Per que si no resultés una realitat tan dramàtica per a tanta gent, caldria riure davant tan bast sainet.
Primer acte.
Insignes propietaris nord-americans de la indústria dels hidrocarburs, al costat dels principals dirigents polítics de La Potència i els seus principals aliats, durant alguna cimera, o en converses de veste’n i vine en fosques ambaixades d’EEUU, hagueren de considerar en el seu moment el bonic que seria que les protestes a favor de la democràcia succeïdes en el món àrab es donessin també a Líbia. Allí, haver-ni n’hi havia, però en evident menor magnitud que en altres països com Egipte, Tunísia o Báhrein. De menor magnitud i també amb pinta de tenir menor projecció i possibilitats d’èxit. No obstant això els serveis d’intel·ligència nord-americans sempre tenen els seus “recursos” per a llençar llenya al foc i alimentar molt o poc els “vents de la llibertat”, sobretot en llocs de tanta riquesa petrolífera i gasística no controlada pels colossos empresarials nord-americans.
Segon acte.
Sembra que et sembra anhels de llibertat i canvi, “algú” va assolir posar d’acord en la necessitat d’acabar amb la sinistra i terrible dictadura de Gaddafi a una part significativa de la pròpia governació de l’estat libi. Perquè com vostès potser sàpiguen, encara que no sigui dada preferent en la divulgació que fa en aquests dies la nostra independentíssima i imparcialíssima premsa, no es tracta d’una revolta de paries i desheretats, sinó d’alts funcionaris i membres de l’exèrcit. És a dir, qui ara diuen ser poc menys que els estendards de la democràcia i reben la nostra justíssima “ajuda” militar, fins a ahir eren conspicus membres de la diabòlica i descarnada dictadura que avui tant es delata. Aquests se les han arreglat per a col·locar-se a la davantera i prendre en les seves mans les banderes dels grups populars que, efectivament i de forma sincera, realitzaven en les principals ciutats líbies, i a imitació del succeït en els països veïns, protestes d’eminent caràcter noviolent per a reivindicar un sistema polític similar al dels estats europeus. I tal cosa és interpretable, clar, però per aquí pensem que la seva motivació tenia, o té, tant d’esperança a viure en un sistema polític més democràtic, com d’esperança a sortir de la pobresa i de la crisi. Coses ambdues que per descomptat no obtindran canviant a Gaddafi per aquests altres. Però bé…
Tercer acte.
Aquesta injecció externa per a multiplicar la protesta social i per a incloure en ella a bona part del propi règim podia haver fet caure a la família Gadaffi. La realitat va mostrar que els suports que aquesta tenia dintre del propi estat, però també entre la població, eren majors del previst. Després d’unes jornades d’incertesa i estranyes remors va semblar quedar clar que Gaddafi no era Mubarak i que simples protestes en carrers i places no solament no anaven a provocar la seva renúncia sinó que podien desencadenar una forta repressió. Els grups organitzats en la des de ja denominada “oposició” van moure fitxa i, materialitzant una espècie de cop d’estat, van tractar de fer-se amb el control de determinats òrgans de govern i instal·lacions de l’estat. La revolta va triomfar en algunes ciutats, especialment Bengasi, però tampoc va assolir la renúncia o fugida del dictador.
Quart acte.
Novament en acció aquesta mà que mou el bressol en les ombres, el grup de buròcrates i militars que s’autoconstitueixen a Bengasi com “govern” dels revoltats comença a rebre suport internacional per part de països des d’un primer moment intevencionistes, com França o com Espanya, i de forma més dissimulada per EEUU. Les institucions mundials controlades per La Potència es van posicionant a poc a poc a favor seu, i grans quantitats de diners procedents de diverses fonts de l’exterior van afluint cap a la part de Líbia no controlada per Gadaffi. Després del fracàs de la “revolució pacífica” ara s’aposta per la via militar. Per a això es procedeix a finançar, alimentar, legitimar i també armar a la facció rebel perquè s’encarregui de “fer el treball” (aquesta opció sol ser preferida abans d’involucrar als propis exèrcits en llargues i costoses guerres). Les operacions militars s’engeguen i l’exèrcit rebel “miraculosament” improvisat en qüestió d’uns dies, obté clares victòries sobre les tropes governamentals que fan preveure un ràpid desenllaç.
Cinquè acte.
No obstant això queda en evidència un nou error de càlcul dels agressors, i les tropes governamentals no solament resisteixen sinó que emprenen una fulgurant reconquesta que amenaça al seu torn amb provocar també un ràpid desenllaç. Com resulta més que evident que tal tipus de desenllaç no és el desitjat pels agentsque han engegat tota la dinàmica, toca córrer, treure’s
