Tota societat que s’organitzi segons la capacitat de poder dels seus integrants està abocada a la dominació d’uns vers els altres. Per definició, tota dominació és sinònim d’injustícia, opressió i vulneració no només dels drets humans reconeguts, sino també d’aquells no recollits en cap paper com el dret a una vida lliure.

En un context social de dominació capitalista i patriarcal podríem parlar, en tot cas, de graus en la vulneració dels drets humans i no del respecte o no d’aquests. Si el capitalisme és opressió, si l’existència de classes socials és l’arquitectura de la dominació, el món del treball es troba a l’ull de l’huracà, a la línia de fractura de la lluita de classes. És a la feina quan els conceptes es tornen en persones de carn i ossos que ordenen i sotmeten altres persones quotidianament, és a la feina on la llibertat dels poderosos per a explotar els oprimits afavoreix un cercle pervers on l’increment d’explotació incrementa alhora els seus beneficis, és a dir, som davant una dinàmica de retroalimentació que engrandeix el seu poder i el fa més fort i injust.

En aquesta espiral esclavista l’únic mur de contenció és la resposta dels oprimits, tradicionalment organitzada en el sindicalisme no col·laboracionista amb el sistema. Per diverses raons, aquesta relació de poder-contrapoder a nivell mundial s’ha desequilibrat fortament a favor dels que manen, del turbocapitalisme, en favor de la desregulació i ultracompetitivitat de la mà d’obra a escenaris globals on els llocs de treball són cada cop més escassos i precaris.