar” una Direcció escollida pel poder. Cap estructura ha d’existir fora de les que estan al servei del règim. Com va ocórrer després de la independència, l’eliminació del camp social de tota organització autònoma en relació amb poder real, és a dir, els caps del DRS, és la preocupació constant dels dirigents algerians des del final del breu període d’obertura democràtica entre novembre de 1988 i juny de 1991. El sistema polític algerià, després d’una façana institucional destinada al consum extern, és una dictadura que té com palanques exclusives els ingressos petrolífers i un aparell repressiu omnipresent
Una dictadura encoberta
Aquesta dictadura militar-policial es camufla darrere d’institucions que, des de la justícia al Parlament passant pel president de la República, tenen una existència formal però que no són enlloc ni en cap moment quadres d’autoritat efectiva ni centres de regulació política. Aquestes institucions sense substància, animades malament que bé per un personal cooptat, no són en definitiva més que les corretges de transmissió de les directives que emanen del grup efectivament dirigent.
Sortides d’eleccions fraudulentes curosament posades en escena, les institucions podrides no deuen la seva existència més que a la necessitat d’ajustar-se al model que tranquil·litza als Occidentals, principals socis estrangers, preocupats per un mínim de formalisme. De fet, la gestió del país està entre les mans d’un grup d’individus en el cim dels aparells de la seguretat, que no apareixen sobre l’escena política oficial i no rendeixen comptes a ningú.
Aquesta dictadura “vergonyosa” no pot tolerar, per a perpetuar-se, el menor conflicte organitzat. La perpetuïtat d’aquest ordre es basa doncs en un control social puntillós, prohibint l’aparició de tota expressió lliure i tota organització susceptible de posar-lo en qüestió.
Els sindicats autònoms davant la repressió
Avui, en un país que es vanagloria de la seva salut financera, exclusivament deguda als ingressos petrolífers, la meitat de la població viu per sota del llindar de la pobresa. Els negocis de les clienteles del règim i la corrupció al més alt nivell de les jerarquies de poder són facilitades per la debilitat de les estructures de l’Estat i el desordre mantingut pels mateixos que dirigeixen l’aparell repressiu.
L’ajustament estructural i la pressió sobre els salaris han copejat com un fuet als funcionaris de tots els sectors i als treballadors en general. L’educació i la salut han pagat, en particular, a un fort preu la teràpia a curt termini i globalment ineficaç del FMI. Aquesta reculada social és avui solament combatuda pels sindicats autònoms.
La UGTA, antiga organització de masses del partit únic, sotmesa a un règim pretorià a partir dels primers dies de la independència per la policia política, no és més que un instrument, completament desacreditat, de control social. Privada de tota representativitat, dirigida per homes notòriament implicats en escàndols financers, la vella central és l’ombra espectral del sindicat fundat el 24 de febrer de 1956 per Aïssat Idir. La UGTA, únic sindicat del món que ha aprovat un programa d’ajustament estructural del FMI, no és més que una sigla convenient convocada pel govern per a figurar la il·lusòria “adhesió de les classes treballadores” a les gesticulacions d’una “Algèria Potemkin” que oculta cada vegada més difícilment la realitat de la dictadura. Les seccions combatives que subsisteixen encara són laminades per les coces de la direcció nacional de la UGTA, que les afebleixen privant-les de la protecció sindical i els oferixen com víctimes expiatòries a l’administració.
Els sindicats autònoms són avui les úniques organitzacions que defensen als treballadors i les úniques que escapen a la influència de la policia política. Els moviments socials en la funció pública han demostrat la capacitat de mobilització dels sindicats lliures i mostrat els límits de la capacitat d’intimidació de la policia política. Detencions arbitràries, detencions preventives il·legals de militants sindicals alternen amb els tancaments de locals, totes les formes de fustigació i assetjament.
JORNADES ANARQUISME I POBLES
DEL 10 AL 17 DE DESEMBRE A LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA
– Dijous 10
Anarquisme i catalanisme al segle XIX
Xerrada a càrrec de Pere Gabriel Catedràtic Història Contemporània de la UAB
Facultat de Filosofia i Lletres Aula 110 – 13h
– Divendres 11
Passi del documental
Nacionalismo lingüístico
Facultat de Traducció Aula 16 – 13h
– Dilluns 14
Taula rodona: Reflexions des dels moviments socials sobre nacionalisme i pobles
A càrrec d’individualitats actives en els moviments socials i amb torn de paraula obert a les assistents
Facultat de Filosofia i Lletres Aula 116 – 13h
– Dimarts 15
La CNT durant la Guerra Civil: el seu posicionament davant el fet català
A càrrec de Just Casas, professor d’Història de la UAB
Facultat de Filosofia i Lletres Aula per determinar – 11:30h
– Dimarts 15
L’arrelament al territori des d’un punt de vista anarquista
Xerrada a càrrec de Xavier Oliveras del Departament de Geografia de la UAB
Facultat d’Educació Aula per determinar – 13h
– Dimecres 16
Presentació del llibre
“Anarquisme i alliberament nacional”
A càrrec del col·lectiu Negres Tempestes
Facultat de Filosofia i Lletres Aula per determinar – 13h
– Dijous 17
Grup autònom a Catalunya: l’OLLA
A càrrec de Miquel-Dídac i Ricard Vargas (ex-membres de l’OLLA)
Facultat de Psicologia Aula per determinar – 13h
Organitza: l’Assemblea Llibertària de la UAB i FEL-UAB
El 3 de desembre es va realitzar a Barcelona la Segona Jornada de Salut Laboral a la Sala Costa i Font del local de CGT a Via Laietana, organitzada per l’Àrea de Formació del SP i el CESL, participant en la mateixa el company Desiderio Martín, Secretari de Salut Laboral del Comitè Confederal de la CGT. El Secretari General de CGT-Catalunya Bruno Valtueña, va obrir la jornada donant la benvinguda als assistents, va explicar els motius pels quals l’Àrea de Formació havia organitzat aquesta Jornada, així com els objectius d’aquesta, formar i posar en comuna experiències entre els delegats i delegades de Prevenció de la CGT.
La jornada es va desenvolupar entorn dels Incompliments empresarials en la Prevenció i els riscos laborals i l’actuació sindical de la CGT davant aquest fet. Després d’una primera sessió on Llorenç Vergés (tècnic superior de prevenció i formador) va fer una exposició als drets i deures dels delegats/des de prevenció, contestant als participants en el torn de preguntes.
En la seva exposició Desiderio Martín va remarcar que en aquesta societat de lliure mercat l’accident és considerat com inevitable, estant els/les treballadors/es exposats als actuals paràmetres de competitivitat que fan impossible acabar amb els accidents per l’avarícia dels empresaris. Entre altres coses va denunciar que mentre es dediquen 7,5 bilions d’euros a salvar a les finances, es neguen els recursos (45.000 MM d’euros) per a eliminar la fam. Va posar l’accent que la Salut Laboral té una escletxa que no tenen altres àmbits laborals, tenint un camp els delegats i delegades de la CGT per a actuar.
La següent sessió va córrer a càrrec de les seccions sindicals de ITES, SEAT Martorell, Gearbox i Correos Barcelona, que van exposar casos pràctics en la seva acció sindical, sent de destacar el presentat per aquesta última en relació a una aplicació de l’article 21 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, paralització de l’activitat per risc imminent.
La sessió de la tarda va continuar amb els casos pràctics de les Seccions Sindicals de FNAC i SEAT Zona Franca, sobre el mapa de riscos psicosocials i mecanismes d’acció sindical en prevenció dels riscos i la salut respectivament. A continuació José Luís Martínez Campillo, inspector cap de Salut Laboral de la Inspecció de Treball de Barcelona, va fer la seva exposició sobre l’estructura, funcions i actuacions de la Inspecció de Treball, amb el corresponent debat i preguntes que va demostrar l’interès dels participants de la Jornada.
Des del SP fem una valoració positiva que es fa d’aquest acte, reflectint-se en la important participació, més de 100 inscrits de 23 Sindicats i 41 Seccions Sindicals d’empreses de Catalunya. Un altre factor per a considerar van ser els debats que es van desenvolupar en totes les sessions de la Jornada, que es va allargar una hora de l’horari previst. Les impressions que ens van manifestar molts dels companys i companyes van ser de satisfacció i ens van demanar que han de repetir-se jornades com les desenvolupades, per la utilitat de les mateixes que serveixen per a l’aplicació de la nostra acció sindical.
Àrea de Formació del SP de CGT-Catalunya
350 MINUTS CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC
Dissabte 12 de desembre de 2009 a partir de 12h. jardins de l’Horta de Sant Pau, C. Tapies, al final de la Rambla del Raval de Barcelona.
Coincidint amb la Cimera sobre el clima que està tenint lloc a Copenhaguen i seguint la jornada mundial d’Acció Global convocada arreu del món per a aquesta data, la Campanya “El Clima no Està en Venda” ha convocat una jornada d’acció de 350 minuts per la Justícia Climàtica (fent referència als 350 ppm de CO2 màxims a emetre a l’atmosfera) al centre de Barcelona.
A TOTS ELS SINDICATS DE LA CGT DE CATALUNYA.
TEMA: IX CONGRÉS DE LA CGT DE CATALUNYA.
CIRCULAR INFORMATIVA NÚMERO 05
INFORMACIÓ A LA PLENÀRIA ORDINÀRIA DEL 15 DE DESEMBRE DE 2009
Seguint l’acord de la Plenària Ordinària del 07 d’octubre de 2009, us enviem una llista provisional de convidats al IX Congrés, per tal de que s’esculli la llista definitiva. Al llistat trobareu ens Confederals i les Organitzacions i Associacions amb les que s’ha contactat per organitzar la vaga general:
SP CC CGT, Federacions Sectorials de Catalunya, Sindicat de Muntanya PILUM, Sindicat d’Activitats Diverses de Berga, CCOO, UGT, IAC, Actub, SEPC, Assemblea Pagesa, USOC, CNT-AIT, CNT Catalunya, Attac, Ecologistes en Acció, Unió de Pagesos, COS, Co.Bas.
Se’n va una persona amb carisma, fortalesa, bon humor, ganes de viure, saber fer, una capacitat increïble per organitzar, llegir la realitat, engrescar gent i moviments, alhora que comunicar una sencillesa natural; la seva absència és d’aquest buits que es converteixen en forats negres. I persones com aquestes hi ha poquesal món.
Les revistes “Catalunya” i “Papers” s’unifiquen en una sola publicació mensual mantenint les dues capçaleres
A tota la CGT de Catalunya
A partir del número 112, de desembre de 2009, les revistes de la CGT de Catalunya i la CGT de Balears s’unifiquen en una sola publicació, amb el mateix contingut i la mateixa numeració però amb diferent capçalera en cada territori. Haguérem pogut realitzar una publicació amb una mateixa i única capçalera, però hem optat finalment per conservar les dues.
Els treballadors i treballadores de FICOSA estem farts del tracte rebut per part de l’empresa en aquests últims anys on hi ha hagut contínues perdudes de llocs de treball, reajustaments organitzatius a la part de l’empresa, ERO i durant aquest últim any retards consecutius en els pagaments als treballadors, pagaments que cada vegada es van distanciant més en el temps.
Aquesta situació està erosionant greument l’economia dels treballadors i els seus drets com persones i treballadors ja que la suma d’aquests fets deixen en difícil situació a milers de famílies. Davant la resposta insuficient que l’empresa ha transmès als treballadors i els seus representants per a solucionar aquesta situació, els treballadors de FICOTRIAD han decidit sortir al carrer en mobilització per aquesta greu situació viscuda. També volem denunciar la permissivitat d’Inspecció de Treball, ja que s’han denunciat cada mes el retard de les nomines i àdhuc tenint resolucions totalment favorables als treballadors nosaltres seguim sense cobrar i la inspecció sense actuar.
Fem una crida a tots els treballadors del grup FICOSA a unir-se a una MANIFESTACIÓ que es durà a terme dissabte 12 de Desembre a les 17h a Barcelona. El lloc de sortida serà a plaça Universitat, acabant la mateixa a la plaça Sant Jaume.
Prou d’enganys. Tenim dret a cobrar a final de mes.
Ple Ordinari convocat per la Federació de Treballadors de l’Administració Pública de la CGT, per als dies 22 i 23 de Gener de 2010, en els locals de CGT Madrid-Castella-la Manxa (c/ Alenza, 13 – metro L1 Rios Rosas).
Ordre del Dia:
1.- Aprovació de l’informe de gestió.
2.- Revisora de comptes i aprovació.
3.- Alliberaments.
4.- Defensa de l’ocupació pública.
4.1 Des del punt de vista social.
4.2 Des del punt de vista sindical.
4.3 Des del punt de Vista Jurídic.
5.- Formació.
6.- Adequació dels Estatuts de la Federació als Estatuts Confederals, si s’escau.
7. Elecció nou SP.
FETAP-CGT
http://fetap.cgt.es/
“Quin conveni de Catalunya ha estat anul·lat pel TSJC? El primer conveni col.lectiu de treball amb infants, joves, famílies i d’altres grups en situació de risc. Aquest conveni havia estat signat pels anys 2008 i 2009 entre l’Associació Empresarial de la Iniciativa Social de Catalunya (AEISC) i els sindicats Comissions Obreres (CCOO) i Unió General de Treballadors (UGT). La Asociación de Empresas de Servicios de Atención a la Persona (AESAP), organització patronal que és la més representativa del sector a Catalunya, va interposar un recurs per falta de legitimació de la patronal AEISC, signant del conveni, i per envair competències del primer conveni marc estatal. El TSJC ha donat la raó a l’AESAP i va anul·lar el conveni el passat 2 d’octubre.” Diari El Triangle (26/10/2009)
A mitjan mes d’octubre ens va arribar una notícia que, atès que afecta a milers de treballadors/as de tota Catalunya, vam pensar que anava (per fi) a obrir un debat ampli i veritablement democràtic sobre el nostre àmbit laboral. Res més lluny de la realitat; tan sols el setmanari El Triangle es va fer eco de la notícia, i en les webs dels signants del conveni (CCOO, UGT i la patronal AEISC) no es va fer ni tan sols un esment del fet. L’obscurantisme amb que es va portar a terme la “negociació” i la seva engegada van provocar un malestar i una incertesa que, després de la sentència anul·latòria, s’ha convertit en indignació i indefensió per a tots aquests treballadors/es. Amb aquest article pretenem contextualitzar la situació actual, explicar com i perquè s’ha arribat a ella i que opcions s’obren de cara al futur.
El 2 d’octubre de 2009 la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en la seva sentència Nº 14/2009 va declarar la “nul·litat d’aquest conveni com norma estatutària”, és a dir, com marc legal per a Catalunya (mantenint la seva vigència sols per a les empreses integrades en la patronal signant: AEISC). Aquesta sentència no és ferma, i cap recurs de cassació davant el Tribunal Suprem, pel que els efectes d’aquesta sentència queden supeditats a la confirmació de tots els seus termes per aquest tribunal. La demanda la va interposar AESAP, patronal majoritària tant a nivell estatal com de Catalunya, raó per la qual hauria d’haver estat present en la negociació del conveni. Els arguments de la jutgessa són contundents i “retraten” als signants:
* No es va tramitar la comunicació de la negociació a les parts legitimades. En ella havia de constar la representació de cadascuna d’elles, necessària per a saber si podien negociar en nom dels afectats pel conveni.
* El model de fulla estadística utilitzat era el de convenis d’empresa no de sector i no indicava el nombre d’empreses afectades (quina casualitat).
* De les 199 empreses que deia representar AEISC tan sols 82 d’elles ho feien en activitats relacionades amb el conveni, pel que dels entre 24 i 30 mil treballadors/es del sector a Catalunya, finalment solament representaven a 3800, quedant clar que la patronal majoritària era AESAP, com (curiosament) ja havien reconegut tant UGT com CCOO en l’any 2007 (així ho afirma la sentència).
Vist tot l’anterior se’ns han aclarit molts dubtes sobre el Conveni i la seva negociació. La negociació es va portar a terme a esquena dels treballadors/es (i de la patronal majoritària), ocultant-nos tant el seu desenvolupament com els termes que es tractaven. La patronal no va aportar les dades reals de la seva representativitat, i CCOO i UGT ho sabien, però haurien de tenir poderoses raons per a mirar per cap a l’altre costat, ja que és el que van fer. Ambdós sindicats, com representants dels treballadors no ens van informar en cap moment de la marxa de la negociació (cosa que si va fer la patronal amb els seus afiliats), al contrari, ens van ocultar qualsevol informació referent a això.
El resultat de tot això va ser un Conveni chapucero (tant en la seva redacció com en el seu contingut) imprecís (generant així multitud de conflictes laborals en les empreses) i regressiu en drets i condicions laborals. Un bon exemple d’això és el que succeeix en una empresa, on les persones contractades per aquest conveni pateixen unes condicions humiliants respecte als antics contractats: treballen 180 hores més a l’any, tenen 12 dies lliures menys i no cobren ni plus de festivitat ni de nocturnitat (entre 150 i 300€ menys al mes). Suposem que el fet que els negociadors d’UGT i CCOO no s’anessin a veure afectats pel resultat de les seves negociacions els va “relaxar” a l’hora de defensar unes condicions de treball dignes. Clar, que el fet que la Comissió paritària encarregada de resoldre els dubtes dels afectats pel Conveni, en la qual estaven presents dos representants de CCOO i un d’UGT, estigués situada en la seu de la patronal AEISC, dóna una idea de com s’ha fet tot.
Per a complicar més la cosa el Conveni en qüestió expira el 31 de desembre d’aquest any, pel que en principi ja es deuria haver “denunciat” per a iniciar la seva negociació. Si s’ha fet, sembla que la línia obscurantisme continua. D’altra banda, està clar que el més assenyat seria incloure a AESAP en aquesta negociació, amb el que evitarien futurs problemes legals. Quant a la transparència de la negociació i la representació real dels interessos dels treballadors/es afectats no sembla que ni UGT ni CCOO estiguin per la feina d’obrir un debat referent a això, pel que és improbable que acceptin cap veu en aquestes negociacions de ningú que no representi els seus interessos particulars com organització.
En aquestes circumstàncies l’única opció que ens queda com treballadors/es és la mobilització i la pressió sobre aquestes organitzacions que estan negociant en el nostre nom sense demanar-nos opinió, sense tenir en compte els nostres interessos i ocultant-nos tota la informació sobre el que s’està fent. Des de cada centre de treball, individual o col·lectivament, els treballadors i treballadores del sector hem d’exigir el nostre dret a ser escoltats i informats, som lliures per a opinar i que aquestes opinions estiguin representades en la negociació. No necessitem la tutela de ningú.
VIVIR DE PIE: LAS GUERRAS DE CIPRIANO MERA
Direcció: Valentí Figueres.
Gènere: Documental. Espanya, 2009.
Durada: 123 minuts.
El 4 de desembre s’estrenava a Madrid el documental sobre Cipriano Mera. Paleta, anarquista, llibertari i alt comandament de l’Exèrcit republicà durant la Guerra Civil, Cipriano Mera va tenir una existència lliurada a uns ideals, entre la justícia i la utopia. Una vida de cinema, de la qual el documental dóna una idea clara. Seguint els manuscrits de l’anarquista que es conserven, els responsables de la pel·lícula opten per donar-li veu a través de la interpretació en of d’un actor.
“Vivir de pie: lasguerra de Cipriano Mera”
