Cara a la galeria, són adversaris irreconciliables. Però a l’hora de la veritat la seva política econòmico-social, desmaquillada, és més del mateix. PP i PSOE, govern i oposició, tenen idèntica fórmula per a conjurar la crisi: que la paguin els pobres. Per això acaben de posar-se d’acord per a ficar la tisora en el pressupost sanitari. Com es tracta d’una competència transferida a les autonomies, el primer acte que desenfunda el pla d’austeritat compromès per Zapatero davant Davos i Brussel·les ha fet inevitable l’enteniment de l’Estat central amb els governs de les comunitats del Partit Popular i del Partit Socialista Obrer Espanyol, tanto monta, monta tanto.

Es tracta d’un acord antisocial que han titulat pel costat més “mediàtic” de la retallada en despesa farmacèutica en uns 1.500 milions d’euros, però que en realitat oculta una agressió a un dels pilars de l’Estat del Benestar. I com correspon a les polítiques neoliberals compartides pels dos partits majoritaris, evidencia la voluntat de carregar els costos de la crisi i del sanejament del sistema financer-immobiliari que la va originar sobre les esquenes dels treballadors en successives i bé administrades píndoles. Tot això ovacionat pels mitjans de comunicació placebos com una mostra més de l’altura de mires dels contraents.

L’ajustament “sanitari”, executat quan el dia abans el Parlament havia escenificat el divorci-parany entre el govern i el primer partit de l’oposició, no només implica una racionalització de la partida farmacèutica, també comporta la congelació dels sous dels gairebé 500.000 treballadors del sector, demostrant en la pràctica que existeix una estratègia per a reduir els salaris dels funcionaris, a pesar dels desmentits-truc d’última hora dels portaveus governamentals. I el que és més greu, amb el pla recentment formalitzat a Sanitat, limitant els seus recursos i precaritzant serveis, es beneïx la mateixa filosofia reaccionària que amb les pensions. L’anunci d’inflació de costos que es proclama com justificació per a la defensa d’un presumpte interès general encobreix en realitat un intent de transferència de renda social als interessos estratègics del sector privat.

Tot indica que l’agenda oculta postcrisi s’ha activat. Amb la seva habitual brutalitat, Corbacho va assenyalar en direcció a la banca al recomanar que se subscrivissin plans privats per a complementar la cobertura de jubilació estatal. I ara el forçat empobriment dels serveis públics de salut, en equip humà, mitjans i recursos, aplanarà el camí cap a la privatització d’aquest important segment de negoci que se’ls resistia per la qualitat de l’atenció mèdico-clínica i el nivell de les prestacions socials. Fent de la necessitat virtut i davant l’escassa contestació ciutadana, PP i PSOE junts estan convertint la crisi en una extraordinària pedrera d’inversions per al capital sostenible.

Es tracta d’un atac a l’Estat de Benestar tan important com els projectes fins a ara frustrats per a intervenir a la baixa en el mercat de treball i les pensions, mentre els sectors responsables de la crisi que ha provocat ja uns 4,5 milions de desocupats augmenten els seus beneficis exponencialment sense que el Govern s’atreveixi a fer-los passar per caixa. Solament complint les recomanacions del ministeri de Sanitat sobre prescripció de genèrics, un informe del Servei de Salut de Galícia (SERGA) realitzat en 2009 xifrava en uns 6.000 milions d’euros l’estalvi anual que reportaria aquesta mesura. Una proposta subtilment “sabotejada” pel lobby de les multinacionals farmacèutiques, la mateixa indústria que ha causat un forat de despesa sobrevinguda de desenes de milions d’euros en els comptes de Sanitat amb la compra a l’engròs de les inútils vacunes contra la pandèmia de Grip que mai va existir.

L’acord per a precaritzar la Sanitat que ha unit als suposats rivals polítics no és una excepció sinó la regla. PP i PSOE porten temps pactant polítiques endògenes. La nòmina de la cohabitació és abundant: govern compartit al País Basc; associació d’interessos per aliat interposat (UPN) en l’executiu de Navarra; votació comuna per a l’elecció del president de la Comissió Europea en la persona de Durao Barroso, el candidat del Partit Popular Europeu, i acords parlamentaris en assumptes rellevants com la retallada del principi de Justícia Universal i el desbloqueig de la normativa que condicionava la fusió de canals privats de televisió, entre altres.

La crisi ha unit a PP i PSOE en una espècie de govern en l’ombra per a implantar l’agenda oculta de la refundació del capitalisme sostenible a costa del patrimoni i els recursos públics, presents i futurs. Addictes a l’obediència deguda que dicten els mercats financers, els governs de la Unió Europea basculen entre desconvocar una cimera sobre atur “per falta d’idees” i ajornar una altra sobre la regulació dels fons especulatius per pressions dels propis afectats. No hi ha oposició que s’oposi. Encara que a Islàndia, Grècia, Romania i Letònia (on el Tribunal Constitucional ha llençat a baix la contrarreforma de les pensions) la gent s’està tirant al carrer farta d’estar farta.