Ens en sortirem de construir un discurs on hi puguem viure totes i tots? Decididament, no. No si no canviem moltes de les actituds actuals que amb ni un bri d’elegància es passegen com a polls ressuscitats per les lletresde la parauleta anarquia.
Fracàs rotund disfressat d’acord plural, la cimera sobre el canvi climàtic de Copenhaguen ha evidenciat la impossibilitat d’enfrontar-se a la crisi climàtica sense plantejar un canvi de model econòmic.
Els rics no passen penúries ni en temps de crisis. En un any de recessió, com el que ara es tanca, les deu principals fortunes del país han elevat ja el seu patrimoni un 27%. Amos de grans companyies, que en la seva majoria cotitzen a l’Ibex 35, tenen 6.803 milions més en les seves participacions empresarials, més del que va costar la T4 de Barajas per la pujada de la borsa.
Després de perdre l’any 2007 entorn d’un 30% del seu patrimoni, va arribar 2008. Amb la fallida de Lehman Brothers i l’escàndol de Madoff (que va esquitxar al Banc Santander i als milionaris Alicia Koplowitz i l’indi Ram Bhavnani) i es va dur per davant més de 26.000 milions d’euros, entorn de la meitat de l’acumulat en les seves participacions en cotitzades. Amancio Ortega ha retirat 700 milions dels seus sicav sense haver de pagar al Fisco, fent valer la seva condició de mortal que està per sobre del bé i del mal (no parlem de semideus ni espectres, parlem de la burgesia).
Acords econòmics i geoestratègics marquen les bones relacions de la UE i l’Estat espanyol amb el Marroc. A canvi el regne alauita és una peça clau per al control migratori i la seguretat.
Les empreses estalvien 400 milions d’euros per les ajudes per a sostenir ocupació
En l’últim any, 450.000 persones han pogut conservar el seu lloc de treball gràcies a les subvencions del 50% en les cotitzacions socials en els expedients de suspensió. És una paradoxa dels temps de recessió, però és veritat: sostenir els llocs de treball, que amb les seves cotitzacions financen la Seguretat Social, costa molt diners a l’Estat, a través dels Serveis Públics d’Ocupació.
Així ho ratifica el primer balanç sobre les bonificacions en les cotitzacions socials que reben les empreses per mantenir el lloc de treball a les persones incloses en expedients de suspensió d’ocupació. Aquesta mesura està inclosa en la llei de manteniment i foment de l’ocupació i protecció de l’atur que acaba d’aprovar el Parlament, i que, en principi, va ser el Reial decret Llei de 6 de març. El Govern va aprovar llavors aquesta norma amb caràcter d’urgència per a intentar plantar cara a l’efecte de la recessió en el marcat de treball.
Des d’octubre de 2008 fins a setembre de 2009, les empreses havien estalviat 400 milions d’euros en les subvencions en les cotitzacions socials de 450.000 treballadors afectats per aquest tipus d’expedients, segons les últimes dades del Ministeri de Treball i Immigració. El càlcul està realitzat tenint en compte la subvenció diària de 8,68 euros per treballador a partir del salari mig; el nombre de dies de la suspensió i la xifra de treballadors afectats.
El balanç està fet des d’octubre de 2008 perquè la norma té aquest caràcter retroactiu i estén els seus efectes fins als expedients de suspensió d’ocupació que es facin fins al 31 de desembre de 2010, independentment de la possibilitat que el Govern pugui habilitar nous terminis, si així ho requereix la situació de l’economia i de l’ocupació. Clar que, a canvi de rebre aquesta ajuda per treballador en suspensió d’ocupació, les empreses han de complir una condició: mantenir en plantilla al treballador afectat, almenys un any després de l’expedient de suspensió.
Precisament, les empreses implicades en aquests expedients van tenir un esglai durant la tramitació parlamentària de la norma. En el primer pas del projecte pel congrés dels Diputats, Izquierda Unida va aconseguir incloure una esmena que ampliava el compromís obligatori de les empreses a mantenir al treballador en plantilla després de l’expedient de suspensió. El període passava d’un a dos anys, el que contradeia moltes decisions preses per les companyies, d’acord amb els seus comitès d’empresa i, en conseqüència, podia produir directament una onada d’acomiadaments directes, davant la incertesa de la situació econòmica.
Feliçment per a les companyies, el Senat va reconsiderar l’esmena i va tornar a retallar a un any el període obligatori de mantenir en plantilla al treballador afectat per la suspensió d’ocupació. Donat el volum de l’estalvi de 400 milions d’euros produït en les empreses per les subvencions de cotitzacions, la rectificació del Parlament va ser extraordinàriament important. Les empreses que incompleixin aquesta condició estan obligades a retornar les ajudes. Fins i tot, durant la negociació del paquet de mesures d’ajuda a l’ocupació i de protecció de l’atur, la patronal va intentar que les subvencions arribin al 100% de les cotitzacions socials per contingències comunes, però el Govern i els sindicats es van negar. Precisament, el Govern s’ha compromès amb la patronal CEOE i amb els sindicats CCOO i UGT a estudiar, a partir de gener, una modificació d’aquesta reforma per a intentar estendre-la en el teixit de l’economia, seguint l’exemple industrial d’Alemanya.
700 milions en despesa fiscal en l’acomiadament col·lectiu
La mateixa llei de foment i manteniment de l’ocupació i protecció de l’atur ha introduït una modificació molt important en la fiscalitat de l’acomiadament col·lectiu en els expedients de regulació d’ocupació. Totes les extincions de contracte produïdes en aquestes condicions des del passat 6 de març tindran una exempció fiscal en la quantia de la indemnització fins als 45 dies per any de treball. D’aquesta manera, l’acomiadament col·lectiu queda equiparat fiscalment al de caràcter improcedent, que no tributa fins als 45 dies per any de servei en l’empresa.
Fins ara, la indemnització en l’acomiadament col·lectiu per causes econòmiques, tecnològiques, organitzatives i de producció tenia una exempció fiscal equivalent a vint dies per any de treball, però sengles esmenes de CIU i del PP van modificar aquesta situació en la tramitació de la llei en el Congrés. El Govern va aconseguir que la reforma entrés en vigor a partir dels expedients de regulació d’ocupació produïts a parir del passat 7 de març, que va ser quan va entrar en vigor el Reial Decret, que després es convertiria en llei. En tot cas, el cost de la reforma per a les arques d’Hisenda en 2009 és de 695 milions d’euros. El Govern ha fet aquest càlcul tenint en compte un perfil de treballador amb un salari mig de 22.000 euros anuals, amb 12 mensualitats, i un mínim de deu anys en l’empresa abans de l’Expedient de Regulació d’Ocupació.
Extret de Kaos en la Red: www.kaosenlared.net/noticia/gobierno-regala-empresas-400-millones-euros-bonificaciones-seguridad-s
El dijous 14 de Gener del 2010, a les 20:00h. tindrà lloc la projecció del documental: VIVIR DE PIE, LAS GUERRAS DE CIPRIANO MERA, a la Sala d’Actes del Centre de Lectura (c/Major 15, Reus).
VIVIR DE PIE: LAS GUERRAS DE CIPRIANO MERA
Direcció: Valentí Figueres.
Gènere: Documental. Espanya, 2009.
Durada: 123 minuts.
Ha sortit l’últim número d’Illacrua, “18 anys, 18 reptes”, un monogràfic que repassa els principals temes que la revista ha tractat durant la seva trajectòria, il·lustrat amb algunes de les portades més significatives.
Adjuntem el power point sobre Organització i funcionament dels COMICIS de la CGT (Plens, Conferències i Congressos), un material que va servir de base per al Curs de formació sindical sobre el tema impartit pel company Pepe Berlanga, curs que va tenir lloc a Barcelona el 12 de novembre de 2009 organitzat per l’Àrea de Formació de la CGT de Catalunya.
Attached documents
Agències. Desembre 2009
El 88% dels acomiadaments registrats en el segon trimestre de l’any 2009 van ser exprés, emparats per la fórmula engegada el 2002 pel PP. Des del maig d’aquest any, són més els treballadors que perceben la prestació per atur a causa de cessament per acomiadament que no pas per acabament de contracte.
Un total de 685.762 treballadors van ser acomiadats a l’Estat espanyol durant el segon trimestre del 2009, un 72% més que en el mateix període de l’any anterior i un 6,4% més que en el primer trimestre. Dels treballadors que cobren la prestació contributiva per desocupació, 601.914 havien deixat la feina com a conseqüència d’un acomiadament exprés, que permet a l’empresa extingir la relació laboral reconeixent que no hi ha cap causa procedent a canvi del pagament, en les 48 hores següents, d’una indemnització per acomiadament improcedent. D’aquesta manera, l’empresari evita el procés de mediació o conciliació i no ha de pagar els salaris de tramitació. Des dels sindicats es demana l’eliminació d’aquesta figura i que el treballador pugui optar a la readmissió si l’acomiadament ésimprocedent.
Com cada any, la Plataforma Pedro Álvarez va organitzar els actes d’homenatge a aquest jove assassinat fa 17 anys a l’Hospitalet de Llobregat per un policia.
El 15 de desembre es va portar a terme a Barcelona una concentració-manifestació des de plaça Universitat. Prèviament, a les 11 h., va tenir lloc l’ofrena floral al lloc de l’assassinat, a l’Av. Catalunya de l’Hospitalet.
Salut companys!
Des d’aquesta setmana ja tenim per a distribuir l’Agenda Llibertària
2010. Amb aquest ja van dos anys que el Centre d’Estudis Josep Ester
Borràs i l’Ateneu Columna Terra i Llibertat de Berga (Barcelona) editem
l’agenda després que l’Ateneu Llibertari d’Igualada ens passésel relleu.
La imatge no és massa coneguda perquè només la veu qui treballa dins de les aules d’escoles i instituts d’aquest país, però en aquests àmbits ja s’ha fet habitual. Una colla de nens i de nenes miren des de les seves corresponents taules una agent dels Mossos d’Esquadra que amb una mà recolzada a la pistola i una altra recolzada a la porra, com si fos una autèntica ‘cow boy’, els explica “els perills d’Internet” o qualsevol altre dels tallers que el cos policial ofereix gratuïtament als centres educatius de les quatre províncies. N’hi ha per remenar i triar, inclòs un per als centres de Primària en què, per tal de familiaritzar els nens i les nenes amb la policia, se’ls posen manilles i se’ls ensenyen els diversos models de porres que els agents utilitzen contra “els dolents” que s’ho mereixen. Per emmanillar algun nen o nena, l’agent pregunta prèviament “qui és el més dolent de la classe?” i els alumnes responen i assenyalen la víctima de la demostració.
D’anècdotes viscudes i explicades pel professorat i per mestres que els han tingut a l’aula n’hi ha tantes com “classes” fan els uniformats, un fotimer. Per què fan la seva xerrada armats? Doncs, segons la Conselleria d’Interior, perquè la porra, que anomenen defensa, i la pistola, que anomenen pistola, formen part de l’uniforme i no se’n poden separar. Els qui us en rèieu de les ximpleries i els absurds que la disciplina militar aplicava a la vida dels joves que feien la “mili” ja us en podeu riure de les ximpleries i absurds de la disciplina policial que anomena “part de l’uniforme” les armes que utilitzen els agents. Una porra és una porra i una pistola una pistola. Ni una ni altra són cap uniforme ni part d’aquest.
Des que fa dos segles es van constituir les internacionals sempre van ser “obreres” perquè van tenir com a eix la lluita per l’emancipació dels treballadors. Des de llavors fins ara, es van assajar diferents fórmules polítiques per aconseguir aquest objectiu, fórmules que en el seu desplegament comportaven per si mateix mateixes la llavor del cisma i la divisió de la Internacional. Des d’aquella Primera Internacional de 1871 fins a la cogestió capitalista de la socialdemocràcia aquest avenc no ha fet sinó engegantir. Ara, la societat del segle XXI té poc que veure amb les prioritats d’aquest imago mundi que va justificar aquella fraternitat militant. S’ha passat de l’economia de l’escassetat a la del consum i la sobreproducció, de la fabril a la del coneixement, i ja sabem que els experiments de socialisme autoritari d’Estat, soviètic i xinès, han esdevingut en més del mateix però amb ànsies renovades capitalistes.
Els treballadors acomiadats d’ICMA tenen el judici el dimarts 22 de desembre, en el Jutjat social de TERRASSA nº 1.
ATENCIÓ COMPANYS I COMPANYES !! A les 10:45 ens concentrarem en els jutjats de Terrassa, Rambla Pare Alegre 112, en solidaritat amb els companys que porten diversos mesos protestant a les portes de l’empresa contra el seu acomiadament.
No hi faltis, aquests companys es mereixen la calor i suport de totes i tots nosaltres.
QUE EL NOSTRE SILENCI NO SIGUI CÒMPLICE DE LA SEVA BARBÀRIE, ALÇA LA VEU CONTRA LA REPRESSIÓ LABORAL I SINDICAL.
CGT Rubí
http://cgtrubi.blogspot.es/
Abans d’acomiadar l’any membres de la Xarxa pel Decreixement dels diversos territoris dels Països Catalans es varen reunir per valorar les «Trobades per la Cooperació Local: podem decréixer per viure com volem» realitzades en diverses localitats els dies 17 i 18 d’octubre de 2009. La reunió va tenir lloc a l’Ateneu Alomà de Tarragona i hi van assistir una vintena de persones, com a membres dels grups de Barcelona, Vallès, Osona, Ponent, Vegueria Penedès, Girona, Pallars-Ribagorça, València i Camp de Tarragona, les quals van coincidir a afirmar que la participació havia estat molt positiva, en alguns llocs més que en d’altres, però que en general les Trobades decreixentistes havien estat un èxit.
El 16 de desembre una seixentena d’aturats de l’Assemblea de Treballadores i Treballadors en Atur de Barcelona, conjuntament amb l’Assemblea d’Aturats del Maresme, sindicalistes de l’esquerra sindical i de cases okupades, van ocupar la Borsa de Barcelona amb el lema PROU DINERS PELS BANCS. TREBALL O PRESTACIÓ!
Dimecres dia 16 de desembre, des de la CGT-Balears i la Federació Local de CGT Barcelona, hem dut a terme una acció sindical conjunta, davant les instal·lacions de l’empresa de gelats KALISE MENORQUINA. L’acte ha consistit en concentracions simultànies a Santa Perpètua de la Mogoda (Barcelona), Palma (Mallorca) i Alaior (Menorca). Adjuntam fotos dels tres actes.
– La Coordinadora Estatal d’Associacions Solidàries amb el Sàhara, CEAS-SÀHARA, vol mostrar la seva alegria i admiració per Aminetu Haidar, que gràcies a la seva tenacitat, determinació i dignitat, ha assolit vèncer la injustícia a la qual estava sent sotmesa per part dels Governs d’Espanya i el Regne del Marroc.
– CEAS-SÀHARA vol mostrar la seva infinita gratitud i reconeixement a tot el moviment solidari amb el Poble Saharaui, que ha ocupat un paper fonamental en la consecució dels objectius d’Aminetu i mostrat una vegada més la seva capacitat de mobilització i el seu sacrifici en suport a la justa causa d’Aminetu i del Poble Saharaui. De la mateixa manera, emplacem a la societat civil espanyola a continuar treballant pel reconeixement del dret d’autodeterminació del Sàhara Occidental.
– També volem agrair especialment l’últim esforç, sense precedents, que centenars de col·lectius, partits polítics, organitzacions socials i sindicats havien fet en els últims dies per a convocar una gran manifestació en els carrers de la capital de l’Estat. Mai abans, s’havia donat la coincidència unitària de col·lectius tan diversos, amb les seves diferències i plantejaments, partits, sindicats, artistes, moviments socials i organitzacions diverses, per una finalitat concreta com aquest: “Pel retorn al Sàhara d’Aminetu Haidar”.
– Així mateix, no volem deixar en segon pla les importants resolucions, tant del Parlament espanyol com l’intent del Parlament Europeu, que reconeixen el dret a l’autodeterminació del poble saharaui, que és inalienable i l’única via per a resoldre un conflicte que dura ja 34 anys. Des de CEAS-Sàhara els animem a complir amb aquest compromís en tots els fòrums internacionals.
– No obstant això, la lluita d’Aminetu Haidar i del Poble Saharaui continua. Aquests últims 33 dies de vaga de fam d’Aminetu Haidar han tornat a portar a la palestra l’existència d’un conflicte no resolt, -personificat en una dona heroica, encara que ho sofreix tot un poble-, i que pertoca de manera directa al poble espanyol i als seus dirigents.
– La pròxima Presidència espanyola de la Unió Europea en el primer semestre de 2010, ha de suposar el primer i definitiu pas en la solució justa, duradora i d’acord amb la legalitat internacional que condueixi a l’autodeterminació i posterior independència del Poble Saharaui, i posi fi al procés de descolonització inacabat, coincidint amb el període 2001-2010 Segon Decenni Internacional per a l’Eliminació del Colonialisme.
Semblança d’Aminetu Haidar
Aminetu Haidar, saharaui, 42 anys, dos fills. 33 dies de vaga de fam, sense menjar, sense drets, sense llibertat, sense justícia. 34 anys d’ocupació il·legal i militar del Sàhara Occidental. 34 anys de vaga de pàtria, de mentides. 34 anys de vaga d’Espanya, d’Europa, de la Comunitat Internacional.
Als vint anys va ser desapareguda amb la intenció de doblegar un esperit nascut per a la lluita, per a la llibertat, per a defensar el dret a l’autodeterminació de les persones, l’autodeterminació dels pobles. Va ser forjada a cop de tortura, de impietat, forjada a ferro.
És una d’aquestes persones que es donen rarament en la humanitat, de les que mantenen fermament els seus principis. Mentre el seu cos s’ha anat consumint, els seus ideals de dona lliure s’han nodrit amb la calor del seu poble, de la seva Veritat amb majúscules, que manca d’interès personal, que parla explicant i comprenent.
La seva feina, que internacionalment ha tingut veu a través dels múltiples guardons rebuts, avui ha pres una entitat que transcendeix als premis, als governs canviants i efímers, i interessos econòmics inconfesables.
AMINETU S’HA CONVERTIT EN UN SÍMBOL UNIVERSAL DE LA LLUITA DELS ÉSSERS HUMANS PER LA SEVA DIGNITAT.
Ella està sofrint perquè el poble saharaui recuperi la seva llibertat, perquè la població saharaui refugiada a Tinduf pugui tornar a la seva terra i perquè la comunitat saharaui, que viu en els territoris ocupats, es vegi lliure de la violència, empresonaments i tortures a les quals els sotmeten les forces d’ocupació marroquines.
Aminetu ha estat víctima de la cooperació necessària de dos estats, però no han pogut trencar la seva voluntat, ni la seva dignitat. Dignitat oferta al seu Poble i al món sencer perquè puguem preservar l’esperança de llibertat i justícia.
Aminetu ha tornat a El Aaiún, amb els seus fills, la seva família, el seu poble, espeem que amb totes les garanties. El seu únic delicte ha estat arriscar la seva vida en defensa dels drets humans, que són el veritable reflex de les més altes aspiracions de la humanitat. Són el millor del ser humà. També Aminetu ho és.
Madrid, 17 de desembre de 2009.
CEAS-Sáhara
Que caiguin els murs de la Llei d’Estrangeria
Com ja sabeu, recentment es va aprovar la reforma de la llei d’estrangeria, la qual cosa implica un greu retrocés en matèria de drets humans i així es continuarà col·locant en situació d’exclusió social a dones, homes i nens en funció de la seva procedència.
Des de la Federació Local de Barcelona de la CGT hem preparat per al dimecres 16 de Desembre una Concentració en solidaritat amb el company i delegat de CGT a Kalise-Menorquina de les Illes Balears Diego Moyà Bonnin, acomiadat recentment per l’empresa.
CONCENTRACIÒ EN SOLIDARITAT CONTRA L’ACOMIADAMENT DEL COMPANY I DELEGAT DE CGT A KALISE-MENORQUINA DIEGO MOYÀ BONNIN
Davant l’acomiadament del nostre Company i Delegat, des de la Federació Local de Barcelona sol·licitem la vostra col·laboració per a fer saber a aquesta Empresa que un atac d’aquest calibre, a un Company, no pot quedar sense resposta.
Per a això hem preparat una Concentració davant la seva seu a Catalunya per a fer-li arribar la nostra repulsa davant aquests fets, així com la nostra Solidaritat a l’afectat.
CONCENTRACIÓ 16 DESEMBRE A LES 11.30 HORES Grup KALISE-MENORQUINA, SA C/ Mar Mediterrani, nº 23, Polígon Industrial La Torre del Rector, 08130 Santa Perpètua de la Mogoda (Barcelona)
SORTIDA AUTOCAR A LES 10.00 HORES DES DE LA PLAÇA RAMON BERENGUER.
PUNT DE TROBADA LOCAL SINDICAL A LES 09.30.00 HORES
Podeu reservar la plaça en l’autocar en les llistes disponiblesen la recepció o trucant al 93-310 33 62.
Amb motiu del 25è aniversari de la CGT, el Secretariat Permanent de la CGT i la Fundació Salvador Seguí han elaborat una exposició sobre el tema i un catàleg-revista que s’ha encartat dins el Rojo y Negro de desembre, en el qual hi surten tots els panells de l’exposició i els textos que inclouen.
Us podeu descarregar el catàleg anant al web:
www.rojoynegro.info/2004/IMG/pdf/Catalogo_expo_25.pdf
La introducció del catàleg és tota una declaració d’intencions del que volem ser:
Aniversari pot tenir relacions il·lícites amb revisió i autocontemplació; també amb nostàlgia, memòries heroiques i derrotes tingudes a orgull. Es tracta, en aquest cas, que no succeeixi així i que la celebració d’aquests 25 anys d’esforç col·lectiu en l’impuls del llibertari, d’una societat autogestionaria i antiautoritaria, d’un projecte de convivència en llibertat, més enllà del poder i de l’estat, sigui lloc de cita per a la reflexió i la síntesi i, sobretot, punt d’inflexió sobre l’immediat futur, sens dubte crític i conflictiu, tant des de la perspectiva de la lluita obrera, com per als moviments alternatius, i que en fronts diversos i dispersos (des de la insubmissió a la precarietat, des de la pau sense apel·latius a la passió revolucionària sense excuses), intenten, intenten i intenten…
Quedi clar que existeixen les arrels, les tradicions, els fets històrics i les militàncies dintre de CGT. Quedi clar així mateix que la contribució de l’anarcosindicalisme a la lluita obrera i revolucionària en aquestes terres, ha estat fonamental i decisiva… però nosaltres, la Confederació General del Treball (i implícitament de l’atur), també pensem, mirant cap a enrere que en aquest “segle i escaig” que acumulem sobre les nostres esquenes, s’han produït massa disquisicions inútils sobre la legitimitat d’una o altra proposta organitzativa, massa historicisme en algunes ocasions i massa desarrelament en unes altres, massa mirades pel clatell (per no dir altra cosa) i, en alguns dolorosos moments plantejaments massa obsolets davant problemes d’immediatesa exigent.
Per això, reconeixent la nostra vinculació amb la tradició anarcosindicalista ibèrica (centenària, memorable i en alguns casos contradictòria), hem d’afrontar les qüestions evidents: l’enfortiment de l’estat autoritari, neoliberal i informàtic; la retallada progressiva de les llibertats encara que aquestes fossin formals; la nova cultura lligada a la productivitat, des de l’economia “submarina” al problema estructural d’un atur que augmenta i es fa jove; l’imperi del consum a escala planetària; el reflux de la lluita obrera i el “curiós pactisme” per a salvar la “curiosa crisi” amb un no menys “curiós descens” de “dignitats” sindicals; el control asfixiant de la vida quotidiana, el xantatge permanent que suposa l’amenaça nuclear, la bel·ligerància competitiva dels estats… l’intent de destrucció, en fi, de qualsevol esperança material d’alternativa per a centenars de generacions successives, etc.
Afrontem les qüestions evidents i altres que no ho són tant amb nous mètodes operatius, amb noves formes de contestació i de lluita, amb plantejaments originals, aprofundint en el participatiu i en l’autogestió, en la nostra capacitat de condicionar i modificar les diferents realitats, en el rebuig de les jerarquies i dels líders, en el suport a tot moviment que, sense plantejar-se coincidències fins que la mort ens separi, assenyala i mobilitza respecte a objectius concrets que també són nostres, assumint les nostres presències juntament amb els moviments alternatius, canalitzant el potencial de resistència que es mou en els marges del sistema.
I aquesta lluita, podrà ser senyal d’autosacrifici militant al vell i respectable ús, però també ha de ser gratificació personal, joc i excés festiu. Així la maduresa d’aquest 25 aniversari, ha de ser-lo des d’una perspectiva jove. Continuïtat i ruptura. La CGT no solament existeix en la història, no solament encarna una tradició i respon a una utopia, sinó que vivència aquí i ara la seva possibilitat.
Aquest “catàleg” amb l’anonimat necessari per a completar qualsevol obra col·lectiva, és una invitació sense firma ni data al natalici de la CGT. Seguim creixent, seguim reunint forces, seguim obrint la bretxa contra el poder. Celebrem-lo. Engrandim-la.
Salut i felicitat
La Coordinadora d’Informàtica de CGT és una iniciativa que pretén activar el sindicalisme en un sector com el de les TIC (“Tecnologies de la Informació i la Comunicació”), on les empreses del sector són, en realitat, ETT (empreses de treball temporal) tot just maquillades, sota el suposat atractiu i prestigi del treball informàtic.
La manifestació s’ha celebrat aquest dissabte 12 de Desembre a les 17h. sortint de plaça Universitat i acabant a plaça Sant Jaume a les 18.30h. En la manifestació han participat uns 300 treballadors/es de Ficosa. Al finalitzar la manifestació s’ha llegit el següent comunicat:
“Els treballadors i treballadores de FICOSA estem farts del tracte rebut per part de l’empresa en aquests últims anys on hi ha hagut contínues perdudes de llocs de treball, reajustaments organitzatius a la part de l’empresa, ERO i durant aquest últim any retards consecutius en els pagaments als treballadors, pagaments que cada vegada es van distanciant més en el temps.
Aquesta situació està erosionant greument l’economia dels treballadors i els seus drets com persones i treballadors ja que la suma d’aquests fets deixen en difícil situació a milers de famílies. Davant la resposta insuficient que l’empresa ha transmès als treballadors i els seus representants per a solucionar aquesta situació, els treballadors de FICOTRIAD han decidit sortir al carrer en mobilització per aquesta greu situació viscuda.
També volem denunciar la permissivitat d’Inspecció de Treball, ja que s’han denunciat cada mes el retard de les nomines i àdhuc tenint resolucions totalment favorables als treballadors nosaltres seguim sense cobrar i la inspecció sense actuar”.
Vídeos de la manifestació:
http://www.youtube.com/watch?v=ukYmswRpp-o&feature=player_embedded
http://www.youtube.com/watch?v=GLsDxaXgdn4&feature=player_embedded
CGT Sabadell
http://cgtsabadell.blogspot.com/
En relació amb Ficosa, comentar que en les eleccions sindicals realitzades recentment a Ficotriad, empresa del grup Ficosa, la CGT ha sigut el sindicat majoritari amb un molt bon resultat, fruit de la feina sindical que s’està fent:
Vots: UGT 19 vots, USO 19 vots, CCOO 24 vots, CGT 92 vots
Delegats: UGT 1 delegat, USO 1 delegat, CCOO 1 delegat, CGT 5 delegats.
El procés de colonització del Nord d’Àfrica va suposar una intervenció violenta i externa en el desenvolupament d’aquestes societats, introduint el sistema capitalista basat en l’explotació del treball assalariat i construint aparells estatals al servei de la seva dominació. És el colonialisme qui estableix i traça les fronteres entre les societats, és ell també qui imposa per la força un altre procés de desenvolupament històric, que els és estrany, destruint cultures, transformant-les, incorporant-les a l’ordre internacional establert.
La creació d’aparells estatals que intenten dominar societats que fins a aquest moment havien existit sense estat, sense cap autoritat externa que els sotmetés, amb la seva pròpia organització social autogestionada, és un factor clau per a entendre com la lluita d’alliberament nacional no ha suposat cap alliberament, sinó la presa de poder d’aquest aparell estatal colonial per les elits nacionals que s’han integrat en el sistema dominant a nivell mundial amb una relació de dependència estructural. És en aquest marc, on cal entendre algunes característiques del sindicalisme en el Nord d’Àfrica que anem a assenyalar.
El Sindicalisme i el Moviment d’Alliberament Nacional
En primer lloc, el sindicalisme sorgeix dintre del moviment d’alliberament nacional, però al mateix temps, com model importat de la metròpoli. La prioritat és la independència nacional, la lluita contra el colonialisme, el moviment sindical ha d’estar al servei d’aquesta lluita. Aquesta concepció impedeix l’existència d’un sindicalisme autònom que prengui com punt de partida els interessos dels treballadors, i no els de la nació.
El resultat d’aquesta concepció, especialment en els països que ha estat el moviment d’alliberament nacional qui ha pres el poder després de la “independència”, ha estat la inclusió directa del sindicalisme dintre de l’aparell estatal, amb forta repressió de qualsevol dissidència dintre del sindicat i la seva vinculació a l’elit en el poder (sigui a l’exèrcit, al partit en el poder o a ambdós), àdhuc amb moments concrets d’enfrontament, ja per pressió dels treballadors, ja per lluites internes de poder. Aquest model de sindicat únic com part de l’aparell estatal dominant està representat per la UGTA a Algèria, la UGTT a Tunísia i la EDUF a Egipte.
En el Marroc pren unes característiques diferents degut al fet que els moviments d’alliberament nacional no arriben al poder després de la independència. És el rei-sultà, el Makhzen, que havia acceptat i pactat la dominació colonial qui assumeix el procés “d’independència” nacional, desplaçant al MLN, mitjançant la compra o la repressió, el pal o la pastanaga. Això provoca que el sindicat únic, que participa en la lluita d’alliberament, la UMT, es vagi fragmentant, primer amb la creació de la CDT per part de la USFP (socialistes) i posteriorment amb la creació de múltiples sindicats, impulsats per partits polítics o per sindicalistes professionals, fins a la xifra de més de 20 sindicats i uns 5 o 6 amb major representativitat.
Fortes lluites obreres
Una segona característica important és l’existència de forts moviments de lluita i resistència obrera. La falta de drets sindicals, l’explotació salvatge, els continus abusos, el tracte inhumà…, han provocat forts moviments vaguístics, generalment espontanis, tant en l’última part del segle XX com en aquesta primera dècada del XXI. Les vagues de 25.000 treballadors/es del tèxtil a Egipte, les lluites dels miners de Jerada, Jbel Awan i ara Kheroubga al Marroc, la revolta de l’any passat en la conca minera de Gafsa a Tunísia, etc., mostren l’existència d’un moviment obrer que, a pesar de la repressió i de la falta d’un sindicat nacional que els defensi, està viu i amb capacitat de créixer i estendre’s
La defensa dels drets dels treballadors no és enlloc una tasca fàcil. Però a Algèria més que en altres llocs, ser sindicalista és avui un combat en tot moment. Les disposicions de l’estat d’excepció en vigor des del cop d’estat de gener de 1992 i la interrupció de les eleccions legislatives compliquen molt seriosament l’acció diària dels autèntics sindicalistes membres dels diferents “sindicats autònoms” de la funció pública. Aquests van aparèixer a principis dels anys noranta – aprofitant una breu obertura democràtica – per a defensar els interessos dels funcionaris, paper que ja no garantia des de feia molt temps l’únic sindicat UGTA (Unió General dels Treballadors Algerians), convertit des de 1963 en un simple mecanisme del règim.
Ser sindicalista a Algèria
A l’Algèria dels anys 2000, animar un sindicat autònom, consisteix tant a defensar als treballadors com a esquivar les maniobres incessants de desestabilització, d’infiltració i de corrupció del poder – que els tolera sense reconèixer-los oficialment. Les organitzacions sindicals independents, al rebutjar tota submissió que no sigui als seus afiliats, són l’objectiu principal de l’acció dels serveis de la policia política de l’exèrcit, el DRS. (Departament de Informació i Seguretat, antiga Seguretat militar).
Vinguts a cobrir l’absència total de representació dels treballadors, els sindicats autònoms són des de la seva creació l’objectiu permanent d’accions d’intimidació, de divisió de les seves files i corrupció dels seus dirigents, amb l’objectiu d’eliminar tota forma d’expressió reivindicativa. En efecte, el manteniment de l’ordre polític passa per la desactivació de tots els conflictes i el vassallatge de tots els que pretenen plantejar-se com interlocutors responsables. El plantejament és constant a partir dels primers dies de la independència.
És significatiu referent a això observar que el primer congrés de la UGTA, al gener de 1963, va ser la primera víctima d’aquesta estratègia de submissió regulada de tots els protagonistes socials. Es va detindre als delegats al congrés per a permetre a individus que depenien dels aparells de la seguretat mantenir el congrés en el seu lloc i “triar” una Direcció escollida pel poder. Cap estructura ha d’existir fora de les que estan al servei del règim. Com va ocórrer després de la independència, l’eliminació del camp social de tota organització autònoma en relació amb poder real, és a dir, els caps del DRS, és la preocupació constant dels dirigents algerians des del final del breu període d’obertura democràtica entre novembre de 1988 i juny de 1991. El sistema polític algerià, després d’una façana institucional destinada al consum extern, és una dictadura que té com palanques exclusives els ingressos petrolífers i un aparell repressiu omnipresent
Una dictadura encoberta
Aquesta dictadura militar-policial es camufla darrere d’institucions que, des de la justícia al Parlament passant pel president de la República, tenen una existència formal però que no són enlloc ni en cap moment quadres d’autoritat efectiva ni centres de regulació política. Aquestes institucions sense substància, animades malament que bé per un personal cooptat, no són en definitiva més que les corretges de transmissió de les directives que emanen del grup efectivament dirigent.
Sortides d’eleccions fraudulentes curosament posades en escena, les institucions podrides no deuen la seva existència més que a la necessitat d’ajustar-se al model que tranquil·litza als Occidentals, principals socis estrangers, preocupats per un mínim de formalisme. De fet, la gestió del país està entre les mans d’un grup d’individus en el cim dels aparells de la seguretat, que no apareixen sobre l’escena política oficial i no rendeixen comptes a ningú.
Aquesta dictadura “vergonyosa” no pot tolerar, per a perpetuar-se, el menor conflicte organitzat. La perpetuïtat d’aquest ordre es basa doncs en un control social puntillós, prohibint l’aparició de tota expressió lliure i tota organització susceptible de posar-lo en qüestió.
Els sindicats autònoms davant la repressió
Avui, en un país que es vanagloria de la seva salut financera, exclusivament deguda als ingressos petrolífers, la meitat de la població viu per sota del llindar de la pobresa. Els negocis de les clienteles del règim i la corrupció al més alt nivell de les jerarquies de poder són facilitades per la debilitat de les estructures de l’Estat i el desordre mantingut pels mateixos que dirigeixen l’aparell repressiu.
L’ajustament estructural i la pressió sobre els salaris han copejat com un fuet als funcionaris de tots els sectors i als treballadors en general. L’educació i la salut han pagat, en particular, a un fort preu la teràpia a curt termini i globalment ineficaç del FMI. Aquesta reculada social és avui solament combatuda pels sindicats autònoms.
La UGTA, antiga organització de masses del partit únic, sotmesa a un règim pretorià a partir dels primers dies de la independència per la policia política, no és més que un instrument, completament desacreditat, de control social. Privada de tota representativitat, dirigida per homes notòriament implicats en escàndols financers, la vella central és l’ombra espectral del sindicat fundat el 24 de febrer de 1956 per Aïssat Idir. La UGTA, únic sindicat del món que ha aprovat un programa d’ajustament estructural del FMI, no és més que una sigla convenient convocada pel govern per a figurar la il·lusòria “adhesió de les classes treballadores” a les gesticulacions d’una “Algèria Potemkin” que oculta cada vegada més difícilment la realitat de la dictadura. Les seccions combatives que subsisteixen encara són laminades per les coces de la direcció nacional de la UGTA, que les afebleixen privant-les de la protecció sindical i els oferixen com víctimes expiatòries a l’administració.
Els sindicats autònoms són avui les úniques organitzacions que defensen als treballadors i les úniques que escapen a la influència de la policia política. Els moviments socials en la funció pública han demostrat la capacitat de mobilització dels sindicats lliures i mostrat els límits de la capacitat d’intimidació de la policia política. Detencions arbitràries, detencions preventives il·legals de militants sindicals alternen amb els tancaments de locals, totes les formes de fustigació i assetjament.
